L'any 1966 a Los Ángeles, i en plena moda del soul, s'ajunten Marilyn McCoo, Billy Davis Jr, Florence LaRue, Lamonte McLemore i Ron Townson per a formar un grup vocal de soul-pop que s'autoanomenen en un primer moment The Versatiles. McLemore era fotògraf de professió que va començar fent fotos aèries per a la Marina americana, va fundar Halmont Graphics on treballà de fotògraf fins el 1958, també va treballar per les revistes Harper’s Bazaar -sent el primer afroamericà-, People, Jet, Ebony i Playboy, en els concursos de bellesa Miss Black i va fer les fotos del primer disc d'Stevie Wonder i per a Marvin Gaye. The Versatiles van gravar una maqueta i van enviar Lamonte a Detroit per a què anés a veure Berry Gordy de Motown Records. Gordy va escoltar la maqueta i va quedar impressionat amb el seu so, però no va veure que allò tingués èxit a les llistes. Aleshores Gordy va demanar a McLemore que tornés amb més cançons. Lamonte va tornar a casa i el grup va continuar cantant als clubs locals de Los Angeles. I al seu rotllo The Versatiles van enregistrar el single "You're good enough for me" (1966) pel segell local de Los Ángeles Bronco Records, especialitzat en música soul.
Al cap i a la fi devien de ser bonets perquè van començar fent de teloners ni més ni menys que de Ray Charles durant sis mesos. Tot va canviar quan el productor Marc Gordon (Stevie Wonder, Marvin Gaye, the Supremes...) es converteix en el seu mànager i els posa en contacte amb Johnny Rivers que els fitxa pel seu recentment creat segell discogràfic Soul City Records. Rivers va voler que canviessin el seu nom i la seua imatge que considerava obsoleta i es passen a dir The Fifth Dimension, un nom molt físico-matemàtic.
El seu primer single amb Gordon i Rivers a la producció és una versió del "Go where you wanna go" (1966) dels Mamas & the Papas i a continuació en vindrien altres com "I'll be lovin' ou forever" (1966) i "Paper cup" (1966). Però el seu primer èxit els arriba amb "Up, up, and away" (1967), un tema composat pel seu pianista d'estudi, un encara desconegut Jimmy Webb però que ja els hi havia fet "Paper cup". Gràcies a aquest tema Webb va guanyar quatre Grammys: Disc de l'Any, Millor interpretació de Grup Vocal, Millor single Contemporani i Millor Interpretació de Grup Contemporani. S'arriba a col·locar al 7 de les llista EUA.
El tema "Carpet man" (1967) també portava la signatura de Webb i després tindríem el single "Another day, another heartache" (1967) i així van continuant amb temes vocals-soul-hippies i psicodèlics amb els singles recordant les tipografies de les portades dels discos del temps del Flower Power. Els Fifth Dimension normalment triaven interpretacions d'artistes desconeguts com "Stoned soul picnic" (1968) -número 3 EUA- i "Sweet blindness" (1968) ambdues de Laura Nyro però algun cop en cantaven algun de conegut com la versió amb un toc funky del "Ticket to ride" (1968) dels The Beatles.
El 1969 arriba el tema més popular de la banda i que millor ha aguantat al llarg dels temps, el medley una mica psicodèlic-una mica funky-soul "Aquarius/Let the unshine in" (1969). Aquest mix de dos temes que es va incloure al musical Hair, la primera òpera-rock de la història -el 1979 se'n va fer la pel·lícula- i que arribà a la posició 11 RU però va ser un contundent número 1 als EUA. La cançó va guanyar dos Grammys, al de Millor Cançó i al de Millor Interpretació Vocal de Grup Pop. La lletra gira entorn de l'entrada del món de l'era d'Aquari (The age of Aquarius), una era d'amor, llum i humanitat. Amb tot això es converteix en un dels temes estrelles del hipisme i del pacifisme i es va composar com a protesta contra la guerra del Vietnam.
El següent single va ser una altra versió, en aquest cas del "Sunshine of your love" (1969) dels Cream. Els que som fans de Clapton estic convençut que ningú pot amb aquesta versió. El següent èxit tornaria a venir de la mà de Laura Nyro"Wedding bell blues" (1969) i arriba a l'1 de les llistes EUA i al 16 a les llistes RU. La publicació de la cançó va coincidir, casualment o no, justament amb dos bodes al grup. Florence LaRue es casa amb el mànager Marc Gordon i Marilyn McCoo amb Billy Davis Jr. Fixeu-vos en la traducció que fa el franquisme al disc distribuït a Espanya. A continuació publiquen un tema de Neil Sedaka"Workin' on a groovy thing" (1969) que passaria bastant desapercebut en llistes. Tornen un altre cop amb Laura Nyro amb"Blowing away"(1969) i canvien de dècada amb "On the beach (in the summertime)" (1970).
No començarien malament els setanta amb un tema que arriba al 2 en les llistes americanes "One less bell to answer" (1970), un tema de Burt Bacharach. Es va topar amb el "My sweet lord" de George Harrison al capdamunt. Un altre tema de Neil Sedaka seria el següent senzill "Puppet man" (1970) i un altre cop un de Jim Webb"The girl's song" (1970) i un altre de Laura Nyro"Save the country" (1970) amb un estil molt de teatre musical. Fixeu-vos, tres singles consecutius amb el triumvirat d'autors dels Fifth Dimension. La cara B de "Puppet man" és "A love like ours" escrita per Lamont McLemore.
Arriba el 1971 amb "Light sings", un tema que formava part de la banda sonora del musical de Broadway The Me Nobody Knows i que torna a posar el grup bastant amunt en llistes -12 EUA-."Love's lines, angles and rhymes" (1971) entrava al Top 20 també amb una posició 19, la cara B "The singer" era escrita per McLemore. El següent senzill va ser "Never love" (1971), un tema escrit pels germans Dick i Don Adrissi i que s'ha convertit en un clàssic de la música americana ja que ha estat enregistrada per multitud d'artistes. De fet se diu que és la 2a cançó més reproduïda als EUA en el segle XX. Tot i que la interpretació que van fer The Association el 1967 va ser la que va arribar a l'1 de les llistes, la versió dels Fifth Dimension va arribar fins al 2.
I posem el punt final amb aquests sis anys prolífics amb"(Last night) I didn't get to sleep at all" (1972) que arriba al 8 i "If I could reach you" (1972), el seu darrer Top ten. El 1975 la parella McCoo-Davis inicien carrera en solitari amb "You don't have to be a star (to be in my show)" que s'endú el Grammy a la Millor Interpretació de Duet Vocal de R&B el 1976. Florence LaRue va intentar ressorgir la banda al 2009 però sense cap altre dels components originals.
Ron Townson va morir el 2001 per una malaltia renal i ara ha mort Lamont McLemore als 90 anys després de patir un ictus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada