L'IEMath i els 2.500.000 € desapareguts

Vostè que ja és una persona assenyada a la seva edat, suposo que ja sabrà què són els impostos. Els impostos són aquella quantitat de diners que vostè, jo i els 38 seguidors (i seguidores) d'aquest bloc paguem per tal que els diferents governs existents (municipals, comarcals, provincials, regionals, estatals, europeus i aviat veguerials i potser interplanetaris) els inverteixin en millora de carreteres, en la construcció d'hospitals, escoles o en les prejubilacions de determinats banquers. Banquers que amb aquestes prejubilacions cobren més del que cobrarem vostè, jo, els 38 seguidors de bloc i les 4 generacions següents i anteriors de tots nosaltres junts.

Avui em proposo explicar-los-hi una història que de ben segur ningú n'haurà sentit parlar. A veure si així donant primícies augmenten els lectors....

L'any 2006, un senyor que vivia dels impostos anomenat Francisco Matellán, en aquell temps secretari general de Política Científica i Tecnològica (sí, li juro que aquest càrrec existeix tot i que potser no l'havia sentit anomenar mai) proposa la creació d'un centre nacional de matemàtiques (llegeixi aquí la paraula nacional com a sinònim d'espanyol) anomenat IEMath (Instituto Español de Matemáticas). Com sempre passa en política el senyor Matellán crea una comissió d'experts que redacten els objectius, l'estructura, l'organització i la manera de funcionar d'aquest Instituto.

Curiosament i rarament, les coses s'estaven fent molt bé i Matellán aconsegueix un finançament de 2,5 milions d'euros de la llavors ministra Mercedes Cabrera i que estan recollits en els Presupuestos Generales del Estado per a 2008.

Però per una cosa que el govern Zapatero estava fent amb cara i ulls, arran les eleccions generals de 2008 i per canvis dins del mateix partit, cessen a Matellán (ho feia massa bé) i posen en el càrrec de Política Científica a un tal José Manuel Fernández de Labastida (el nom no dóna bona impresió ja). A partir d'aquí tot comença a complicar-se (com és normal en política) i el Ministeri d'Hisenda comença a posar objeccions a tot (com també és habitual). A més, les diferències entre Comunitat de Madrid i Ministerio no faciliten gens les coses. Però per la llei de Murphy sabem que si les coses poden empitjorar aleshores aniran pitjor i, efectivament, el 2009 Fernández de Labastida cessa del seu càrrec i el projecte de l'IEMath passa a mans de Montserrat Torné (directora general de Cooperació Internacional). Ja m'explicaran que fa un projecte de matemàtiques a Cooperació Internacional... ridícul... és com si posessin a George Bush com a president d'UNICEF o a Rosa Diez de presidenta de Reagrupament.

Bé, i què ha fet aquesta senyora especialista en cooperants internacionals? Doncs ha decidit que l'estructura de l'IEMath és massa complicada i vol començar de nou. I així s'ha acabat tot. Amb una tia que no té ni idea de matemàtiques ni de coneixement científic i amb 2,5 milions d'euros pressupostats desapareguts i que algú s'haurà embutxacat.

I la meva reflexió és... hauria passat el mateix si s'hagués intentat crear una cosa tan sostenible i multicultural com un, posem per exemple, Institut de Ciències Medioambientals? O un Institut de Sostenibilitat Mundial? O un d'investigació periodística? O un sobre l'estudi de la figura de Gonzalo de Berceo? Malauradament estem parlant de matemàtiques... una cosa rara, ignorada, desconeguda i majoritàriament odiada. Però que constitueix l'eix central del desenvolupament científic.

P.D: Avui m'ha quedat un escrit massa sèrio, però és lo que hay! No fotrem res de bo amb les matemàtiques...

