divendres, de novembre 12, 2010

Lo Montsià i una mica de Baix Ebre


Si, segons el DIEC, una nació és una "Comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col·lectiva singular, a partir d’una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre" ja tinc clar que Catalunya no és una nació. Culturalment no sé que m'identifica amb alguns ciutadans de Barberà del Vallès. Si algun dia hem de reclamar la independència d'una nació ha de ser només de Lleida i de les Terres de l'Ebre. No som ni germans, som gairebé la mateixa persona!
No fa gaire vaig poder passar 4 dies per la vegueria del sud, i realment em vaig sentir com a casa en tots els aspectes. Només arribar al casc antic de Tortosa (Baix Ebre) vaig veure una pintada en un mur que deia "29-S: io tamé fai vaga"... lleidatà autèntic.

Tortosa té un casc antic recomanable, però la veritat és que fa un mica de por passejar-hi. Guardeu-vos bé la cartera i la càmera de fotos. Passejar per casc antic de Tortosa és com passejar per carrer Cavallers entre el carrer Companyia i el Mercat del Pla. El mercat municipal és el millor que he vist a Catalunya després del de la Boqueria... quin peix i quin fato! Marededeusenyor! Un goig que animore! Vam intentar visitar la Catedral. Quan dic intentar és que realment no vam aconseguir el nostre objectiu. Ens va costar Déu i ajuda trobar l'entrada. I un cop vam trobar l'entrada de l'Olivera i vam entrar pel claustre, una senyora molt mal educada i amb totes les característiques que no ha de complir una persona dedicada al turisme ens va fer fora encara sense entendre perquè. La dona en qüestió se'ns dirigia en castellà, no entenia el català i jo no entenia què carai volia dir. Ei, però el castellà l'entenc, eh? No em vulgui ara portar al Tribunal Constitucional. Res, que si em llegeix el senyor alcalde de Tortosa que tingui en compte que tot i haver massa atur, la senyora aquella del claustre de la Catedral es mereixeria engreixar les llistes del Servei Català de Col·locació.

Dinar a Tortosa és sinònim de bon arròs i bon peix. La nostra intenció era dinar a la Suda, el parador de Tortosa, però com no disposaven de menú infantil ni de res per la canalla vam haver de canviar de lloc. No era qüestió que el Babunsket no pogués esmolar la dentadura. Finalment vam dinar al Paiolet, tocant del riu, amb vistes de l'Ebre i amb un menú magnífic en relació qualitat-preu. Productes típics de l'Ebre: anguila, musclos i un fart d'arròs.

Sant Carles de la Ràpita és una vila marinera que està bé com a centre d'operacions i per passejar-hi una estona, tant per l'eix comercial (plaça de Carles III) com pel port amb vistes al Trabucador. Ens vam allotjar a l'hotel la Ràpita. Bé, n'hi ha de millors. Sant Carles de la Ràpita en temps de la II República es va passar a dir la Ràpita dels Alfacs, ni sants ni Carles en aquells temps.

El paisatge del Delta de l'Ebre crec que deu ser dels grans desconeguts de Catalunya. La xarxa de carreteres que porten cap a l'Encanyissada, la caseta de fusta o Poblenou del Delta (petit poblet molt entranyable fundat per un tal Franco amb el nom de Villafranco del Delta) t'envolten de canals i de camps d'arròs. Les carreteres eren creuades per crancs que havíem d'anar esquivant amb el cotxe!

Deixant els camps d'arròs anem a Sant Jaume d'Enveja i travessem el pont nou. Un pont que ha inaugurat el Tripartit de pressa i corrent abans de les eleccions però que és com l'aeroport d'Alguaire: sense accessos. El pont està posant allà al mig però costa més que Déu arribar-hi, passant per carrers estrets i sense senyalitzar. Creuem el pont i s'arriba a Deltebre, al nucli de la Cava i cal anar a l'illa de Buda i Riumar. Riumar és una urbanització bastant deixada però amb una platja molt curiosa, farcida de dunes i amb muntanyes de sorra de varis metres d'alçada. Està bé per veure-la, però poc més. En canvi, l'embarcador de l'illa de Buda és un paisatge indispensable. Menjar anques de rana a ca la Nuri i fer un creueret per la desembocadura de l'Ebre fins arribar al mar hauria de ser obligatori per tot ésser viu (o inert). Si aneu amb canalla podeu parar a donar un tomet pel Deltàrium que és allà a la vora.

