divendres, de febrer 19, 2021

The Supremes - You can't hurry love

Diana Ross, Mary Wilson i Florence Ballard van començar a cantar juntes a finals dels cinquanta organitzades per un manager de Detroit; Milton Jenkins. El manager també portava un altre grup masculí, The Primes, amb la qual cosa van adoptar el nom de Primettes per fer el seu acompanyament. Penseu que eren normals aquests noms ja que, per exemple, el grup de cors d'acompanyament de Ray Charles eren les Raelettes i les d'Ike Turner eren les Ikettes.

Després de passar per un petit segell, LuPine Records, un veí de Diana de nom Smokey Robinson els va recomanar a Berry Gordy que, adoptant una actitud paternalista les va refusar per la seua edat... tenien 15 anys. Però els va prometre un contracte per més endavant, als 16 anys.

Finalment, el 1961 van fitxar per Motown i adoptaren el nom de The Supremes, entre d'altres motius perquè The Primes van deixar de ser-ho per passar-se a ser ni més ni menys que The Temptations quan també van fitxar per Motown. Berry Gordy ja havia apostat per altres grups femenins com Martha and The Vandellas o The Marvelettes i portava a l'esquena un bagatge de 18 cançons en llistes d'èxits. Aquest cop es fixà en elles per continuar obtenint-ne. Així que The Supremes passen a engrandir la factoria de cançons de la Motown.

La primera solista era Florence Ballard i amb ella a la veu van enregistrar una sèrie de singles d'escassa repercussió que va fer que se les conegués en el món discogràfic com les No-Hit Supremes. Només amb "Your heart belongs to me" (1962) van aconseguir entrar en llistes amb una exitosa posició...95. La maquinària ja estava en marxa i a l'octubre de 1962 inicien la seua primera gira al costat de Marvin Gaye, Mary Wells i un nen de 12 anys anomenat Little Stevie Wonder. En aquesta primera etapa van aconseguir el primer mig èxit amb "When the love-light stars shining though his eyes" (1962) aconseguint un discret lloc 24 en llistes americanes.

Va fer falta que la tripleta de moda Holland-Dozier-Holland es posés a composar i produir cançons per tal que arribessin els èxits sonats. El primer single de la carrera d'èxits d'un pletòric 1964 que començava va ser "Where did our love go" (1964), un tema que inicialment Gladys Horton va rebutjar per a les Marvelettes per ser un "tema basura". Amb la veu de Diana Ross i un redoble que van fer colpejant uns taulons els arribà el seu primer número u. Sinitta en va fer una coneguda versió l'any 1993 i els Softcell una altra en el seu estil electrònic (1981).

El va seguir "Baby love" (1964), aquest tema suposà un punt d'inflexió que feu passar The Supremes d'artistes de 2a fila a ser reclamades com a estrelles en programes de televisió al costat dels Beach Boys i James Brown. Per fer-lo més comercial van afegir aquest uuuuuh al començament. Existeix una versió interessant dels Erasure i una d'Emma Bunton de les Spicegirls en un dels seus discos en solitari. I per acabar l'any un altre rècord... es converteixen en el primer grup femení en arribar a un número 1 a Anglaterra. Vuit setmanes després de col·locar el tema al capdavant de les llistes van acabar l'any amb "Come see about me", el tercer numero un consecutiu. La Motown encara no s'havia trobat amb un artista que els resultés tan prolífic en tan poc temps i això els va fer replantejar la seua estratègia de treure grups com a escons perduts de Ciutadans i apostar per consolidar grans noms i pugnar contra Beatles i Rolling per al mercat. Aquest tercer single ja havia aconseguit desbancar el "I feel fine" del primer lloc de les llistes... poca broma. I no seria l'únic.

I és que el següent hit "Stop! In the name of love" (1965) d'un altre any triomfant va fer fora "Eight days a week". Portaven quatre números uns consecutius i encara no havien sortit al show d'Ed Sullivan, quan hi van anar ja hi havia un altre tema camí de l'1 "Back in my arms again" (1965). Amb gran consternació el sisè single "Nothing but heartaches" (1965) només arribaria a l'onzè lloc. Els de la Motown no entenien eld esastre d'aquest dingle, però la cosa va quedar solucionada ràpidament amb "I hear a symphony" (1965), el tercer número u d'aquest any i que desbanca aquest cop el "Get off my cloud" dels Rolling Stones.

Durant el 1966 publiquen "My world is empty without you" i "Love is like an itchoig in my heart", números 5 i 9 en llistes respectivament. però no, no s'han acabat els números uns. A continuació vindria "You can't hurry love" (1966) recordada per la revisió vuitantera que va fer Phil Collins i amb la curiositat que els australians Jet afirmen que és la font d'inspiració del "Are you gonna be my girl?" (2001). I després  "You keep me hangin' on" (1966) un tema més rocker com ja es nota amb la guitarra de l'inici. I també continuaren l'any següents amb més números uns "Love is here and now you're gone" (1967) i "The happening" (1967) amb versió de les val·lisoletanes Greta y los Garbo l'any 1990 sota el títol de "Menuda fiesta". I després de 10 números uns un respir amb "Reflections" (1967) i "In and out of love" (1967) que arriben a les posicions 2 i 9, gens malament tampoc.

Però no tot era de color de rosa dins del grup, Florence Ballard no estava d'acord amb el tracte de favoritisme que tenia Diana Ross davant seu deixant-la relegada a un segon pla. El 1967 Florence decideix abandonar el grup quan va adonar-se que li estaven buscant substituta i l'escollida per substituir-la va ser Cindy Birdsong, veu de les Bluebells de Patti LaBelle. Sense Ballard Berry Gordy pren la decisió de què el grup passi a dir-se Diana Ross and The Supremes. La vida de Florence fou un autèntic desastre després d'aquesta decisió i morí als 32 anys l'any 1976. 

La de Ballard no va ser l'única marxa sonada del grup, els compositors Holland, Dozier i Holland deixen Motown per tirar endavant els seus propis projectes discogràfics sota el nom d'Invictus i Hot Wax sense cap èxit significatiu. El final de la banda es veia arribar. "Love child" (1968) va arribar al número 1, "I'm gonna make you love me" (1968) en duet amb The Temptations als 2 i el dotzè i últim número 1 va ser premonitori "Someday we'll be together" (1969). La discogràfica decideix amb bon criteri que Diana Ross comenci carrera en solitari i el seu lloc que hauria d'haver ocupat Florence Ballard és agafat per Jean Terrell. Ni un sol èxit més del grup i Diana Ross aconsegueix sis números 1 en solitari, la màgia del grup era la veu de Diana.

El 16 de maig de 1983, per a celebrar els 25 anys de la Motown, Diana Ross, Mary Wilson i Cindy Birdsong van cantar juntes per últim cop. Cap d'elles formava part ja del que quedava de les Supremes. Història daurada de la música.

Mary Wilson ha mort als 76 anys a la seua casa de Las Vegas, dos dies abans de la seua mort va publicar un vídeo al seu canal de Youtube anunciant l'aparició de nou material.

Articles relacionats:

Ashford & Simpson

- The Miracles

- The Temptations

- Lesley Gore

- The Temptations 2

- Aretha Franklin

- Bonnie Pointer








1 comentari:

Blog Joan Gómez i Urgellés ha dit...

Excel·lent article i molt ben documentat. Un gran agraïment al record.