Per aquestes dates, si vostès són lectors o lectores assidus o assídues a aquest bloc sabran que un dels meus articles tradicionals és la felicitació nadalenca a partir d'una cançó on ens entendreix un grup o cantant de pop o rock enlloc de les corals que durant aquestes dates canten "Santa nit" o "El desembre congelat".
Per comprovar empíricament la veracitat de l'anterior paràgraf pot consultar els articles publicats:
Però avui toca parlar de Joe Cocker, de qui no he trobat cap nadala. però és igual... qualsevol altra cançó pot anar perfecte.
John Robert Cocker nasqué el 1944 a
Sheffield i començà la seua carrera musical l'any 1956 cantant al grup
Cavaliers del seu germà
Víctor. Adopta l'estil vocal de
Ray Charles, de qui es declara admirador fascinat. La primera experiència diguem-ne seriosa fou en el grup
Vance Arnold and the Avengers. Treballant per una companyia de gas forma els
Big Blues i graven el single
"I'll cry instead" versionant
The Beatles -fixi's amb la seua veu- publicat per
Decca el 1964 que fou un fracàs, amb la qual cosa
Cocker tornà a treballar com a instal·lador de gas i després com a empaquetador. Més tard formà la
Grease Band dedicant-se a cantar en el circuit de pubs i clubs del nord d'Anglaterra.El seu primer èxit -bé, èxit, el que es diu èxit tampoc- fou un tema propi a mitges ja que fou composat per ell i per baix
Chris Stainton amb títol
"Marjorine". Sí que és cert que aconseguí entrar al Top 50 en el Regne Unit ajudat gràcies a les seues actuacions estables al
Mojo Club Sheffield.

Un mesos després, l'octubre de 1968, grava amb l'ajuda de
Jimmy Page (
Led Zeppelin) i
Steve Winwood una versió del
"With a little help from my friends" dels
Beatles que l'impulsa definitivament a l'èxit. I quina versió, marededéu! I clar, amb aquesta tirada de seguida es publica l'àlbum que, per evitar confusions, duu el mateix títol que la cançó entrant al Top 40 de les llistes americanes i internacionalitzant el nom de
Cocker. Aquest disc va ser el primer que vaig tenir del cantant gràcies a un regal de ma germana i conté una espectacular versió del
"Don't let me be misundertood" que van popularitzar els
Santa Esmeralda anys després en
rotllo disco.

Gràcies a l'èxit del disc i a la seua aparició al
Windsor Jazz and Blues Festival l'any 1969 es consagra actuant al festival de
Woodstock, si no anaves a actuar allà en aquella època no pintaves res. Aquell mateix any 1969 grava el disc
"Joe Cocker!" amb
Leon Russell -que el va conèixer a
Woodstock- i acompanyat de la
Grease Band. En aquest disc apareixen nous èxits també versions:
"She came in through the bathroom window" dels
Beatles o la més melòdica
"Delta lady".
Joe Cocker amb només dos discos ja queda com un home de versions. Però de versions pròpies -noti aquí aquesta espècie d'oxímoron que m'ha quedat-.
L'any 1970 l'home ja embalat grava un doble àlbum
"Mad dogs and englishmen" i una pel·lícula al mateix temps i amb el mateix títol per glorificar la seua extensa gira que duu a terme
Cocker durant aquells dies. En aquest disc s'inclou el magnífic
"Time we went" i el
"The letter" dels
Box Tops.

Això el va esgotar molt i aprofita per retirar-se un parell d'anys, tornant l'any 1972 amb
Chris Stainton. Però en aquells temps
Cocker té greus problemes de salut -la
pillera i el
txum se li posava al fetge- i no aconsegueix ni recordar-se de les lletres de les cançons. També en aquells temps comença a fer coses de cantant famós i mentre és a Austràlia se'l troba en possessió de marihuana, cosa que li comporta seriosos problemes i l'impedeix viatjar als Estats Units per fer gira. Així que decideix anar a Anglaterra i desfà el grup. Allà aprofita per gravar un altre disc -amb 42 músics!- amb el mateix nom que havia publicat anys abans
"Joe Cocker" (1972) i també
"I can stand a little rain" (1974), que tindrà força èxit a les llistes sobretot a la versió del
"You're so beautiful" de
Billy Preston.

La seua tornada als estudis col·laborant en el disc
"Standing tall" (1981) dels
Crusaders el tornen a posar en l'òrbita musical. D'aquest disc és recomanable
"I'm so glad". I així va anar l'espectacular retorn de l'any 1982 quan grava juntament amb
Jennifer Warmes el tema
"Up where we belong" de la peli
"Oficial y caballero", cançó que no es pot separar de la pel·lícula i guanyadora d'un Óscar a la millor cançó. Les pel·lícules li han anat bé i l'any 1987 triomfa amb
"You can leave you hat on", cançó gràcies a la qual milions de dones han imitat
Kim Basinger a
"Nueve semanas y media". D'aquestes èpoques són les versions del
"A whiter shade of pale" (1978) dels
Procol Harum o la del
"Many rivers to cross" (1982) de
Jimmy Cliff.

Poc temps després grava
"Civilised man" (1984) amb una fabulosa versió del
"Tempted" dels
Squeeze. Però potser el seu disc més famós és el que publica l'any 1987
"Unchain my heart" on la celebèrrima versió de l'
"Unchain my heart" de
Ray Charles el fa tornar a entrar amb força a les llistes d'èxit. Quin tros de cançó, eh? En aquells temps la cantava tot quisqui, fins i tot les orquestres de les
festesmajons dels pobles. El 1989 treu una versió de la cançó
"Fever" dins del disc
"One night in sin", la cançó ha estat popularitzada sobretot per les versions de
Peggy Lee, Madonna o
Elvis Presley.

El 1990 presenta un fabulós i extraordinari doble disc en directe
"Live" amb cançons com
"What are you doing with a fool like me?" on la seua veu posa la pell de gallina. Escolti, escolti...I durant els any 90 torna a viure una bona època amb
"Night calls" (1991) i
"Have a little faith" (1996) on s'inclou la millor versió segons el meu parer, el
"Summer in the city" dels
Lovin Spoonful, I després va venir el genial
"Could you be loved?" (1997) de
Bob Marley, el
"First we take Manhattan" (1999) de
Leonard Cohen, una fantàstica
"My father son" (2000),
_cover_art.jpg)
Un altre tros de disc és
"Heart and soul" (2005) on hi toca
Eric Clapton i
Jeff Beck i versiona el
"One" dels
U2, el
"Jealous guy" de
John Lennon, el
"Chain of fools" que popularitzà
Aretha Fanklin,
"What's goin' on" de
Marvin Gaye,
"Everybody hurts" de
REM,
"I put a spell on you" d'
Screamin Jay Hawkins,
"Every kind of people" de
Robert Palmer... El 2007 torna amb una altra coneguda dels
Beatles "Come together" en el disc
"Hymn for my soul", que té una altra joia que és precisament la
cançó que dóna nom al disc. L'última gran cançó que va extreure fou la gran
"Fire it up" l'any 2012.
L'exponent del soul d'ulls blaus ha mort als 70 anys víctima d'un càncer de pulmó.
1 comentari:
No puc dir que fos gaire fan de Cocker, per no dir gens, però la seva mort és de les que impressionen, per la magnitud de la seva carrera. Bon homenatge aquest de dedicar-li la nadala d'aquest any.
Publica un comentari a l'entrada