L'interior del Montsià també és força visitable. Vorejant la frontera amb el País Valencià (amb perdó, potser hauria de dir Comunidad Valenciana) arribem a la Sènia. Un poblet amb un centre històric molt agradable, uns rentadors històrics i un restaurant anomenat Casa Manolo típic per la cuina del bolets. Per arribar a Mas de Barberans la carretera solca entre aulivers mil·lenaris amb totes formes. Ulldecona també em va sorprendre amb el munt d'edifics modernistes que s'hi poden trobar un vermutet en els porxos de la plaça de l'església. Al castell no ens van deixar entrar! A Alcanar cal visitar el santuari de la Mare de Déu del Remei des d'on es veuen unes vistes espectaculars del Delta i de la costa de Castelló: Vinarós, Benicarló i fins i tot Peníscola. Bestial! Les Cases d'Alcanar és el barri marítim d'Alcanar i no crec que m'equivoqui si dic que és el nucli de població amb més restaurants per habitant de Catalunya. No, no exagero, no, cregui'm! Tornant a Sant Carles des d'Alcanar passes per davant del càmping dels Alfacs... però no cal que recordem res.

Si és que és ben veritat.... lo riu és vida (no al transvasament!).

dissabte, d’octubre 23, 2010

El professor amb nom de dixie-rock

Ara feia dies que no dedicava cap apunt melomano-necrològic. Com de material no en falta en aquest tema potser que ja va sent hora d'anar posant al dia la cosa.
Avui toca parlar d'un professor d'educació física (allò que abans li déiem gimnàsia). I què té a veure un professor d'educació física amb la música? Doncs molt, continuï llegint sisplau...
Fa pocs dies ens deixava Leonard Skinner (1933-2010), professor de l'institut de Jacksonville i que entre els seus alumnes va tenir Allen Collins i Gary Rossington. Aquests dos noms encara potser no els sonen, no? Continuem, continuem...
Gary Rossington es caracteritzava per portar el cabell molt llarg. El professor Skinner era molt estricte en el tallat de cabell ja que segons ell "el cabell havia de ser dos dits per damunt de les celles i no podia tocar el coll". Rossington fa ser expulsat de l'escola pel seu cabell. Anys després, Collins i Rossington es convertiren en uns famosos guitarristes que juntament amb Ronnie Van Zant de cantant van fundar un dels grups de dixie-rock més recordat de la història musical: els Lynyrd Skynyrd (pronunciat leh-ner skin-herd). Com podeu imaginar, el nom de la banda era una burla al professor Leonard Skinner.
Els Lynyrd Skynyrd els coneixereu sobretot pel "Sweet home Alabama" (versionat magistralment pels Siniestro Total a "Miña Terra Galega" o no tan magistralment per part de Kid Rock o la Dave Mathews Band; també els Nirvana en el seu MTV Unplugged van mutil·lar-la ). Tot i això tenen coses molt més que potables.
Cal distingir dos etapes en la vida del grup. La primera i més exitosa etapa del grup fou del 1973 fins al fatídic accident d'avió del 1977 en el qual van perdre la vida Van Zant i Steve Gaines. D'aquella època són el "Sweet home Alabama" del seu 2n disc "Second helping" i el "Free bird" del seu disc debut. El "Sweet home Alabama" és una resposta a les cançons "Southern Man" i "Alabama" de Neil Young, incloses en el seu millor disc "Harvest". Es veu que aquestes cançons no van sentar gens bé als músics surenys. Fins i tot, la tomba de Ronnie van Zant fou profanada pels seus ídols perquè es va extendre el rumor que fou enterrat amb una samarreta de Neil Young. Com si John Lennon fos enterrat amb una foto de Mick Jagger!
La segona etapa comença amb una reunificació dels supervivent de l'accident d'avió amb Johnny Van Zant, germà del cantant mort. Algunes cosetes bones van fer. Jo recordo sobretot el disc del 1993 "The last rebel" amb un estil molt semblant als primers èxits del grup i un gran single que fou "Good lovin's hard to find". El "Twenty" del 1997 també era bastant potable, sobretot la cançó "Travellin' band". Crec que l'últim disc és del 2009, es diu "God & gans" i el seu single promocional va passar completament desapercebut "Still unbroken" (molt hard!).
Actualment, de la formació original només queda Rossington. El 1990 va morir Collins. El 2001 mor el baixista Leon Wilkeson. I en un tràgic 2009 moren Billy Powell (teclista) i el baixista que fa substituir Wilkeson, Ean Evans.
Vaige, que si em truquen per anar a tocar amb ells, sincerament no ho faria. Són una mica gafes.
I com el Sweet home... ja el deveu trobar massa ressonat jo us deixo per acabar la meua favorita, el "Good lovin's hard to find".

