Això no Seligrat, això no…

Benvolgut Toni Seligrat,

li escric aquestes ratlles amb tot el respecte que sempre he tingut i m’han ocasionat tots els entrenadors que ha tingut aquest equip que per mi és el Lleida, s’anomeni Unió Esportiva o Esportiu.

En els més de 30 anys que porto com a soci crec que mai no he tret un mocador contra un entrenador (si algú que llegeix aquest article ho pot desmentir que m’ho digui) i no he cridat contra cap altre. Mai. I tampoc ho vaig fer aquest diumenge.  Hi ha hagut entrenadors que no han aportat res, al contrari, recordo Antonio López, Javier Zubillaga o el Boquerón Esteban, però vaig arribar a comprendre la seua feina. En tertúlies entre amics vaig arribar a defensar en el seu dia a Paco Martínez Bonachera, Miquel Coromines o Miguel Rubio, mentres em tractaven més d'un cop de sonat (fins i tot un dia em trobava defensat el Quique Hernández). Si algun cop he xiulat sempre ha estat contra algú de la Llotja (era impossible no xiular al Jaume Llauradó) o contra algun jugador en concret. Però sempre, sempre, he tingut un respecte immens pels entrenadors.

En el tema esportiu no m’hi posaré. Vostè és llicenciat en Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport i jo sóc un pobre home llicenciat en Matemàtiques, així que de ben segur vostè sabrà molt més que jo sobre tècniques, tàctiques, preparació de partits i jugades assajades. Però com el futbol és com la política (i ara també passa amb l’economia), que tothom en sap, doncs tenim aquest costum d’opinar sobre futbol.  Però no ho faré aquí perquè això ara no toca. 

No dubto pas que vostè dedica moltes i moltes hores i molta feina durant la setmana a preparar els partits. Ho crec i tinc ben entès que així és. Tot  i que penso que no és el millor entrenador que podem tenir (la millor opció per mi era la continuïtat de l'Emili Vicente) ja vaig dir en un article a l'estiu que la seua era la millor de les segones opcions.

Però el que no accepto és que aquest diumenge a la roda de premsa se'n burlés de l'abonat (el que abans era soci) amb algunes declaracions. Mentres la baixada del Gol Sud cap a Fleming era un reflex de la processó de divendres de Dolors, vostè deia que "aquesta nit dormiré tranquil". Mentres els 900 (o 1900) presents al Camp d'Esports pensaven que alguna cosa es feia malament en aquestes jornades a casa vostè deia que "ho estava fent tot bé". Mentres la paciència de l'abonat (allò que abans anomenàvem soci) ha quedat demostrada amb escreix al llarg de tota la temporada sense ni un sol xiulet en cap partit fins aquest diumenge, vostè deia que allò havia estat una "injustícia". Quan es va empatar a casa contra l'Amorebieta va culpar l'afició per no donar suport a l'equip (!). Al final de cada partit l'afició sempre ha aplaudit els jugadors. No es pot fer servir l'afició com a excusa. Quan un periodista li pregunta "què li diria a l'aficionat que està a Lleida?" després de perdre contra l'Osasuna B i vostè diu que "no cal que entenguin res", dóna a entendre que tant se li'n fot qui som nosaltres. No, Seligrat, això no és així. No.

Afició en tenim poca. Som poquets. però els que som ho som molt. No crec que ningú vingut de fora ens hagi de donar lliçons de com hem de ser.

I no. No demano la seua dimissió. Amb una disculpa en tinc prou, miri si sóc bona persona. Però pensi-s'ho...

Atentament,

un exsoci (ara abonat)

Moltes gràcies. I visca el Lleida.