L'any 1966 a Los Ángeles, i en plena moda del soul, s'ajunten Marilyn McCoo, Billy Davis Jr, Florence LaRue, Lamonte McLemore i Ron Townson per a formar un grup vocal de soul-pop que s'autoanomenen en un primer moment The Versatiles. McLemore era fotògraf de professió que va començar fent fotos aèries per a la Marina americana, va fundar Halmont Graphics on treballà de fotògraf fins el 1958, també va treballar per les revistes Harper’s Bazaar -sent el primer afroamericà-, People, Jet, Ebony i Playboy, en els concursos de bellesa Miss Black i va fer les fotos del primer disc d'Stevie Wonder i per a Marvin Gaye. The Versatiles van gravar una maqueta i van enviar Lamonte a Detroit per a què anés a veure Berry Gordy de Motown Records. Gordy va escoltar la maqueta i va quedar impressionat amb el seu so, però no va veure que allò tingués èxit a les llistes. Aleshores Gordy va demanar a McLemore que tornés amb més cançons. Lamonte va tornar a casa i el grup va continuar cantant als clubs locals de Los Angeles. I al seu rotllo The Versatiles van enregistrar el single "You're good enough for me" (1966) pel segell local de Los Ángeles Bronco Records, especialitzat en música soul.
Al cap i a la fi devien de ser bonets perquè van començar fent de teloners ni més ni menys que de Ray Charles durant sis mesos. Tot va canviar quan el productor Marc Gordon (Stevie Wonder, Marvin Gaye, the Supremes...) es converteix en el seu mànager i els posa en contacte amb Johnny Rivers que els fitxa pel seu recentment creat segell discogràfic Soul City Records. Rivers va voler que canviessin el seu nom i la seua imatge que considerava obsoleta i es passen a dir The Fifth Dimension, un nom molt físico-matemàtic.
El seu primer single amb Gordon i Rivers a la producció és una versió del "Go where you wanna go" (1966) dels Mamas & the Papas i a continuació en vindrien altres com "I'll be lovin' ou forever" (1966) i "Paper cup" (1966). Però el seu primer èxit els arriba amb "Up, up, and away" (1967), un tema composat pel seu pianista d'estudi, un encara desconegut Jimmy Webb però que ja els hi havia fet "Paper cup". Gràcies a aquest tema Webb va guanyar quatre Grammys: Disc de l'Any, Millor interpretació de Grup Vocal, Millor single Contemporani i Millor Interpretació de Grup Contemporani. S'arriba a col·locar al 7 de les llista EUA.
El tema "Carpet man" (1967) també portava la signatura de Webb i després tindríem el single "Another day, another heartache" (1967) i així van continuant amb temes vocals-soul-hippies i psicodèlics amb els singles recordant les tipografies de les portades dels discos del temps del Flower Power. Els Fifth Dimension normalment triaven interpretacions d'artistes desconeguts com "Stoned soul picnic" (1968) -número 3 EUA- i "Sweet blindness" (1968) ambdues de Laura Nyro però algun cop en cantaven algun de conegut com la versió amb un toc funky del "Ticket to ride" (1968) dels The Beatles.
El 1969 arriba el tema més popular de la banda i que millor ha aguantat al llarg dels temps, el medley una mica psicodèlic-una mica funky-soul "Aquarius/Let the unshine in" (1969). Aquest mix de dos temes que es va incloure al musical Hair, la primera òpera-rock de la història -el 1979 se'n va fer la pel·lícula- i que arribà a la posició 11 RU però va ser un contundent número 1 als EUA. La cançó va guanyar dos Grammys, al de Millor Cançó i al de Millor Interpretació Vocal de Grup Pop. La lletra gira entorn de l'entrada del món de l'era d'Aquari (The age of Aquarius), una era d'amor, llum i humanitat. Amb tot això es converteix en un dels temes estrelles del hipisme i del pacifisme i es va composar com a protesta contra la guerra del Vietnam.
El següent single va ser una altra versió, en aquest cas del "Sunshine of your love" (1969) dels Cream. Els que som fans de Clapton estic convençut que ningú pot amb aquesta versió. El següent èxit tornaria a venir de la mà de Laura Nyro"Wedding bell blues" (1969) i arriba a l'1 de les llistes EUA i al 16 a les llistes RU. La publicació de la cançó va coincidir, casualment o no, justament amb dos bodes al grup. Florence LaRue es casa amb el mànager Marc Gordon i Marilyn McCoo amb Billy Davis Jr. Fixeu-vos en la traducció que fa el franquisme al disc distribuït a Espanya. A continuació publiquen un tema de Neil Sedaka"Workin' on a groovy thing" (1969) que passaria bastant desapercebut en llistes. Tornen un altre cop amb Laura Nyro amb"Blowing away"(1969) i canvien de dècada amb "On the beach (in the summertime)" (1970).
No començarien malament els setanta amb un tema que arriba al 2 en les llistes americanes "One less bell to answer" (1970), un tema de Burt Bacharach. Es va topar amb el "My sweet lord" de George Harrison al capdamunt. Un altre tema de Neil Sedaka seria el següent senzill "Puppet man" (1970) i un altre cop un de Jim Webb"The girl's song" (1970) i un altre de Laura Nyro"Save the country" (1970) amb un estil molt de teatre musical. Fixeu-vos, tres singles consecutius amb el triumvirat d'autors dels Fifth Dimension. La cara B de "Puppet man" és "A love like ours" escrita per Lamont McLemore.
Arriba el 1971 amb "Light sings", un tema que formava part de la banda sonora del musical de Broadway The Me Nobody Knows i que torna a posar el grup bastant amunt en llistes -12 EUA-."Love's lines, angles and rhymes" (1971) entrava al Top 20 també amb una posició 19, la cara B "The singer" era escrita per McLemore. El següent senzill va ser "Never love" (1971), un tema escrit pels germans Dick i Don Adrissi i que s'ha convertit en un clàssic de la música americana ja que ha estat enregistrada per multitud d'artistes. De fet se diu que és la 2a cançó més reproduïda als EUA en el segle XX. Tot i que la interpretació que van fer The Association el 1967 va ser la que va arribar a l'1 de les llistes, la versió dels Fifth Dimension va arribar fins al 2.
I posem el punt final amb aquests sis anys prolífics amb"(Last night) I didn't get to sleep at all" (1972) que arriba al 8 i "If I could reach you" (1972), el seu darrer Top ten. El 1975 la parella McCoo-Davis inicien carrera en solitari amb "You don't have to be a star (to be in my show)" que s'endú el Grammy a la Millor Interpretació de Duet Vocal de R&B el 1976. Florence LaRue va intentar ressorgir la banda al 2009 però sense cap altre dels components originals.
Ron Townson va morir el 2001 per una malaltia renal i ara ha mort Lamont McLemore als 90 anys després de patir un ictus.
Ja som al 2026, un nombre semiprimer 2026=1013×2 múltiple de 1013. Fixeu-vos que és l’únic any múltiple de 1013 que viurem perquè l’anterior va ser justament el 1013 i el proper ja serà el 3039 que vagi vostè a saber per on voltarem. Curiosament 2026 és igual a la suma 1319+707, que són justament el 215è nombre primer (1319) i el 215è semiprimer (707), això no tornarà a passar fins el 2173. Aprofitem-ho, que aquest 2026 serà productiu. Es diu que un nombre és productiu si el següent nombre consecutiu és primer i si a més tots els nombres obtinguts inserint un operador de multiplicar × entre els seus dígits i sumant-ne un també són primers. Comprovem-ho, els nombres 2026+1=2027, 2×026+1=53, 20×26+1=521 i 202×6+1=1213 són tots nombres primers. Es creu que hi ha infinits nombres productius però només n’hem trobat 208 i el més gran és el 8220001387336.
El 2026 està enmig d’un quadrat (2025) i d’un primer (2027), tot i que de nombres petits que compleixen aquesta condició en podem trobar de seguida {2, 3, 8, 10, 24, 48, 80, 82…} a mesura que anem buscant en nombres més grans cada cop en trobem menys sovint. L’últim any amb aquesta propietat va ser el 1848 i el proper no serà fins el 2208.
Si ho recordeu, l’any passat era un quadrat perfecte ja que 2025=452 i, per tant, 2026=452+1. Aquests nombres que són els consecutius o anteriors d’una potència s’anomenen nombres de Cunningham en honor al matemàtic indi Allan JC Cunningham (1842-1928). La seua representació és C+(45,2) i aquests nombres s’utilitzen per a trobar i estudiar nombres primers molt grans que són necessaris pels algorismes de seguretat a les xarxes.
El 2026 el podem posar com a suma d’enters consecutius només d’una única manera (si no tenim en compte el cas trivial 2026+0, és clar): 505+506+507+508=2026. I també el podem posar com el doble de la suma de dos quadrats consecutius: 2026=2×(222+232). Geomètricament, si tenim un triangle rectangle de catets 90 i 2024 la hipotenusa mesura 2026 i en un triangle rectangle de catet 1026168 i hipotenusa 1026170 l’altre catet fa 2026, és a dir, 2026 forma part de dos ternes pitagòriques, que són els valors enters que poden tenir els costats d’un triangle rectangle i que als egipcis els anava molt bé per quan havien de construir escaires en angle recte.
Finalment, ara elevem cadascun dels dígits de 2026 al quadrat i fem la suma: 22+02+22+62=44 i anem repetint el procés successivament: 42+42=32; 32=13; 12+32=10 i, finalment, 12+02=1. És a dir, després d’iterar el procés hem arribat al número 1 i els nombres que compleixen aquesta propietat s'anomenen nombres feliços, així que el 2026… és feliç! Feliç 2026 a tothom!
Quadrat màgic
Hi ha un únic quadrat màgic d'enters consecutius la constant màgica dels quals és, exactament, 2026. Si sumeu files, columnes i diagonals veureu que sumen totes 2026. Però aquest quadrat té més coses amagades, hi ha agrupacions simètriques de quatre nombres que també sumen 2026… segur que podeu trobar-ne algunes?
(Article publicat al Lectura el 18 de gener de 2026)
L'any 1987 a Plasencia (Extremadura) Roberto Iniesta, després de deixar el grup Dosis Letal, contacta amb el baix Gonzalo Salo i el bateria Luis Von Fanta i així neix Extremoduro. Com gravar un disc és car decideixen vendre butlletes a 1000 pts (6 €) al Bar Simetría, propietat de Robe, per poder-ho finançar i d'aquesta manera, a començaments de 1989 graben la seua primera maqueta de 7 temes i 1000 còpies als estudis Duplimatic de Madrid, en la qual ja s'hi inclouen temes que seran futurs clàssics de la banda com "Jesucristo García" i "Extrema y dura". Amb aquesta darrera cançó va ser el primer contacte que vaig tenir amb el grup gràcies al progama de TVE2 Plàstic de David Bages i Tinet Rubira on van tocar-la i la vaig gravar en cassete. Per tal de facilitar el directe Robe deixa la guitarra i agafa el lideratge, Salo passa a tocar la guitarra i es fitxa al baix Carlos el Sucio.
Després de quedar tercers en el concurs Yamaha el segell Avispa es fixa en ells i publiquen el primer disc "Tú en tu casa, nosotros en la hoguera" (1990). El disc contenia bàsicament les mateixes cançons que la maqueta i va ser gravat amb pocs mitjans i massa ràpid de manera que no els va acabar de fer el pes tal com va quedar. El 1994 el van remesclar per tornar-lo a publicar amb el títol de "Rock transgresivo". Se'n va extreure el single "Decidí".
Les negociacions amb Avispa per al segon disc no van prosperar i decideixen rescindir el contracte, així que abandonen Avispa i fitxen per la independent Área Creativa amb la qual publiquen el segon disc "Somos unos animales" (1991). Iniesta mostrava una enorme capacitat per escriure unes lletres fora dels tòpics musicals i la música tenia el rerefons del rock urbà o rock radical però amb un fons més aviat poètic, ells en deien rock transgressiu. Se n'extreuen els singles "Quemando tus recuerdos" amb un solo de vespino al final i "Tu corazón" i compta amb la participació de Rosendo en dos temes "La canción de los oficios" i "Perro callejero". Sense cap mena de promoció comercial el disc va vendre 8000 còpies i els Extremoduro començaven a prodigar-se en directe acollint cada cop un públic més entregat. Tanmateix els problemes amb l'heroïna podia a fer que els concerts fossin imprevisibles...
Per discrepàncies amb els drets d'autor i la promoció deixen Área Creativa, fitxen per DRO i editen el doble elapé "Deltoya" (1992). El disc, considerat per a molts com el millor del grup, els obre les portes de la popularitat però continuen sent un grup massa transgressiu per a les emissores comercials i per a un públic en general que aquell any escoltava Rosario, Manolo Tena, Joaquín Sabina, Antonio Vega i Alejandro Sanz. És un disc diferent, originàriament fou ideat per Robe Iniesta i els seus amics però per problemes contractuals va haver de sortir publicat sota el nom d'Extremoduro. Se n'extreuen el singles "Ama, ama, ama y ensancha el alma" i "Sol de invierno" amb portada dibuixada per Azagra. Ariel Rot toca la guitarra a "Volando solo".
