dilluns, de febrer 29, 2016

I avui també parlem de política

Sí, segurament vostès pensaran que sóc un innocent, un ingenu i un passerell. M’ho poden dir perquè tenen raó, i és que jo era dels que pensava que l’esport i la política no es podien i no s’havien de barrejar. Però no, en aquests temps on el procés polític català ha agafat una velocitat que riguin-se vostès de la New Horizons de la NASA, me n’adono que la política és inseparable de l’esport. 

No vull parlar gaire de la sanció de 40.000 € de la UEFA a aquell equip de Barcelona per les banderes independentistes exhibides –no pel club, sinó pels aficionats!- a Berlin i contra el Leverkusen perquè no vull ni pensar en quins plaers vagi vostè a saber de quin tipus es gastaran aquests calers els corruptes sinistres que hi manen. I això és política i és esport. Com també és fer política de l’esport quan el ministre José Manuel Soria, ministre d’Indústria, Energia i Turisme del govern espanyol adjudica un canal de TDT d’abast estatal en alta definició a Real Madrid TV. Barrejar política i esport és que a l’inici dels Jocs Olímpics desfilin seleccions «nacionals» amb les seues banderes, sonin himnes i no deixin participar seleccions que no disposen d’estat propi. I també em ve al cap quan l’Àlex Crivillé va guanyar la cursa dels 500 cc al circuit de Montmeló, el paio que posava els discos devia ser un catxondo i no se li va acudir res més que fer sonar els Segadors, no cal que els digui que es va liar parda tal com diria aquella que surt a l’APM. I per no parlar de la pantomima de Fresno, aquella assemblea de la Federació Internacional de Patinatge amb més merda que una corralina de tosinos i on les pressions diplomàtiques espanyoles van provocar que la Federació Catalana de Patinatge, que havia estat acceptada de forma provisional no fos reconeguda. 

Ja veuen que de joc brut polític en l’esport no en falta, no. També hi ha clubs que fan política benintencionada comprometent-se amb alguna causa. Per exemple el Betis i el Celta porten els colors de la bandera de la seua regió, però el fet que a Catalunya molts equips portin samarreta amb els colors de la senyera ja sap vostè que només és per a provocar. Continuant a Catalunya, el Llagostera i la Joventut Esportiva de Flix han lluït estelades en les seues samarretes. Una mica més lluny el CD Palestino xilè llueix els colors i l’escut de Palestina a la samarreta, el Corinthians Paulista duia missatges en favor de la democràcia i el Raja Club de Casablanca va patir una prohibició de la FIFA per dur una samarreta en suport a Gaza. D’exemples n’hi ha i segurament el Ramon Usall li n’explicaria molts més. 

Però, i el nostre Lleida, què? El president Albert Esteve sempre s’ha mostrat favorable a un dret tan obvi com és el dret a decidir. En unes declaracions al suplement Presència d’El PuntAvui el 14 de setembre de 2014 afirmava que “El que hem d’intentar fer nosaltres com a país és tenir el dret a votar. A nivell social, el futur ja està marcat perquè difícilment tornarem enrere”. Més recentment s’ha adherit a la campanya “Guanyarem” a favor de les seleccions catalanes i el comitè olímpic català entre altres promocions de l’esport. També és sabut que des de que el Lleida Esportiu existeix cada 11 de setembre participa puntualment -sempre són els primers- a l’ofrena floral a la Seu Vella i vam estrenar la samarreta de la senyera un 10 de setembre en partit de Copa del Rei. La decisió que a les xarxes socials portà més soroll va ser coincidint amb el Lleida-Nàstic de la temporada passada, l’11 d’octubre de 2014, quan Òmnium Cultural desplegà quatre grans pancartes a la zona alta de Gol Nord en relació a la campanya “Ara és l’Hora”. A les xarxes de seguida va haver posicionaments d’aquells que creuen que això és «barrejar esport i política» però que cridar “Españña, Españña” –així amb ñ geminada- no és política sinó esport. 

