Companyia Elèctrica d'Harma -Ball llunàtic

Uf! No sé si me'n sortiré. M'assec davant l'ordinador per escriure un apunt al bloc dedicat al Pep Fortuny i ja esbufego, només amb les idees que tinc al cap em donaria per fer una cadena de blocs amb més articles que visitants de la fira de Sant Miquel sempre segons l'organització.

Vaig descobrir la d'Harma l'any 1989, de ben segur ja l'havia sentida abans, però de forma conscient que escoltava la d'Harma recordo perfectament quina cançó va ser, "Contra el fusell, un somriure" inclosa en el seu disc "Fibres del cor" i que la vaig descobrir en un disc d'aquells recopilatoris que es feien sempre cap a finals d'any i que duien el nom de "El Tec i la Teca"... quins temps, no? A partir d'aquesta cançó de lletra que avui en dia encara estaria en vigor "Contra el fanatisme, la ironia; contra l'imperialista, l'humanista; contra la tortura, els drets humans..." vaig decidir apostar pel seu disc. No em va defraudar amb cançons com "Gira que gira" (no hi és al Youtube!) o "Muntanyes russes" (només he trobat aquesta versió amb els Sau).

El 1991 treuen "Tifa head" amb la divertida cançó "Que bé que va" en la qual es van dient sinònims de popes (curiosament no hi surt popes) i de la mangala (entenent-ho com a òrgan reproductor masculí). Escoltin-la que és divertida.

L'any 1993 la banda del barri de Sants publica "Que no es perdi aquest so", un disc inspirat en les melodies medievals del Llibre Vermell de Montserrat i que em deixa bastant indiferent, la veritat. Ensopit comparat amb el que volia esperar. Però com m'acostuma a passar, segons les crítiques diuen que un dels seus millors discos... bé, opinions. 

Així que vaig aprofitar aquest impàs per redescobrir la d'Harma anterior. Hi col·laborà un concert que van fer en aquelles èpoques, juntament amb els Pets, a la festa major d'Almenar. El concert fou bestial, apoteòsic que diria el Piqueras. Veure en directe el Joan Fortuny tocant el saxo i altres instruments de vents que sóc incapaç de recordar i esgotant-se amunt i avall de l'escenari era un joc visual-musical sen-sa-ci-o-nal, així, amb totes les síl·labes. Com que el grau d'emoció meu després del concert era superior que el de Juan Alberto Belloch suspenen autonomies vaig córrer a la paradeta de marxandatge que els grups posen als concerts per comprar-me el que diuen és un dels millors discos de la música catalana: "Loucomballa" (1976) i el "Catalluna" (1983), aquest últim perquè sortia la sobadíssima "Presó del rei de França" a més de la tradicional "Presó de Lleida". Per cert, el "Catalluna" crec que és, pel que veig a la portada, el primer disc on deixen de ser Companyia i el publiquen només com Elèctrica d'Harma.

Sobre "Loucomballa" penso que està tot molt dit, amb música del compositor de sardanes Joaquim Serra, sonoritat festiva, entre el jazz-fusió i la sardana-rock... i cançons com la mateixa que titula el disc "Loucomballa", la molt mediterrània "Mater maritima" o "Els pardals de la rambla" (tampoc al Youtube) ... que sí, que sí, que era el seu segon disc i que és molt bo... però per mi n'hi ha un de millor encara. La portada del disc també és històrica, feta en un format com si fossin cromos (de fet la idea original era fer cromos i que la gent se'ls pogués anar canviant) la imatge està treta d'un fotograma de "El hombre que sabía demasiado" de Hitchcock.

L'any 1994 l'Elèctrica d'Harma publica un doble LP gravat en directe el 23 d'abril al Palau Sant Jordi. Amb el no gaire currat títol de "20 anys de la Companyia Elèctrica d'Harma" treuen aquest recopilatori amb col·laboracions com les de Pascal Comelade al "Cant dels ocells" (tampoc al Youtube), Sangtraït a "Ciutats", "Esperant l'autobús" amb els Pets, o una autèntica versió de l' "Ara que tenim vint anys" amb el Serrat... ara bé, al segon disc del doble vinil hi ha havia unes cançons tocades amb la Cobla Mediterrània que quan les vaig sentir me van fotre més exhaltat que un fatxa el 12 d'octubre. Aquella col·aboració era una meravella de la música, una fussió perfecta entre sardana i no-sé-què-més que ni tan sols el Santi Arisa amb el fabulós "Sardanova" se'n va sortir tan bé.

Així que, pocs dies després (potser van ser hores només) vaig córrer a comprar-me el "Al Palau de la Música amb la Cobla Mediterrània" que havien editat el 1982. Es veu que el concert no havia de ser enregistrat i quan van veure que va ser un èxit van haver de recórrer a una gravació que havia fet Ràdio 4.  la cosa va sorti excelsa i kameàmika (que diria el Jordi Basté del Polònia). I aquest sí, el millor disc de la Companyia i potser potser entre els 5 millors discos de la música catalana. Aquí ho deixo. Només cal escoltar aquest impressionant "Ball llunàtic", com deia aquell filòsof del futbol no hase falta desir nada más.

Sé que no he parlat ni de la mort de l'Esteve Fortuny, ni del "Força d'Harma" (1985), ni del "No volem ser" (1986), ni de la seu compromís amb el país (entengui país com a Catalunya)... ja he dit que podríem escriure moltes línies... però volia que aquest apunt fos un homenatge personal a aquest músic d'un tempsd'un país com era el bateria Pep Fortuny.