Kevin Ayers fou el fundador dels Soft Machine, un dels grups considerats icona de la psicodèlia britànica. El nom del grup creat l'any 1966 prové del títol d'una novel·la de Williams Burroughs, escriptor que va inspirar molts músics de la generació beat , també els Steely Dann van adoptar el nom d'una novel·la seua. Hi ha hagut moltes formacions de Soft Machine però l'original era la formada pels cantants Kevin Ayers i David Allen, el teclista Mike Ratledge i el bateria Robert Wyatt.
Els Soft Machine es van originar a Canterbury quan va aparéixer Allen des d'Austràlia i tenia ganes de traslladar les idees minimalistes del músic i compositor de música clàssica occidental Terry Rilley al rock. Tenien moltes ganes, intenten gravar coses, però com passa moltes vegades en això de la música (i en el que no és música) a casa seua no se'ls escolten i se'n van a França on tenen molta més acceptació.
Instal·lats a França davant l'impediment de poder tornar a Anglaterra per culpa dels problemes de visat d'Allen fan una gira per Estats Units acompanyant Jimi Hendrix i aprofitant per gravar a Nova York el seu primer disc "The Soft Machine" (1969). El mateix any i davant la bona acceptació americana graven el segon "Volume two" (1969)... fixeu-vos que els noms dels discos tampoc se'ls van parar a pensar gaire. No era grup de single però un exemple d ela seu amúsica seria aquest "Love makes sweet music".
El 1970 tornen a Europa, David Allen amb els fums ja pujats es queda a França i funda el grup Gong. Soft Machine reneix fitxant el baix Hugh Hooper i pel tercer disc "Third" (1970) -continuen sense inspiració pels noms- el saxofonista Elton Dean. En aquest disc experimenten una orientació cap a un jazz rock de lliure improvització i juntament amb el següent "Fourth" (1971) es converteixen en els que jo crec que són els principals àlbums fonamentals del grup i del pop dels setanta. Bé, aquesta última afirmació una mica arriscada però aquí la deixo anar.
En el disc "Fifth" (1972) Robert Wyatt deixa el grup i és substituït per John Marshall. A "Sixth" (1973) és Kaarls Jankins qui entra al lloc de Dean. Cada cop són més jazzeros arribant al súmmun al "Seventh" (1974).
I amb l'arribada d'un nou component com és Alan Holdsworth canvien una mica i en el famós disc per la seua portada "Bundless" (1974) practiquen una música uan mica més fàcil d'escoltar que fusiona el jazz-rock que es posava de moda en aquella època gràcies sobretot als Blood, Sweet & Tears d'Al Kooper o els Chicago.
A mesura que anaven passant els canvis de formació i amb només Kevin Ayers continuant des de la formació original del grup s'anaven tornant a estils més comercials, sobretot a partir de la incorporació d'Alan Wakeman -cosí de Rick Wakeman- fins que el grup va dissoldre's.
A tot això Kevin Ayers començava a experimentar en solitari treient el seu primer disc "Joy of a toy" i formant una banda anomenada The Whole World en la qual tocava... Mike Oldfield (!!) al baix. Fixi's que en aquest article han sortit els dos músics potser més pedants de la història del pop, Wakeman i Oldfield. Hi faltaria només Liam Gallaghuer. Quan l'any 1971 Oldfield inicia la seua carrera en solitari, Ayers va creant formacions de curta durada com Archibald, Decadence o The Soporifics.
L'1 de juny de 1974 grava en directe el que serà el seu disc més recordat i que porta per títol "June 1, 1974". En aquest directe (en "After the show" hi ha algun compàs que recorda el "New York, New York") hi colabora John Cale, Nico, Olfdield i Brian Eno. El bon rotllo acabaria aviat perquè Cale va trobar Ayers al llit amb la seua esposa (amb la de Cale, s'entèn). Gràcies a aquest fet John Cale li va dedicar una cançó "Guts" plena de bilis al disc "Slow dazzle" (1975). L'any 1976 creà The Kevin Ayers Band amb Zoot Money (ex Animals) i Andy Summers (sí, sí, el de Police).
A començament dels 80, Ayers es va retirar a la seua casa de Deià a Mallorca. L'any 1984 treu a la venda el disc "Deià vu" que com poden veure pel títol està inspirat a la població on residia. En el disc hi participa Joan Bibiloni i la cançó nº6 és una fabulosa i extraordinària versió del "Lay Lady lay" (escolteu el baix) de Bob Dylan. Amb tot això, Ayers continua gravant sense gaire èxit comercial i continua fent colaboracions. Per exemple el 1988 grava una pista de veu per "Flying start" un solo de Mike Oldfield. I el 1992 amb els Fairground Atraction grava un acústic "Still life with guitar", el single "Thank you very much" n'és un exemple. El setembre de 2007 (15 anys després!) publica el seu últim disc "The Unfairground" amb molt bons comentaris de la crítica musical... cosa que mai li havien fet. "Baby come home" fou l'últim single publicat.
Kevin Ayers, el príncep de la psicodèlia, va morir dilluns als 68 anys a Montoliu (a Occitània, no al Segrià) on vivia des de fa uns anys. Us deixo aquesta divertida cançó d'Ayers "Money, money, money" de l'any 1980 inclosa en el disc "That's what you get babe".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada