Booker T & the MG's - Green onions

Un dels millor baixistes instrumentals de la música pop-soul, diem pop per posar algun adjectiu, ha estat Donald "Duck" Dunn, ens acaba de deixar tranquil·lament mentres dormia en un hotel de Tokyo (curiosament Bernard Edwards, el gran baixista dels Chic també va morir a Tokyo). Tot això segons ha explicat el seu íntim amic, guitarrista i company de grup amb els Booker T & the MG's Steve Crooper en el seu Facebook.

Steve Cropper, guitarra, i Donald Dunn, baix, van formar part d'un grup anomenat Booker T & the MG's (inicials de Memphis Group) que tingué els seus èxits durant la dècada dels 60. A Cropper i Dunn els acompanyaven el bateria Al Jackson i el magnífic teclista Booker T. Jones.

Van debutar discogràficament (només parlaré de singles) amb el que fou el seu major èxit "Green onions" (1962), un instrumental creat per casualitat i en el qual els teclats de Booker T. creen un so que seria imitat per una multitud d'artistes, sobretot recorda molt el teclat de Rick Manzarek dels Doors.

Llevat l'inesperat èxit inicial, no tornarien a gravar fins el 1967 amb "Groovin", una versió instrumental molt particular d'un tema dels Young Rascals. No tenien molta pressa a gravar perquè la seua feina habitual era ser músics de sessió. Les seues gravacions se les prenien com un passatemps més. Durant aquests anys tocaven per Ottis Redding, Wilson Picket o Sam & Dave. Poca broma que Steve Crooper és co-autor de clàssics com "Sittin' on the dock of the bay"  o "In the midnight hour" popularitzats per Redding.

El 1968 experimenten amb un so més caribeny a "Soul limbo". I també aprofiten per fer incursions al cine, "Hang' em high" (1968) de la peli del mateix nom protagonitzada per Clint Eastwood i que els espanyols la van titular com "Cometieron dos errores"; "Time is tight" (1969) de la peli "Uptight" i una curiosa adaptació del "Mrs Robinson" (1969) de Simon & Garfunkel.

El 1971 després de la gravació de "Melting pot" desapareixen oficialment com a grup. Però la vida musical de Donald Dunn va continuar molt productiva i, juntament amb Crooper, han tocat en gires al costat de Neil Young, Eric Clapton, Bob Dylan, Jerry Lee Lewis o Jackson Brownie. I el que poca gent coneix és que els mateixos amics i companys inseparables Dunn i Crooper van formar part dels primers, autèntics i originals Blues Brothers, en aquest enllaç se'ls pot veure cantant el tema principal i que més s'associa a la banda, el "Can't turn you loose/Peter Gun theme". Donald Dunn és el que toca el baix amb barba i ulleres de sol.

Eren tan bons els grups per on passaven Dann & Crooper que qualsevol tema que inventessin era un èxit encara que fos instrumental... com el "Green onions"...

Donna Summer - She works hard for the money

Doncs també li ha arribat l'hora. Per un càncer ocasionat per la inhalació de fums l'11-S (??) i gairebé sense avisar. Semblava que no podria ser però la diva del tecnopop i moltes altres coses dels 80 també l'ha palmat. Encara no ha passat ni un dia i no sé quantes vegades ja he llegit que Donna Summer ha fet el seu last dance. Titulars originals...

Donna Summer començà de joveneta igual que comencen el 90% de les cantants, en un cor d'església. Ja de jove i adolescent va participar en el musical "Hair" (1967) i es guanyava la vida a Alemanya fent cors i ajudant a gravacions. Fins que va arribar la figura del productor. Figura que, fixeu-vos si sou assidus als articles musicals, és imprescindible en qualsevol artista. En aquest cas és Giorgio Moroder (Irene Cara, Blondie, Bowie, Nina Hagen...) qui la va descobrir i obté immediatament els seus primers èxits a Europa. Seria la successora de Gloria Gaynor en la música disco de finals dels setanta i començaments dels 80. Avui al matí no sé quanta gent al Twitter les han confós.

