El següent dia de Pallars ens va acompanyar la pluja. No, no em queixo pas que plogui! Si és abril, primavera i Setmana Santa quin temps ha de fer? Em fot gràcia la gent aquesta que es queixa que plou per Setmana Santa. Deuen ser els mateixos que protesten perquè fa calor a l'agost i fred al desembre. Així que mirant les muntanyes que envolten Rialp, vaig fer veure que era un expert en núvols i vaig tirar cap a dalt del Port de Cantó. Des de Sort pujant cap al port trobem a mà esquerra el poble de Vilamur on podem trobar unes ben conservades fortificacions de l'exèrcit franquista fetes el març de 1938 mentres el general Antonio Sagardia acollonia tot lo Pallars. També és boniqueta dins del seu estil l'església de la Mare de Déu de Medina, un nom curiós per una església cristiana, no?
Seguint la carretera que puja fins dalt del port trobem el poblat medieval de Santa Creu, el poble de Soriguera, Llagunes i a dalt del port del Cantó el poblet de Rubió, que fa poques setmanes va patir un dels incendis que semblava que volien acabar amb el Pallars (entre incendis, els ERO's de les estacions d'esquí, el tren, lo de Talarn...). I, efectivament, tal i com havia previst vam veure el Sol. Ara bé, va durar poc i va tornar a ploure. Així que vam aprofitar per baixar el port per l'altre cantó (mai millor dit) i arribar a Andorra. Bé, Andorra, Andorra el que es diu Andorra tampoc. Direm que vam passar la tarde al Punt de Trobada entre formatges, així almenys estàvem a cobert.
I vam deixar per l'últim dia el descobriments dels nous paradissos del Sobirà. Sembla mentida tot el que tenim al Pirineu i la gent fot uns viatges allà als collons d'Andares a veure paisatges. Vam dedicar el matí a la Vall de Cardós i la tarde a la Vall Ferrera. Per entrar a les dues valls cal pujar fins a Llavorsí, un poble que ha reviscolat en 4 dies per culpa de la moda (que jo no he entès mai) del ràfting.
El primer poble de parada obligada és Ribera de Cardós, amb una església romànica de Santa Maria estranya ja que el campanar està coronat amb merlets defensius i no amb el típic teulat piramidal de pissarra. A dalt a la torre s'hi pot accedir per una escala estretíssima i gastada, Clar, vagi vostè a saber quanta gent hi ha pujat des del s.XI. Seguint per la carretera de la vall es troben ponts d'origen medieval i desviant-nos podem anar a Arrós, Esterri de Cardós i Ginestarre. A Esterri i Ginestarre hi ha reproduccions de les pintures murals (estan totes expoliades al MNAC excepte les de Sant Serni de Baiasca). Tornant a la carretera principal hi ha més poblets com Cassibrós, Benante, Lladrós, Lladorre i Ainet de Cardós i al final Tavascan. Ainet i Tavascan cal visitar-los per motius diferents.
A Ainet de Cardós hi ha 4 cases i l'església. D'aquestes 4 cases 2 són restaurants i les altres dos racons gastronòmics. Pujant a mà esquerra la carnisseria de l'Alfonso Rodríguez i els seus famosos embotits de la Vall de Cardós. I just al davant els iogurts i el mató de Cal Joanet. Im-pres-cin-di-ble! I a Tavascan, cal donar un tomet pel poble i us podeu arribar a la piscifactoria on les truites surten directament per ser pescades. I a l'hora de dinar, tornem un altre cop a Ribera de Cardós per anar al restaurant la Ribera a menjar escudella i truita de riu a la pallaresa.
Per la tarde, i amb el temps una mica més justet, vam anar a la vall que flueix paral·lela a la de Cardós i que acaba amb la Pica d'Estats. Només començar la carretera de la Vall Ferrera ens enfilem a Tírvia on donem un tomb pel poblet que ha estat força reconstruït ja que va ser fet malbé durant la guerra civil. A Tírvia compreu coca del forn del Romà Soca, i si podeu mengeu-vos-la. És curiós comprovar que el cemintiri està a la plaça del poble lluny de l'església. Tornant a la carretera que va paral·lela al riu Noguera de Vallferrera i deixant l'immens Bosc de Virós a mà dreta passem per Aarós, Ainet de Besan, Alins i acabem a Àreu amb una vista i un paisatge extraordinari. Des d'Alins hi ha una carretera que va fins al poble llegendari i fantasmagòric de Tor, on ens deu estar esperant lo Palanca amb caixes de tabac de contrabando. Vam decidir no anar-hi perquè ens van dir que la carretera no estava gaire bé.