Des de la seua fundació el Lleida ha tingut política pel mig, sobretot sabent els temps que eren. Per exemple, quan s’escull qui havia de ser primer president del Lérida Balompié l’any 1939 es tria la figura de Sebastián Tàpies, propietari de la fonda Cuatro Naciones i tot i que era qui servia el menjar als germans Maristes, es van fixar amb ell com a persona que no aixecava sospites polítiques contra el règim, diuen que si no hagués estat per ell no s’hagués autoritzat la creació del club. Manolo Bademunt, quan era líder de l’equip, va ser detingut per la Policia per no aixecar-se i saludar braç en alt quan sonava l’himne que anomenaven “nacional”. Quan el directiu Eduard Estadella demanà al falangista Primitivo García que el Balompié jugués al Camp d’Esports fracassà en l’intent perquè mesos després es fundà el CD Leridano, format per falangistes i militars, que van ser ells que usaren el terreny de joc por ordeno y mando. I justament quan es van fusionar els dos clubs, es nomenà José Carrera Cejudo, el Gobernador Civil de l’època, com a president honorífic ja que no hi havia un problema esportiu sinó que també hi havia un problema polític entremig... 

Vaja, que la cosa és difícil...

(Versió íntegra de l'article publicat al 2n número de la revista Lo Lleida)

dijous, de febrer 18, 2016

Maristes

No sé per quin motiu quan tenia quatre o cinc anys vaig anar a petar a fer pàrvuls -el que ara s’anomena Educació Infantil- als Maristes de Lleida. A casa mai no hem estat pas de conviccions religioses i servidor es regeix més pels axiomes d’”Els Elements” d’Euclides que no pas per les taules de la llei que diuen rebé Moisès de forma una mica paranormal. En aquest col·legi hi vaig estar fins als disset anys quan vaig acabar COU. 

Com suposo els deu passar a tots vostès tinc bons records d’alguns professors i no tan bons d’alguns altres. En recordo alguns d’inhumans en classes d’educació física a l’EGB que te tractaven com si allò fos un entrenament militar. Avui dia impensable. Però els bons records guanyen. Penso en el Paco Pérez, el primer profe que a setè d’EGB me va despertar la curiositat per la ciència; el Jordi Souto -ara senador- que tot i que la literatura no era el que més m’interessava sempre era capaç de trobar algun llibre que m’enganxés; la Maria José Atienza que me va fer aficionar a la història de Catalunya; el Rebu, la Pili i el Salvador que explicaven la llengua catalana no com un compendi de normes ortogràfiques sinó com part de la cultura del nostre país; el Ramon Masbernat una molt bona persona amb qui encara mantinc converses; i el gran Paco Clavera. El Paco, que quan guanyava l’Espanyol es vestia una corbata blanc-i-blava, era el meu profe de mates a BUP, i de qui puc dir que fou el culpable que acabés estudiant la llicenciatura en Matemàtiques. Gràcies Paco.

Després d’aquests anys d’alumne vaig continuar-hi vinculat fent de monitor en l’esplai durant nou anys més. Només acabar la carrera me van fitxar per anar a treballar als Maristes de Sabadell gràcies a la confiança dels germans Felip Gallifa i Enric Carreras. La seua bonhomia va fer que m’oferissin allotjament a la comunitat on vivien durant els mesos que vaig ser-hi. Posteriorment vaig estar treballant també als Maristes del Passeig de Sant Joan fins que gràcies a la direcció de l’escola on ara treballo vaig poder tornar cap a Lleida. Amb el germà Enric Carreras hi he continuat mantenint amistat ja que ara viu aquí i està fent una gran tasca social al barri de la Mariola. Des de fa un parell de dècades la comunitat marista de Lleida es dedica a treballar pels més pobres, primer al Casc Antic i ara amb el Centre Obert Pas a Pas de la Mariola

