Clement Burke nasqué a Nova Jersei i s'aficionà a tocar la bateria als 16 anys de tal manera que als 18 ja havia fundat les bandes de versions Total Environment i Sweet Willie Jam Band amb molt d'èxit a la seua població natal de Bayonne. Paral·lelament la cantant Debbie Harry i el la seua parella el guitarra Chris Stein estaven formant Blondie amb el baix Fred Smith i el bateria Billy O'Connor, però aquest dos només van durar un any ja que Smith se'n va anar als Television. L'arribada de Burke amb el seu amic Gary Valentine i el teclista Jimmy Destri a partir d'un anunci en un diari va cohesionar aquest grup amb nom inspirat en un còmic eròtic del dibuixant Chic Young.
El primer disc que van publicar "Blondie" (1976) per Private Stock va passar força desapercebut a nivell internacional. Amb "Plastic letters" (1977) els va començar a anar bé la cosa gràcies al single "Denis" que tingué una gran repercussió europea aconseguint el 2 al RU. Començaven les seues actuacions en directe amb un gran poder visual de Harry, que anava de pin up del punk,i tocant en concerts al costat de Lou Reed, Iggy Pop, David Bowie o Ramones.
Però definitivament tot canvia el 1977 quan els contracta Chrysalis, els produeix Mike Chapman i arriba Nigel Harrison al baix. Després d'anys de picar pedra van donar el salt amb el tercer disc "Parallel lines" (1978) amb una icònica portada es col·locà al número 1 al RU i al 6 de la Billboard americana. Sis senzills es van arribar a extreure de l'àlbum i alguns s'han convertit en autèntics clàssics. Potser el més conegut és el clàssic del so eurodisco "Heart of glass" número 1 als EUA i al RU i considerada com la primera cançó de la new wave. Un altre número 1 va ser "Sunday girl". També és d'aquest disc l'enganxosa "One way or another" que va ser un èxit al Canadà i que es va recuperar el 2013 gràcies a la versió que en van fer els One Direction. Al 5 de les llistes britàniques arribà "Hanging on the telephone" un tema que Jack Lee havia composat per la seua banda The Nerves. El primer single del disc va ser "Picture disc" de coneguda portada en la qual Debbie Harry ja deixava palès com volia ser coneguda, com la cantant més atractiva i excitant del rock amb passat a PlayBoy. Un disc d'una banda de punk, que es considera new wave i que fa música disco. Inclassificable.
El quart disc va ser "Eat to the beat" (1979), arribant a l'1 a llistes angleses i al 17 en les americanes i mantenint-se més de 200 setmanes en llista. El primer single va ser "Dreaming" (2 RU), el segon "Union city blue" amb Burke fent de les seues, el tercer un tema estil funk "The hardest part" però el quart és una altra de les grans de Blondie combinant pop i disco "Atomic" posant-se a l'1 de les llistes angleses. Segons Jimmy Destri el tema es va composar sota la influència de les bandes sonores dels espagueti westerns d'Enio Morricone.
Simultàniament també a l'1 a RU i als EUA arribaria un tema estel·lar de la pel·lícula American Gigolo i produït per Giorgio Modorer"Call me" (1980).
Continuaran els números 1 a "Autoamerican" (1980) amb el qual entraran a la dècada dels vuitanta. El disc, tot i no vendre tant com els anteriors, continuava situant-se setmanes i setmanes a les llistes i oferint un altre gran clàssic a ritme de reggae "The tide is high", una versió dels jamaicans The Paragons que arribava al més alt simultàniament al RU i als EUA i que és la meua favorita del grup. D'aquest disc també és "Rapture" en el qual es combina rap, hip-hop, el funk amb el saxo de Tom Scott i que va agradar molt als americans per situar-se a l'1 de la Billboard.
Tant d'èxit ja sabem que no pot ser bo, la figura de Debbie Harry desperta molt més interès que la resta de la banda -de fet ja havia publicat "Kookoo" (1981) en solitari- i a partir de 1982 comencen els problemes a l'interior de la banda que acabarien sent insostenibles i arribant als tribunals. Una d'elles va ser posada pel baix del grup Frank Infante que va portar a judici la resta de la banda per no convidar-lo a les juergues nocturnes. Amb tot aquest rosari de l'aurora enregistren "The hunter" (1982) només per a complir les clàusules del contracte amb Chrysalis però els resultats i les crítiques van ser desastroses. Només destaco "War child" un tema de Harry i Harrison sobre la guerra entre Vietnam i Cambodja que ara compleix 50 anys.