El seu primer èxit ve amb la cançó "Love to love you baby" (1975), setze minuts de cors i sexe amb els quals Modorer s'encarregà que Donna Summer deixés del tot la seua pinta angelical. En poc temps arriba al nº2 de les llistes tot i les protestes dels moralistes i aconsegueix que el seu primer disc del mateix nom també entri amb força a les llistes. També grava pel mateix disc "Could it be magic" popularitzada sobretot per la versió dels Take That. A continuació grava una sèrie d'àlbums amb resultats més o menys descatables "A love trilogy", "Four seasons of love", "I remember yesterday"... Però com que Donna Summer va ser una artista més de single que d'LP passaré bastant de comentar discos i aniré als singles, tot i que... sé que hi ha molt purista del LP que em criticarà... tot i que els que som aficionats al single és un format que adorem... tot i que no es pot entendre Pink Floyd o Emerson, Like & Palmer sense el concepte de disc de llarga durada... tot i que els discs de llarga durada importen un rave en casos com el de Donna Summer. I punt.

El seu 2n tema sonat en llistes fou "I feel love" (1977) arribant al nº1. I aquest fou el començament d'un sèrie de nº1 consecutius en pocs anys. Un no parar amb "MacArthur Park" (1978),  la genialitat de "Hot stuff" (1979), la discotequera "Bad girls" (1979), el duet amb Barbra Streisand "No more tears (enough is enough" (1979) (que fabulosament van versionar i millorar el 1993 l'Erasure Andy Bell i la rara de la Kd Lang per la banda sonora de The Conneheads) i l'emocionant "On the radio" (1980).

També són d'aquesta meravellosa època "Last dance" (1978) que es va incloure en la banda sonora de "Por fin es viernes" on era protagonista i per la qual li van donar un Óscar a la millor cançó i un Grammy. "Heaven knows" (1979), "Dim all the lights" (1979) i "The wanderer" (1980)... i crec que no me'n deixo cap de les sonades.

Tot i que aquests anys des del 1978 fins al 1980 van ser els seus anys d'èxits més deorbitats, per mi la millor cançó arribaria el 1983, quan deixa la disco i es passa a una faceta més rockera amb "She works hard for the money" (videoclip moralista inclós), que no va arribar al nº1 perquè va haver de competir ni més ni menys que amb el "Flashdance" d'Irene Cara, el "Billy Jean" de Michael Jackson i l'"Every breath you take" de Police. Si us voleu emprenyar i indignar una estona podeu escoltar la versió que va perpetrar Pitingo d'aquesta cançó. Lamentable. D'aquesta època també és una curiosa versió que va fer de l'"State of independece" de Vangelis... molt curiosa...

A mitjans dels vuitanta, després d'haver estat la icona de la música disco es va tornar a convertir al cristianisme, la qual cosa no va ser l'única decisió extranya que va prendre. Va començar demandant la seua discogràfica Casablanca per 10 milions de dólars. La companyia tancà amb una festa de comiat en la qual tots els convidats van ser obsequiats amb una tempesta de neu en forma de cocaïna. Més tard es va estendre el rumor que Donna Summer havia dit que "la SIDA és la venjança de Déu contra els homosexuals", cosa que negà en múltiples ocasions però que potser l'impedí tornar a aixecar el cap comercialment parlant. Una de les cançons d'aquesta època fou "Happening all over again" que, per deseperació dels fans de Summer, va triomfar el 1990 en veu de Lonnie Gordon.

Tot i que amb molt menys d'èxit, Donna Summer no ha parat de fer coses més o menys acceptables: "Unconditional love" (1983), "There goes my baby" (1984), "Dinner with Gershwin" (1987) fins a l'últim "Stamp your feet" (2008). I d'aquí poc hi haurà temes inèdits, segur.