Ja veuen, una vinculació de molts anys amb el món marista. Amb tot això no és d’estranyar que m’estigui produint molt mal tot el que està sortint dins del col·legi dels Maristes de Sants-les Corts. Si els delictes es poguessin classificar segons un grau de repugnància, el d’abusos sexuals a menors seria el que més. Hi ha denúncies que s’estan investigant, un exprofessor confés, explicacions molt confuses, uns portaveus que crec no estan deixant l’aigua gaire clara i un Tribunal Superior de Justícia de Catalunya acusant la direcció de l’escola d’amagar informació. Al·lucino. No es pot estar impassible davant tot això. No sé si sortiran dos, tres, quatre o cinc casos, però haurien de sortir tots els que hi ha hagut. No pot ser que al segle XXI es puguin repetir les situacions que TV3 ens va mostrar amb “Els internats de la por” i que tots pensàvem que això era de l’època del blanc-i-negre només. I vull que surtin per així poder fer-ho pagar als culpables i d’aquesta manera deixar treballar en pau la gran quantitat de gent honrada que es dedica a aquesta meravellosa feina d’educar i ensenyar.

(Article publicat al Nació Lleida el 17 de febrer de 2016)

divendres, de febrer 12, 2016

Les ones gravitacionals

La llibreta d'Einstein
L'any 1915, Albert Einstein deixava escrit amb boli en un paper la seua teoria general de la relativitat on se'ns presentava un espai-temps 4-dimensional que no era pla sinó que es deforma davant la presència d'objectes de gran massa com el Sol. 

Equacions d'Einstein de la Relativitat General
Perquè es facin la idea, l'espai-temps es deforma com si per sobre d'un llençol aguantat a l'aire per les puntes s'hi posa una pilota. La pilota corba el llençol com les grans masses corben l'espai-temps. però, i si aquest objecte tan gran que pot deformar l'espai-temps es mou molt ràpid? Podria aquest moviment d'objectes massius provocar ones com les que es produeixen quan llencem una pedra dins d'un estany d'aigua en repòs? La resposta està en les ones gravitacionals que Einstein postulà. D'això ja fa 100 anys perquè aquestes suposades ones gravitacionals són molt difícils d'observar ja que és molt difícil sacsar masses enormes per poder-les provocar i més si s'intenta fer un un laboratori. De fet, el mateix Einstein, l'any 1936 pensava que aquestes ones eren simplement un mer fenomen matemàtic sense cap mena de gràcia des d'un punt de vista físic.

Deformació de l'espai-temps

Deformació de l'espai-temps mitjançant ones
Les ones gravitacionals es formen en l'espai, per exemple, per violentes interaccions entre estrelles i aquestes es propaguen en totes les direccions (com quan llença una pedra a l'aigua i les ones es van propagant en circumferències concèntriques) a la velocitat de la llum. Aquestes ones poden arribar tranquil·lament a la Terra i podríem detectar-les d'alguna manera o altra. A diferència de les ones formades en l'aigua, en què si vostè està damunt d'un matalàs inflable a la platja li provocaran un moviment harmònic amunt i avall, les ones gravitacionals poden passar a través d'un cos i produir-li un estirament i contracció a causa de la deformació de l'espai-temps que provocaria. Si una ona gravitacional arriba a l'espai-temps que envolta el seu croissant d'esmorzar provocaria que una de les banyes s'allargués i l'altra s'escurcés.

Deformació de l'espai-temps per culpa de les ones gravitacionals.
Aquestes ones gravitacionals quan arriben a la Terra són tan i tan petites que no notem els seus efectes. S'imaginen unes ones contraent els tigres de la gàbia del zoo? Clar, i això fa que els físics portin 100 anys intentant detectar aquestes ones gravitacionals. Com podríem detectar-les? Amb aquest estirament i contracció provocat podríem usar dos barres perpendiculars, així quan una s'estirés l'altra es contrauria. Doncs bé, els físics s'han inventat una cosa similar a aquesta però enlloc de dos barres han fet servir un làser que es descompon en dos parts que són enviades en direccions perpendiculars per ser reflectides en miralls situats al final d'una distància concreta (4 km en aquest cas). Aquesta tècnica s'anomena interferometria. I això és el que es va fer en l'observatori LIGO (Laser Interferometer Gravitational-wave Observatory) a Hanford (EUA). 