Alan Parsons Project - Eye in the sky

Aquesta setmana m'he assabentat de la mort d'Eric Woolfson. Què no sap qui era? Doncs era el Project d'Alan Parsons Project. Alan Parsons Project era un grup format per Alan Parsons (lògicament) i Eric Woolfson que es va deixar veure a finals dels 70 i durant els 80 enmig dels Supertramp, Queen, Dire Straits o Roxy Music de torn que els van tapar bastant. De fet no van tenir mai cap èxit rotund i han estat més recordats pels melòmans raros que no pas pels aficionats musicals en general.

Ja de per si els seus discos publicats eren bastant complicats des del punt de vista del que avui en dia s'entèn el concepte de disc. El seus discos eren obres complertes sobre una temàtica i no pas un conjunt de singles independents uns dels altres. Aquella espècie extranya de gent que es diuen crítics els van arribar a etiquetar com a rock cinemàtic (????). No sé què hi deuen veure de cinemàtica... Sí que és cert, però, que els seus discos tenen una base d'inspiració científica.

El primer disc "Tales of Mystery and Imagination" (1975) és un treball sobre els contes d'Edgar Allan Poe. El seu segon disc (i genial!) fou "I Robot" (1977) basat en les lleis robòtiques d'Isaac Asimov. D'aquest disc fou bastant coneguda la cançó "I wouldn't went to be like you". Després van publicar "Pyramid" (1978), que barrejava el culte esotèric egipci i les matemàtiques. D'aquest disc potser us sonaran "In the lap of the Gods" o "What goes up". El quart disc "Eve" (1979) s'ocupava d'entrendre les relacions amb les dones (continuava la seva obsessió per la ciència ficció). "The Turn of a Friendly Card" (1980) potser va ser el més fluix de tots i tractava sobre el joc i l'atzar en la societat d'aquell temps. El major èxit els va arribar amb "Eye in the Sky" (1982) que parlava sobre la invasió de la intimitat amb l'alta tecnologia (i això el 1983! ja m'explicaran que dirien ara!). A partir d'aquí poca cosa més... un dedicat a "Gaudí" (1987) amb cançó dedicada a la "Sagrada Família" (no sé si han fet una dedicada a la tuneladora també) o un altre a Froid, "Freudiana" (1992).

Ia tinim airoport!! *

Àrie, àrie que ve d'Alguaire.... ara ia podem cantar lo famós garrotín al peu de la lletra.

Qui mos hauria dit fa uns anys que a Alguaire tindríem un airoport. Fa només cosa de 6 anys, si mos arriben a dir que veuríem un airoport a dalt dels Sasos haguéssim dit que sirie tan impossible com que Barcelona organitzés un jocs olímpics d'hivern o que el rally Dakar es fes a Xile... ambaparà!

Qui s'imaginae que aquell dia que lo grup municipal d'ERC (sí, quan ancara no havie perdut sigles pel camí) va presentar la idea de l'airoport a Alguaire al final lo veuríem fet. Si ni naltres mateixos mos ho créiem!! Sisquere l'ajuntament mos hagués fet cas en tot!

Ahir va ser un dia històric. Això de púguer anar a Manchester, Milà o Mallorca sense haver de passar per la capital.... Ara bé, des de la meua més humil modèstia que me caracteritze m'han vingut al cap un sarpat de reflexions:

1) Ia té collons que lo primer vol hagi astat un vol fictici... i que los periodistes lleidatans s'hagin hagut de desplaçar fins a Barcelona per púguer inagurar l'airoport. Calie un airbus? Ia han contat los iniciativos lo gasoi gastat i la velocitat màxima de l'avió? No haurie surtit més a compte nar am l'Alsina-Graells?

2) L'airoport se diu Lleida-Alguaire... quant tardarà a dir-se Barcelona-Pirineus? O no me dirà vostè que l'airoport de Girona no se'l coneix com Barcelona-Costa Brava?

3) Ahir, entre lo futimé de gent que voltae per allà havie lo síndic d'Aran (aquell sinyó que només vol ser de Lleida per demanar subvencions a la Diputació), lo delegat a l'Alt Pirineu, los jefes de Baquéira Beret, lo president d'Andorra... i tots naen dient que allò ere la porta dels Pirineus. Arrecony quin tros de porta! Si per arribar al Pirineu cal fer 150 km en una carreterota que ni tan sols té doble carril! Ia'l podem vendre bé!

4) I torno a dir, tinim vols a Milà o París... pero no tinim una carretera en condicions per nar a Girona, ni per nar a Tarragona. Per nar a Barcelona fa quatre dies que tinim autovia anllistida. Tants som los que nem a Milà o París? No sirie millor amporlonar comunicacions entre los que astem més aprop i nyià més desplaçaments? No hem ampessat la casa pel trebol?

5) Los grans periodistes de la capital ia mos tractaen com si lo Montilla gravés una espécie de "Bienvenido Mr Marshall" a Alguaire. Vai sintir comentaris com "as ca aquesta gent no ha vist mai atarrar un avió?" o "si això tampoc és la T1, no hi ha par tant!".

I paro que aquestos dies se mos gire fenya... airoport, lo castell de la Suda i la semana que ve la Llotja... no darem abast!

*l'apunt aquet astà ascrit am lleidatà perque se veu que ara amb l'airoport ia mos podem donar a conéixer al món. Avere si mos antenen!

Slade - Merry Xmas everybody

Ja sap (i si no ho sap ho aprèn ara) que des d'aquest bloc es feliciten les festes amb una postal musical a base de videoclip. Aquest ja és el tercer Nadal que aquest bloc està actiu i l'autor ha escollit enguany la cançó "Merry Xmas everybody" dels Slade.

Els Slade no són els Beatles que diguem, tot i que els van anomenar en el seu temps els new Beatles. Més aviat són uns grans desconeguts pel públic que van tenir el seu moment de glòria a la dècada dels 70. Els Slade foren un quartet amb una pinta de melenuts (van començar amb el cabell rapat) bastant cutre amb un tal Noddy Holder com a líder de la banda. Tot i que al principi els va costar entrar a les llistes, un cop ho van poder fer ho van fer amb força èxit a Europa (als Estats Units no es van menjar ni un tortell (rosco?)). Us sonaran sobretot les cançons "Coz I luv you", "Take me bak'ome", "Mama weer all crazee now", "Skweeze me pleeze me" o la molt més coneguda (i molt bona cançó) "Cum on feel the noise" versionada meravellosament pels Quiet Riot i pels grans Oasis durant la década dels 90. Diuen dels Slade, que va ser una banda influent per l'origen del punk... però jo no em veig els Sex Pistols escoltant cançons monyes d'aquestos.

La cançó d'avui, "Merry Xmas everybody" (1973) és un èxit continu ja que cada any que la reediten entra al Top Ten de les llistes angleses (es veu que viuen de rendes amb aquesta nadala, tal i com ho deu fer el mític Raphael amb el Tamborilero).

Disfrutin de la cançó i Bones Festes a everybody!

David Bowie - Space oddity

Sí, cregui'm. Encara queda alguna cosa bona en aquest món que no ha estat robada per Félix Millet, ni adulterada per allò que en diuen canvi climàtic, ni segrestada en un país africà. M'he tornat boig d'emoció (si és que hom pot tornar-se boig a partir d'una emoció) quan he escoltat la reedició commemorativa del 40 aniversari de l'Space Oddity de David Bowie. He disfrutat més que Sergio Ramos a la botiga Versace. Quina meravella! Quina obra d'art!

David Bowie va ser (i remarco va ser) el geni més gran de la música. El seu 2n millor disc (el primer, i que ningú gosi a discutir-m'ho va ser el Let's Dance (1983), que hauria de ser escoltat a les escoles) és un homenatge a l'Univers. Bowie es posa a la pell d'un astronauta que se'n va sol a la Lluna per acomplir una missió que sap que està perdent per sempre. La BBC, conscient d'aquella meravella musical no va dubtar en posar-la com a banda sonora d'un dels principals esdeveniments del s.XX: l'arribada de l'home a la Lluna.