La banda a partir d'aquí es desintegra i cadascú va per la seua banda. Clem Burke posa la bateria al "Zombie birdhouse" (1982) d'Iggy Pop; amb Nigel Harrison i Steve Jones dels Sex Pistols graven amb els Chequered Past; al "White city" (1985) de Pete Townshend; col·labora en diferents discos dels Eurytmichs amb èxits com el "When tomorrow comes" (1986); va formar part dels Ramones durant el 1987 sota el nom d'Elvis Ramone després de la sobtada marxa de Richie Ramone; toca amb els Dramarama "Raw ramp" (1995) en el tribut a Marc Bolan i va formar part dels The Romantics el 1990 tocant amb ells fins el 2004 quan ja se'ls havia passat l'arròs.
Però quan se va just d'armilla i hi ha necessitat de quartos tothom se n'oblida de tot el que s'havia dit i si convé ens tornem a ajuntar. Sense Harrison apareix "No exit" (1999) amb un rotund número 1 "Maria" vint anys després del "Heart of glass". Aquest cop el ganxo no va durar tant i el següent disc d'aquest ressorgiment "The curse of Blondie" (2003) va ser discret tot i el single amb molt so dance-pop de l'època "Good boys".
Amb "Panic of girls" (2010) tenen un so més alternatiu. El disc és una barreja de ritmes amb cançons en francès i una versió spanglish de "Wipe off my sweat". Finalment publiquen "Pollinator" (2017).
Els Blondie van ser més que una flamarada enmig del punk per convertir-se en un gran del pop i la new wave. Clem Burke ha mort als 70 anys a conseqüència d'un càncer.
Una fracció és una expressió de la forma a/b on a i b són nombres enters (no decimals). El nombre a s’anomena numerador i el nombre b, que no pot ser zero, és el denominador. Conceptualment una fracció representa una part d’un total. Per exemple la fracció ⅝ (llegida cinc vuitens) representa 5 parts d’un total de 8. Imagineu una truita de patates que l´hem tallat en 8 trossos i ens n’hem menjat 5 d’aquests trossos, aleshores direm que ens hem menjat ⅝ de truita. De fet la paraula fracció prové del llatí fractus (trencat) ja que per tenir fraccions partim -trenquem- coses. Quan una fracció representa un nombre menor que 1 s’anomena fracció pròpia. Les fraccions les tenim contínuament presents a la nostra vida: una barra de quart (¼), mig litre (½), tres quarts d’hora (¾), les ampolles de vi de ⅜, el 21/100 d’IVA o el ⅗ de triples de Corey Walden en un partit del Força Lleida. De fet els egipcis ja van ser uns prodigis treballant amb fraccions de numerador 1. Una famosa broma matemàtica diu que 4/3 de les persones no entenen les fraccions…
Així que una fracció no deixa de ser una divisió del numerador entre el denominador. El resultat d’aquesta divisió pot ser un nombre enter 10/5=2; un nombre decimal exacte (amb finits decimals) 3/10=0,3 o un nombre decimal periòdic en el qual els dígits es van repetint infinitament: ⅓=0,3333333… o 22/7=3,142857 142857 142857… El conjunt de tots aquests nombres són coneguts com a nombres racionals.
Hi ha alguns patrons decimals d’aquestes fraccions que són curiosos. Els denominadors múltiples de 9 donen molt joc: 10/81=0,12345678901234567890…; 100/891=0,112233445566778899001122…;1000/8991=0,111 222 333 444 555 666 777 888 999 000… i ho podem continuar anant multiplicant per 10 el numerador i afegint un 9 entremig al denominador. Un de curiós és 1/81=0,012 345 679…on veiem que hi falta el 8.