Observatori LIGO de Hanford.
Ja fa anys que s'intenta mesurar l'existència de les ones gravitacionals. L'any 1974, els físics Russell Hulse i Joseph Taylor van intuir-les a causa d'una pèrdua d'energia en un sistema de púlsars després de 30 anys de recopilació de dades. Aquest fet els suposà el Premi Nobel de Física l'any 1993.

Observacions de Russel i Taylor
Doncs bé, aquest dijous 11 de febrer, LIGO ha anunciat en roda de premsa l'esperada observació d'ones gravitacionals. Segons la portaveu, l'argentina Gabriela González, els detectors de LIGO han mesurat les ones gravitacionals a partir de la col·lisió de dos forats negres fa mil tres-cents milions d'anys, dels quals també s'han entretingut a mesurar-ne la massa i la distància. Aquesta mesura de LIGO arribà a la Terra el 14 de setembre de 2015, però els científics s'ho tenien callat fins ara després d'haver fet totes les comprovacions pertinents. Les masses dels forats negres eren de 36 i 29 masses solars, i el forat negre resultant tenia una massa de 62, així que les 3 masses que faltaven van ser emeses com a ones gravitacionals. Però i els braços de llum? S'han encongit i allargat? Segons explica @pmarsupia en el seu bloc, el braç A mesuraria 3,999999999999999999999 km i el braç B 4,000000000000000000001 km... Les mesures han estat realitzades amb un error absolut de 10-21. Brutal! Des de la infinitat dels forats negres fins a l'error absolut més petit. Són les matemàtiques. És la ciència.

Ara se'ns obre tot un nou món interessantíssim. Quan el 1887 Henry Hertz descobrí les ones electromagnètiques no tenia ni idea per a què servien. Ara gràcies a les ones electromagnètiques pot estar llegint aquest article.

P.D: Compte no confondre les ones gravitacionals amb les ones de gravetat, que es formen quan es produeix una pertorbarció en un fluid en un camp gravitatori.

Altres referències:
- Les ones gravitacionals explicades per LIGO.
- "On gravitational waves" d'Albert Einstein (1936).
-"¿Cómo explicarle las ondas gravitacionales a tu abuela?" de Principia Marsupia.
-Les ones gravitacionals en còmic.
-El monologuista científic Javier Santaolalla explica en 3 minuts les ones gravitacionals.

diumenge, de febrer 07, 2016

Es satànic l'"Hotel California" dels Eagles?

Ara fa uns dies publicava l'article sobre la mort de Glenn Frey, fundador i cantant dels Eagles. Davant aquesta pinta de nens tranquil·lets que no han trencat mai un plat amb camisa de quadres d'indumentària country hi ha teories que demostren que l'"Hotel California" és una cançó que invoca el satanisme.

La portada del disc "Hotel California" (1976) té la seua història. El disseny va anar a càrrec de John Kosh, -que havia treballat en "Abbey road" de The Beatles i en el "Who's next" de The Who- i el bateria del grup Don Henley, les fotos eren de David Alexander i Norman Seeff.

Segons Henley la portada del disc volia simbolitzar els sentiments de la població americana després de conèixer l'escàndol Watergate. En paraules seues és una al·legoria de faded glory i loss of innocence. Aleshores, segons David Alexander no hi havia millor imatge que la llum crepuscular sobre l'elegant façana del Beverly Hills Hotel, una foto que ha passat a la història i amb la qual Kosh i Alexander es jugaren el físic emparrant-se a un arbre per poder fer-la.


