El que la societat ha unit, que no ho separi el polític

Hola bon dia, mirin, el meu nom és Ferran Montardit i vinc d’una família de tradició catalanista, però catalanista de veritat, no d’aquell catalanisme que molt bla-bla-blà però que acaba pactant amb un partit creat només per carregar-se la immersió lingüística en català. 

El meu padrí de part de pare era de la Joventut Republicana de Lleida i mon padrí de part de mare, de la Granja d’Escarp, un pastor amb gran consciència republicana. Fins i tot, ma padrina natural de Valladolid, convençuda republicana, era votant assídua d’ERC des de que es va poder votar. 

Me vaig comprar la meua primera estelada per allà l’any 1992, comprar en aquells temps una estelada seria com comprar avui dia un vídeo Betamax al Media Market. No era un hipster de l’època, més aviat en aquell temps els independentistes érem vistos com uns friquis. O dit de manera més intel·lectual tal com deia aquesta setmana el professor Pueyo aquí al Nació Lleida: «Ens tractaven amb displicència, com si fóssim uns somiatruites». 

Vaig estrenar públicament la meua estelada el dia que la torxa olímpica de Barcelona’92 feia el recorregut per Lleida, com si els lleidatans haguéssim comptat en alguna cosa per aquells Jocs Olímpics. Aquell vespre de juny el Pont Vell estava farcit de GEO de la Policía Nacional, suposo que advertits pel molt progressista jutge Garzón, que es dedicava a engarjolar independentistes per si un cas. El resultat és que al GEO que tenia davant meu no li devia agradar gaire el meu tros de tela i vaig rebre una targeta de visita en forma de cop de porra que sortosament només me va tocar de gairó, alguns dels que estaven a la meua vora van rebre més i van acabar anant per terra. 

Vint anys després d’aquell fet els independentistes som uns quants més, no som freaks i ja ens tracten com una cosa seriosa, si més no la premsa internacional no espanyola. Evidentment continuo anant a manifestacions, a vies, a ve baixes i a tot el que convingui amb els meus fills per continuar la tradició familiar. 

Per tot això, ara que hem arribat fins aquí amb les ganes que jo tenia, i ara que tenim setanta-dos escons independentistes al Parlament, faig saber que a mi, que no sóc militant de cap partit polític, m’és completament igual qui sigui el president de la Generalitat durant els propers famosos divuit mesos. M’és igual que sigui el Romeva, el Junqueras, el Mas, el Baños o el Postureig de Lleida. M’és igual. Perquè sí, és un president, però darrere hi haurà setanta-un diputats més molt transversals que es dedicaran a vetllar perquè les eines de construcció nacional siguin les més adequades per a la ciutadania. No és un, som setanta-dos. 

Senyores de la CUP i senyors de JuntsXSí parlin, pactin i negociïn tot el que calgui, però investim president ràpid que hem d’anar per feina, tu. Anar a unes noves eleccions al març seria la riota per part de tothom després de tota la feina que hem fet des de la societat civil amb una ANC actuant de Loctite amb els polítics quan ha fet falta. Si es tornen a convocar eleccions potser serem uns quants que engegarem a desbrossar espones a qui ens demani el vot. No ho entendria. Keep calm and carry on. Ho tenim a tocar, no ho deixem perdre ara. Hi confio.

(Article publicat al Nació Lleida el 18.11.2015)