La música negra (o de color per si volen que sigui políticament correcte) vocal de la Motown està de pega. Fa pocs dies dedicava un article a Bobby Rogers dels The Miracles... i ara un per partida doble ja que han mort Richard Street i Damon Harris, els dos membres dels Temptations.
Han tingut una carrera llarga dividida en moltes etapes, segons la seua formació i segons qui els feia les cançons. Els seus primers 3 discos estan produits pel miracle Smokey Robinson. El seu primer single fou el poc conegut "The way you do the things you do" (1961) escrit pel mateix Robinson. El 1964 trobem la famosa i preciosa "My girl" (fixeu-vos amb la coreografia del video) amb Ruffin de líder que convertí el quintet com el primer grup masculí de la Motown en aconseguir un nº1. Entre nosaltres la cançó va adquirir molta popularitat l'any 1992 gràcies a la pel·lícula que portava el mateix nom. Les versions d'aquesta cançó donarien per un article complert, des del blues d'Ottis Redding, al country apegalós de Dolly Parton, l'ska de Prince Buster a més dels Rolling Stones, Mamas & the Papas, Phil Collins (que ho versiona tot), Percy Sledge, Stevie Wonder, Michael Jackson, Westlife... D'aquesta primera època també són les més discretes "It's growing" (1965), "Since I lost my baby" (1965) i "My baby" (1965)
L'any 1966 (fa dies) es fan càrrec del grup els compositors Norman Whitfield i Brian Holland que van acabar de conduir els Temptations al cim de la música vocal americana. La peça més destacada d'aquest període potser és "Ain't too proud to beg" (1966). També es dediquen a balades i cançons ensucrades "Beauty is only skin deep" (1966), "I know I'm losing you" (1966), "All I need" (1967), "You're my everything" (1967)...
El nou període Whitfield amb Barrett Strong s'obre amb "I wish it would rain" (1968) que arriba al nº4 a les llistes USA. Aquest període duraria tretze anys, orientant-se cap a un soul més psicodèlic, tipus Sly & the Family Stone, la qual cosa provocaria l'abandonament de Ruffin que preferia el soul més clàssic i l'entrada de Dennis Edwards provinent dels Contours. Les cançons d'aquesta etapa utilitzen tot tipus d'efectes i arranjaments rock que els suposà un bon sarpat de grans èxits: "Cloud nine" (1968), "Runaway child" (1969), "Can't get next tou you" (1969), "Psychedelic shack" (1970) -fixin-se que el títol ja diu molt i la cançó en si és una cosa rara-, "Ball of confusion" (1970) i la formidable "Get ready" (1969).
Un retorn a les balades amb la soporífera "Just my imagination" (1971) els va fer meréixer el seu primer disc de platí i la marxa de Kendricks. Nombrosos premis Grammies, colaboracions amb The Supremes, textos més compromesos i el suïcidi de Paul Williams l'any 1973 pels problemes que patia al fetge a causa de l'alcoholisme van marcar la dècada dels 70 del grup. Aquestes dos baixes van suposar la incorporació dels dos personatges als quals fa referència aquest apunt del bloc, Damon Harris que venia dels The Vandals i Richard Street provinent dels The Monitors.
Damon Harris era una de les veus més ballables del soul, seua és la veu del famós "Papa was a Rolling Stone" (1972), de "Take a look around" (1972) i "Masterpiece" (1973). Amb Harris de primer tenor els Temptations van guanyar tres Grammies. Quan el 1975 marxa Harris el grup ja perd la seua energia. Harris publica l'any 1978 un desapercebut àlbum en solitari "Silk".
En canvi, Ricard Street (el del mig de la foto) va aguantar la dècada dels 80 i dels 90 amb els grup amb molta pena i poca glòria.
Els dos solistes van entrar al mateix temps i ens han deixat també alhora.
Un retorn a les balades amb la soporífera "Just my imagination" (1971) els va fer meréixer el seu primer disc de platí i la marxa de Kendricks. Nombrosos premis Grammies, colaboracions amb The Supremes, textos més compromesos i el suïcidi de Paul Williams l'any 1973 pels problemes que patia al fetge a causa de l'alcoholisme van marcar la dècada dels 70 del grup. Aquestes dos baixes van suposar la incorporació dels dos personatges als quals fa referència aquest apunt del bloc, Damon Harris que venia dels The Vandals i Richard Street provinent dels The Monitors.
Damon Harris era una de les veus més ballables del soul, seua és la veu del famós "Papa was a Rolling Stone" (1972), de "Take a look around" (1972) i "Masterpiece" (1973). Amb Harris de primer tenor els Temptations van guanyar tres Grammies. Quan el 1975 marxa Harris el grup ja perd la seua energia. Harris publica l'any 1978 un desapercebut àlbum en solitari "Silk".
En canvi, Ricard Street (el del mig de la foto) va aguantar la dècada dels 80 i dels 90 amb els grup amb molta pena i poca glòria.
Els dos solistes van entrar al mateix temps i ens han deixat també alhora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada