El brasiler Sergio Mendes ja va ser el que es diu un nen prodigi del piano. Amb 8 anys els seus pares el posen a estudiar piano clàssic i als 15 ja fa els primers passos arranjant amb el seu piano temes tradicionals i populars brasilers. Comença amb el Sexteto Bossa Rio, un grup en el qual s'hi comptava la que seria al seua futura esposa de tota la vida Gracinha Leporace i que arribaria a publicar un disc "Dance moderno" (1961). Per si fos poca cosa al 61, 62 i 63 és considerat el millor pianista brasiler.
L'any 1965, amb 24 anys, funda el grup Brasil'65 -no s'ho van pensar gaire això del naming- a Rio de Janeiro. Un any després aprofitant el cop d'estat militar al Brasil i recomanat pels artistes americans que s'interessaven per la música brasilera se'n va cap als Estats Units, on allà coneix a Herb Albert que li obre les portes a A&M Records que era la discogràfica d'Albert i Jerry Moss. És a dir, els jazzistes Herbie Mann i Cannonball Adderly van fer amb Sergio Mendes el que Stan Getz va fer amb Joao Gilberto i Antonio Carlos Jobim, dur-los cap als Estats Units.
Després de tres discos la banda decideix contractar les cantants Lani Hall -parella de Herb Albert- i Bibi Vogel, per actualitzar-se canvia el nom del seu grup a Brasil'66 i amb elles arriben els èxits. El primer single, un tema de Jorge Ben dedicat a una amiga seua de Copacabana que deia molt aquesta expressió, ja és un gran clàssic de la història de la música: "Mais que nada" (1966). Una barreja de samba i jazz que forma part de la trilogia essencial dels inicis de la bossa nova juntament amb "The girl from Ipanema" i "Aquarela". L'any 2006 enregistra una nova versió amb els Black Eyed Peas que arribà al 6 de les llistes al Regne Unit. El disc on estava inclòs el tema, "Herb Alpert Presents Sergio Mendes & Brasil '66", aconseguí ser platí -pujà fins al 7 de les llistes EUA- contenia també altres temes que ja formen part de la història de Mendes: "Agua de beber" de Jobim i Moraes i una primera versió tropical d'un tema dels Beatles "Day tripper".
Mendes viatja per tot el món i apareix a totes les teles amb shows sofisticats i de molta audiència. El seu secret és un swing lent i una barreja de sons populars brasilers amb ritmes de jazz acompanyat d'unes veus de tons molt aguts. La bossa nova fusió a partir de versionar temes pop.
El segon disc va ser "Equinox" (1967) amb el single d'èxit "Chove chuva", un altre tema de Jorge Ben i una versió del "Night and day" de Cole Porter. Per aquest disc s'estrenava Janis Hansen com a vocalista substituint Vogel. El disc va tenir èxit comercial però no tant com el primer, es situà al 24 de les vendes americanes.
Les vendes tornarien a reeixir (arribant al 5) amb l'excel·lent "Look around" (1968). D'aquest disc s'extreu com a single la versió del "Look of love" un tema de Burt Bacharach que va popularitzar Dusty Springfield a la banda sonora de Casino Royal, el tema es situà al 4 de les llistes americanes. També és d'aquest disc "The frog" i una nova versió dels Beatles, el "With a little help from my friends".
A continuació, i després d'un canvi profund de la banda d'acompanyament -hi incorpora la seua dona Gracinha-, li arriba el major èxit amb el disc "The fool on the hill" (1968). El disc es situà fins al 3 de les llistes americanes i al mercat del Regne Unit va arribar a ser disc d'or col·locant dos singles dins del Top Ten de les llistes. El primer, la més exitosa versió dels Beatles que va fer Mendes, la que dona títol al disc "The fool on the hill" i que es publicava pocs mesos després del "Magical mistery tour", el tema es col·locà al 6 de les llistes d'èxits de la Billboard. L'altre tema va ser la versió pop-jazz-samba del tema tradicional anglès que havien popularitzat Simon & Garfunkel"Scarborough fair" que es va incloure en el film d'animació Heavy Traffic. Aquell Nadal publicaria el single "The Christmas song" amb èxit al mercat japonès.
