Christopher Anton Rea va néixer a Middlesbrough i tal com toca va ser supporter de l'equip de la seua ciutat tota la vida. Treballava a la geladeria familiar però de seguida Rea va destacar pel seu ganxo instrumental i per una bona capacitat per a escriure cançons i el 1972 entra a formar part de la banda Magdalenne en el lloc que havia deixat David Coverdale per anar a Deep Purple. A continuació va formar The Beautiful Losers, que el 1973 va rebre el premi a la Millor Banda Revelació entregat per Melody Maker. El 1974 signa el seu primer contracte com a solista amb Magnet enregistrant el seu primer senzill "So much in love", En aquest single ja es nota la seua tendència cap al blues i el rock.
Li va tocar lluitar contracorrent en l'època del naixement del punk però ho va superar amb els eu primer àlbum “Whatever Happened to Benny Santini" (1978) i el single "Fool (If you think it's over)" que es va situar en el 12 de la Billboard sent el major èxit de Rea en llistes americanes. Aquest èxit resulta un tema una mica estrany, ja que intervé més el piano que no pas la guitarra quan realment ell és guitarrista i va provocar que el comparessin amb Elton John o Billy Joel. Després d'aquest primer èxit arriben uns àlbums menors com "Deltics" (1979), "Tennis" (1980) i "Chris Rea" (1981). En aquests discos mantenia una complicada relació amb el seu productor Gus Dudgeon ja que li volia fer suavitzar el seu blues. "Diamonds" i "Loving you" són els temes que destacaria d'aquesta època.
Amb "Water sign" (1983) i el canvi de producció -David Richards- li arriba l'hora de començar a triomfar en el mercat europeu, principalment a Alemanya i Irlanda i això el fa reviscolar i iniciar la seua etapa de major èxit. "Let it loose" va ser el primer senzill però el que li va donar repercussió fou "I can hear your heartbeat". Manté la línia amb el disc de portada horrible "Wired to the moon" (1984) amb "I don't know what is but I loved it" que la cantaven els jugadors del Liverpool, el tema de connotacions reggae "Touché d'amour" i "Ace of hearts". I acaba aquesta etapa (o inicia la següent) amb "Shamrock diaries" (1985). Gràcies als singles "Stainsby girls" (25 RU i 26 EUA) i "Josephine" dedicada a la seua primera filla (67 als EUA i RU però Top Ten en molts països d'Europa) aconsegueix situar els seus àlbums amb vendes de més d'un milió de còpies.
I ara sí que arribem a la trilogia del zenit de la carrera musical de Chris Rea. El primer amb "On the beach" (1986) que arriba a l'11 en llistes angleses i americanes. Tot i que el més sonat "On the beach", cançó inspirada en les platges de Formentera, no va arribar a entrar al Top Ten (12 UK) s'ha convertit en un dels temes clàssics del guitarrista i va ser el primer single de Rea que un servidor de vostès va tenir. També són de l'àlbum "It's all gone" i "Hello friend".
A continuació arribaria "Dancing with strangers" (1987) que no va arribar a l'1 per culpa del "Bad" de Michael Jackson. L'elapé és el major èxit fins aleshores de la carrera de Rea amb 42 setmanes en les llistes de vendes britàniques i aconseguint el disc d'or en només la primera setmana. "Let's dance" (12 RU) es converteix en un single radiat per mig món i és acompanyada per "Loving you again", la country"Que sera" i la nadala "Joys of Christmas"... però d'aquest single ens quedem amb la cara B del single i que serà la cançó que escullo enguany per felicitar el Nadal des del bloc "Driving home for Christmas", una meravellosa cançó autobiogràfica que explica la tornada a Middelbrough el Nadal de 1978 des dels estudis Abbey Road en cotxe, el 1988 la nadala es col·loca al 10 de les llistes. Gràcies als guanys d'aquests dos discos va saldar el deute que tenia amb Magnet de 320.000 €. Amb tot això no és d'estranyar que li publiquessin un disc de grans èxits "New light through old windows" (1988) amb el tema inèdit "Working on it" que va ser un altre èxit de vendes, fes una gira mundial amb entrades esgotades arreu... i aleshores fitxa per Warner.
El tercer disc en qüestió és "The road to hell" (1989) que ara sí arriba al número 1 en llistes britàniques en el qual s'hi manté 3 setmanes. El single "The road to hell (part 2)", inspirat en les retencions, es cola per segon cop al 10 en llistes i "Tell me there's a heaven" al 24. Amb el següent disc "Auberge" (1991) repeteix número 1 en vendes, tot i l'èxit del tema "Auberge" (16 RU) el trobo un disc repetitiu que fa aprofita Rea per viure de rendes,
Rea no parava i l'any següent publica "God's great banana skin" (1992) arribant al 4 en vendes gràcies sobretot a un altre exitós "Nothing to fear" (16 RU) i a mi m'agrada el tema que dona títol "God's great banana skin". Prolífic com estava arriba "Espresso logic" (1993) amb una altra cançó dedicada a una altra filla "Julia", el qual és el seu darrer èxit en llistes i amb un "Espresso logic" que personalment m'agrada, fixeu-vos en les percussions d'aquests dos temes. També participa en el "Duets" (1993) d'Elton John amb el tema "If you were me".
Rea, el 1994, es pren una pausa per ser operat d'un càncer de pàncrees, mentre es torna a publicar un recopilatori "The best of Chris Rea" (1994). Ja el 1996 Chris Rea escriu i produeix la pel·lícula "La passione" (1996) en la qual compon tots els temes i canta un duet amb Shirley Bassey"Shirley? Do you own a Ferrari?" i es publica el single "Girl in a sport car". Realment han estat molts els temes que Rea ha dedicat als cotxes. La dècada daurada es va acabant amb "The Blue Cafe" (1998) que conté "Sweet summer day". A partir d'aquí la carrera comercial va a la baixa i destacaria només "All summer long" de "King of the beach" (2000) que el seu remix de José Padilla va tenir tirada en discoteques i una de les meues favorites, "Dancing the blues away" del disc "Dancing down the stony road" (2002).
En aquesta època els problemes de salut es van agreujar i li van haver d'extirpar el pàncrees, la melsa i una part del fetge, va patir un vessament cerebral el 2016 i el 2019 es va desplomar enmig d'una actuació al New Theater Oxford. Amb tranquil·litat es va dedicar a la producció de jazz creant Jazze Blue i a la pintura. Considerat per alguns com el Bruce Springsteen britànicRea no ha volgut mai ser etiquetat com a estrella del rock tot i haver venut més de 40 milions de discos. Chris Rea ha mort als 74 anys.
Amb la música de Chris Rea els desitjo unes Bones festes!
Les nadales dels anys anteriors al bloc han estat:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada