Senyors (i senyores) lectors (i lectores, esclar) avui celebro l'article 200 del bloc. El número 200 és massa vulgar i com la gent acostuma a celebrar els nombre múltiples de 5^2, doncs jo no ho faré i la deixaré per un altre nombre.
Enguany se m'està acumulant la feina d'articles melomano-necrològics, els músics es moren que no te'n dónes compte tu! I avui dediquem aquest apunt a l'ínclic (paraula que no sé ben bé què vol dir però s'acostuma a posar davant d'un nom de persona) Malcolm McLaren.
És difícil fer un article més o menys curtet d'aquest personatge sabent que hi ha uns quants llibres sobre ell i els seus afers més o menys musicals (fa uns anys em vaig llegir una biografia seua de més de 200 pàgines). McLaren va saltar a la fama musical com a descobridor i manager dels New York Dolls (als quals vestia amb trajes de la Guàrdia Roja de Mao), Adam & the Ants, Bow Wow Wow (grup que serà recordat més per la portada d'un disc seu on la cantant menor d'edat sortia conilla que no pas per una altra cosa) i sobretot del Sex Pistols. També se'l coneix per haver triat a Chrissie Hynde, cantant dels The Pretenders, com a venedora de la seva botiga (SEX) de roba que ell mateix dissenyava.
És a dir, va ser l'inventor del punk, de la roba del rock (a la seua botiga es vestien David Bowie, Ringo Starr, Rod Steward i Mick Jagger), dels new romantics i a més es va presentar a l'alcaldia de Londres (no sé si us podeu imaginar Jordi Tardà a la Paeria per fer una comparació).
Però tot i apadrinar grups, McLaren també va fer incursions pròpies al món musical. El 1983 inventa la tècnica del sampling en el seu disc "Duck rock" amb l'insuportable single "Buffalo gals" com a major èxit. El 1985 en el disc "Fans" va una versió molt... no sé ni com definir-la, de l'òpera "Madame Butterfly"... En aquesta cançó es veu que també introdueix la tècnica del vogueing... us sona a la MAdonna dels 90?
Però potser la cosa més curiosa és l'intent de recuperar el vals vienés en el disc "Waltz darling" del 1989. El seu disc pòstum és de l'any 1998, en el qual reversiona el "Buffalo gals".
Avui em costa molt acabar l'article triant un video de McLaren... no pas per la qualitat, perquè el trobo un pesat i un insuportable. Però potser ens quedarem amb "About her", cançó coneguda perquè es va incloure a la peli "Kill Bill 2"... i ja se sap, que per culpa de les pelis es coneixen cançons.
No crec que tampoc sigui una gran pèrdua en el món musical. Perdoneu, però algú ho havia de dir. Au, descansi en pau.
5 comentaris:
Tot i que no ho vulguis celebrar, felicitats pels 200!
Si en moren tants, no serà per l'estil de vida que han portat?
Home, la pèrdua és sensible, l'home va fer les seves contribucions i invencions. Ara, que aquestes fossin dolentes i desagradables... això ja és una altra cosa.
Albert: almenys aquest no ha mort de sobredosis ni per ingesta d'alcohol. Crec recordar que ha mort de càncer de pulmó...
XeXu: sí, si no se li pot negar. però jo crec que la història de la música hagués continuat la mar de maja sense els Sex Pistols per exemple.
El 200 aniversari (era això, no?) del Des de Lleida eclipsa la pena profunda que sento pel traspàs de McLaren.
Se't felicita!
Com tu, crec que no és una gran pèrdua pel món de la música. Encara que no li hem de restar els seus mèrits.
*Sànset*
Publica un comentari a l'entrada