Júzcar, el poble blau i Ronda, el poble torero. (V)

La lletra V posada entre parèntesis en el títol de l'apunt no fa cap referència a l'acte que aquesta diada ens ha muntat l'ANC per tal que anem a reclamar la independència de Catalunya des de Barcelona, no fos cas que si la reclaméssim des de Lleida, la propera capital de la Catalunya independent la posessin a Juneda i que el llibre d'estil de la televisió pública del país adapti els keds, el sisquere, l'alego i les popes com a vocabulari d'ús comú. La V aquesta fa referència a què és el cinquè capítol d'aquest viatge que li estic explicant i que no sé si a algú de vostès li importa gaire, però com que cada entrada té uns quants lectors els seguirem acontentant.  Per si és del seu interès els anteriors són l'I, II, III i IV, evidentment.

Avui (avui en un sentit metafòric, perquè avui en sentit físic no em mouré de casa) anirem cap a l'interior de la província de Málaga i a més, i aquí rau el mèrit d'aquesta excursió, farem zero quilòmetres per autovia. Difícil, eh? 

Avui prendrem com a referència la carretera A-397, la carretera que deu tenir la ràtio pijerio/km més alt de l'estat. Fixi's que escric pijerio i no quartos, perquè dóna la sensació de molt quiero y no puedo. Per això no sé si podria comparar-se a l'avinguda Pearson, que allí sembla que hi hagi més quartos que pijerio. O les dos coses. No sé.

Una torreta de les de Benahavís

La Charca de las Mozas, amb mozas

Bé, el començament de l'A-397 a San Pedro de Alcántara està format per tres camps de golfs, així posats tots junts: Club de Golf el Higueral, La Quinta Golf & Country Club i los Arqueros Golf & Country. Barrejat amb el gols urbanitzacions de luxe amb centres comercials propis: Villa Padierna Estates, los Arqueros, Vivienda Real... i seguint la carretera també cotos i cortijos d'extensions superlatives, amb finques que vam arribar a veure que tenien fins a 5 entrades diferents i  megaxalets increïbles dalt dels turons. El bloc (sencer) on visc jo a Lleida té menys superfície que qualsevol casa d'aquelles que vèiem. Tot això pertany al terme de Benahavís. En aquest petit poblet de cases blanques deuen viure la mar de bé de la manera com han explotat tot el seu terme municipal des d'un punt turístic, tenen els camps de golf, les urbanitzacions pijes i, d'una manera extraordinària (i aquí no ho dic amb ironia) un paratge natural amb gorgs d'aigua dolça posats allà al mig on menys t'ho esperes. És el paraje de la Angosturas on el riu Guadalmina forma la que per allà coneixen com a Charca de las Mozas i que la Junta de Andalucía ho ha declarat com a Monumento Natural.

Seguirem per la carretera de Ronda passant finques enormes com la del Madroñal. Per cert, vigili amb la reserva de benzina, que és una carretera que puja amb força pendent i no tindrà cap benzinera fins arribar a Ronda, pensi que són uns 50 km i trigarà ben bé una horeta en arribar-hi.  Les corbes i revolts l'endinsaran dins de la serrania de Ronda fins arribar a la mateixa població, que té una variant i tot. 

La Plaza de Toros!!!!

Un cop a Ronda, també torna a ser difícil aparcar, però hi ha habilitats pàrquings en llocs cèntrics i bé de preu. Per si els serveix nosaltres vam deixar el cotxe al de la Virgen de la Merced, vaig pensar que amb aquest nom evitaria qualsevol ratllada de columna i vetllaria pel meu estimat Honda. A més, només sortir del pàrquing ja estarà al mig del meollo rondense. Ronda val perdre una tarda o més si convé, ara bé, si vostè és dels gore que gaudeix veient com en una superfície circular uns senyors vestits estranys es dediquen a matar uns animals negres i amb banyes no només ha de visitar Ronda sinó que s'hi hauria de quedar a viure. Ronda és el santuari dels toros, dels toreros, de la tauromàquia i de qualsevol paraula amb la mateixa arrel etimològica. 

La botiga de las Torerías. Imprescindible!!

A veure, ja sé que el primer que li passarà pel cap visitar serà el famós pont aquell sobre el riu Guadalevín que surt a tots els llibres de Visite España o Maravillas de España i que ara, gràcies a un anunci de no recordo què s'ha tornat a fer més famós. Però anem a poc a poc, que acabem de sortir del pàrquing on hem deixat el cotxe i no mos fotrem ja pont avall. Des del carrer aquest vagi cap a la Iglesia de la Merced i prengui el carrer Virgen de la Paz que serà l'eix de la visita. Fixi's que aquests noms de carrers li donaran protecció. A mà dreta deixarà un parc que li diuen Alameda del Tajo i al costat ja petarà amb la plaza de Toros de Ronda. La plaça és tot un símbol de la població, se veu que és del l'any 1785 -de quan Duran Lleida començava en política-, sota els tendidos hi ha el Museo Taurino de la Real Maestranza de Caballería de Ronda -fixi's que no ho tradueixo perquè no es pot traduir això- i davant de la plaça els monuments als toreros de la família Ordóñez, no hi surt la Carmina. Sentiments a flor de pell. Ni un grup d'antisistemes fent una visita a la Ros-Roca. Tocant a la plaça veurà que hi ha una botiga amb el nom de Torerias, on pot trobar tot el que fa referència amb el noble art de matar aquestes bèsties a més de figuretes de sevillanes. Vaige, el mateix que troba a les botigues de records de la Rambla de Barcelona.

Lo famós pont de Ronda vist pel costat que no surt a les fotos

Seguint pocs metres farà cap a la plaza de España, i allà ja podrà fer-se el selfie a l'espectacular pont de 87 m d'alçada sobre el tajo del Guadalevín. Miri que l'he vist vegades en llibres i en fotos, però a la realitat impressiona. El pont és del s.XVIII i li'n diuen Puente Nuevo, ja veuen... fou dissenyat per José Martín de Aldehuela i pagant una petita quantitat que ara no recordo ben bé quant era pot visitar el centro de Interpretación del Puente Nuevo, on es farà un fart de pujar i baixa escales per poder veure el pont de prop i llegir la seua història.

La Casa del Gigante (??)

Un cop ha passat el pont per sobre i l'ha mirat bé i ha fet moltes fotos entrarà a la part més antiga, el que s'anomena la Ciudad i declarada conjunt històric. Allà hi té de tot, des d'un fotimer de botigues d'objectes de cuiro i marroquineria típica d'allà fins a cases i museus per visitar per aquest traçat medieval i monumental. Aquí al seu gust: l'església de Santa Maria la Mayor, l'església del Espíritu Santo, el minaret de San Sebastián, la Casa del Gigante -aquesta als nens els hi va fer molta gràcia el nom, la casa tampoc té res-, el palau de Mondragón, el palau Salvatierra, el museo del Bandolero, unes muralles àrabs -que no faltin- i la bonica placeta de la Duquesa de Parcent, on hi ha l'ajuntament. Llàstima que la majoria dels carrers no són de vianants i cal anar en compte amb els vehicles.

Plaza del Socorro

I de la part nova de Ronda cal destacar el barri del Mercadillo, que cau a l'altra banda del carrer Virgen de la Paz que hem anomenat anteriorment. Allà trobarà el típic eix comercial -calle Nueva, calle las Tiendas-amb totes les botigues que troba a tots els eixos comercials i la plaza del Socorro, la típica plaça andalusa amb terrassetes i on hi fotia una calor que cremava més que la consulta en mans d'UDC.

Júzcar, tot pintat de blau.

I ara per últim i abans d'anar a sopar mos atansarem al poble de Júzcar. Sortirem de Ronda pel mateix lloc per on hem vingut i allà on hi ha l'única gasolinera ja trobareu el desviament cap a Júzcar. No s'espantin sobretot i agafi bones dosis de Biodramina si li calen, són 20 km per la serrania de Ronda amb uns revolts que et veus la matrícula. La carretera és estreta i amb prou feines hi caben 2 cotxes en sentit contrari, per tant si veu que ve un cotxe cal buscar algun lloc per on puguin passar els dos. Bé, i què nassos té Júzcar perquè jo recomani anar-hi? La veritat és que a mi aquest poblet de 200 habitants tampoc me fa ni fu ni fa, però si vostè té canalla li asseguro que els hi caurà la baba com a Joan Herrera en una manifestació pro-Sàhara-Tíbet-Palestina alhora -Catalunya no perquè no ho tenen clar-. Júzcar és el poble barrufet -Pueblo Pitufo- des del 2011 quan es va escollir aquest poble per la presentació oficial de la peli Los Pitufos. Els seus veïns van acordar en una consulta -suposo que il·legal i inconstitucional- pintar totes les cases de color blau pitufo, incloent-hi l'església i el cementiri. És espectacular veure tot un poblet pintat amb el blau del Lleida Esportiu. Com els habitants de Júzcar van veure que això els donava promoció econòmica ho van deixar i ara han ambientat tot el poble amb bolets, figures pitufes i cartells escrits en Comic Sans... i com no podia ser d'altra manera, amb botiga de records. La veritat és que és un lloc molt i molt curiós que no apareix al llibres ni guies de viatge. Els nens ho recordaran.

I acabem un altre dia... va, que ja queda poc de viatge.