Aquest home no para de publicar i amb menys d'un any de diferència es presenta "Kiss" (1986) avançament del que seria el seu vuitè disc "Parade". La cançó torna a ser un èxit mundial, igual que ho fou la versió que en va fer Tom Jones l'any 1987. Aquesta cançó, en un principi, la va composar pel debut del grup Mazarati, quan aquest grup s'encarregà de donar-li el ritme funky aleshores Prince se la va quedar. Del disc, que s'aprofità per la banda sonora de "Under the cherry moon" s'extragueren altres singles obviables com "Mountains", "Anotherloverholenyohead" i "Girls and boys". Aquell mateix any la seua banda The Revolution es dissol i suposà l'inici de la carrera en solitari de Wendy and Lisa amb trajectòria diguem que poc significativa. Tampoc hi perdré el temps.:format(jpeg):mode_rgb():quality(40)/discogs-images/R-893164-1411507353-4302.jpeg.jpg)
El 1987 publica el doble "Sign O the times", un disc del qual se van vendre millor els singles que el disc en si. Amb "Sign O the times" com a cançó celebrada el disc potser fou el que va rebre millor crítiques musical. També s'inclou "U got the look" fent duet amb Sheena Easton i "I could never take the place of your man". Aquell 1987 també enregistrava un disc que no arribarà a sortir publicat fins el 1994 "The black album" i del qual van circulat còpies pirates a punta pala. El disc va passar força desapercebut perquè en aquella època Prince ja no era el que havia arribat a ser.
El 1988 edita "Lovesexy", el disc amb potser la seua portada més famosa i en la qual Prince surt despullat. El disc és molt fluixet i tot i que es van arribar a extreure cinc singles crec que no en posaré cap. El 1989 torna a les bandes sonores amb el "Batman" de Jack Nicholson, Kim Basinger i Michael Keaton amb el qual li retornen els números 1, recordo aquell estiu sense parar de sonar el "Batdance" a la ràdio i el videoclip per la tele. El segon single fou "Partyman" i amb l'actriu Kim Basinger roda el videoclip del tercer single "Scandalous" que Warner censura. I amb aquesta cançó s'acaba el Prince dels vuitanta, bé, dels vuitanta i gairebé del tot.
El 1990 roda una altra pel·lícula "Graffitti bridge" amb el disc corresponent. Un disc horrible que li serveix per estrenar la seu anova banda d'acompanyament, la New Power Generation, que l'honora amb el segon single del disc "New Power generation", el primer fou la dolentíssima "Thieves in the temple". Disculpi'm la sinceritat. Per compensar aquest desastre sonor, el 1991 (aquest home era un no parar) publica una altra meravella "Diamonds and pearls". Amb un ritme molt pop/rock/funky conté grans temes com "Cream" -de les millors, escrita mentre se mirava en un espill-, "Get off" i "Money don't matter 2night".I aquí s'acaba Prince i comencen altres denominacions estrafolàries que continuaran el el proper capítol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada