Italo-disco, italo-dance o spaghetti. D'aquestes formes s'anomenava la música italiana que a inicis dels anys 80 feia furor a les pistes de ball. Sembla ser que tot va començar uns anys enrere amb Raffaella Carrá i el seu peculiar estil i a partir d'aquí es van anar incorporant projectes com Automat, Easy Going, Macho o Kano. De tot això, durant la primer meitat de la dècada vuitantera, va sortir la "Dolce vita" (1983) de Ryan Paris, "Tonight" (1985) de Ken Lazlo, "Don't cry tonight" (1983) de Savage, "People from Ibiza" (1984) de Sandy Marton, "Around my dream" (1984) de Silver Pozzoli, "Happy children" (1983) de P.Lion, "How old are you" (1984) de Miko Mission i uns quants singles més que avui encara fan trempar tots els amants dels revivals dels vuitanta. Només cal veure les sessions del DJ Willengton de Flash-back Salou.
Però si un nom cal tenir present perquè va ser qui va marcar allò tan típic que es diu d'un abans i un després, aquest va ser un pompeià de nom original Giuseppe Chierchia però conegut artísticament com a Pino d'Angio. Ho tenia tot: atractiu, un posat xulesc, veu sensual i varonil...
D'Angio es va donar a conéixer pel segell Ri-Fi Music amb el single "E' Libero, scusi?"(1979). El tema va ser un èxit a Itàlia, però a Europa va haver d'esperar a un remix de Max Music de l'any 1985 un cop d'Angio ja tenia la fama guanyada. Ja es comença a intuir el seu estil rapejant sobre una melòdia electrònica que tant recorda el "Rumore" de la Carrá.
Però el 1980 ho revoluciona tot. L'abans i després. La rampa de sortida. El "Ma quale idea" es converteix en el hit de l'italo-disco que donaria mitja dècada daurada de hits a les companyies italianes. La veu, el cigarro, el posat de castigador. Amb la base electrònica de fons del "Ain't no stopping us now" de McFadden & Whitehead que ningú se'n recorda es convertí en un èxit a França, Alemanya, Argentina, Bèlgica... fins i tot al Regne Unit on l'únic tema cantat en italià que havia arribat al número 1 era el "Volare, nel blu dipinto di blu" (1958) de Domenico Modugno. A l'estat espanyol la cançó ho va rebentar tant que Pino d'Angio va fer una versió en castellà "¡Que idea!" que va estar dos setmanes al número 1 el 1981. Fred Astaire a nuestro lado era estático y parado. A part de ser utilitzat en moltíssims jingles de publicitat també s'ha incorporat en samplers per altres cançons, com els disc-jòqueis Zentral el 1993 o "Don't call me baby" de les Madison Avenue que va arribar al top de les llistes britàniques el 1999. També Francesco Napoli en el seu "Balla" també l'interpretava i el grup d'electro-pop argentí Malvaho (1983) en aquest remix "De la manera que vos lo haces" (1983).Tot i la desena d'elapès publicats des del primer èxit "...Balla!" (1980) en el qual s'inclouen els dos èxits anteriors jo em centraré en destacar alguns singles perquè, al cap i a la fi, l'spaguetti és música de single. També d'aquest disc de debut són "Una notte d'impazzire", "Okay okay" i "Un concerto da strapazzo". Tot això acompanyat de la producció necessària d'Enrico Intra i si escolteu, excepte l'última que és un estil molt diferent, la mateixa base rítmica.
Amb "Rapido da mezzanote" (1983) comença una nova etapa a SGM sense gaire èxit comercial però de la qual destacaria l'enganxosa "Evelonpappá Evelonmammá" (1983) que tindria cert sonada per casa nostra i que me porta bons records radiofònics de l'època. "Piú sexy" (1987) també arribaria en versió castellana. A partir d'aquí la seua carrera solista va començar a entrar en decadència. Als anys noranta es va començar a dedicar a la música més dance que aleshores ja es començava a posar de moda com "Without without you" (91) i amb el projecte trance-techno Age of Love del qual feia de productor també.
Les cançons que interpretava les havia escrit ell majoritàriament i també va fer composicions per altres intèrprets de l'spaguetti. Per exemple "Videosogni" (1985) per a Maria Occhiena, "S'alza il vento" (1984) per a l'Eva Mango, "Scarpe da tennis" (1983) per a Patricia Zanetti. Però també "Ma chi é quello lì" (1989) per a Mina, "Saro lo" (1990) per a l'Elio Visconti...
D'Angio ja portava molts mesos malalt, havia estat sotmès a sis operacions de gola, dos tumors de pulmó, trombosis i una aturada cardíaca. El tumor que tenia a la gola conseqüència de l'excès de tabac li havia fet quedar sense veu, tot i això enguany va participar al Festival de San Remo al costat del grupBnkr44.
El cantant, actor, presentador, productor i doblador Pino d'Angio ha mort als 71 anys.
