dimecres, d’octubre 30, 2013

Lou Reed - Hookywooky

El primer disc que vaig comprar-me de Lou Reed va ser "New York" l'any 1989. En aquells temps tenia 13 anys i no sé si era conscient d'haver escoltat Lou Reed anteriorment.  Només coneixia dos cançons d'aquells disc on Reed debutava per Warner i que van fer que anés al mític Discos Satchmo del carrer del Carme per comprar el CD. Aquestes dos joies de la música que me van fer encisar del cantant-poeta de Long Island van ser "Dirty boulevard" i "Romeo had Juliet". Un disc que, pel que es veu, era un rencontre després d'haver publicat anys anteriors coses més soses i que la crítica (aquest cop sí que vaig coincidir amb ella) deixava el disc pels núvols. En aquells temps, tot i porta 25 anys en la música, es notava que Reed tenia moltes coses a dir i moltes ganes de seguir sorprenent. 

Casualment, poc temps després la meua germana em regalava sense que jo en fos conscient un dels discos més representatius de la història del rock. El disc "Transformer" de l'any 1972., amb una cançó històrica com el "Walk on the wild side", que sota la producció de David Bowie (ens posem de peu per llegir aquest nom) va catapultar Lou Reed a la fama mundial. Si féssim una enquesta a la gent sobre quina cançó triarien de Reed segurament aquesta guanyaria amb un percentatge enorme. La portada i la contraportada del disc mostrava les habilitats del cantant com a transformista, d'acord amb el títol del disc, per la qual cosa de seguida se'l situà dins del glam-rock. Tornant al seu major single, la lletra de la cançó està en primera persona i relata les festes sexuals que hi havia en aquells temps a casa d'Andy Warhol i on Bowie i Reed no hi faltaven. La cançó, que tothom té com una de les millors de la història, ha tingut nombroses versions, des de la força coneguda en castellà de l'Albert Pla, fins als Strokes, Robbie Williams (no apta per a puristes del rock), Vanessa Paradis, Train, The Rentals, Artic Monkeys...

Però en aquest disc hi ha altres joies musicals. Potser la que seria la segona cançó més coneguda de Reed és el "Perfect day", coneguda sobretot perquè l'any 1997 la BBC va fer una versió benèfica per la fundació Children in Need on la peça era cantada per un munt d'artistes. Recuperant l'esperit del "Do they know it's Christmas" o el del "We are the world", es van reunir Lou Reed, Bono (no falta mai), Suzanne Vega, David Bowie, Elton John (un altre clàssic dels singles benèfics), Tom Jones, Luciano Pavarotti, Evan Dando (dels Lemmonheads), Shane McGowan (dels Pogues), Brett Anderson (dels Suede)...
Esperi, esperi, i encara, pel meu gust, dins del "Transformer" una altra cançó indispensable: "Satellite of love", el que fou el seu 2n single. També existeixen versions curioses com la dels U2 o la de Mila Jovovich en la BSO de "Million dolar hotel". I per últim no voldria deixar-me "New York Telephone Conversation", una estranya cosa de poc més d'un minut.

Empès per la curiositat i per aquest magnífic disc, en aquest petit museu lleidatà per a melòmans que era el Satchmo, vaig comprar-me el llibre sobre la seua biografia escrit per Rafael Cervera. Faig un petit parèntesis per dir que la col·lecció Pop-Rock que va treure entre finals dels 80 i inicis dels 90 l'editorial Cátedra és d'ús indispensable pels maniàtics de la música, la biografia de Lou Reed és el número 12, en la mateixa col·lecció també podeu trobar llibres sobre David Bowie, Abba, Enya, els Dire Straits, The Pretenders, Janis Joplin, Mike Oldfield, Metallica, Leonard Cohen... poden imaginar-se que n'he devorat uns quants d'aquestos. 

"Berlin" (1973) fou el 3r disc de Reed i és un disc que gira al voltant d'una parella formada per una alemanya i un nordamericà expatriat que duen a terme els seus desitjos sadomasoquistes, psicodrames amb drogues, talls de venes.... A la cançó "The kids" es poden sentir els plors d'uns nens, eren els fills del productor Bob Ezrin que els va tancar dins de l'estudi de gravació i els va dir que sa mare havia mort. Ja veu. Un disc dur en contingut i que se l'anomenava com a "patèticament genial". Un disc depressiui...