Mendes ja s'havia convertit en l'estrella brasilera més famosa del món. Va arribar a actuar a la Casa Blanca davant dels presidents Johnsoni Nixon i en l'Exposició Universal d'Osaka el 1970. La carrera discogràfica continuava amb "Crystal illusions" (1969) amb la versió del "Sittin' on the dock of the bay" d'Otis Redding com a tema estrella. Amb el disc "Ye-me-lé" (1969) la carrera de Mendes s'estanca durant una dècada i mitja. D'aquests anys setanta són la versió del "Wichita Lineman" (1969) de Bacharach, "Chelsea morning" de Joni Mitchel i el "For what it's worth" d'Stephen Stills popularitzada pels Buffalo Springfield. Durant aquests anys canvia la banda a Brasil'77 publicant tres elapés amb aquest nom i a Brasil'88. També publica en solitari, com el disc de la peli "Pelé" (1977) en el qual el futbolista brasiler debuta com a compositor i cantant en temes com "Meu mundo é uma bola".
L'artista torna a reeixir amb el single de pop vuitanter i allunyat del seu estil habitual "Never gonna let you go" (1983) un tema de Barry Mann i Cynthia Weil publicada en el seu disc en solitari "Sergio Mendes". El tema arribà al 4 de les llistes EUA. En aquest disc s'hi inclou un tema del compositor espanyol Juan Carlos Calderón"Sí señor". Amb el següent disc "Confetti" (1983) continuà la nova tongada d'èxits amb un dels temes oficials dels JJOO de Los Ángeles "Olympia" pel qual se va envolar d'un cor d'un miler de cantants. També el single "Alibis" d'aquest disc arribà al Top Ten de les llistes. Ja veieu que ni el rei del jazz-samba s'escapava dels sons dels vuitanta.
El 1993 treu al mercat el que per mi és el millor disc de Mendes "Brasileiro" amb el qual guanya el Grammy al millor disc de World Music. El meu tema favorit és la batucada (sí, encara no s'havien fet pesades!) amb veu de Carmen Alice"What is it" però molt més conegut és el single "Magalenha" on hi participava un desconegut encara Carlinhos Brown. El tema va ser recuperat com a single de la banda sonora de Dance with me (1998) i amb una adaptació de Gloria Estefan.
Durant els 2000 molta escena hip-hop underground prenen els seus ritmes com a referents i això fa que el 2006 retorni amb "Timeless" un disc produït per Will-I-Am dels Black Eyed Peas on hi col·laboren Stevie Wonder i Justin Timberlake entre d'altres i en els quals es readapten els seus clàssics. La col·laboració segueix amb "Encanto" (2010) en el qual hi participen Juanes, Natalie Cole o Jovanotti. El 2012 és nominat als Oscar pel tema "Real in Rio" de la banda sonora del film animat Rio.
Sergio Mendes, la llegenda de la bossa nova i el jazz ha mort a Los Angeles als 83 anys. Oficialment no es va donar cap causa de mort però la família en el comunicat va fer palès que la seua salut s'havia debilitat a causa dels efectes de la Covid persistent.
El guitarrista Duane Eddy nascut a Corning el 1938 va anar a parar a Phoenix als 17 anys, on va conèixer el promotor i DJ Lee Hazlewood -que acabaria sent el seu productor- i a l'instrumentista Al Casey, que són els que l'ajudaran a trobar algun ganxo per a poder començar a fer alguna cosa seriosa en el món de la música.
Eddy agafà la tècnica del twangy, una tècnica consistent en fer sonar més notes greus que agudes i amb una forta amplificació. Ell creia que així la guitarra instrumental solista sonava millor.