A l'interior del disc hi ha un retrat del grup al lobby de l'hotel Lido de Hollywood, envoltats d'amics i coneguts disfressats de gent de tota condició social. Aquest foto interior és de Norman Seef. El disc fou acusat de seguida des del moment de la seua publicació de contenir referències satàniques en les lletres, el grafisme i les fotos: és l'hotel California l'Església Satànica fundada per Anton Le Vey a la California Street de San Francisco? Hi ha en un balcó de la portada una misteriosa figura que només es pot apreciar en la versió elapé? Hi ha un personatge calb que representa Anton LaVey, fundador de l'església de Satan?




Però, i la cançó? Què té la cançó "Hotel California" per haver estat interpretada en sentit demoníac? Don Henley ha deixat clar en moltes entrevistes que el tema principal de la cançó és l'abús de les drogues, més concretament de la cocaïna: "La cançó Hotel California parla en contra de l'excés de cocaïna." I Glenn Frey afirmava el 1979 "Nosaltres no sempre hem fet les coses amb moderació, però ens estàvem imaginant com et cremes lentament, el llarg termini. Si consumeixes cocaïna com la consumeixen els indis -quan has de fer-ho, però no sempre- no t'intoxiques. Dono gràcies a Déu perquè tinc amics íntims que, si estigués desaprofitant la meua vida, m'ho dirien." Segurament això sigui cert perquè fou l'època que Glenn Frey caigué en la moda de les drogues tal i com comentava en l'article.

El problema és que, quan comences a fotre tants símils i metàfores tens la possibilitat que no s'entengui res del que es vol dir. Analitzem una mica la lletra:

There she stood in the doorway
I heard the mission bell
and I was asking to myself
"This could be Heaven or this could be Hell".
Then she lit up a candle ans she showed me the way.
There were voices down the corridor,
I throught I heard them say...
Welcome to the Hotel California
Such a lovely place
Such a lovely place
Plenty of room at the Hotel California
any tome of year, you can find it here.

Aquí hi ha alguns que en la dona que espera de peu a l'entrada hi veuen una referència a la cocaïna i altres veuen que és la sacerdotessa encarregada de la iniciació a un nou adepte. La frase "això podria ser el Cel o podria ser l'Infern" pot fer referència a les dos cares de les drogues a les quals es referia Aldous Huxley en la seua obra "Las puertas de la percepción: cielo e infierno" (per cert, obra d'on Jim Morrison va treure el nom, per al seu grup The Doors). Finalment el protagonista de la cançó accedeix a prova la cocaïna o a ingressar a l'Església de Satan, segons ens miri. Les voices down the corridor poden ser d'altres addictes o la dels fidels.

Una altra estrofa que analitza Jota Martínez Galiana en el llibre "Satanismo y brujería en el rock" (Ed. la Máscara 1997) és la següent:

Her mind is Tiffany-twisted, she got the Mercedes bends.
She got a lot of pretty, pretty boys, that she calls friends.
How they dance in the courtyard, sweet summer sweat.
Some dance to remember, some dance to forget.

Aquí sorprenen les al·lusions a la famosa joiera Tiffany's i a la marca Mercedes Benz. Les dos lectures que poden extreure's és que la cocaïna resulta molt atractiva sobretot per als rics o bé que qui és atractiva és la sacerdotessa i atreu adeptes pretty boys.

La següent és...
So I called up the Captain,
"Please bring me my wine".
He said "we haven't had that spirit here since nineteen sixty nine"

Ahhhh, i aquí és on més gaudeixen los conspiranoics, qui és aquest misteriós Captain? Pot ser Anton LaVey? O es refereix a un camell? I el vi? Protagonista dels rituals de les misses catòliques? I la referència a 1969, any clau en l'estudi del satanisme (la mort de Brian Jones, el concert de The Doors de Miami, els assassinats de Charles Manson, les nou afirmacions satàniques d'Anton LaVey...).

And still those voices are calling from far away,
wake you up in the middle of the night
just to hear themsay...
Welcome to the Hotel California.

I ja hi tornem a ser amb les voices que criden. Representen la temptació de tornar a caure en l'hàbit del consum de drogues o representen les greus seqüeles psicològiques que queden en l'individu que pertany a una secta?