L'any 1974 arriben dos obres d'art, el brutal directe "Rock'n'roll animal" on recupera temes de la Velvet Underground com l'indispensable "Sweet Jane", un "Heoin" de 13 minuts o un "Rock'n'roll" de 10 minuts  i el disc "Sally can't dance" que barreja el seu estil de música amb influències soul molt de moda, de fet aquest últim és el seu principal èxit de vendes. Destaquen "NY Stars" o l'autobiogràfica "Kill your sons" on explica la seua experiència amb tractaments amb electroxocs en un hospital psiquiàtric quan era adolescent. També molt recomanable i exitós fou "Coney Island baby" (1976).

Lou Reed s'havia convertit en un valor segur, però per culpa del disc "Metal machine music" (1975) que la crítica el va esqueixar i no el va comprar ni Déu per culpa (es creu) de la seua experimentació electrònica, el cantant va encadenar tota una munió de fracassos autodestructius. Fins i tot la discogràfica el retira de la venda i la gent el retornava a les botigues. Discos horribles com "Rock and roll heart" (1976), "Street hassle" (1978) i "The bells" (1979). En cap d'ells dóna la talla ni com a compositor ni com a vocalista.

L'any 1981 ressuscita amb "The blue mask" en la que és una tornada al seu reconeixement, però crec que més com una figura llegendària que no pas per ser un bon disc, fins i tot la portada és gairebé idèntica al "Transformer". Igual que passa amb "Legendary hearts" (1983), "New sensation" (1984) i "Mistrail" (1986). El major èxit d'aquestos anys li ve gràcies a una versió del clàssic "Soul man"  acompanyant a Sam Moore (de Sam & Dave).

Per mi la recuperació de Reed arriba el 1989 amb l'anteriorment comentant "New York" i el 1990 amb "Songs for Drella" amb el seu excompany de la Velvet Underground John Cale, un bonic homenatge a Andy Warhol. "Nobody but you" és un exemple d'aquest disc. Una curiositat, el nom de Drella ve de la contracció de Dracula i Cinderella, dos personatges que definien Andy Warhol.

L'últim Lou Reed magistral va arribar el 1996 amb el disc "Set the twiligh reeling" amb una divertida i animada "Hooky wooky".  Interessat per la cultura catalana el 2007 Reed va recitar poetes catalans a Nova York amb Laurie Anderson i Patty Smith, i el 2008 a Barcelona tornava a reivindicar la poesia catalana en el festival literari Kosmopolis de Barcelona. Capaç de cantar amb la Velvet mestres s'injectava heroïna en directe i capaç de recitar Ferrater... Amb tot això, el 2011 gravava amb els Metallica i tot el single "The view"

dilluns, d’octubre 21, 2013

Benvolguts amics...

Benvolguts amics que dimecres després de la victòria del Lleida Esportiu al “camp” del Xerez us vau apressar a enviar-me whatsapps demanant-me aconseguir entrades pel proper partit de Copa davant d’un primera divisió europeu. Que sí, que sí, que està molt bé que vulgueu venir al Camp d’Esports a veure el Lleida contra el València, el Betis, l’Atlético o el Madrid, però us recordo que també podeu venir a veure el Lleida quan jugui contra el Sant Andreu, l’Olímpic de Xàtiva, l’Atlètic Balears o l’Alcoià. Per què vosaltres, amics, el dia del Copa, és al Lleida a qui veniu a veure, no?

P.D: Benvolgut míster Toni Seligrat, si llegeix aquesta humil columna d’opinió, disculpi’m per parlar de la Copa. Ja sé que ens hem de centrar en la lliga tal i com va dir divendres en roda de premsa, i li dono tota la raó. Però entengui’ns que, els que som del Lleida, però del Lleida-Lleida, ens fa molta il·lusió aquest partit. Gràcies per entendre’m.

(Article publicat el dia 21 d'octubre de 2013 al diari La Manyana)

diumenge, d’octubre 20, 2013

The Pogues & the Dubliners - The Irish rover

Phil Chevron va formar l'any 1977 el grup The Radiators from Space, conegut com The Radiators, un dels primers grups de punk irlandés. Tot i que segurament aquest grup no els sonarà gaire, amb només dos discos "TV Tube heart "(1977) i "Ghostown" (1979) sí que van servir per obrir el camí a altres grups com The Boomtown Rats (els de Bob Geldof), The Undertones, Stiff Little Fingers i qui sap, potser també els U2

En aquells mateix temps, Shane McGowan, que formava part dels The Nips, juntament amb Terry Woods, Jem Finer, James Feamely, Spider Stacy, Andrew Ranken i Caitlin O'Riordan formaven una banda de nom Pogue Mo Chone (literalment en gaèlic, besa'm el cul... amb perdó) i que després es convertí en la banda més irreverent, divertida i creativa del folk britànic. Gràcies a The Pogues molts joves dels anys vuitanta van descobrir aquest tipus de música. El nom se'l van haver de canviar perquè la BBC els va censurar el seu primer single "The dark street of London" (1984) editat per la seua pròpia discogràfica Pogue Mahone. El novembre d'aquell mateix any estrenen disc "Red roses for me" que els donà una gran reputació com un dels millors grups en directe. 