El següent període consta de 198 dígits decimals -a veure si li veieu la gràcia-
100/9801=0,010203040506070809 10111213141516171819 20212223242526272829 30313233343536373839 40414243444546474849 50515253545556575859 60616263646566676869 70717273747576777879 80818283848586878889 90919293949596979900… i curiosament falta el 98.
Per últim menciono el cas de 1/998 que resulta un nombre amb un període de 498 dígits en el qual van apareixent les potències de dos en les primeres posicions: 0.001 002 004 008 016 032 064 128 256 513… Animo als lectors i lectores a continuar jugant buscant patrons periòdics amb la calculadora o amb el software de Wolframalpha
La seqüència de Feynman
El físic Richard Feynman durant una estona d’avorriment a Los Lamaos i jugant amb la seua calculadora va descobrir aquesta sèrie decimal. Fixeu-vos que és una sèrie que repeteix les parelles de nombres 0, 1, 2, 3, 4 i 5 separades pels dígits 4, 5, 6, 7, 8 i 9. En el seu llibre Surely You're Joking, Mr. Feynman! explica que va enviar una carta amb aquesta curiosa troballa i li van retornar perquè l’encarregat de revisar la correspondència de Los Alamos es van pensar que era un missatge secret.
(Article publicat al Lectura el 13 d'abril de 2025)
En els últims temps s’han incrementat les estafes cibernètiques a partir de dades bancàries i targetes de crèdit cosa que, òbviament, ens preocupa a tothom. Crear numeracions de targetes no és una cosa trivial ja que els numerets de les targetes de crèdit no són posats a l’atzar sinó que segueixen un algoritme de càlcul i comprovació per evitar que es puguin generar codis de qualsevol manera.
Les targetes de crèdit o dèbit solen tenir una numeració de 16 dígits agrupats de 4 en 4: ABCD EFGH IJKL MNOP. Els primers set dígits ABCD EFG informen de la categoria de l’emissor de la targeta, el tipus de targeta, l’entitat bancària o la zona geogràfica. Per exemples les VISA comencen per 4 i les Mastercard per 5. Els següents vuit dígits H IJKL MNO indiquen un codi intern que associa cada entitat bancària amb el client de la targeta. Matemàticament, el que té més gràcia és el darrer dígit P.
Aquest dígit P és un dígit de control per evitar errors de lectura o d’escriptura de numeració de targetes i controlar que una numeració sigui vàlida. Aquest dígit de control es calcula a partir dels dígits anteriors mitjançant l’algoritme de Luhn, creat pel científic d’IBM Hans Peter Luhn.
Els passos de l’algoritme són els següents:
- Els dígits en posició imparell començant per l’esquerra es multipliquen per 2 i si el resultat és més gran que 9 se sumen els dígits del resultat obtingut.
- Es sumen els nous dígits calculats amb el dígits situats en posició parella incloent-hi aquest últim dígit de control.
- Si el resultat és múltiple de 10, és a dir, acaba en zero, aleshores la numeració de la targeta és correcta i si no, no ho és.
Vegem-ho amb un exemple. Anem a comprovar si 4137 8947 1175 5904 és un número de targeta vàlid. Llegint d’esquerra a dreta els dígits que estan en posició imparella són 4, 3, 8, 4, 1, 7, 5 i 0. Multipliquem aquests dígits per 2: 8, 6, 16, 8, 2, 14, 10 i 0. Ara prenem els resultats de dos dígits i sumem els dígits: 1+6=7, 1+4=5, 1+0=1. Per últim agafem els dígits de la numeració inicial que no hem utilitzat i els dígits nous obtinguts i els sumem: 8+1+6+7+7+9+8+7+2+1+5+5+1+9+0+4=80. Com 80 és múltiple de 10 vol dir que aquesta numeració de targeta és vàlida.
Altres mesures de seguretat
En compres per Internet en les quals la targeta no s’utilitza físicament hi ha altres mesures de seguretat com són la data de caducitat i el CVC o CVV, codi de verificació de la targeta, que no està en relleu i fins i tot ja existeixen targetes que el tenen dinàmic, és a dir, que no és fix sinó que cal generar-lo per a cada transacció havent-lo de consultar a l’app de l’entitat bancària.
(Article publicat al Lectura el 16 de març de 2025)