dimarts, d’octubre 12, 2010

Celebri coses el 12 d'octubre!



Miri, no es faci mala sang pel fet que avui sigui 12 d'octubre i hagi estat declarat Fiesta Nacional. No val la pena patir perquè els mateixos militars que afusellen presidents de la Generalitat desfilin pel Paseo de la Castellana, i que aquest desfile sigui gaudit per part d'un president de la Generalitat no afusellat i ignorant en història de Catalunya.

Si em permet, i com aquest bloc vol ser un bloc d'autoajuda a veure si el Gàspar Hernàndez l'aconsella a Bricolatge Emocional, li donaré unes quantes idees de celebracions que pot portar avui a terme:

12/10/1535: El senyor Jacques Cartier fa el primer cigarret de la història. Tot un descobriment pels fumadors.

12/10/1810: Es celebra el primer Oktoberfest a Munic. Preguntin al senyor alcalde de Munic i a les fàbriques cerveseres de la zona si és motiu o no de celebració. Un èxit total escolti!

12/10/1823: L'escocès Charles Macintosh va patentar i vendre el primer impermeable. No em digui que no troba formidable poder celebrar això? Milers i milers de famílies que van a Port Aventura i pugen al Tutuki Splash estan infinitament agraïdes ar senyor Macintosh.

12/10/1850: S'inaugura a Pensilvània la primera universitat de Medicina per a senyores. Veu com si vostè és molt progre o feminista també pot trobar alguna coseta a a celebrar?

12/10/1915: Fa el seu primer vol un avió de carcassa metàl·lica. Quanta gent no hauria pogut celebrar el pont sense aquest avenç tecnològic?

12/10/1928: A Boston es va utilitzar per primer cop un respirador artificial. Potser vostè i jo no l'hem fet servir, però quantes vides haurà salvat? Una bona causa per celebrar, no?

12/10/1935: Els aficionats a l'òpera poden celebrar el neixement del gran tenor Luciano Pavarotti. Un gran (però que gran-gran) home.

12/10/1968: Guinea Equatorial s'independentitza d'Espanya després de 180 anys... veu quin argument més bonic per imitar?

12/10/1999: Neix l'habitant 6.000.000.000 de la Terra. Quants més serem més riurem. Apa!

I si, malgrat tot això, encara no li acaba de fer el pes aquest dia, pensi que el 12 d'octubre de 1582 no va existir. El papa Gregori XIII que va decretar l'actual calendari gregorià es carregà tots els dies del 4 al 15 d'octubre de 1582. Amb el follón que va comportar pèr anglesos i europeus que encara no s'aclaren amb l'any de neixement de Newton.
De res!

divendres, d’octubre 08, 2010

El 2012 no hi haurà més catàstrofes de les que hi ha ara


El dissabte passat vaig estar visitant la Fira de Sant Miquel tal i com manen els cànons del lleidatanime. A la Fira es poden fer moltes coses: mirar el nivell de l'oli d'algun New Holland, tastar torrades amb patè d'anxova, gorrejar sucs de l'estand d'Indulleida o demanar pressupostos de bombes de reg. Però no em pensava pas que en un estand dins del Pavelló Novíssim (és que el Pavelló Nou ha quedat com a vell ja) de la Fira podíem establir una conversa sobre l'any 2012 amb un comercial de bombes de reg.