Hi ha parts de la lletra de la cançó que s'han convertit en clàssics de la música: “planet Earth is blue, and there’s nothing I can do”, el repetitiu “This is Grand Control to Major Tom” o el dramàtic comiat de l’astronauta a la seva esposa “Tell my wife I love her very much she knows”.

A part, per promocionar la cançó a Europa, les ments brillants dels directius d'RCA no se'ls va acudir una cosa més estrafolària que traduir la cançó a l'italià amb el títol de "Ragazzo solo, ragazza sola". Uf!!! I a les espanyes, es van atrevir a versionar-la los Hermanos CAlatrava amb la qual cosa podríem estar parlant de la pitjor versió de la història de la música. Per sort, el ragazzo solo ara és només una peça de col·leccionisme publicat com a bonus-track del segon CD de la reedició. I per més sort encara, la versió dels Calatrava no hi consta dins del CD.

Què hauria estat d'aquesta cançó si hagués estat grabada pels Beatles, Rolling Stones o U2? Estaria tan oblidada?

Ah! I una última cosa... si vostè recorda a David Bowie pel seu pas pels Tin Machine (amb unes portades horribles!) o per les seves intervencions a pelis com Dentro del Laberinto, tregui-s'ho del cap, no ho recordi això... com si no hagués passat, d'acord?

70 anys del Lleida (i 90 del Camp d'Esports!)

Aquest article també servirà de servei cultural de la nostra ciutat. En aquests temps on es parla tant d'equilibri territorial (que penso que aquella gent de Martorell cap baix no saben ben bé què vol dir), en aquest temps on l'ajuntament de Lleida diu que hem de ser la capital de la Catalunya interior (i que els de Martorell avall es pensen que som la capital de l'est d'Aragó) i en aquest temps en què si ens descuidem el Garzón ens fot a la presó, caldria fer veure als lleidatans (i lleidatanes) quin és l'equilibri esportiu que necessitem també. El problema és que molts (i moltes) no tenen clar on viuen ni saben quin és l'equip de la seva ciutat. De la mateixa manera que no trobo correcte que un habitant de Can Fanga sigui del Salamanca, trobo d'un mal gust abobinable que un habitant de sota l'ombra de la Seu Vella sigui d'aquell equip de la Diagonal (que llur nom no vull esmentar).

Aquesta setmana hem celebrat (bé, celebrar tampoc, perquè ningú ha mogut ni un dit per fer-ho) els 70 anys de la Unió Esportiva Lleida. A què no ho sabia? Imagini's que l'equip aquell de la Diagonal enguany fes un aniversari... TV3 hagués dedicat una programació especial durant tot l'any. I aquí... res. Ui! Quin equilibri territorial més bèstia que tenim, no?

L'any 1939 neixia el Lérida Balompié (en aquell temps quin nom volia que posessin?) gràcies a la iniciativa del germà marista Gabriel Castresana, que cedia les aules de l'escola per fer les reunions fundacionals. Aquest és el motiu pel qual el Lleida vesteix de blau, perquè és el color de l'equipació esportiva marista. El primer president va ser Sebastià Tàpies, propietari de la Fonda Quatre Nacions, que era qui feia el menjar als hermanos (una mica en la línia de Joan Gaspart). I el soci n1 era Honorio Abizanda. Es van fer uns estatuts (sí, en aquell temps ja es feien estatuts, tot i estar pitjor que ara el TC no els retallava) i en ells figurava que el Lérida Bolmpié era una secció de l'AEM que presidia llavors el televisiu Pelegrí Pelegrí Pelegrí. També es va dissenyar l'escut que s'ha mantingut fins l'actualitat obra de Josep Barberà.

El camp de joc estava a la carretera de Corbins (on hi ha Baró de Maials) i els vestidors en un magatzem. El primer entrenador va ser Manuel López (padrí de la Marta Alós) i el primer massatgista Ricard Prunera.

El 5 de novembre de 1939 el Lleida jugava el seu primer partit contra el Borges Blanques (Borjas Blancas en aquell temps) guanyant 4-1, on els primers gols foren marcats per Pirla (2), Vendrell i Aguilar. En aquell primer campionat hi havia el Valls, l'Igualada, el Reus i un Tarragona FC (res a veure amb el Nàstic). A partir d'aquí van començar uns anys d'èxit continu pujant divisió a divisió. 

L'any essencial, però, va ser el 1945. A Lleida existia un altre equip, el CD Leridano, format per militars i falangistes i que per això tenien els permisos per jugar al renovat Camp d'Esports, construït el 1919 i que el franquisme va robar a Joventut Republicana de Lleida i que encara no ha estat tornat (recordin que ho van deixar atado i ben atado). Les aficions dels dos clubs estaven enfrentades i hi havia forta rivalitat, però gràcies a moltes gestions (entre elles les de Primitivo García, director de la Mañana) els clubs es van fusionar formant la U.E.Lleida. Es va acordar que l'equipament blau seria la primera equipació i que el reserva seria l'equipació verda-i-blanca del Leridano (que no ha arribat als nostres dies).

Arribaven les primeres eleccions a la presidència i les guanyava Eduard Estadella. Tres anys després el Lleida pujava a primera divisió, el mític Telmo Zarra ens cascava 6 golarros i... la resta de la història... la deixem per un altre article, no?

Lo Tossal de la Moradilla

L'article d'avui no té pinta de ser un article gaire polèmic ni comentat, però crec necessari publicar-lo amb intenció de ser un servei públic. No fa gaires dies vaig descobrir aquest oblidat tossal que d'alguna manera els lleidatans hauríem de referenciar i que el tenim més oblidat que l'alcalde Oronich (sí, sí, li juro que vam tenir un alcalde que es deia Manuel Oronich, i a més no era socialista!).

A Lleida tenim els turons famosos de Gardeny i de la Seu Vella, però n'hi ha uns altres formant gairebé un triangle equilàter que ens marquen el paisatge, són el Tossal de la Nora (que se'l disputen entre Alcoletge i Vilanova de la Barca, no ho entenc, perquè nomes hi van motos), el Tossal de Pedrós (que només el vol Albatàrrec, ja m'explicarà el que hi deu haver allà) i el Tossal de la Moradilla (que els de Lleida el volen per Lleida i els dels Alamús el volen per ells; els d'Alamús per fer-se veure més li diuen d'un altre nom).

En aquest tossal hi podeu trobar des de restes d'un vell poblat ibèric, fins a tombes rupestres i ruïnes de sitges medievals. Però el que distingeix el tossal (passant per la LL-11 o des de l'A2) és la torre que està envoltada per un fossar (el fossar, clar, no es veu des de la carretera). La torre (bé, diguem-li torre, diguem el que queda de torre)  correspon a una estació del telègraf òptic que durant el s.XIX permetia comunicar Barcelona i Madrid. 

A partir d'aquí, la situació estratègica del tossal s'omplí de trinxeres i refugis bastits durant la Guerra Civil per tal d'impedir l'avanç franquista. I com les tropes franquistes van entrar a la província per Massalcoreig i a Lleida pel carrer Alcalde Costa, els republicans encara estan esperant a la Moradilla amb els pixats al ventre.

Fixi's vostè si ha estat desprestigiat el Tossal de la Moradilla, que el dia que l'aviació feixista va bombardejar els turons de Gardeny i la Seu (a part de l'Annexa, l'Escola del Treball i la plaça del Dipòsit), al Tossal de la Moradilla no li va prestar ni la més mínima atenció. Ni una sola bomba. Ambaparà!

Aquestes trinxeres de la Moradilla van tenir després una sobreexplotació laboral quan les van utilitzar per gravar les escenes bèl·liques de "La Fiel Infanteria". El sindicat de trinxeres no va obrir boca en aquell temps.

Susan Atkins (Sexy Sadie), l'assassina de Sharon Tate

Sí, sé que pensarà que és un nom molt raro per un post del meu bloc, però és la veritat. En aquest any on en una setmana la dinyen Luis Aguilé i Stephen Gately (Boyzone) no puc deixar d'escriure articles funeraris del món musical.