El seu primer single va ser "Moovin'n'groovin" (1958) que no va tenir gaire acceptació comercial. Però el seu segon senzill "Rebel rouser" (1958) ja es posicionà al 6 de les llistes americanes i amb el pas dels anys ja s'ha convertit en un clàssic que a molts us sonarà de la banda sonora de Forrest Gump. A partir d'aquí arribarien catorze èxits consecutius que el trio Eddy a la guitarra, Hazlewood a la producció i Casey com a compositor, guitarrista i pianista es col·locarien tots al Top 40 de les llistes. Passem a enumerar aquests singles (en aquells temps els artistes eren de singles no pas d'elapés, un format que m'agrada molt això del single):
"Ramrod" (1958), un dels temes favorits de Paul McCartney.
"Peter Gunn" (1959), versió del clàssic de Henry Mancini.
"Yep!" (1959), un divertit ritme que es quedà al 17 al RU i al 30 als EUA.
"Forty miles of bad road" (1959) que tot i no arribar a posicions extremadament altes en llistes (11 i 9) a la llarga ha estat un altre dels majors èxits d'Eddy.
"Some kind-a Earth-quake" (1959) un rockabilly pur amb només 76 segons de durada és el tema més curt que ha entrat al Top 40 EUA i RU.
"Bonnie come back" (1960) és l'adaptació instrumental d'un tema popular escocès "My Bonnie" i que sobretot va passar a la història per haver estat el primer single de Tony Sheridan and the Beat Brothers, l'avantsala dels Beatles.
"Shazam!" (1960), aquest tema amb nom d'heroi de còmic que representa l'acrònim dels deus Salomó, Hèrcules, Atles, Zeus, Aquil·les i Mercuri arribà al 4 de les llistes del RU .
"Because they are young" (1960). El seu major èxit va ser aquest tema que era la gravació central de la pel·lícula del mateix títol, amb un so tirant a country va arribar al 4 de les llistes EUA i al 2 al Regne Unit.
"Kommotion" (1960) va afluixar a les llistes EUA però es va mantenir al Top Ten al RU.
"Pepe" (1960) de la banda sonora de la peli Pepe protagonitzada per Cantiflas. Un nova posició 2 al RU.
"Ring of fire" (1961) de la banda sonoroa de la pel·lícula del mateix nom.
Duane Eddy va continuar publicant singles però ja en posicions molt més discretes en llistes, exceptuant "The ballad of Paladin" (1962), un tema que la CBS va utilitzar per un programa de televisió amb molta audiència en aquell temps i per varis films western, de fet s'ha convertit en un dels temes favorits de la música western i "(Dance with the) guitar man" (1962) amb un cor vocal femení.
Duane Eddy continuà publicant singles durant els anys seixanta, als setanta abaixà el ritme però als anys vuitanta encara va fer gravacions fins el 1987, incloent una curiosa versió del "Peter Gunn" (1986) amb els Art of Noise que els valgué el Grammy a millor cançó de rock instrumental. El 1987 publica el disc "Duane Eddy and the Rebels", el nom de la seua banda d'acompanyament, un disc on hi col·laboren John Fogerty "Kickin' asphalt", George Harrison "The trembler", Jeff Lynne "Rockabilly holliday", Ry Cooder"Los compañeros" i Paul McCartney "Rockestra theme". S'extreu com a single "Spies" amb la mà, un altre cop, dels Art of Noise.
En definitiva, Eddy tingué un paper fonamental en l'establiment de la guitarra elèctrica en el rock'n'roll.
Duane Eddy, de qui John Fogerty, Bruce Springsteen o George Harrison han reconegut les seues influències, ha mort a Tennessee per les complicacions d'un càncer als 86 anys.
Arriben dates d'alifares copioses amb taules plenes de gent però abans que comenci la festa hi ha una missió crucial que cal resoldre. El responsable de la casa (sí, aquell valent o valenta que s’ha atrevit a acollir el dinar o sopar) s'ha d'armar de valor i preparar-se per una autèntica aventura a base de revisar l’arsenal de vaixelles, coberteries i cristalleries que la resta de l’any queden amagades dins de les calaixeres i vitrines i visualitzar la composició geomètrica de la taula o taules i cadires de diferents formes i mides que cal acoblar per a què tothom pugui seure.