Aquest company de fa anys em va comentar que el tema era prou interessant per a què jo li dediqués un article al bloc. I bé, com aquest bloc és un servei púbic, doncs amic comercial, heus aquí l'article desitjat. Que jo sóc molt complidor.

Si vostè encara no sap del que va la història del 2012 perquè potser està més pendent de la separació de Fran Álvarez i la Belén Esteban, li'n faré dos cèntims (no val la pena ni fer-ne cinc). Hi ha una sèrie d'il·luminats d'aquells que veuen missatges ocults fins i tot dins dels rotllos de paper de vàter que diuen que l'any 2012 els planetes del Sistema Solar quedaran alineats i a la Terra es prouiran catàstrofes que ens enviarà a tots a prendre pel sac. Com si no hi haguessin catàstrofes ara mateix. Zapatero és president del govern sense que hi hagi planetes alineats.

Primer cal dir que el fet que els planetes del Sistema Solar quedin perfectament alineats és pràcticament impossible. Cada planeta es mou a la seua velocitat i amb el seu període de translació sense importar-los-hi gaire el que fan els altres planetes. Mercuri va molt ràpid i Plutó (si el vol considerar planeta) va molt lent. Amb els planetes donant tombs al seu ritme, els planetes interiors més propers al Sol (Mercuri-Venus-Terra-Mart) és relativament senzill que quedin alineats amb el Sol. Però quan diem alineats ho diem amb un marge d'error de milers de quilòmetres cap a l'esquerra o la dreta segons les observacions dels astrònoms.

Els planetes grans que estan més lluny també tenen dret a alinear-se si volen. Doncs suposem que sí, que s'alineen i que els astròlegs i sectaris il·luminats fan festa major. Però, què passaria?

Astròlegs, guionistes, presentadors d'Intereconomía i altres espécies d'éssers afirmen que les gravetats ocasionades per cada planeta se sumarien i la Terra es veuria afectada per tots els camps gravitatoris creats i fotríem un pet. Com si estiréssim un globus per les puntes fins a petar-lo.

La veritat és que no. La força gravitatòria depèn de dues magnituds: de la massa dels planetes (que sí és un valor gran) i del quadrat de la distància, de manera que com més lluny està el planeta menys es noten els efectes gravitatoris que provoca. I els planetes diguem que estan molt i molt lluny els uns dels altres, no?
Així que tranquils. Una alineació planetària molt bèstia no serà inapreciable i l'òrbita de la Terra pot modificar-se molt lleugerament, però que ni vostè ni jo ni ens adonarem. De fet, la Lluna està molt més aprop dels planetes que ens volen alinear i tampoc ens porta tants maldecaps: les marees i poca cosa més.

dissabte, d’octubre 02, 2010

L'Alt Urgell (però alt, alt)


Mentre la gent fa grans viatges per descobrir Sebastopol, la Patagònia o Ulan-Bator, jo continuo amb el meu objectiu de conéixer i visitar tots els pobles de Catalunya. Una espécie de José Antonio Labordeta però viu i sense motxilla.

L'últim cap de setmana vaig decidir encarar-me cap a l'Alt Urgell. Una comarca que desconeixia més que un sindicalista les ganes de treballar i que encara desconec força. De fet, només havia visitat la Seu d'Urgell i només coneixia els pobles pels quals passa la C-14 per anar a Andorra i Puigcerdà.

