Es veu que el nom del nostre topònim lleidatà va sorgir a conseqüència de l’evolució del nom romà Ilerda. Quan l’any 1149 Ramon Berenguer IV va conquerir la ciutat ja adoptà la denominació Lleyda. Així amb y que ara ens fa una mica de mal a la vista però que llavors devia quedar molt modern, igual que fem ara quan escrivim amb la k enlloc de la c.
D'aquesta manera, Segons expliquen el Romà Sol i la Carme Torres, dos veus molt autoritzades sobre el tema, «Lleyda és doncs un vocable autòcton, que va ser la forma parlada i popular emprada pels repobladors i que aviat es va generalitzar per tota l'àrea de domini de la llengua catalana».
El llibre d’actes més antic de la Paeria data de ja fa dies, del 1340, i en ell ja hi surt escrit el nom de Lleyda. A partir del segle XIV Lleyda és el nom utilitzat per tothom: pel tribunal de Coltellades -una espècie de jutjat de l’època-, en les capbrevacions, en documents jurídics… A tot arreu s'usava la forma excepte en la documentació llatina on encara hi figurava Ilerda.
Quan Felip IV i el comte duc d’Olivares ens enviaven cap aquí 15000 soldats amb l’excusa de defensar la frontera pagant nosaltres -a què em sona això?- tots aquells palanganes que li escrivien les seues glòries feien servir la forma Lérida. El 1719, un altre Felip, el cinquè i primer dels campechanos, va oficialitzar la forma Lérida a part de perpetrar altres desastres per la nostra ciutat i cultura.
Vam passar uns segles i durant la Renaixença es va tornar a recuperar, des del poble, el nom català. Amb l’aplicació de les Normes Ortogràfiques de Pompeu Fabra publicades l’any 1913 es canvià Lleyda per Lleida. Però aquest ús popular no el convertí en topònim oficial, i menys sabent què va passar amb lo Sisquet, que no estava gaire per la fenya d’això del català.
Un cop morta la ràbia, van començar a sorgir campanyes amb el nom de Lleida. L’any 1976 des del Congrés de Cultura Catalana apareix “Salvem Lleida”. Però potser la campanya més coneguda i que durant uns quants anys tingué ressò fou la de “El nom és Lleida”, duta a terme també per la gent del Congrés de Cultura Catalana i, si no recordo malament, per Òmnium Cultural i l'Ateneu Popular de Ponent. El lema de “El nom és Lleida” va ser prou contundent i era la frase amb què l’historiador Josep Lladonosa concloïa les seues conferències en temps de la resistència sobre quin havia de ser el nom de la ciutat.
Després de recollir dos mil signatures, l’adhesió de moltes entitats a la campanya i la venda de no sé quants adhesius, l'oficialització del topònim Lleida per a la capital no va produir-se fins l'any 1979, en què el primer Ajuntament democràtic després del franquisme, amb l’alcalde Siurana i regidors del PSC, UCD, PSUC, CiU i ERC, ho va aprovar per unanimitat.
Es va tramitar l'expedient i la Generalitat va instaurar l'oficialització única del nom Lleida per a la ciutat en el decret 103/80 de 23 de juny. El Diari Oficial de la Generalitat va publicar l'acord el 16 de juliol del mateix any.
És a dir, que un senyor de Toledo a casa seua faci servir el nom Lérida, doncs mirin, m’és ben bé igual. De fet ho trobaria normal i tot. Si algú castellanoparlant ho utilitza col·loquialment doncs perfecte. Però que un grup municipal de la Paeria en el document del pacte de govern que signa escrigui Lérida o que ho faci servir el coordinador d’un partit polític quan escriu en un diari només té dos motius: o bé anar amb ínfules de conqueridor o bé per tocar els nassos.
D'aquesta manera, Segons expliquen el Romà Sol i la Carme Torres, dos veus molt autoritzades sobre el tema, «Lleyda és doncs un vocable autòcton, que va ser la forma parlada i popular emprada pels repobladors i que aviat es va generalitzar per tota l'àrea de domini de la llengua catalana».
El llibre d’actes més antic de la Paeria data de ja fa dies, del 1340, i en ell ja hi surt escrit el nom de Lleyda. A partir del segle XIV Lleyda és el nom utilitzat per tothom: pel tribunal de Coltellades -una espècie de jutjat de l’època-, en les capbrevacions, en documents jurídics… A tot arreu s'usava la forma excepte en la documentació llatina on encara hi figurava Ilerda.
Quan Felip IV i el comte duc d’Olivares ens enviaven cap aquí 15000 soldats amb l’excusa de defensar la frontera pagant nosaltres -a què em sona això?- tots aquells palanganes que li escrivien les seues glòries feien servir la forma Lérida. El 1719, un altre Felip, el cinquè i primer dels campechanos, va oficialitzar la forma Lérida a part de perpetrar altres desastres per la nostra ciutat i cultura.
Vam passar uns segles i durant la Renaixença es va tornar a recuperar, des del poble, el nom català. Amb l’aplicació de les Normes Ortogràfiques de Pompeu Fabra publicades l’any 1913 es canvià Lleyda per Lleida. Però aquest ús popular no el convertí en topònim oficial, i menys sabent què va passar amb lo Sisquet, que no estava gaire per la fenya d’això del català.
Un cop morta la ràbia, van començar a sorgir campanyes amb el nom de Lleida. L’any 1976 des del Congrés de Cultura Catalana apareix “Salvem Lleida”. Però potser la campanya més coneguda i que durant uns quants anys tingué ressò fou la de “El nom és Lleida”, duta a terme també per la gent del Congrés de Cultura Catalana i, si no recordo malament, per Òmnium Cultural i l'Ateneu Popular de Ponent. El lema de “El nom és Lleida” va ser prou contundent i era la frase amb què l’historiador Josep Lladonosa concloïa les seues conferències en temps de la resistència sobre quin havia de ser el nom de la ciutat.
Després de recollir dos mil signatures, l’adhesió de moltes entitats a la campanya i la venda de no sé quants adhesius, l'oficialització del topònim Lleida per a la capital no va produir-se fins l'any 1979, en què el primer Ajuntament democràtic després del franquisme, amb l’alcalde Siurana i regidors del PSC, UCD, PSUC, CiU i ERC, ho va aprovar per unanimitat.Es va tramitar l'expedient i la Generalitat va instaurar l'oficialització única del nom Lleida per a la ciutat en el decret 103/80 de 23 de juny. El Diari Oficial de la Generalitat va publicar l'acord el 16 de juliol del mateix any.
És a dir, que un senyor de Toledo a casa seua faci servir el nom Lérida, doncs mirin, m’és ben bé igual. De fet ho trobaria normal i tot. Si algú castellanoparlant ho utilitza col·loquialment doncs perfecte. Però que un grup municipal de la Paeria en el document del pacte de govern que signa escrigui Lérida o que ho faci servir el coordinador d’un partit polític quan escriu en un diari només té dos motius: o bé anar amb ínfules de conqueridor o bé per tocar els nassos.
1 comentari:
Molt em temo que es tracta dels dos motius alhora. Tocar els nassos, sempre. Però anar de conqueridors, encara més. No sé de què ens queixem dels espanyols, si la gentola de la pitjor mena la tenim a casa mateix.
Publica un comentari a l'entrada