El matemàtic i recent Creu de Sant Jordi Claudi Alsina enumera uns axiomes que ell anomena de la taula perfecta. Per començar la taula ha de tenir una superfície plana i una altura de 75 cm. Les cadires han de tenir el seient a una alçada de 45 cm, amb una amplitud de 45 cm i una profunditat de 50 cm amb el respatller que arribi si més no a 80 cm d’altura. Cada comensal necessita davant seu un rectangle de 65×35 cm per a poder posar plats, coberts i copes i menjar dignament. Entre la taula i la paret han de quedar entre 65 i 70 cm, però cal preveure entre 95 cm i 120 cm en cas que pugui haver trànsit de persones per darrere de la cadira del comensal.
Un plat indicarà la posició de cada comensal de tal manera que tots els plats han d’estar col·locats a igual distància entre ells formant una simetria radial o axial depenent de la forma de la taula. Aquesta simetria fa que els comensals mai sàpiguen si el seu platet del pa és el que queda a la seua esquerra o a la seua dreta. La regla de les forquilles diu que se’n posaran tres com a màxim a l’esquerra del plat (a 3 o 4 cm) de manera que les primeres que s’utilitzin han d’estar més lluny. I de la mateixa manera es situaran els ganivets però a la dreta del plat.
El número 12, tant utilitzat des de l’antiguitat en sistemes de numeració, és ben present a la taula. Les coberteries acostumen a tenir 3 dotzenes de ganivets (12 de carn, 12 de peix i 12 de postres), 3 dotzenes de forquilles amb les mateixes finalitats, 1 dotzena de culleres de sopa i una dotzena de culleretes de postres, cosa que fa 96 coberts. Per tant si sou més de 12 haureu de comprar peces soltes. El plats també acostumen a anar per dotzenes amb les seues varietats (fondos, plans, postres) i les diferents formes geomètriques: cercles, quadrats, el·lipses o triangles de Reuleaux.
I finalment toca seure la gent al voltant taula. Si sou 12 persones i no us importa el lloc heu de saber que les podeu seure de 39.916.800 maneres diferents, que és el resultat del factorial d’onze: 11!=11×10×9×8×7×6×5×4×3×2×1.
Molt bones festes!
A taula!
En la taula de la imatge i suposant que és indiferents seure en una punta o al mig, de quantes maneres podrien seure 6 persones? I si dos persones volen seure juntes? I si son tres parelles que no volen seure separades? Ja teniu un altre tema de conversa a taula.
(Article publicat al Lectura el 22 de desembre de 2024)
José Feliciano va compondre "Feliz Navidad" l'any 1970. La cançó va sorgir quan el seu productor, Rick Jarrad, li va proposar escriure una nadala original per al seu nou disc. Inicialment, Feliciano es va sorprendre per la proposta, ja que mai abans havia escrit una cançó nadalenca però finalment va acabar publicant un disc ple de nadales amb "Jingle bells", "The little drummer boy" o l'instrumental "White Christmas" entre altres clàssics. D'aquesta manera Feliciano s'apuntava a la moda dels discos nadalencs de Frank Sinatra o Tonny Bennet però amb una important diferència, el disc de Feliciano tenia versions instrumentals i bilingües de tal manera que les emissores de ràdio no el poguessin descartar ni per ser massa americà per una banda ni massa hispà per altra banda.
La inspiració per a la cançó li va venir de la nostàlgia que sentia per les celebracions nadalenques amb la seua família. Mentre estava a l'estudi de gravació a Los Angeles, va recordar les escenes familiars a Nova York amb els seus 11 germans, el menjar tradicional porto-riqueny, el rom, i els cants nadalencs. Feliciano va néixer a Puerto Rico però de ben petit va anar a viure amb la seua família al barri hispà de Nova York.
La cançó es va publicar el novembre de 1970 i va ser un èxit immediat després del seu llançament. Va arribar al lloc 6 de les llistes estatunidenques i es va convertir en el segon Top 10 de Feliciano als EUA després de la versió del "Light my fire" que li va valer dos Grammys el 1968. El 2 de gener de 2021 quan es va reeditar, va aconseguir el número 2 del Billboard Hot 100. Això li va servir per redimir-se de la sonora xiulada que va rebre el 1968 al Tiger Stadium de Detroit durant el Mundial de beisbol en fer una interpretació de l'himne dels EUA.