Les drogues no són bones aliades i Extremoduro paga els efectes i la banda es desintegra. Luis, Carlos i Salo deixen la formació i Robe hi posa els components de Los Q3, un projecte seu paral·lel. Amb Jorge el Moja a la bateria, Ramon Sogas Monal baix i Eugenio a la guitarra publiquen el quart disc "¿Dónde están mis amigos?" (1993). En ell continuen experimentant amb el seu so incorporant la veu femenina de Belén Pérez i segueixen creixent en fans i públic però encara en circuits underground. El gener de 1995 toquen a l'Estudi d'Alcoletge. En la majoria de temes hi participen Selu i Fernando Madina de Reincidentes i hi trobem cançons com "Estoy muy bien","Los tengo todos" amb Iñaki Uoho Antón de Platero y Tú a la guitarra o "Pepe Botika (¿Dónde están mis amigos?)".
"Pedrá" (1995) és una cosa estranya, és un disc ideat per Selu de Reincidentes gravat el 1993 amb una única cançó de mitja hora en què Robe dona curs a tot el que li passa pel cap. Sorgeix a partir de la gira conjunta amb Platero y Tú i hi participen Iñaki Uoho Antón a la guitarra, teclats i percussió, Dieguillo al baix, Gary a la bateria i Selu amb el saxo. En aquest únic tema molt experimental també hi passa Fito Cabrales amb la guitarra flamenca. La portada és del dibuixant Ramone. DRO va considerar el projecte massa arriscat i es va negar a publicar-lo en un principi i per això va estar dos anys a la nevera, fins que Extremoduro començava a arribar més públic. Durant la gira d'aquest 1995 sorgeixen nous problemes amb la banda ja que Robe exerceix com a absolut líder personalista i es nega a repartir els diners a parts iguals entre els músics i no para de ser un anar i venir de músics que acompanyaven a Robe. Finalment es queden Ramon Sogas Moncom a baixista, Alberto Gil Capicom a bateria i Iñaki Milindris Setién a la guitarra, a més Iñaki Antón s'instal·la definitivament al grup. Robe recita "No" en el disc "Supone Fonollosa" (1995) d'Albert Pla.
I ara sí que sí arribem al cim de la seua popularitat, amb "Agila" (1996) es col·loquen entre els grups espanyols més importants del moment sense necessitat de renunciar al seu estil i amb Iñaki Antón de productor. Apareixen a les ràdios, venen més de 300.000 còpies aconseguint el seu primer disc de platí sobretot gràcies a un dels seus temes estrella (o el que més) "So payaso" que sonava en tots els pubs i discoteques de l'època. El fabulós videoclip que va guanyar el premi de la I edició de los Premios de la Música va ajudar... per ser el seu primer videoclip promocional no els va sortir pas malament, no. El disc està carregat de poesia amb versos de Pablo Neruda"Sucede" i de Miguel Hernández"Prometeo"que es colen entre les lletres de Robe. Cas apart mereix el primer tema del CD l'emocionant "Buscando una luna" d'Antonio Machado i el saxo que s'hi sent, treballant en aquest tema expliquen que estaven tan concentrats que van perdre un avió. Robe Iniesta al més estil Joan Manuel Serrat... però amb el seu estil. També hi trobem la col·laboració d'Albert Pla a "¡Qué sonrisa tan rara!" i una versió del "Me estoy quitando" dels Tabletom. Hi apareix un tema de nom "El día de la bestia" que Álex de la Iglesia el va aprofitar per la seua peli homònima (compte, no el confongueu amb el tema de Def con Dos). Amb el que va guanyar Robe amb el disc es va comprar una autocaravana.
I en plena efervescència de la gira d'"Agila" havia d'arribar un directe, i amb títol contundent "Iros todos a tomar por culo" (1997). Els temes foren enregistrats en concerts a Sevilla, Puente de la Reina, Avilés i Madrid. És un recull de clàssics de la banda i es publica "Amor castúo" com a single, un tema dels seus inicis. Durant aquesta gira amb Iñaki Antón i Fito Cabrales ideen un nou projecte sorgit del cap de Robe: posar música als poemes de Manolo Chinato, amic personal seu. Amb Miguel Colino al baix i José Ignacio Cantera a la bateria entren a l'estudi amb el nom d'Extrechinato y Tú jugant amb el nom dels Extremoduro, Platero y Tú i Chinato. El disc "Poesía básica" no veu la llum fins el 2001 amb temes com "A la sombra de mi sombra" i "Juguete de amor".
Amb una formació que sembla definitiva (Robe, Iñaki, Cantera i Miguel) publiquen el setè disc "Canciones prohibidas" (1998) on mantenen el seu caràcter afegint arranjaments de corda i vent de la mà d'Antón. Continua el bon rotllo amb Fito i Fitipaldis: al tema "Golfa" canta Fito Cabrales i el 1999 fan la gira conjunta "Moñigos, morid" on els Fitipaldis presenten el seu primer disc "A puerta cerrada". La gira els porta al pavelló nou dels Camps Elisis de Lleida l'1 de maig de 1999.