L'any 1985 publiquen el seu segon disc parafrasejant Winston Churchill sobre la vida en la Reial Armada Britànica "Rum, sodomy and the lush". Per aquest disc fitxen al guitarrista Phil Chevron (ara ja poden lligar caps dels dos primers paràgrafs de l'apunt totalment inconnexos). D'aquest disc és la fantàstica "Sally MacLennane", cançó per escoltar bebent una cervesa en una taberna. Elvis Costello els produeix el disc, i la seua mà es nota en cançons com "A pair of brown eyes" de la qual Alex Cox els va un excel·lent videoclip promocional, Aprofitant el bon rotllo amb Cox, l'any 1986 els fitxa per fer la banda sonora de la seua peli "Sid and Nancy" sobre la biografia del cantant dels Sex Pistols, els Pogues hi colaboren amb temes com "Haunted".Ara ja es consoliden en directe actuant al festival de folk de Cambridge i en el concert per a Nicaragua de Brixton.

L'any 1986 els arriba l'hora de saltar a Amèrica, i la noia del grup Caitlin O'Riordan es casa amb Elvis Costello. Ara ja estan separats i Costello s'ha casat amb aquesta diva canadenca del jazz que és la Diana Krall.

L'any 1987 graven amb la veterana banda The Dubliners "The irish rover", tema que es converteix en un impresionant èxit i crec que, personalment, una de les seues millor peces. Jo la vaig sentir per primer cop a mitjans del 90 gràcies a un disc recopilatori que portaav per títol "Gaitas, violines y otras hierbas". El 1987 també editen per primer cop "A fairy tale of New York" es interpretat en duet per McGowan i Kristy McColl, cançó que gairebé cada any és reeditada pels volts de Nadal.

El tercer disc "I should fall from Grace with God" (88) -el primer disc que vaig descobrir jo dels The Pogues- el produeix Steve Lillywhite i és el que ha estat el seu major èxit. El single "Fiesta" inspirat en unes vacances a Almeria (no podria ser de cap altra manera) es convertex en nº1 i potser la seua peça més coneguda i ballada, en el single també parlen de l'enllaç entre la baixista i Costello.

Un EP de l'any 1990 és una autèntica peça de col·lecció gràcies als 4 temes que inclou, tots imprescindibles, "Yeah, yeah, yeah, yeah, yeah!", una versió del "Honky tonk woman" dels Rolling Stones, "Jack's heroe" amb els Dubliners un altre cop i la tradicional "Whiskey in the jar" que potser coneixe més per la versió dels Thin Lizzy o de Metallica.

A partir d'aquí Joe Strummer de The Clash es converteix en membre gairebé fix del grup i els produeix el seu disc "Hell's ditch" (90). La relació amb els The Clash no es va acabar amb això sinó que Strummer va fer una gira com a cantant de The Pogues quan a mitjans del 90 McGowan deixà el grup per problemes amb l'alcohol. D'aquesta última etapa només salvo el "Tuesday morning" del disc "Waiting for Herb" (1993).

Phil Chevron ha mort als 53 anys a causa d'un càncer de laringe.

diumenge, d’octubre 13, 2013

El bosó de Higgs-Englert-Brout Nobel de Física 2013

No va sortir en portada de cap informatiu ni de cap diari, no, però el passat dimarts al matí i amb més d'una hora de retard, cosa una mica inusual en el caràcter escandinau, el Comitè Nobel va anunciar que els guanyadors del Premi Nobel de Física 2013 eren François Englert i Peter Higgs "pel descobriment d'un mecanisme teòric que contribueix a la comprensió de l'origen de la massa de les partícules fonamentals, el qual ha estat confirmat recentment pels experiment ATLAS i CMS en el Gran Col·lisionador d'Hadrons (LHC) del CERN". Englert és professor emèrit a la Université Libre de Brusel·les i Higgs ho és de la University d'Edimburg.