Bones Festes!
Les nadales dels anys anteriors al bloc han estat:
Fa unes setmanes el canal de divulgació d’AEMET, l’Agència Estatal de Meteorologia que durant aquells dies va estar en el punt de mira d’alguns polítics, explicava el funcionament dels models meteorològics i el procés científic i tècnic en el qual es basava l’elaboració de les prediccions del temps. Evidentment, i ja ho hem comentat en alguns articles, la quantitat de matemàtiques que hi ha en aquest estudi són immenses: derivades, equacions, probabilitats, sistemes dinàmics… En l’article d’avui ens fixarem en la famosa equació de Navier-Stokes. I per què és tan famosa en el món matemàtic? Doncs perquè trobar les solucions d’aquestes equacions és un dels problemes del mil·lenni i està recompensat amb un milió de dòlars atorgats pel Clay Mathematics Institute, del qual també en vam parlar en un altre article.
L’atmosfera que ens envolta és un fluid en rotació i estudiar el moviment dels fluids amb totes les magnituds que hi intervenen (temperatura, velocitat, densitat, viscositat…) ha estat sempre un problema complicat per als matemàtics. L’any 1755, el gran Leonhard Euler, que deu ser el matemàtic que més cops ha aparegut en aquesta secció, ja va escriure sobre el tema l’article Principis generals del moviment dels fluids. També s’hi van posar els germans Johann i Daniel Bernoulli i Augustin Cauchy, però els que s’han endut la fama a la posteritat pel seu estudi han estat els matemàtics Claude-Louis Navier i George Gabriel Stokes. Ambdós van arribar a aquestes equacions de forma independent, en un principi Navier va fer algunes errades matemàtiques que va corregir però com Stokes, vint anys després, va fer bé les matemàtiques sabem que la resposta final de Navier també va ser correcta.
Aquestes equacions són unes equacions que s’anomenen en derivades parcials (EDP) i, en matemàtiques, quan intervenen les derivades ens vol dir que estem estudiant algun canvi, en aquest cas el canvi al llarg del temps de les velocitats entre diferents punts del fluid en unes condicions concretes. Les equacions per si soles tenen poca gràcia, s’han de resoldre i poder resoldre aquestes equacions ens ajudaria a entendre com flueix l’aigua, l’aire o el flux sanguini però com us podeu imaginar resoldre-les és una cosa molt complicada ja que un fluid ja és complicat en sí, només cal que us fixeu en com surt l’aigua quan obrim poc l’aixeta o quan la fem girar al màxim. O en les onades de la platja com de diferents poden ser només en una estona. El matemàtic francès Jean Leray va demostrar que de solucions n’existeixen, però una altra cosa és trobar-les. Gràcies a l’ús d’ordinadors hem aconseguit aproximar-ne. La idea és dividir l’espai que volem estudiar en moltes regions molt petites (malla computacional) i calcular la velocitat en intervals de temps molt i molt petits en els vèrtexs d’aquesta malla, com més petits siguin els intervals de temps en què calculem aquesta velocitat més ens aproximem al seu ritme de canvi real. Però clar, per això la computació cada cop necessita més temps de càlcul i més memòria de processament. Tanmateix, l’enginyeria aeronàutica i la meteorologia les estan utilitzant amb molt d’èxit.
Teoria del caos
El meteoròleg Edward Lorenz plantejava si existeix una solució de les equacions de Navier-Stokes vàlida per a qualsevol instant futur a partir d’un determinat estat inicial, és a dir, si podríem predir el temps amb absoluta precisió per qualsevol moment futur. I si coneixem les equacions com és que ens costa tant predir amb fiabilitat el temps? Lorenz va concloure que el temps és un sistema caòtic.
(Article publicat al Lectura el 24 de novembre de 2024)
.jpg/800px-DuaneEddyPall231018-4_(31866003608).jpg)