Després d'una llarga pausa en tots els aspectes arriba "Yo, minoría absoluta" (2002) un CD acompanyat d'un DVD d'un directe a Leganés de l'any 1999. El primer single i videoclip és del tema "A fuego", "La vereda de la puerta de atrás" és una cançó de les més íntimes del grup, però a mi, personalment, m'agrada "Standby", del milloret de la banda. Tornen al directe i omplen a tot arreu on van. Després de la gira Robe es pren un descans compositiu i decideixen regravar i remasteritzar cançons seues de la primera època sortint a la venda amb el nom de "Grandes éxitos y fracasos (episodio primero)" (2004) i "Grandes éxitos y fracasos (episodio segundo)" (2004) amb el single promocional "No me calientes que me hundo". La gira comença el 14 de març de 2004 al pavelló dels Camps Elisis de Lleida. Robe canta "En tu agujero" del disc "Besos de perro" (2003) de Marea.
El 2006, Uoho i Robe creen el segell discogràfic Muxik per a donar a conèixer nous grups (Inconscientes, Memoria de Pez...) i inicien una nova gira el 2008 que els torna a portar a Lleida el 17 d'octubre al camp del Gardeny. El novè disc "La ley innata" (2008) torna a ser una raresa conceptual amb un sol tema que va variant musicalment al llarg del disc amb sis moviments començant amb "Dulce introducción al caos" i compta amb la participació d'Ara Malikian amb el violí. El 2009, un cop acabada la gira, Robe publica la seua primera novel·la El viaje íntimo de la locura que havia començat a escriure el 2003 gràcies als seus estudis de Llengua i Literatura a la UNED.
Hi havia ganes de nou disc i "Material defectuoso" (2011) ven 12000 còpies la primera setmana de sortir a la venda sense cap mena de promoció. És un disc de sis temes entre els quals destaca "Tango suicida". A partir del 2012 i després de la mort de Luis Von Fanta a Robe li agafa una vena solidària amb actuacions en benefici de diferents associacions: la gala La música Alimenta presentant el tema "El camino de las utopías" amb Iñaki; la gira Robando perchas del hotel per al projecte Un lápiz, un dibujo, regalant trossos del teló de la seua gira a entitats per a què en facin subhastes... També realitzen la primera gira per Hispanoamèrica el 2012 i el 2013 es publica la biografia oficial de la banda Extremoduro, De profundis. La historia autorizada escrita per Javier Menéndez Flores.
El darrer disc d'estudi "Para todos los públicos" (2013) vindria envoltat per una història de robatoris. El disc va haver d'avançar la publicació ja que algú havia robat algunes còpies en la cadena de producció i havia filtrat alguns temes a la xarxa. L'autor del robatori va ser detingut per la Guardia Civil en una operació que van batejar amb el nom "Operación Agila" i fou la primera detenció realitzada a l'estat espanyol per filtració de material fonogràfic a la xarxa. Tot i això el disc de seguida es va situar a les llistes de vendes. A continuació nova gira per Espanya i Amèrica i Robe és nomenat ambaixador dels productes orgànics d'Extremadura pel president Monago, així en aquesta gira tenen el patrocini d'Organics Extremadura. El 2019 Robe participa en el tribut a Joaquín Sabina"Ni tan joven ni tan viejo" interpretant "Calle melancolía". A partir d'aquí poca cosa més com a Extremoduro, després d'acabar contracte amb Warner treuen el single "Experiencias de un batracio" publicat per El Dromedario Records durant una actuació a Valladolid i una gira de comiat que després d'haver venut 200.000 entrades no es va fer a causa de la pandèmia del 2020 i 2021.
Qui sí continuaria actiu és Robe publicant discos en solitari "Lo que aletea en nuestras cabezas" (2015); "Destrozares, canciones para el final de los tiempos" (2016), "Bienvenidos al temporal" (2018), "Mayéutica" (2021) i "Se nos lleva el aire" (2023). Enguany posava veu al tema "Caída libre" de l'últim disc de Leiva.
Extremoduro, gràcies a l'indiscutible lideratge de Robe Iniesta, va traspassar contra tot pronòstic la seua marginalitat inicial fins convertir-se en un dels grups més populars de l'estat espanyol a final de la dècada dels 90. Robe ha mort als 63 anys per causes que no s'han fet públiques.