Així que us deixo amb el "She works hard for the money" que ja el 1983 va ser una premonició del que ens tocaria fer en els nostres temps:

The Flying Burrito Brothers - Hot burrito #2

Tot i que li sembli que un grup amb aquest nom és un catxondeo, els Flying Burrito Brothers és un dels grups de capcelera del country-rock americà de finals dels seixanta i començament dels setanta. Així que poca broma amb el nom. Formen part d'un conjunt de grups amb la mateixa història que The Byrds, Buffalo Springfield, Crosby, Stills, Nash & Young, Gene Clarck Group, Poco o Eagles.

Els Flying Burrito estaven formats pel mític Gram Parsons, Chris Hillman, l'steel guitar Pete Kleinow, el bateria Michael Clarke i l'individu a considerar en aquest article, i el baix Chris Ethridgde a qui coneixien d'haver tocat junts a International Submarine Band i qui ha mort aquesta setmana per l'agreujament d'un càncer de pàncrees que patia des del setembre passat.

Els Flying Burrito es van formar després que Parsons, Hillman i Clarke s'emprenyessin amb els altres components dels The Byrds després de la gravació de "Sweetheart of the rodeo" (1968) per negar-se a fer una gira per l'aleshores racista Sudàfrica.

El seu primer disc fou "The gilded palace of sin" (1969) i el segon "Burrito deluxe" (1970), sense gaire èxit comercial. Com que no tenen èxit i el Parsons aquest és una mica majestuós pateix una depressió i es trasllada a Londres, on coneix els Rolling Stones i amb els quals, enlloc d'aprendre música, el que fa és aprendre sobre drogues i alcohol. D'aquesta època és la cançó "Wild horses" que van composar entre els dos però com a Mick Jagger no li agradava pels Rolling Stones, Parsons se la va emportar per la seua banda. Aquesta cançó us sonarà perquè l'ha fet famosa fa poc l'efecte d'aquest nou producte manufacturat anomenat Susan Boyle...

Tot i això arriben a gravar un tercer disc "Last of the red Burritos" (1971) però la banda no dura i es disgrega de seguida.

El 1973, Gram Parsons és trobat mort en una habitació d'un hotel de Califòrnia anomenat Joshua Tree (els sona el nom?), evidentment, per sobredosis. Complint els seus desitjos, els seus amics roben el cadàver, l'incineren i escampen les seues cendres pel desert. Aprofitant que el notes de Parsons havia mort, els altres compoennts dels Flying Burritos intenten reunificar-se i fer alguna cosa més sota el nom de Re-fried Burritos, de fet el 1999 encara publicaven algunes coses... però els Burritos havien mort amb Parsons realment.

Tot i que Gram Parsons és qui ha passat a la història, les grans cançons dels Flying foren escrites també per Ethridge com "Hot Burrito #1", "Hot Burrito #2" i "She" (que no he trobat al Youtube). Ethridge va aprofitar la seua virtuositat amb el so countrywestern del seu baix per acompanyar les gires de Randy Newman, Willie Nelson (escolteu-lo a "Whiskey river"), Ry Cooder o Linda Ronstad.

Jo em quedo amb el "Hot Burrito #2"...

The Killers - All these things that I've done

Aquest cop la necrològica musical (gràcies XeXu!) li ha tocat a Tommy Marth, el saxo dels The Killers. Tot i que el Tommy en qüestió no era membre nat de la banda sí que se'l pot considerar com un aplic important (com va passar amb Billy Preston amb els Beatles) ja que en dos dels seus exitosos discos, "Sams' town" (2006) i "Day & age" (2008) hi participà activament.

The Killers és una banda indie (en diuen indie però jo dic més rock) de Las Vegas liderada per un cantant egocèntric que és el Brandon Flowers, una espécie de Dani Martín del Canto del Loco però amb més qualitat musical, que va sorgir el 2002. Es veu que se li va obrir un llum musical després de veure un concert dels Oasis. El nom de la banda ve inspirat pel videoclip "Crystal" de New Order... video que, sorprenentment, no he trobata YouTube... I també com manen els cànons en aquests grups el cantant ha d'estar picat amb un altre cantant, en aquest cas Flowers ho està amb el dels The Fray i amb Chris MArtin de Coldplay.

Debuten discogràficament el 2004 amb el disc "Hot fuss" que obté l'èxit molt més aviat al Regne Unit que als Estats Units, cosa impensable en la música fa 30 anys per exemple. El seu primer single "Somebody told me" va entrar fort als rànquings tot i no ser mai cap número 1. El seu segon single i la millor cançó del grup, personalmet parlant, és "All these things that I've done". Els altres singles van ser "Mr Brighside", també força exitosa i "Smile like you mean it", cançó que va passar desapercebuda però que crec que és la 2a millor cançó del disc. El seu aire new wave i el fet que Brandon Flowers canti a vegades amb accent britànic va fer que els rebessin a Anglaterra molt millor que en el seu país d'origen. Només amb un disc els U2 ja els van fitxar per la seua gira "Vertigo".

El seu segon disc "Sam's town" (2006) amb nom d'un hotel de Las Vegas sí que va entrar directament al nº1 de les llistes. El que ja no sé si fou gràcies a la nova aportació de Tommy Marth o no. El primer single "When you were young" seguia la mateixa línia musical que el disc anterior i arribava al nº2 de les llistes. L'al·lucinat del Brandon Flowers va arribar a afirmar que aquest seria el millor disc de la història de la música. Toma. El segon single era molt millor, un fabulós tema anomenat "Bones" amb videoclip de Tim Burton. "Read my mind" i "For reasons unknow" també foren singles però més fluixets.

Encara no havien paït aquest disc que ja van treure el nou (error!) "Sawdust" (2007) presentant-lo, ni més ni menys, que amb "Tranquilize" una cançó escrita per Flowers en la qual cantava amb Lou Reed. Aquest era un disc per aprofitar-se de l'èxit dels dos primers ja que només contenia rareses. Entre elles les versions del "Romeo and Juliet" (bona!) dels Dire Straits; de "Ruby, don't take your love to town" (curiosa) de Kenny Rogers i del "Shadowplay" (rara) dels Joy Division, que es va incloure en la B.S.O. de la peli "Control", la biografia d'Ian Curtis.

El quart disc "Day & age" (2008) va ser el més exitós entre nosaltres. El tema "Human" (amb una producció a l'estil de Pet Shop Boys o Dinarama) es va fer un fart de sonar per les emissores de ràdio, no sé si el fet que fos una de les preferides d'un tal Guardiola hi va ajudar. Del mateix disc s'extreuene ls singles "Spaceman", "The world we life in" i "Dustland fairytale". Com acostuma a passar, el disc amb més èxit d'un grup a mi és el que menys m'agrada. Potser que m'ho faci mirar.

The Killers tenen especial predilecció perls temes nadalencs. El 2006 treuen "A great big sled" . El Nadal del 2007 un tema molt divertit, "Don't shoot me Santa" . Pel Nadal de 2008 graven amb Elton John i Neil Tennant (Pet Shop Boys) "Joseph, better you than me". El 2009 "Happy birthday Guadalupe". I aquest últim 2011 un altre tema "Boots". Tots amb finalitats benèfiques. Són bona gent, que no sigui dit.

Amb tot això el 2010, Brandon Flowers treu un disc en solitari "Flamingo", perquè s'havia barallat amb el bateria del grup, amb un tema molt bo "Crossfire". També van gravar el tema "Move away" per Spider Man 3.

El video que us deixo és el de "All these things I've done". Que el de "Human" ja està massa sobat,

Men at Work - Who can it be now?