I Susan Atkins, què té a veure amb la música? Potser vostè no la coneixerà, però de ben segur tot l'univers poblat de psicòpates i seguidors de còmics manga de sèrie B fans de White Zombie, Marilyn Manson o Nine Inch Nails segur que saben qui és.

Susan Atkins (Sadie Mae Glutz) va ser la noia més temible de Charles Manson (el Diable Blanc). La família d'assasins de Manson actuaven inspirats per uns missatges apocalíptics que sentien en certes cançons del disc White Album de The BEatles. La veritat és que sentir missatges satànics en cançons dels Beatles és com sentir-los a les cançons de Pere Tàpies.

El crim més famós perpetrat per la família Manson va tenir lloc el 8 d'agost de 1969. Va ser al 10.050 de Cielo Drive (Beverly Hills) i el lloc fou escollit perquè els dos anteriors propietaris del domicili havien ignorat els discos de Charles Manson (un músic frustat). Aquella matinada moriren assassinats Abigail Folger, Voytek Frykowski, Jay Sebring (el perruquer de Jim Morrison) i Sharon Tate (esposa de Roman Polanski). Susan Atkins va acarnissar-se sobretot amb aquesta última a punyalades. Tate estava embarassada de 8 mesos (les fotos són esfereïdores). La nit següent encara va tenir ganes de cometre dos crims més. 

En els escenaris dels crims apareixien escrites en sang el títol de cançons del White Album de The Beatles. Les més influents a l'hora de cometre assassinats foren Helter Skelter i Piggies. Però també es veu que invoquen el diable altres com Revolution 9 (una paranoia de cançó), Blackbird o Sexy Sadie (fixi's la relació del títol d'aquesta cançó amb el sobrenom de Susan Atkins).

I a partir d'aquí, grups amb parafernàlies més friquies que satàniques s'han dedicat a reivindicar la figura de Charles Manson amb més pena que glòria. Sobretot el faltat de Marilyn Manson (Mistery machine, Antichrist Superstar), els psycho-killers de White Zombie (God slayer) o els malalts de Nine Inch Nails (Piggy, March of the piggs).

I ja no li poso més cançons, no fos cas que vostè també tingui una ment recargolada i digui que en llegir el meu bloc al revés li agafen ganes de fer factures en negre, d'inflar pressupostos, de casar les filles o de subvencionar la Trias Fargas.

Lucy O'Donnell

Avui continuarem amb el caire necrofílic o necrològic (com vostè vulgui) que està prenent aquest bloc últimament. Amb l'any que portem de morts relacionades amb el món de la música, aviat haurem d'avisar als senyors (i senyores) de blogger que em deixin posat gadgets amb esqueles.

Avui toca parlar de Lucy O'Donnell (la 2a Lucy més famosa de la història després de la Lucy de Dallas, recordada sobretot per la ceba que es va fotre a l'Angel Casas Show). I vostè es dirà... Qui és aquesta senyora que es veu que és tan important en el món de la música i que no puc esperar més per saber-ho? Miri, doncs aquesta tal Lucy és la musa que va inspirar John Lennon a compondre la mítica "Lucy in the sky with diamonds" inclosa en el millor disc dels Beatles "Sargent Pepper's lonely hearts club band" (1966). Per cert, fantàstic el començament de McCartney amb un Hammond. La cançó resorgí de forma important gràcies a la versió que va fer Elton John. També els astrònoms van fer la seva guasa amb la cançó batejant una estrella descoberta el 2004 com a Lucy, ja que "brillava en el cel com un diamant". Perquè diguin després que a la gent de ciència no ens va el catxondeo.

Els The Clash en la cançó "Julie's in the drug squad" també en fan referència. I fins i tot Lisa Simpson es troba a George Harrison al cel i aquest li diu "Lisa in the sky"... i John Lennon contesta "...but without diamonds".

