Per què és tan difícil que la gent apreciï la bellesa de la matemàtica?

Uf, no sé si podré a arribar a escriure un article amb el nivell de seriositat que es mereix el títol de l'apunt. Això em passa per embolicar-me entre poetes i gent rara i perquè na Loreto Farreny em va picar a veure si era capaç d'escriure un article així... doncs som-hi... si més no ho intentarem.

Què passaria si aturéssim algú que passa pel carrer i li preguntéssim sobre la bellesa de les matemàtiques? El més probable és que ens faci una ganyota rara que no faria si li preguntéssim per la bellesa en la poesia, la pintura o la literatura, no? Vostè, amic (o amiga) lector (o lectora), faria aquesta ganyota?

Com posar frases de gent famosa en un escrit sempre queda molt bé, al senyor o senyora que paréssim pel carrer li podríem dir el que va dir Aristòtil "Les formes que millor expressen la bellesa són l'ordre, la simetria i la precisió. I les matemàtiques se n'ocupen d'elles". Després d'això li canviaria la cara? Citar Aristòtil és molt seriós.  JOhannes Kepler, que no és tan conegut però molt més important dins de la ciència afirmà "La geometria és l'arquetipus de la bellesa del món". I Bertrand Russell, que un dia va guanyar un premi Nobel de literatura digué "Les matemàtiques no només posseeixen la veritat, sinó també la bellesa suprema". O la del també premi Nobel, però de física, Paul Dirac "Tota llei de la física ha de tenir bellesa matemàtica". Després d'aquestes 4 cites, la cara del nostre personatge canviaria? A millor o a pitjor?

Doncs bé, suposem que sí, que la matemàtica té bellesa intrínseca (jo ho dono per suposat), però... per què costa tant apreciar-la? (Personalment m'és molt més fàcil apreciar la bellesa en una demostració matemàtica que en una poesia o en una escultura, ja aviso).

La resposta crec que l'hem de buscar simplement en l'àmbit fisiològic. Els humans no tenim (amb el seu permís m'incloc dins del grup dels humans) un sentit concret per poder discernir, de forma automàtica, sobre l'estructura d'idees lògiques que han de composar una demostració o raonament matemàtic.

Li poso uns quants exemple de coses que diuen que sí que tenen bellesa pròpia:

• La pintura. La bellesa d'un quadre es deu fonamentar en una combinació harmònica de formes, colors, espai, llum, textura... amb la qual cosa amb el sentit de la visió ja en tenim prou per apreciar-la.
• La música. En aquest cas caldria considerar una ordenació melòdica dels acords que podrem captar amb el sentit de l'oïda.
• La literatura. En aquesta cas, la vista, l'oïda o fins i tot el tacte, per qui llegeixi en Braille, són els sentits que trasllades al cervell els diferents arguments que componen una novel·la o els versos que formen una poesia. El valor està en el significat d'allò que està escrit, amb la qual cosa aquí cal una mica més d'esforç del pensament.
• La gastronomia. Sí, sí, també ho poso perquè es veu que ara també hi ha bellesa gastronòmica amb l amoda aquesta dels cuiners fashion. Aquí intervenen pràcticament tots els sentits. Posin el cas d'un tast de vins, en el qual fins i tot ens fan escoltar el vi. Que sí, que sí.

A les matemàtiques no els hi passa tot això. La matemàtica és independents dels sentits fisiològics, no hi ha una percepció directa sinó que darrere hi ha un procés de raonament que és el que fa que percebre la bellesa. I aquí rau la seua dificultat.

Els que sigueu capaços de veure la bellesa darrere de les circumferències de Ford, de la irracionalitat de pi o de la solució d'alguna equació diofàntica (p^2+q^2+r^2=3·p·q·r) m'entendreu. I si no m'enteneu, estigueu tranquils, és el més habitual... que ningú m'entengui,

Buf! Ja he acabat.