divendres, d’abril 15, 2011

Ni Barça ni Madrid, Lleida Champions League


Ja sé que escric aquest article encara en estat d’eufòria. Ja sé que potser el proper diumenge ja no estarem en posicions de play-off. Ja sé que en cas de poder jugar el play-off d’ascens a 2a A el podem guanyar o el podem perdre. I ja sé que la temporada que ve potser ni existim perquè un jutge té la decisió de dir si un club amb dècades d’història ha de desaparèixer o no. Tot depèn d’un pla de viabilitat (que em crec) i d’una decisió judicial (que segons quina sigui ja aviso que no em creuré).

Però em veig obligat a escriure aquest article destacant alguns aspectes després de les sensacions viscudes diumenge passat al Camp d’Esports.

-Primer, per l’afició. Feia temps que no es veia el Camp d’Esports amb tanta gent i tant entregada amb l’equip. L’afició del Lleida és freda i molt crítica amb qualsevol aspecte, però diumenge passat vam donar un exemple cívic de suport continu. Les últimes vegades que vam veure tant públic va ser en 3 ascensos, el del Nàstic (perquè estava ple de gent de Tarragona), el del Llevant (perquè estava ple de gent de València) i el del Celta (perquè estava ple de gent de Vigo). I l’últim cop que es va fer l’onada… uf! devia ser l’any que Emili Alzamora va guanyar el campionat de 125. Aquell dia miràvem la cursa pel videomarcador del Camp d’Esports.

- Segon, pel joc de l’equip. Ara està de moda dir que només hi ha un equip que fa bon futbol, i et deixen de carallot cap amunt si ho contradius. Diumenge va quedar demostrat que el futbol no és només exclusiu de la 1ª divisió. Fixin-se que en l’última jornada de Lliga a 1ª hi va haver resultats de 0-0 i 1-0 a punta pala. El joc desplegat pel Lleida en el 3-0 contra el Terol convida a apagar la tele i aficionar-se al futbol no professional, que al cap i a la fi és més autèntic.

-I tercer, que carai, la plantilla i el cos tècnic es mereixen un article lloant-los. La professionalitat dels jugadors ha estat indiscutible en tota la temporada. Veure a Jesús Imaz, Adrià Gallego, Xavier Gabernet, Dani Pujol, els germans Bosch o Miki Massana parlant lleidatà al camp no té preu. Almenys ens fa pujar l’autoestima d’aquest lleidatanisme que cada cop sembla que s’esvaeixi més. I tot això amb un entrenador que és més que un senyor com és l’Emili Vicente. L’home tranquil, modèl·lic i un intel·lectual del futbol.

A partir d’ara que passi el que vulgui, però aquesta temporada ja hem gaudit del futbol al Camp d’Esports, i en contra del que pensa l’opinió majoritària no cal passar la Panadella per veure bon futbol.

Visca el Lleida!

2 comentaris:

Anònim ha dit...

pel primer punt m'agradaria afegir que gràcies als rudes lleida s'està conseguint que el lleida deixi de ser un estadi "tribunero" com ho és el camp nou i ha estat desde fa 15 o 20 anys el camp del lleida, que es que fins ara, només es feia que aplaudir quan es jugava bé o xiular quan es jugava malament, ara el camp té un altre color !

Babunski ha dit...

És cert, els Rudes us esteu comportant exemplarment. Us felicito!