A Don Henley sembla ser que, fart de desmentir els fonamentalistes cristians que veien diables per tota la cançó, se li va acudir seguir el joc i l'any 1995 en el seu disc "Actual miles" recupera la tradició de l'"Hotel California" en la cançó "The garden of Allha". Aquest jardí fou una finca que es convertí en un complex hoteler on s'hi hostatjà Aldous Huxley.

Podeu llegir més a:

divendres, de febrer 05, 2016

Earth, Wind & Fire - Boggie wonderland

Maurice White estudiava al conservatori de Chicago quan començà a treballar com a músic de sessió per al segell discogràfic Chess Records (Muddy Waters, Etta James, Chuck Berry, Bo Didley...). També acompanyà les gires de Ramsey Lewis entre 1967 i 1969 fins que al final formà un grup anomenat Salty Peppers, amb qui grava el single "La la time" (1969), que fou un petit èxit local.

Maurice White en una de les seues moltes visites a Egipte.
Amb aquesta petita fama funda una gran banda de nom Earth, Wind & Fire amb alguns germans seus i grava dos primers discos amb Warner, El nom el posà el mateix Maurice, molt interessat per l'astrologia i l'egiptologia, cosa que es reflecteix en les portades dels discos i dels singles. Però l'èxit els vingué després de firmar amb CBS i començar a fer èxits del disco soul que tants i tantes van ballar en discoteques durant els anys setanta i vuitanta. Els primers discos amb aquesta discogràfica foren "The last days and time" (1972) i "Head to the sky" (1973).

Després d'alguns canvis Maurice White aconsegueix fer una banda estable i de molta qualitat. Els discos "Open our heart" (1974) i sobretot "That's the way of the world" (1975), que arribà al número 1 de les llistes, consagren el grup dins l'escena musical. En aquest disc s'inclou la guanyadora d'un Grammy "Shining star" i serví com a banda sonora de la peli de mateix nom de Stig Shore. Aprofitant el reprise d'aquest últim disc graven un disc mig en directe i mig d'estudi que també arriba al número 1 de les llistes "Gratitude" (1975). Aquest doble disc amb tres milions de còpies venudes té algunes peces curioses que no van arribar a ser single: "Reasons" que combina la veu potent de Philip Bailey amb el saxòfon de Don Myrick i un instrumental de nou minuts i mig "New World symphony" en què la intro podria colar com a música de Port Aventura pels espectacles de la Xina.

Els següents àlbums continuen aconseguint molt bons resultats "Spirit" (1976) i "All'n'all" (1977) arribant a altes posicions de les llistes. Aquest últim disc va vendre tres milions de còpies i s'afrontava amb un nou productor després de la mort del seu anterior Charles Stepney i que els havia sabut donar una sonoritat característica. La cosa va sortir bé incorporant Joe Wisser i David Foster com arreglistes, van rebre tres Grammys en la categoria de Rhythm & blues (??). Fixin-se en els motius egipcis de la portada, molt característics del grup.

L'any 1978 creen el seu propi segell discogràfic, ARC,  des d'on publiquen els seus primers grans èxits "Best of" que com a novetat incloïa una versió del "Got to get you into my life" dels The Beatles.

El 1983 comença el declivi de la banda amb la separació del seu cantant, Philip Bailey, que aprofita per gravar un disc en solitari. Els Earth, Wind & Fire editen "Powerlight" que fou un fracàs absolut. White prova sort en solitari l'any 1985 amb el disc "Maurice" i el 1987 Bailey retorna al grup per gravar "Touch the world" i iniciar una nova gira mundial. En la gira muntaven un gran espectacle ja que apareixien dins d'una nau espacial que aterrava a l'escenari, la idea era originària de George Clinton quan actuava amb Parliament.

Tot i vendre força discos (tres dels seus discos s'inclouen entre els 100 més venuts dels anys setanta) ha estat un grup de cançons i singles del disco funky de la glitterball i els pantalons acampanats, a part dels que ja he comentat abans podria destacar:
Maurice White, que va néixer un 19 de desembre com jo ha mort als 74 anys després de conviure molt temps amb un Parkinson que cada cop se l'agreujava més.


Potser si els agrada aquest article, també els pot agradar el de Sugarhill Gang, el de MFSB  , Boney M, Harold Melvin o el de The Trammps.

dijous, de febrer 04, 2016

Unes quantes idees per a la comissió de carrers

Escoltant el ple de la Paeria on es debatia la moció presentada per ERC i la Crida per Lleida-CUP sobre l'eliminació del nomenclàtor de tots aquells personatges vinculats a la dictadura franquista, em va semblar sentir que algú parlava de posar el nom de Marie Curie a un carrer. A mi em semblaria molt bé si no fos perquè aquest carrer ja existeix tocant a aquest gran centre neuràlgic del vespre lleidatà que és la rotonda del Mestre. 

Si volen noms de científics per poder posar al carrers els puc proposar Isaac Newton, Albert Einstein, Leonhard Euler, Karl F. Gauss o Euclides. El carrer Galileo Galilei ja el tenim pujant a Gardeny. I de senyores científiques els proposo Sophie Germain, Lise Meitner, Maria Agnesi o Emmy Noether. I si en volen de més a prop també en tenim, des de l'astrònom Ricard Cirera d’Os de Balaguer, l'uròleg Manuel Serés d’Alpicat o qui fou president de l'Acadèmia de les Ciències de Barcelona Joan Agell

Anem al món carrincló, si Lo Parrano i el Mestre Tonet tenen lloc als carrers de Lleida, a què esperem a dedicar-li un al Marquès de Pota? I el Manolo Calpe? Com pot ser que el fundador de la festa més grossa i més internacional que té Lleida no tingui no només un carrer, sinó una avinguda? I què els semblaria un carrer per a l’històric president de la Unió Esportiva Lleida i que posà el nom de la ciutat arreu gràcies a un equip de futbol a la primera divisió? I tant que sí, un carrer dedicat a Mario Duran. O a la mateixa Unió Esportiva Lleida, que ja farà quatre anys que li vam donar l’extremunció. O als mítics futbolistes lleidatans Enric Ribelles i Enric Gensana per exemple com a referents internacionals en el món del futbol. 

Després tenim els carrers que hi ha per Cappont amb noms de rius: Ter, Besós, Llobregat, Sió, Cinca, Ebre, Flamicell… tots rius molt respectables. Però i la Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana? Pobrets, si són els que ens porten el turisme! També he comptat una vintena de comarques en el nomenclàtor de Lleida, però ens hem descuidat l’Alta Ribagorça i el Solsonès. A més m’he fixat que Torrefarrera, Alguaire, Almenar i Alfarràs tenen carrer, així que de la ruta de la N-230 només falta Rosselló, un descuit de l’alçada d’un campanar (amb perdó). De per aquí la vora tampoc figuren al nomenclàtor Alcoletge, Benavent, Vilanova de Segrià, Torre-serona o Montoliu

Es parla molt d’alcaldes que han de tenir carrer i d’alcaldes que no, però el primer alcalde que va fer un nomenclàtor de Lleida com déu mana fou Marià Olives l’any 1836, i el pobre home no té ni un carrer. Ja se sap, en casa del herrero… I se m’acudeixen els noms d’altres personatges notoris com Josep Espasa i Anguera de la Pobla de Cérvoles i fundador de l’editorial Espasa-Calpe o Andreu Costafreda d’Alfarràs fundador de la Panificació Ribera Costafreda, és a dir, Panrico

Com aquest article vol ser un servei públic i per tal d’estalviar feina a tota la comissió encarregada de dur a terme la tasca d’estudi del nomenclàtor els ajudo amb unes quantes propostes per si els hi convé. Si el motiu pel qual no canvien el nom dels carrers relacionats amb el franquisme és per falta d’idees agafin totes les que els convingui... perquè jo no em vull creure que no els volen canviar, no?

(Article publicat al Nació Lleida el dimecres 3 de febrer de 2016)