Si, segons el DIEC, una nació és una "Comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col·lectiva singular, a partir d’una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre" ja tinc clar que Catalunya no és una nació. Culturalment no sé que m'identifica amb alguns ciutadans de Barberà del Vallès. Si algun dia hem de reclamar la independència d'una nació ha de ser només de Lleida i de les Terres de l'Ebre. No som ni germans, som gairebé la mateixa persona!
No fa gaire vaig poder passar 4 dies per la vegueria del sud, i realment em vaig sentir com a casa en tots els aspectes. Només arribar al casc antic de Tortosa (Baix Ebre) vaig veure una pintada en un mur que deia "29-S: io tamé fai vaga"... lleidatà autèntic.
Tortosa té un casc antic recomanable, però la veritat és que fa un mica de por passejar-hi. Guardeu-vos bé la cartera i la càmera de fotos. Passejar per casc antic de Tortosa és com passejar per carrer Cavallers entre el carrer Companyia i el Mercat del Pla. El mercat municipal és el millor que he vist a Catalunya després del de la Boqueria... quin peix i quin fato! Marededeusenyor! Un goig que animore! Vam intentar visitar la Catedral. Quan dic intentar és que realment no vam aconseguir el nostre objectiu. Ens va costar Déu i ajuda trobar l'entrada. I un cop vam trobar l'entrada de l'Olivera i vam entrar pel claustre, una senyora molt mal educada i amb totes les característiques que no ha de complir una persona dedicada al turisme ens va fer fora encara sense entendre perquè. La dona en qüestió se'ns dirigia en castellà, no entenia el català i jo no entenia què carai volia dir. Ei, però el castellà l'entenc, eh? No em vulgui ara portar al Tribunal Constitucional. Res, que si em llegeix el senyor alcalde de Tortosa que tingui en compte que tot i haver massa atur, la senyora aquella del claustre de la Catedral es mereixeria engreixar les llistes del Servei Català de Col·locació.
Dinar a Tortosa és sinònim de bon arròs i bon peix. La nostra intenció era dinar a la Suda, el parador de Tortosa, però com no disposaven de menú infantil ni de res per la canalla vam haver de canviar de lloc. No era qüestió que el Babunsket no pogués esmolar la dentadura. Finalment vam dinar al Paiolet, tocant del riu, amb vistes de l'Ebre i amb un menú magnífic en relació qualitat-preu. Productes típics de l'Ebre: anguila, musclos i un fart d'arròs.
Sant Carles de la Ràpita és una vila marinera que està bé com a centre d'operacions i per passejar-hi una estona, tant per l'eix comercial (plaça de Carles III) com pel port amb vistes al Trabucador. Ens vam allotjar a l'hotel la Ràpita. Bé, n'hi ha de millors. Sant Carles de la Ràpita en temps de la II República es va passar a dir la Ràpita dels Alfacs, ni sants ni Carles en aquells temps.
El paisatge del Delta de l'Ebre crec que deu ser dels grans desconeguts de Catalunya. La xarxa de carreteres que porten cap a l'Encanyissada, la caseta de fusta o Poblenou del Delta (petit poblet molt entranyable fundat per un tal Franco amb el nom de Villafranco del Delta) t'envolten de canals i de camps d'arròs. Les carreteres eren creuades per crancs que havíem d'anar esquivant amb el cotxe!
Deixant els camps d'arròs anem a Sant Jaume d'Enveja i travessem el pont nou. Un pont que ha inaugurat el Tripartit de pressa i corrent abans de les eleccions però que és com l'aeroport d'Alguaire: sense accessos. El pont està posant allà al mig però costa més que Déu arribar-hi, passant per carrers estrets i sense senyalitzar. Creuem el pont i s'arriba a Deltebre, al nucli de la Cava i cal anar a l'illa de Buda i Riumar. Riumar és una urbanització bastant deixada però amb una platja molt curiosa, farcida de dunes i amb muntanyes de sorra de varis metres d'alçada. Està bé per veure-la, però poc més. En canvi, l'embarcador de l'illa de Buda és un paisatge indispensable. Menjar anques de rana a ca la Nuri i fer un creueret per la desembocadura de l'Ebre fins arribar al mar hauria de ser obligatori per tot ésser viu (o inert). Si aneu amb canalla podeu parar a donar un tomet pel Deltàrium que és allà a la vora.
L'interior del Montsià també és força visitable. Vorejant la frontera amb el País Valencià (amb perdó, potser hauria de dir Comunidad Valenciana) arribem a la Sènia. Un poblet amb un centre històric molt agradable, uns rentadors històrics i un restaurant anomenat Casa Manolo típic per la cuina del bolets. Per arribar a Mas de Barberans la carretera solca entre aulivers mil·lenaris amb totes formes. Ulldecona també em va sorprendre amb el munt d'edifics modernistes que s'hi poden trobar un vermutet en els porxos de la plaça de l'església. Al castell no ens van deixar entrar! A Alcanar cal visitar el santuari de la Mare de Déu del Remei des d'on es veuen unes vistes espectaculars del Delta i de la costa de Castelló: Vinarós, Benicarló i fins i tot Peníscola. Bestial! Les Cases d'Alcanar és el barri marítim d'Alcanar i no crec que m'equivoqui si dic que és el nucli de població amb més restaurants per habitant de Catalunya. No, no exagero, no, cregui'm! Tornant a Sant Carles des d'Alcanar passes per davant del càmping dels Alfacs... però no cal que recordem res.
Si és que és ben veritat.... lo riu és vida (no al transvasament!).