Fou curiós com Higgs es va assabentar del seu premi a través d'una veïna ja que el Comitè Nobel no aconseguí comunicar-se amb ell via telefònica, de tal manera que de seguida va sortir la frase xistosa que "tan difícil que fou trobar el bosó i tan difícil que és trobar Higgs". Es veu que estava de vacances descansant de telèfon i la notificació del Nobel li faran via correu electrònic. De totes formes enguany les cases d'apostes no devien fer un duro de calaix amb el Nobel de Física perquè des de que el CERN confirmava l'observació de la partícula postulada per aquestos físics tèorics eren candidats absoluts per recollir el guardó. François Englert sí que estava més localitzable, i la primera pregunta que li va fer un periodista no gaire apassionat ni per la física ni conto que per la ciència fou "I què farà vostè amb els diners?" Bravo pel periodisme d'investigació. També he llegit aquests dies com es confonen els termes del camps de Higgs i el del bosó de Higgs i com en més d'un lloc els anunciaven com a descobridors d'aquesta partícula, ells no la van descobrir, la van postular, la partícula fou descoberta en els experiments del CERN.

Per cert, ja que ha sortit el CERN... ja sap que és un centre europeu de recerca, però potser no sap que en formen part tots els països de la Unió Europea i que Espanya, com a  país de la Unió Europea en forma part i que el govern de Mariano Rajoy deu no sé quants milions al CERN? Aaaaah... l'informe PISA... els últims en ciència...

Bé, tornant al fil... també cal agrair al Comitè Nobel que hagin reconegut la feina de François Englert ja que Peter Higgs s'ha quedat amb el nom mediàtic i tant Englert com Brout han quedat una mica condemnats a l'ostracisme amagats per Higgs. Robert Brout morí el 2011 i com l'acadèmia no dóna guardons a títol pòstum no ha estat mencionat però és just reconéixer que fou ell qui, juntament amb Englert redactà el famós paper l'any 1964 en el qual es postulava l'existència d'aquesta partícula. En aquestos enllaços hi ha els històrics documents que vostè pot llegir de manera gratuïta (la ciència és així): "Broken Symmetry and the Mass of Gauge Vector Mesons" de BroutEnglert i "Broken Symmetries and the Masses of Gauge Bosons" de Peter Higgs. Ah! I una altra curiositat que va explicar Englert, tot i que feia 50 anys que estaven treballant junts, Higgs i Englert no es van conéixer personalment fins que van trobar-se al CERN el 4 de juliol de 2012. Bestial!

Ja vaig escriure en el seu dia uns articles sobre el descobriment del famós bosó de Higgs i que a continuació enllaçaré perque el lector (o lectora) pugui fruir-ne... o no. El primer apunt és del dia 4 de juliol de 2012, dia en què el CERN va comunicar en directe i mitjançant la presentació de resultats (en Comic Sans!) via streaming (la vaig seguir al complert), que alguna cosa va descobrir "We have it!". L'altre article és del 17 de març de 2013 quan el CERN reconeixia oficialment que aquella cosa que havia trobat era un bosó de Higgs "El CERN ha reconegut oficialment que s'ha descobert un bosó de HIggs".

I per acabar, com en la ciència també hi ha sentit de l'humor, una divertida paròdia de la cançó "Rolling in the deep" d'Adele que porta per títol "Rolling in the Higgs":

diumenge, d’octubre 06, 2013

Companyia Elèctrica d'Harma -Ball llunàtic

Uf! No sé si me'n sortiré. M'assec davant l'ordinador per escriure un apunt al bloc dedicat al Pep Fortuny i ja esbufego, només amb les idees que tinc al cap em donaria per fer una cadena de blocs amb més articles que visitants de la fira de Sant Miquel sempre segons l'organització.

Vaig descobrir la d'Harma l'any 1989, de ben segur ja l'havia sentida abans, però de forma conscient que escoltava la d'Harma recordo perfectament quina cançó va ser, "Contra el fusell, un somriure" inclosa en el seu disc "Fibres del cor" i que la vaig descobrir en un disc d'aquells recopilatoris que es feien sempre cap a finals d'any i que duien el nom de "El Tec i la Teca"... quins temps, no? A partir d'aquesta cançó de lletra que avui en dia encara estaria en vigor "Contra el fanatisme, la ironia; contra l'imperialista, l'humanista; contra la tortura, els drets humans..." vaig decidir apostar pel seu disc. No em va defraudar amb cançons com "Gira que gira" (no hi és al Youtube!) o "Muntanyes russes" (només he trobat aquesta versió amb els Sau).