Aquest cop el senyor i la senyora Babunski, juntament amb els Babunskets vam establir la base a l'hotel Cal Miquel d'Anserall, el nucli de població més important del terme municipal de Valls de Valira. En aquest hotel rural molt ben arregladet i restauradet, l'Antònio i la Cèlia ens van cuidar molt bé. El matrimoni és d'origen gallec i això es nota a la seua cuina. Els menús eren excel·lents (un trinxat fabulós i una carn estofada tendríssima!) i de tant en tant apareixien amb alguna sorpresa com una tapeta de pop a la gallega o de xoriço gallec. Fins i tot, els croissants d'esmorzar els fa el mateix Antònio i la Cèlia ens va deixar provar una coca gallega que va fer ella. Vam estar com a casa. Millor i tot, perquè no ens calia ni cuinar ni fer el llit.

El poblet d'Anserall no té gran cosa per veure, però els afores sí. Caminant uns 10 minuts des de l'hotel vaig descobrir una de les joies del romànic del Pirineu completament desconeguda. Les restes del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles. Un que és aficionat al romànic del Pirineu, no em podia creure que una cosa com aquella quedés tan oblidada. Semblava la botiga Levi's després dela visita d'uns pollosos autoanomenats antisistema.

Seguint la carretera que va a Andorra i arribant al poble més conegut arreu del món pel seu tabac de contraband, la Farga de Moles, ens podem dirigir cap a Ars, on és de visita obligada l'església de Sant Martí d'Ars amb un campanar de forma rodona, semblant al de Santa Coloma d'Andorra. De fet són els únics campanars romànics cilíndrics que conec.

Agafant de nou la carretera que va cap a Puigcerdà, trobem poblets com Alàs, Estamariu, Bescaran, Cerc, Arséguel, Cava, Toloriu, Aristot o Bar. Jo vaig seguir fins a entrar a la Cerdanya, ja que tenia com a objectiu la formatgeria Ermengol de Prullans. De fet, la diferència entre l'Alt Urgell i la Cerdanya oest és ben poca. Martinet o Prullans podrien pertànyer tranquil·lament a l'Alt Urgell.

Vam parar a dinar a la Taverna dels Noguers al terme municipal del Pont de Bar (el poble és nou ja que va quedar arrassat per les riuades del Segre de 1982) i la selecció de menjar típic que tenen és bestial. Conill a la mostassa, ànec amb peres, peus de porc amb naps... i una selecció d'entrants casolans amb productes propis de l'hort bestials. De postres una selecció de formatges de la formatgeria Baridà de Bar. Cosa que va provocar que em dirigís al nucli de Bar a visitar la formatgeria, després de passar pel castell de Toloriu.

I més joies del romànic imprescindibles: l'Església de Sant Andreu d'Aristot (molt difícil trobar el desvio de la carretera!), Sant Martí de BEscaran, la MAre de Déu de les Peces d'Alàs, Sant Pere d'Os de Civis (podeu dinar a la Borda de l'Arena d'Aixovall) i una cosa rara com és l'ermita de Sant Antoni del Tossal de Cerc, lloc de devoció de molts urgellencs.

Ah, i em deixava que també cal fer una passejadeta pel poblet d'Arséguel, amb el museu de l'acordió com a màxim atractiu. I fins i tot, a peu de carretera, al nucli de població anomenat el Pont d'Arséguel hi ha un museu de la llana. Des d'Arséguel i si teniu ganes (perquè cal tenir-les) us podeu arribar a Cava, Ansovell o el Quer Foradat on veureu unes formidables vistes del Cadí.

Si és que no cal anar gaire lluny per gaudir del paisatge... però ja sabem que no farda tant.

dimecres, de setembre 22, 2010

Stephen Hawking contra Déu


Au, ja la tenim liada una altra vegada amb l'Església. És que a la mínima que et descuides sempre trobes algun beat que s'ofén per qualsevol cosa. Allò de que "con la iglesia hemos topado" continua sent vàlid després de vagi vostè a saber quants anys.

Ara se l'ha carregat l'Stephen Hawking. Ja veu, si és un pobre home. Per alguna vegada que se'l deuen escoltar... em dóna al nas que la gent de l'Església es deu escoltar més vegades a Carmen Lomana o Belén Esteban que no pas a Stephen Hawking.

