dimecres, d’octubre 30, 2013

Lou Reed - Hookywooky

El primer disc que vaig comprar-me de Lou Reed va ser "New York" l'any 1989. En aquells temps tenia 13 anys i no sé si era conscient d'haver escoltat Lou Reed anteriorment.  Només coneixia dos cançons d'aquells disc on Reed debutava per Warner i que van fer que anés al mític Discos Satchmo del carrer del Carme per comprar el CD. Aquestes dos joies de la música que me van fer encisar del cantant-poeta de Long Island van ser "Dirty boulevard" i "Romeo had Juliet". Un disc que, pel que es veu, era un rencontre després d'haver publicat anys anteriors coses més soses i que la crítica (aquest cop sí que vaig coincidir amb ella) deixava el disc pels núvols. En aquells temps, tot i porta 25 anys en la música, es notava que Reed tenia moltes coses a dir i moltes ganes de seguir sorprenent. 

Casualment, poc temps després la meua germana em regalava sense que jo en fos conscient un dels discos més representatius de la història del rock. El disc "Transformer" de l'any 1972., amb una cançó històrica com el "Walk on the wild side", que sota la producció de David Bowie (ens posem de peu per llegir aquest nom) va catapultar Lou Reed a la fama mundial. Si féssim una enquesta a la gent sobre quina cançó triarien de Reed segurament aquesta guanyaria amb un percentatge enorme. La portada i la contraportada del disc mostrava les habilitats del cantant com a transformista, d'acord amb el títol del disc, per la qual cosa de seguida se'l situà dins del glam-rock. Tornant al seu major single, la lletra de la cançó està en primera persona i relata les festes sexuals que hi havia en aquells temps a casa d'Andy Warhol i on Bowie i Reed no hi faltaven. La cançó, que tothom té com una de les millors de la història, ha tingut nombroses versions, des de la força coneguda en castellà de l'Albert Pla, fins als Strokes, Robbie Williams (no apta per a puristes del rock), Vanessa Paradis, Train, The Rentals, Artic Monkeys...

Però en aquest disc hi ha altres joies musicals. Potser la que seria la segona cançó més coneguda de Reed és el "Perfect day", coneguda sobretot perquè l'any 1997 la BBC va fer una versió benèfica per la fundació Children in Need on la peça era cantada per un munt d'artistes. Recuperant l'esperit del "Do they know it's Christmas" o el del "We are the world", es van reunir Lou Reed, Bono (no falta mai), Suzanne Vega, David Bowie, Elton John (un altre clàssic dels singles benèfics), Tom Jones, Luciano Pavarotti, Evan Dando (dels Lemmonheads), Shane McGowan (dels Pogues), Brett Anderson (dels Suede)...
Esperi, esperi, i encara, pel meu gust, dins del "Transformer" una altra cançó indispensable: "Satellite of love", el que fou el seu 2n single. També existeixen versions curioses com la dels U2 o la de Mila Jovovich en la BSO de "Million dolar hotel". I per últim no voldria deixar-me "New York Telephone Conversation", una estranya cosa de poc més d'un minut.

Empès per la curiositat i per aquest magnífic disc, en aquest petit museu lleidatà per a melòmans que era el Satchmo, vaig comprar-me el llibre sobre la seua biografia escrit per Rafael Cervera. Faig un petit parèntesis per dir que la col·lecció Pop-Rock que va treure entre finals dels 80 i inicis dels 90 l'editorial Cátedra és d'ús indispensable pels maniàtics de la música, la biografia de Lou Reed és el número 12, en la mateixa col·lecció també podeu trobar llibres sobre David Bowie, Abba, Enya, els Dire Straits, The Pretenders, Janis Joplin, Mike Oldfield, Metallica, Leonard Cohen... poden imaginar-se que n'he devorat uns quants d'aquestos. 

"Berlin" (1973) fou el 3r disc de Reed i és un disc que gira al voltant d'una parella formada per una alemanya i un nordamericà expatriat que duen a terme els seus desitjos sadomasoquistes, psicodrames amb drogues, talls de venes.... A la cançó "The kids" es poden sentir els plors d'uns nens, eren els fills del productor Bob Ezrin que els va tancar dins de l'estudi de gravació i els va dir que sa mare havia mort. Ja veu. Un disc dur en contingut i que se l'anomenava com a "patèticament genial". Un disc depressiui...

L'any 1974 arriben dos obres d'art, el brutal directe "Rock'n'roll animal" on recupera temes de la Velvet Underground com l'indispensable "Sweet Jane", un "Heoin" de 13 minuts o un "Rock'n'roll" de 10 minuts  i el disc "Sally can't dance" que barreja el seu estil de música amb influències soul molt de moda, de fet aquest últim és el seu principal èxit de vendes. Destaquen "NY Stars" o l'autobiogràfica "Kill your sons" on explica la seua experiència amb tractaments amb electroxocs en un hospital psiquiàtric quan era adolescent. També molt recomanable i exitós fou "Coney Island baby" (1976).

Lou Reed s'havia convertit en un valor segur, però per culpa del disc "Metal machine music" (1975) que la crítica el va esqueixar i no el va comprar ni Déu per culpa (es creu) de la seua experimentació electrònica, el cantant va encadenar tota una munió de fracassos autodestructius. Fins i tot la discogràfica el retira de la venda i la gent el retornava a les botigues. Discos horribles com "Rock and roll heart" (1976), "Street hassle" (1978) i "The bells" (1979). En cap d'ells dóna la talla ni com a compositor ni com a vocalista.

L'any 1981 ressuscita amb "The blue mask" en la que és una tornada al seu reconeixement, però crec que més com una figura llegendària que no pas per ser un bon disc, fins i tot la portada és gairebé idèntica al "Transformer". Igual que passa amb "Legendary hearts" (1983), "New sensation" (1984) i "Mistrail" (1986). El major èxit d'aquestos anys li ve gràcies a una versió del clàssic "Soul man"  acompanyant a Sam Moore (de Sam & Dave).

Per mi la recuperació de Reed arriba el 1989 amb l'anteriorment comentant "New York" i el 1990 amb "Songs for Drella" amb el seu excompany de la Velvet Underground John Cale, un bonic homenatge a Andy Warhol. "Nobody but you" és un exemple d'aquest disc. Una curiositat, el nom de Drella ve de la contracció de Dracula i Cinderella, dos personatges que definien Andy Warhol.

L'últim Lou Reed magistral va arribar el 1996 amb el disc "Set the twiligh reeling" amb una divertida i animada "Hooky wooky".  Interessat per la cultura catalana el 2007 Reed va recitar poetes catalans a Nova York amb Laurie Anderson i Patty Smith, i el 2008 a Barcelona tornava a reivindicar la poesia catalana en el festival literari Kosmopolis de Barcelona. Capaç de cantar amb la Velvet mestres s'injectava heroïna en directe i capaç de recitar Ferrater... Amb tot això, el 2011 gravava amb els Metallica i tot el single "The view"

3 comentaris:

oscarsarramia ha dit...

Ferran, em comences a fer por... jo també em vaig comprar el "new york" al Satchmo.

pons007 ha dit...

a mi el senyor Reed encara m'ha agafat de més jove que a tu, per tan mai he sigut concient d'haver escoltat res seu... Ei, però no està malament.

Babunski ha dit...

Carai ÓScar, a part de futbol haurem de quedar per parlar de música...