dijous, de novembre 05, 2015

I resulta que el problema és el català...

L’any 1715 el Consejo de Castilla proposava que “en todas las Escuelas de primeras letras, y de Gramática, no se permitan libros impresos en lengua catalana: escribir ni hablar en ella dentro de las Escuelas”. El 1780 Manuel de Godoy estableix que “en ningún teatro de España se podrán representar, cantar, ni baylar piezas que no sean en idioma castellano”. Un edicte del Govern Superior Polític de les Balears del 22 de febrer de 1837 diu que “dentro del umbral de la escuela ninguno hable palabra que no sea en castellano”. 

La llei d’instrucció pública aprovada el 9 de setembre de 1857 pel ministre Moyano Samaniego en el seu article 2 obliga només a l’ensenyament dels “principios de la gramàtica castellana”. El 1896 la Direcció General de Correus i Telègrafs de l’Estat prengué la decisió de prohibir parlar en català per telèfon. El 5 de gener de 1916 la Real Academia Española de la Lengua estava preocupada en “que se cumplan los referidos preceptos legales, único medio de fomentar y unificar el provechoso cultivo de nuestro idioma castellano.” L’any 1994 es repetia aquesta preocupació. 

El 27 de març de 1900, el governador civil de Lleida, José Martos O’Neale estava capficat perquè els mestres parlaven massa en català i això “origina perjuicios de difícil remedio á la infancia de hoy”. I també a Lleida, el leridanista Eduardo Aunós sentenciava que “nuestra propia habla no es más que una especie de dialecto situado entre el castellano y el catalán”, en un grotesc intent de fer xixines la unitat lingüística i territorial catalana. 

El general Emilio Barrera content amb les noves normes del “demòcrata” Primo de Rivera deia “en las escuelas se enseña el castellano, se entonan himnos a España y a su bandera.” En el Reial Decret de 1924 sobre venda d’especialitats farmacèutiques es llegia "...deberán tener sus etiquetas envolturas y prospectos redactados en español." En el Reglament del Notariat de 1944 hi trobem aquest article 148 "Los instrumentos públicos deberan redactarse necesariamente en idioma castellano". 

L’any 1952 el governador civil de Barcelona, Felipe Acedo feia retirar dels quioscos la revista Aplec perquè “¿Ustedes creen que hemos hecho la guerra para que el catalán vuelva a ser de uso público?” (Brutal aquesta frase!). I el censor de les obres de Pompeu Fabra estava eufòric ja que “gracias al movimiento se ha castellanizado, creo que totalmente, la vida catalana”. En els anys 1956 i 1957 s’aproven reglaments pels quals els reclusos de les presons poden parlar únicament en castellà i en el Registre Civil només es poden inscriure noms castellans. 

I a la dècada dels noranta s’aproven dotzenes de reials decrets on s’obliga l’etiquetatge en castellà, des del 308/1993 sobre comercialització de mol·luscs bivalves vius fins el 110/1995 sobre medicaments homeopàtics veterinaris. 

Per tant, votar en contra que el català sigui llengua preferent a la Paeria és no voler veure la necessitat de fomentar l’ús social de la llengua en àmbits com el cinema o la justícia. I jo no em vull creure que el PSC, que fa un temps s’autoanomenava catalanista, això no ho sàpiga veure. Diu el refrany que “qui va amb un coix al cap d’un any és coix i mig”... a veure si serà això el que els ha passat als socialistes de la Paeria. M’entenen, no?

(Article publicat al Nació Lleida el 4/11/15)

1 comentari:

jomateixa ha dit...

Si amb tot això la nostra llengua ha sobreviscut, ja s'haurien d'haver adonat que som tossuts i no ens deixem vèncer tan fàcilment.