Hi ha mites que no acabaven de desaparéixer mai. La relació entre ciència i religió continuava igual que sempre. Hi ha una anècdota que diu que Napoleó va demanar al matemàtic Pierre Laplace un llibre que recollís tot el que es sabia en aquell moment d'astronomia. Laplace el va escriure (clar, que havia de fer si Napoleó en aquell moment era l'amo i senyor de les bèsties de la clamor) i li donà a Napoleó perquè se'l llegís. Un cop llegit Napoleó va preguntar a Laplace com és que no es mencionava el nom de Déu enlloc del seu llibre i Laplace va contestar "Déu és una hipòtesi que no necessito".

És a dir, la ciència no implica l'ateisme. Simplement l'existència de Déu és una possibilitat que no contempla ni falta que fa. L'astronomia es pot explicar sense Déu i qui vulgui que l'expliqui amb l'existència de Déu. Cadascú que hi posi el que li doni la gana. Com si li vol posar una tortuga.

Però ves per on que ara han canviat les coses. Stephen Hawking acaba de publicar el seu llibre "El gran disseny" i afirma en un avançament que s'ha fet públic que, definitivament, descarta l'existència de Déu (o de Buda, o d'Allà o de qui sigui). D'aquesta manera contradiu la seua opinió sobre el que comentàvem abans i que havia quedat palesa en aquesta obra d'art de la literatura (amb permís de la Kweilan) que és "Una breu història de l'Univers". És a dir, segon la nova versió de Hawking, l'Univers ha sorgit només com a conseqüència de les lleis de la física.

Però ara ja està liada. Tots (absolutament tots, segur que vostè també hi està pendent) els catalans estem preparant la visita del Papa a Barcelona i resulta que aquell senyor de blanc no és absolutament ningú. Tot plegat ha servit per remoure una mica aquest tema que estava la cosa molt parada. Així han pogut sortir bisbes, cardenals, abats, (imams?) i vagi vostè a saber quin títols estrafolaris més de tots aquests, per poder dir la seua i defensar que porten vivint del cuento des de fa 2010 anys. L'Església, si una cosa bona va tindre va ser el seu primer cap de màrqueting.

divendres, d’agost 20, 2010

Amadeu Cabanilles


Si vostè és una mica aficionat a TV3 potser sabrà de qui parlo. Si vostè, a més, mira les novel·les (que deia la meua iaia) de la cadena potser ho sabrà millor. I si vostè era un gran aficionat a la millor telesèrie que ha emés TV3 i que era "Nissaga de poder" (amb permís de les primeres etapes de "Ventdelplà") haurà identificat de manera ràpida el nom del títol de l'apunt del bloc.

Si va una mica perdut li comento que l'Amadeu Cabanilles era el personatge interpretat per l'actor David Bages (actor recordat per ser el presentador del mític programa musical Plàstic de TV2 i que últimament se l'ha pogut veure també per Ventdelplà i La Riera). L'Amadeu era un caradura amic del Félix Montsolís (David Selvas, un clàssic de totes les sèries), fet que aprofità per escalar posicions dins de l'empresa dels Montsolís. Era especialista en xantatge perquè coneixia els assassinats del Mateu Montsolís (Jordi Dauder), i no li va quedar cap més remei que acceptar-lo com a gendre ja que es va casar amb la Laia Montsolís (Olalla Moreno, filla del Mateu i germana del Félix).

Si vostè no ha entès gran cosa de l'argument que he explicat, no passa res. L'argument de Nissaga és molt més complicat que Joan Carretero i Uriel Bertran vagin junts a fer un vermut. Però era necessari explicar aquestes quatre coses.

Ara canvio de tema i vaig a explicar una altra cosa. Una altra cosa que els faré recordar, i que potser recordaran millor que l'argument de Nissaga de Poder són els fets del mític Puerto Hurraco (Badajoz). Suposo que tothom recorda aquelles iaies vestides amb davantal i mocador al cap que sortien a les notícies l'any 1990 i que ens explicava una crònica negra de l'Espanya més profunda (però profunda-profunda, eh?). Ara a l'agost fa 20 anys d'aquell fet. Els poso una mica en antecedents per fer memòria. Els germans Emilio i Antonio Izquierdo van entrar a Puerto Hurraco procedents del seu poble, el veí Monterrubio de la Serena, amb unes escopetes de caça. En arribar a la plaça del poble van començar a disparar a tort i a dret contra unes nenes que jugaven per allí i contra tot ésser viu que s'hi atançava. Fins i tot una patrulla de la Guàrdia Civil va rebre. El resultat, nou morts i quinze ferits.

Llegint la història dels fets he descobert que això va ser una revenja per uns esdeveniments anteriors. Es veu que des dels anys seixanta, els Izquierdo tenien problemes amb les seues terres amb uns veïns anomenats Cabanillas (ojo!). L'any 1961, Jerónimo Izquierdo, germà gran dels dos Izquierdo anteriors, havia matat a gavinetades Amadeo Cabanilas (!!!!). Després, el 1985 els Cabanillas havien calat foc a la casa dels Izquierdo, en l'incendi va morir la mare. Jerónimo Izquierdo va apunyalar llavors Antonio Cabanillas, germà d'Amadeo... bé, i així anar fent fins que va passar el que va passar.

I després de tot el rotllo, la meua pregunta és... els guionistes de Nissaga de Poder quan van crear el personatge d'Amadeu Cabanilles, ho van fer conscientment o el nom simplement va ser fruit de la casualitat? És molt bo. Però fins ara no me n'havia adonat.

dimarts, d’agost 10, 2010

Bobby Hebb - Sunny

Continuant amb la temàtica dels músics que han passat a millor vida (i aquí llegeixi l'expressió "millor vida" en el sentit literal de les paraules perquè la vida que porten molt músics a la Terra no és digna de ser ni qualificada de vida) avui toca parlar d'un pobre home que en el seu temps ja va ser un dels precursors de la cançó de l'estiu. En concret de l'any 1966 amb la cançó "Sunny" i l'artista Bobby Hebb.
Sí, l'any 1966 ja existia més o menys això que actualment es diu la cançó de l'estiu tot i que últimament ha perdut pistonada. A més, en aquells temps l'eufemisme "Cançó de l'estiu" encara podia ser sinònim de certa qualitat. No calia que la cançó de l'estiu fos amb una tornada apegalosa que havia de ser immediatament ballada i acompanyada d'un gestos amb les mans o altres parts del cos.
La cançó deu ser molt bona perquè va ser infinitament versionada: Dusty Springfield, Ella Fitzgerald, Marvin Gaye, Stevie Wonder, James Brown i fins i tot el pesat del Jamiroquai. Existeix una versió en castellà titulada "Cielo" de la cançó a càrrec de Buddy Richard i que es va fer famosa perquè era la banda sonora d'un anunci que feia Penélope Cruz. De totes formes, aquesta cançó va saltar més a la fama per culpa dels Boney M, que la van versionar en rotllo més discotequero (i més estival) en el seu primer disc l'any 1976.
Tot i que la cançó sembla que tingui pinta de ser una oda al cel ras, la cançó tracta sobre el seu germà (del Bobby, no del cel ras) Harold que va ser assassinat en un bar de Nova York el dia següent del de Kennedy. Un cant d'esperança. El pobre Hebb va fer algunes altres cançons no tan memorables com "Love me" (no la trobeu igual al "Sunny"?) o "A satisfied mind" però ha passat a la història com a home d'un sol hit.
Doncs au, acomiadem al bo de Bobby Hebb amb la seva contribució al món de la música i el "Sunny":