El 1991 treuen "Tifa head" amb la divertida cançó "Que bé que va" en la qual es van dient sinònims de popes (curiosament no hi surt popes) i de la mangala (entenent-ho com a òrgan reproductor masculí). Escoltin-la que és divertida.

L'any 1993 la banda del barri de Sants publica "Que no es perdi aquest so", un disc inspirat en les melodies medievals del Llibre Vermell de Montserrat i que em deixa bastant indiferent, la veritat. Ensopit comparat amb el que volia esperar. Però com m'acostuma a passar, segons les crítiques diuen que un dels seus millors discos... bé, opinions. 

Així que vaig aprofitar aquest impàs per redescobrir la d'Harma anterior. Hi col·laborà un concert que van fer en aquelles èpoques, juntament amb els Pets, a la festa major d'Almenar. El concert fou bestial, apoteòsic que diria el Piqueras. Veure en directe el Joan Fortuny tocant el saxo i altres instruments de vents que sóc incapaç de recordar i esgotant-se amunt i avall de l'escenari era un joc visual-musical sen-sa-ci-o-nal, així, amb totes les síl·labes. Com que el grau d'emoció meu després del concert era superior que el de Juan Alberto Belloch suspenen autonomies vaig córrer a la paradeta de marxandatge que els grups posen als concerts per comprar-me el que diuen és un dels millors discos de la música catalana: "Loucomballa" (1976) i el "Catalluna" (1983), aquest últim perquè sortia la sobadíssima "Presó del rei de França" a més de la tradicional "Presó de Lleida". Per cert, el "Catalluna" crec que és, pel que veig a la portada, el primer disc on deixen de ser Companyia i el publiquen només com Elèctrica d'Harma.

Sobre "Loucomballa" penso que està tot molt dit, amb música del compositor de sardanes Joaquim Serra, sonoritat festiva, entre el jazz-fusió i la sardana-rock... i cançons com la mateixa que titula el disc "Loucomballa", la molt mediterrània "Mater maritima" o "Els pardals de la rambla" (tampoc al Youtube) ... que sí, que sí, que era el seu segon disc i que és molt bo... però per mi n'hi ha un de millor encara. La portada del disc també és històrica, feta en un format com si fossin cromos (de fet la idea original era fer cromos i que la gent se'ls pogués anar canviant) la imatge està treta d'un fotograma de "El hombre que sabía demasiado" de Hitchcock.

L'any 1994 l'Elèctrica d'Harma publica un doble LP gravat en directe el 23 d'abril al Palau Sant Jordi. Amb el no gaire currat títol de "20 anys de la Companyia Elèctrica d'Harma" treuen aquest recopilatori amb col·laboracions com les de Pascal Comelade al "Cant dels ocells" (tampoc al Youtube), Sangtraït a "Ciutats", "Esperant l'autobús" amb els Pets, o una autèntica versió de l' "Ara que tenim vint anys" amb el Serrat... ara bé, al segon disc del doble vinil hi ha havia unes cançons tocades amb la Cobla Mediterrània que quan les vaig sentir me van fotre més exhaltat que un fatxa el 12 d'octubre. Aquella col·aboració era una meravella de la música, una fussió perfecta entre sardana i no-sé-què-més que ni tan sols el Santi Arisa amb el fabulós "Sardanova" se'n va sortir tan bé.

Així que, pocs dies després (potser van ser hores només) vaig córrer a comprar-me el "Al Palau de la Música amb la Cobla Mediterrània" que havien editat el 1982. Es veu que el concert no havia de ser enregistrat i quan van veure que va ser un èxit van haver de recórrer a una gravació que havia fet Ràdio 4.  la cosa va sorti excelsa i kameàmika (que diria el Jordi Basté del Polònia). I aquest sí, el millor disc de la Companyia i potser potser entre els 5 millors discos de la música catalana. Aquí ho deixo. Només cal escoltar aquest impressionant "Ball llunàtic", com deia aquell filòsof del futbol no hase falta desir nada más.

Sé que no he parlat ni de la mort de l'Esteve Fortuny, ni del "Força d'Harma" (1985), ni del "No volem ser" (1986), ni de la seu compromís amb el país (entengui país com a Catalunya)... ja he dit que podríem escriure moltes línies... però volia que aquest apunt fos un homenatge personal a aquest músic d'un tempsd'un país com era el bateria Pep Fortuny.