I ja en va haver prou. Encara ens hem deixat coses per més viatges i uns quarts articles més suposo. A veure com tindrem properament el tema dels ponts...
Seguint la carretera que puja fins dalt del port trobem el poblat medieval de Santa Creu, el poble de Soriguera, Llagunes i a dalt del port del Cantó el poblet de Rubió, que fa poques setmanes va patir un dels incendis que semblava que volien acabar amb el Pallars (entre incendis, els ERO's de les estacions d'esquí, el tren, lo de Talarn...). I, efectivament, tal i com havia previst vam veure el Sol. Ara bé, va durar poc i va tornar a ploure. Així que vam aprofitar per baixar el port per l'altre cantó (mai millor dit) i arribar a Andorra. Bé, Andorra, Andorra el que es diu Andorra tampoc. Direm que vam passar la tarde al Punt de Trobada entre formatges, així almenys estàvem a cobert.
I vam deixar per l'últim dia el descobriments dels nous paradissos del Sobirà. Sembla mentida tot el que tenim al Pirineu i la gent fot uns viatges allà als collons d'Andares a veure paisatges. Vam dedicar el matí a la Vall de Cardós i la tarde a la Vall Ferrera. Per entrar a les dues valls cal pujar fins a Llavorsí, un poble que ha reviscolat en 4 dies per culpa de la moda (que jo no he entès mai) del ràfting.
El primer poble de parada obligada és Ribera de Cardós, amb una església romànica de Santa Maria estranya ja que el campanar està coronat amb merlets defensius i no amb el típic teulat piramidal de pissarra. A dalt a la torre s'hi pot accedir per una escala estretíssima i gastada, Clar, vagi vostè a saber quanta gent hi ha pujat des del s.XI. Seguint per la carretera de la vall es troben ponts d'origen medieval i desviant-nos podem anar a Arrós, Esterri de Cardós i Ginestarre. A Esterri i Ginestarre hi ha reproduccions de les pintures murals (estan totes expoliades al MNAC excepte les de Sant Serni de Baiasca). Tornant a la carretera principal hi ha més poblets com Cassibrós, Benante, Lladrós, Lladorre i Ainet de Cardós i al final Tavascan. Ainet i Tavascan cal visitar-los per motius diferents.
A Ainet de Cardós hi ha 4 cases i l'església. D'aquestes 4 cases 2 són restaurants i les altres dos racons gastronòmics. Pujant a mà esquerra la carnisseria de l'Alfonso Rodríguez i els seus famosos embotits de la Vall de Cardós. I just al davant els iogurts i el mató de Cal Joanet. Im-pres-cin-di-ble! I a Tavascan, cal donar un tomet pel poble i us podeu arribar a la piscifactoria on les truites surten directament per ser pescades. I a l'hora de dinar, tornem un altre cop a Ribera de Cardós per anar al restaurant la Ribera a menjar escudella i truita de riu a la pallaresa.
Per la tarde, i amb el temps una mica més justet, vam anar a la vall que flueix paral·lela a la de Cardós i que acaba amb la Pica d'Estats. Només començar la carretera de la Vall Ferrera ens enfilem a Tírvia on donem un tomb pel poblet que ha estat força reconstruït ja que va ser fet malbé durant la guerra civil. A Tírvia compreu coca del forn del Romà Soca, i si podeu mengeu-vos-la. És curiós comprovar que el cemintiri està a la plaça del poble lluny de l'església. Tornant a la carretera que va paral·lela al riu Noguera de Vallferrera i deixant l'immens Bosc de Virós a mà dreta passem per Aarós, Ainet de Besan, Alins i acabem a Àreu amb una vista i un paisatge extraordinari. Des d'Alins hi ha una carretera que va fins al poble llegendari i fantasmagòric de Tor, on ens deu estar esperant lo Palanca amb caixes de tabac de contrabando. Vam decidir no anar-hi perquè ens van dir que la carretera no estava gaire bé.
I ja en va haver prou. Encara ens hem deixat coses per més viatges i uns quarts articles més suposo. A veure com tindrem properament el tema dels ponts...
1 comentari:
Només de llegir els teus cometaris ja em venen ganes d'anar-hi.I ho faré.
Publica un comentari a l'entrada