divendres, d’agost 06, 2010

OMC - How bizarre

Després del post anterior sobre Malcolm McLaren potser que pugem una mica el nivell musical del bloc i avui homenatgem a un altre músic malaguanyat. En aquest cas es tracta de Pauly Fuemana, neozelandés (sí, escolti, hi ha més músics a Nova Zelanda a part dels Crowded House). Pauly era el músic visible del grup OMC (Otara Millonaries Club, Otara és el barri pobre i marginal d'Auckland) acompanyat d'Alan Jansson, que era el que no sortia mai enlloc. El nom del grup no era res més que una gran ironia sobre la societat de Nova Zelanda que encara renega dels aborígens de l'illa, els autèntics amos del Pacífic. Qui hauria de dir que Nova Zelanda té problemes, no? Quan mai surt per la tele...
Podem considerar que els OMC va ser un grup dels anomenats One Hit Wonder, un single, un èxit. L'any 1996 amb el seu debut (i únic disc crec) van obtenir l'èxit mundial amb la cançó "How bizarre", cançó autobiogràfica del mateix Pauly on explica una experiència amb la policia quan el van trobar amb una mica de marihuana a sobre.
La veritat és que tampoc sé gran cosa més, d'aquell disc un parell més de singles ("Land of plenty", "Right on") i para de contar. Ara bé, "How bizarre" ha passat a la història com una cançó preciosa i fàcil de tararejar. Personalment tinc un bon record de la cançó. El disc dels OMC me'l vaig comprar a Atenes, i sempre que sona o escolto aquesta cançó em recordo del viatge de final de carrera que vam fer a aquella bruta i fastigosa ciutat, almenys ho era el 1997 quan hi vaig anar. Ah, i l'hotel Jason King... que més que un hotel era un burdell.

dissabte, de juliol 31, 2010

Malcolm McLaren - About her

Senyors (i senyores) lectors (i lectores, esclar) avui celebro l'article 200 del bloc. El número 200 és massa vulgar i com la gent acostuma a celebrar els nombre múltiples de 5^2, doncs jo no ho faré i la deixaré per un altre nombre.
Enguany se m'està acumulant la feina d'articles melomano-necrològics, els músics es moren que no te'n dónes compte tu! I avui dediquem aquest apunt a l'ínclic (paraula que no sé ben bé què vol dir però s'acostuma a posar davant d'un nom de persona) Malcolm McLaren.
És difícil fer un article més o menys curtet d'aquest personatge sabent que hi ha uns quants llibres sobre ell i els seus afers més o menys musicals (fa uns anys em vaig llegir una biografia seua de més de 200 pàgines). McLaren va saltar a la fama musical com a descobridor i manager dels New York Dolls (als quals vestia amb trajes de la Guàrdia Roja de Mao), Adam & the Ants, Bow Wow Wow (grup que serà recordat més per la portada d'un disc seu on la cantant menor d'edat sortia conilla que no pas per una altra cosa) i sobretot del Sex Pistols. També se'l coneix per haver triat a Chrissie Hynde, cantant dels The Pretenders, com a venedora de la seva botiga (SEX) de roba que ell mateix dissenyava.
És a dir, va ser l'inventor del punk, de la roba del rock (a la seua botiga es vestien David Bowie, Ringo Starr, Rod Steward i Mick Jagger), dels new romantics i a més es va presentar a l'alcaldia de Londres (no sé si us podeu imaginar Jordi Tardà a la Paeria per fer una comparació).
Però tot i apadrinar grups, McLaren també va fer incursions pròpies al món musical. El 1983 inventa la tècnica del sampling en el seu disc "Duck rock" amb l'insuportable single "Buffalo gals" com a major èxit. El 1985 en el disc "Fans" va una versió molt... no sé ni com definir-la, de l'òpera "Madame Butterfly"... En aquesta cançó es veu que també introdueix la tècnica del vogueing... us sona a la MAdonna dels 90?
Però potser la cosa més curiosa és l'intent de recuperar el vals vienés en el disc "Waltz darling" del 1989. El seu disc pòstum és de l'any 1998, en el qual reversiona el "Buffalo gals".
Avui em costa molt acabar l'article triant un video de McLaren... no pas per la qualitat, perquè el trobo un pesat i un insuportable. Però potser ens quedarem amb "About her", cançó coneguda perquè es va incloure a la peli "Kill Bill 2"... i ja se sap, que per culpa de les pelis es coneixen cançons.
No crec que tampoc sigui una gran pèrdua en el món musical. Perdoneu, però algú ho havia de dir. Au, descansi en pau.