Segons explica Julian Lennon (fill del John), son pare (el John) va escriure la cançó inspirat per un dibuix que el seu fill (el Julian) va fer de la seva companya de parvulari Lucy. El Julian va portar el dibuix a casa i li va ensenyar al seu pare dient-li "Mira, és la Lucy al cel amb diamants".

Penso que aquesta versió és més falsa que la declaració de renda de Félix Millet. A mi em ve el meu fill de la guarderia i em diu que ha fet un dibuix "de la Lucy al cel amb diamants" i el primer que faig és fer-li un control d'alcoholèmia. Els nens dibuixen sols, llunes i muntanyes. Però diamands al cel?!?

Miri, que una cançó que parla d'un viatge amb vaixell, en què es travessa un país de flors de cel·lofana (cellophane flowers), taxis de paper de diari (newspapers taxis) i pastissos (marshmallows pies)... doncs que s'assembla tant a un dibuix d'un nen com Daniel Sirera a Scarlett Johansson. Fixi's en les primeres lletres de les paraules del títol de la cançó (LSD)... què me'n diu? Si fins i tot la BBC la censurà per apologia del consum de drogues! A més, tots coneixem el gust que tenia Lennon (John) per les substàncies psicotròpiques. Si hagués tingut fama per consumir calamars en salsa americana potser no estaríem malpensant...

Així que... Lucy, al cel sigui (això sí, amb diamants).

La Fira de la Maquinària Agrícola... o no.

Ja he visitat l'edició d'enguany de la Fira de Sant Miquel. Aquest any ha estat la 55a edició de la Fira també anomenada Saló Nacional de la Maquinària Agrícola (tot i que Jaume I ja va fer la primera inauguració de la Fira de Sant Miquel l'any 1232). I sense ni un tractor (com en temps de Jaume I). Ni els polítics van poder-se fer la foto típica del dia de la inauguració damunt d'un Massey-Ferguson, un John Deere, un Ebro o un Barreiros (Jaume I penso que tampoc ho devia fer). No va haver foto sobre cap excavadora ni toro hidràulic, que és l'única maquinària que hi ha exposada (a part d'empacadores i recol·lectores de ceba).

L'amenaça de vaga dels 24 concessionaris del ram es va complir per culpa de la intransigència de l'alcalde Àngel Ros i del director de Fira de Lleida, Oriol Oró. En plena crisis, els expositors van demanar que la Fira rebaixés els preus dels estands a 1€/m2. Però com cap dels dos personatges anteriorment esmentats deuen notar la crisi, la seva prepotència va fer que no es pogués arribar a cap solució. I així estem. Una fira de maquinària agrícola sense maquinària agrícola. L'any més amarg pels pagesos, 8000 hectàrees fetes malbé per la pedra, 500 hectàrees de fruiters arrencats pel vent (cosa que comporta uns 5 anys de recuperació), la cotització de la golden per terra, préssecs i nectarines autòctones sense cotització, pèrdues del porcí, les ZEPA... i au, fot-li que som pagesos! 

Des de la Paeria i des de Fira de Lleida s'entesten a dir que enguany s'ha superat el nombre d'expositors... deuen haver comptat com a expositors fins i tot els guardes de seguretat de les entrades, les hostesses que donen globos als nens i bosses plenes de propaganda als milers de jubilats que ens porten en autocar per tal d'augmental exponencialment el nombre de visitants de la Fira. Sinó a mi no em quadra... la Fira està més buida que la sectorial de cultura catalana del PSC. 

La Fira és un dels símbols de Lleida. Si falten els tractors, la Fira no tindrà l'essència que hauria de tenir. Per molt que hi hagi estands amb paelles que no s'enganxen i altres amb anxoves de Palamós. I el Ros i l'Oró més contents que Félix Millet amb un bitllet de 500 €.

P.D.: No ho he pogut confirmar però hi ha rumors que diuen que l'estand de la Ruta del Vino del Somontano li ha sortit gratuït per uns acords amb la Paeria i Fira de Lleida... A part de voler-nos fotre les peces del Diocesà els hi regalem el negoci a la Fira? La repera! (blanquilla, llimonera i william)