Ja estem a 1 de setembre, d’aquí no res ja tindrem petits, xiquets i joves a les aules. I de no tan joves com és el professorat, el personal d’administració i tot aquell qui és imprescindible per fer funcionar un dels engranatges més grans de la nostra societat que és l’educació (o l’ensenyament, poseu-li el nom que creieu més adequat). Fixeu-vos si són importants els col·legis, escoles i instituts en la nostra societat que la tornada al col·legi és sempre anunciat com el “retorn a la normalitat”.
I un altre cop, més tard o més d’hora, començarem a parlar de la matèria de Matemàtiques que es veu que és molt difícil. Sí que és cert que per la seua naturalesa abstracta requereixen un nivell conceptual abstracte i de raonament que ho pot complicar més. També és cert que les Matemàtiques es van construint a partir de coneixements previs i si un d’aquests coneixement bàsic no queda assolit potser aquesta construcció quedarà coixa. I tot i que no hi acabo d’estar del tot d’acord en aquest sentit purament utilitarista de les Matemàtiques, és cert que si l’alumnat no veu rellevància de les Matemàtiques en la seua vida diària, pot trobar-les menys interessants. però per això estem el professorat de Matemàtiques, per a trencar aquestes possibles pors amb creativitat.
Desconec si les altres branques del coneixement tenen les seues pors però a les Matemàtiques en tenim algunes, i fins i tot de divertides. La més preocupant és l’aritmofòbia, que és la por desproporcionada als càlculs i l’aritmètica en general. Segons s’explica pot estar causada per experiències traumàtiques normalment en edat escolar.
Una de molt coneguda és la triscaidecafòbia, que és la por al 13. Ja és ben curiós això de posar nom a tenir por a un número. Hi ha edificis que no volen tenir planta 13 (com a la imatge) tot i que la tinguin, avions o sales de cinema sense fila 13… no sabem ben bé d’on ve aquest pànic al 13, la versió que he llegit més cops és d’origen religiós i ve donada pel fet que Judes fou el tretzè en seure a taula en l’últim sopar. Matemàticament el 13 és un bonic nombre, ja que és primer, el seu revers (31) també ho és i a més compleixen que 13×13=169 i 31×31=961 que són reversos un de l’altre. Si sumem els nombres primers fins al 13: 2+3+5+7+11+13=41 i 41 és justament el 13è nombre primer. Si la fòbia ve acompanyada del 13 amb un divendres aleshores s’anomena parascevedecatriafòbia. El matemàtic B.H. Brown l’any 1933 publicà un article a l’American Mathematical Monthly on demostrava que la probabilitat que un dia 13 caigui en divendres és lleugerament superior a la resta de dies de la setmana. Curiosament que un 13 caigui en dimarts té la mateixa probabilitat que sigui en dilluns.
I no, el 13 no és l’únic nombre al qual se li té por. En països orientals existeix la tetrafòbia, que és la fòbia al 4. L’octofòbia és la por al 8. La meganumerofòbia és el pànic als nombres molt grans. I amb certa relació existeix l’apeirofòbia, que és la por a l’infinit i als conceptes relacionats amb la infinitud.
666
L’hexakosioihexekontahexafòbia és la por al 666. El nom el trobo meravellós. El president dels EUA Ronald Reagan va canviar la seua adreça del 666 al 668 de St Cloud Road
(Article publicat al Lectura l'1 de setembre de 2024)
Com és habitual cada mes d’agost la secció Lo teorema la dediquem a jocs i trencaclosques matemàtics fent un recorregut històric per diferents autors del que s’anomena matemàtica recreativa. Aquest agost he fet una tria d’enigmes d’un dels meus autors favorits actualment, Clifford A. Pickover (1957), que ha editat més d’una quarantena de llibres de divulgació científica i entreteniment matemàtic.
Un d’aquest llibres és The Mathematics of Oz (2002), en el qual un enigmàtic doctor Oz elabora unes proves per avaluar la intel·ligència humana. Les referències a l’obra The Wizard of Oz són explícites, des de continus reculls de cites fins als personatges que hi apareixen i que fan de fil conductor per tots els capítols del llibre: Dorothy i el dr Oz. Sembla que Pickover hi va trobar inspiració.
Anem a veure alguns dels enigmes del dr Oz, que són més senzills del que semblen.
Repte 1: Abans d’enunciar l’enigma recordem un parell de definicions. Un nombre enter és aquell que no té part decimal i pot ser positiu o negatiu i un nombre cúbic és aquell que és resultat de multiplicar un nombre tres vegades per ell mateix, per exemple 27 és un nombre cúbic perquè 27=3×3×3. Ara ja podem enunciar el repte: Quin mateix nombre enter cal afegir a 100, a 101 i a 102 perquè els resultats siguin tres nombres cúbics diferents?
Repte 2: La següent successió s’anomena successió de Connell 1, 2, 4, 5, 7, 9, 10, 12, 14, 16… quin és el següent terme de la successió?
Repte 3: Un heteroquadrat és tot el contrari a un quadrat màgic i van causar un gran interès als anys 50 gràcies en part a la divulgació del mag i aficionat a les matemàtiques recreatives Royal V. Heath. En un heteroquadrat les files, les columnes i les diagonals han de sumar totes nombres diferents. És senzill demostrar que no existeix cap heteroquadrat amb els nombres 1, 2, 3 i 4. Tanmateix, podríeu construir un heteroquadrat de 3 files i 3 columnes amb els nombres de l’1 al 9?
Repte 4: Afegiu els símbols de les operacions elementals +, -, ×, / i els parèntesis entre els dígits 8 7 6 5 4 3 2 1 per a què el resultat sigui 16.
Repte 5: Aquest repte és una adaptació nostrada d’un repte laberint. Donada la taula de la imatge i començant per on vulgueu heu de trobar un camí que passi per totes les cel·les de tal manera que sempre es segueixi la mateixa seqüència dels objectes, és a dir, si comenceu fent caragol-pera-oli sempre heu d’anar seguint aquesta seqüència. Només es pot anar en vertical o horitzontal, no es pot en diagonal.
Solucions:
1. El -101 perquè ens quedarien -1, 0 i 1 que són tots cúbics: (-1)×(-1)×(-1); 0×0×0 i 1×1×1.
2. El 17. La successió està formada pel un imparell, dos parells, tres imparells i així successivament.
3. Una possible solució: 9-8-7//2-1-6//3-4-5.
4. Una possible solució és (8-7)×(6-5)+4×3+2+1=16
5. Pista: comenceu per una pera de la fila de dalt.
(Article publicat al Lectura el 4 d'agost de 2024)
Ja som a l’estiu, aquella època de l’any en què si l’economia ens ho permet de tant en tant ens agrada fer algun viatget. I així com qui no vol la cosa ens podem trobar a Manhattan, a París o a Londres consultant el plànol del metro de la ciutat en qüestió. Els plànols del metro tenen aquell disseny especial tan característic ideat el 1931 per l’enginyer Henry Beck (1903-1974). En aquell temps el metro de Londres començava a créixer en línies i el director comercial, Frank Pick, va encarregar una proposta de mapa de metro a diferents dissenyadors, però totes les propostes fracassaven perquè amb tantes línies els usuaris es feien un embolic.
Beck ho va resoldre creant un estil de mapa que avui encara és plenament vigent. El que va fer l'enginyer va ser simplificar el traçat convertint les estacions en punts i unint-los amb línies rectes que formaven angles de 45 o 90 graus per a donar major claredat visual al mapa. Aquestes línies no segueixen distàncies reals, ni falta que fa, només donen la informació als usuaris d’on pujar, d’on baixar i d’on enllaçar línies. L’única referència externa de la ciutat que va deixar va ser el perfil del Tàmesis.
En matemàtiques un dibuix d’aquesta forma s’anomena graf. Un graf queda determinat per un conjunt de punts anomenats vèrtexs o nodes (les estacions de metro) i per un conjunt de línies anomenades arestes que uneixen parells de vèrtexs. Dos vèrtexs relacionats per una aresta s’anomenen adjacents i el número d’arestes que van a parar a un vèrtex és el grau del vèrtex. Si les arestes tenen algun sentit indicat mitjançant una fletxa aleshores s’anomena graf dirigit.
La teoria de grafs es va iniciar gràcies a un problema justament turístic. Per la ciutat de Königsberg hi passa el riu Pregel i al segle XVIII la dividia en quatre parts que estaven comunicades per set ponts. La gent de Königsberg i qui la visitava tenia com a entreteniment intentar fer el recorregut per tots els ponts passant una sola vegada per cadascun d’ells. L’any 1736 el gran matemàtic Leonhard Euler es va aturar en aquesta ciutat i com manava la tradició es va posar a estudiar el passeig dels 7 ponts. Euler va prescindir de la geografia de la ciutat (igual que succeeix als mapes del metro) i va convertir-la en 4 vèrtexs que representaven les dues ribes i les dues illes del riu, i aquests vèrtexs els va unir amb 7 arestes que simbolitzaven els ponts. És a dir, el problema consistia en, partint d’un dels punts, passar per tots els altres recorrent una sola vegada per cadascuna de les arestes. Ni més ni menys que allò que fèiem de petits de provar de dibuixar una figura sense aixecar el boli del paper i sense passar dues vegades per la mateixa línia. Doncs aquest és el primer problema de la teoria de grafs.
Els ponts es van destruir durant la II Guerra Mundial però la teoria de grafs a partir d’aquest problema ha perdurat fins als nostres dies amb múltiples aplicacions a l’urbanisme, l’arquitectura, la física i la química, la planificació de processos, l’estudi de xarxes socials, els circuits elèctrics…
Circuit eulerià
Si us distraieu una mica resseguint amb un llapis veureu que és impossible passar per totes les línies un sol cop. Això es deu que tots els punts tenen un nombre imparell d’arestes. Aquest problema és senzill d’adaptar-lo de manera més nostrada amb els ponts de la Mitjana
(Article publicat al Lectura el 7 de juliol de 2024)