Sembla ser que cada cop que la palma un músic sempre ha de ser en "extranyes circumstàncies" en les quals ni la polícia s'aclara. A vegades, fins i tot, triguen setmanes en donar una versió oficial. Aquest cop no sabem si tardarem setmanes però sí que acabem de saber de la mort de Greg Ham, saxo, flauta i teclats dels australians Men at Work. De moment diuen que assassinat...

Els Men at Work format per australians (quants grups australians coneix a part dels INXS i Midnight Oil?) i nova zelandesos és un dels màxims exponents del que va ser el fabulós fenomen del tecno-pop de començaments dels 80. En aquells temps el tecno era sinònim de bona música i bons sintetitzadors i no pas com ara. Eren els temps de Yazoo, Kraftwerk, OMD, Softcell, Human League i companyia. Uns més tecno com els Kraftwerk i uns altres més pop, com els Men at Work. Que, per cert, van agafar el nom de les típiques senyals d'obres de les carreteres, en les quals sota el típic triangle amb senyor amb pala i casc hi havia un rètol que hi deia Men at work...

La carrera dels Men at Work va començar en un pub de Melbourne mentres estaven tocant l'any 1982. Com sempre passa en aquell moment els veu el típic productor caçatalents i els fa gravar un single. Un single anomenat "Who can it be now?" (el paio que comença amb el saxo és ell) que vostè ha sentit més d'un cop, que és una cançó meravellosa i que només sortir va arribar al nº1 de totes les llistes. Igualment el seu primer disc "Bussiness as usual are" (un dels millors discos de la història del pop i una de les pitjors portades de la música, i no exagero, eh?) va estar 10 setmanes consecutives en el nº1 de les llistes australianes. Van batre un récord amb Grammy inclós a les antípodes que fins llavors ostentaven els Split Enz, grup desconegut per la gran majoria de vostès. En aquest disc també s'incloïa l'altre gran èxit del grup que va arribar a ser hit com és "Down under" (escolteu el seu històric riff de flauta en aquesta cançó! i ojo que al videoclip s'ho passen pipa). De fet aquesta cançó ha portat molta polèmica perquè segons la justícia es veu que és un plagi d'un clàssic del folk anomenat "Kookaburra sits on the old gum tree", no sé, jutgin vostès mateixos (i mateixes). També en aquest disc s'inclouen petites joies desconegudes com "Be Good Johnny" o "Underground".

D'aquesta manera es converteixen en el grup australià millor pagat i fan el salt a les amèriques per telonejar ni menys ni menys que els Fletwood Mac! El 1983 publiquen el seu 2n disc "Cargo" que també aconsegueix bones vendes però sense tenir l'èxit de l'anterior. "Overkill" és la cançó més destacada del disc.

El seu tercer disc "Two hearts" (1985) ja l'editen quan el grup era un orgue de gats. Té cert èxit però ells que ja estaven acostumats a grans vendes el consideren un fracàs. Sobretot el cantant, Colin James, que va decidir tirar endavant una fructífera carrera en solitari amb el disc "Looking for James" el 1987. "Everything I need" és l'única cançó salvable del disc.

L'any 1996, Colin Hay i Greg Ham van ajuntar-se perquè llavors van començar a ser coneguts per Sudamèrica aprofitant un disc d'èxits anomenat "Brazil". Gràcies a això els recordem per una apotòsica actuació a la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics de Sidney l'any 2000. El que van ser Los Manolos i el Peret a Barcelona són els Men at Work a Sidney.

La meua cançó preferida és "Who can it be now?" amb lletra molt paranoica i videoclip potser encara més... que la gaudeixin...

Un tomb pel Pallars Sobirà (II)

Per tal d'acabar de consumir el 90% del diner negre que no em cal declarar vaig continuar donant vida a bars i restaurants del Pallars, fent territori ara que els volen deixar incomunicats sense gairebé tren. Us imagineu per un moment si FGC suprimís línies a Terrasa, Sabdell, Sant Celoni o Sant Vicenç de Calders?

El següent dia de Pallars ens va acompanyar la pluja. No, no em queixo pas que plogui! Si és abril, primavera i Setmana Santa quin temps ha de fer? Em fot gràcia la gent aquesta que es queixa que plou per Setmana Santa. Deuen ser els mateixos que protesten perquè fa calor a l'agost i fred al desembre. Així que mirant les muntanyes que envolten Rialp, vaig fer veure que era un expert en núvols i vaig tirar cap a dalt del Port de Cantó. Des de Sort pujant cap al port trobem a mà esquerra el poble de Vilamur on podem trobar unes ben conservades fortificacions de l'exèrcit franquista fetes el març de 1938 mentres el general Antonio Sagardia acollonia tot lo Pallars. També és boniqueta dins del seu estil l'església de la Mare de Déu de Medina, un nom curiós per una església cristiana, no?

Seguint la carretera que puja fins dalt del port trobem el poblat medieval de Santa Creu, el poble de Soriguera, Llagunes i a dalt del port del Cantó el poblet de Rubió, que fa poques setmanes va patir un dels incendis que semblava que volien acabar amb el Pallars (entre incendis, els ERO's de les estacions d'esquí, el tren, lo de Talarn...). I, efectivament, tal i com havia previst vam veure el Sol. Ara bé, va durar poc i va tornar a ploure. Així que vam aprofitar per baixar el port per l'altre cantó (mai millor dit) i arribar a Andorra. Bé, Andorra, Andorra el que es diu Andorra tampoc. Direm que vam passar la tarde al Punt de Trobada entre formatges, així almenys estàvem a cobert.

I vam deixar per l'últim dia el descobriments dels nous paradissos del Sobirà. Sembla mentida tot el que tenim al Pirineu i la gent fot uns viatges allà als collons d'Andares a veure paisatges. Vam dedicar el matí a la Vall de Cardós i la tarde a la Vall Ferrera. Per entrar a les dues valls cal pujar fins a Llavorsí, un poble que ha reviscolat en 4 dies per culpa de la moda (que jo no he entès mai) del ràfting.

El primer poble de parada obligada és Ribera de Cardós, amb una església romànica de Santa Maria estranya ja que el campanar està coronat amb merlets defensius i no amb el típic teulat piramidal de pissarra. A dalt a la torre s'hi pot accedir per una escala estretíssima i gastada, Clar, vagi vostè a saber quanta gent hi ha pujat des del s.XI. Seguint per la carretera de la vall es troben ponts d'origen medieval i desviant-nos podem anar a Arrós, Esterri de Cardós i Ginestarre. A Esterri i Ginestarre hi ha reproduccions de les pintures murals (estan totes expoliades al MNAC excepte les de Sant Serni de Baiasca).  Tornant a la carretera principal hi ha més poblets com Cassibrós, Benante, Lladrós, Lladorre i Ainet de Cardós i al final Tavascan. Ainet i Tavascan cal visitar-los per motius diferents.

A Ainet de Cardós hi ha 4 cases i l'església. D'aquestes 4 cases 2 són restaurants i les altres dos racons gastronòmics. Pujant a mà esquerra la carnisseria de l'Alfonso Rodríguez i els seus famosos embotits de la Vall de Cardós. I just al davant els iogurts i el mató de Cal Joanet. Im-pres-cin-di-ble! I a Tavascan, cal donar un tomet pel poble i us podeu arribar a la piscifactoria on les truites surten directament per ser pescades. I a l'hora de dinar, tornem un altre cop a Ribera de Cardós per anar al restaurant la Ribera a menjar escudella i truita de riu a la pallaresa.

Per la tarde, i amb el temps una mica més justet, vam anar a la vall que flueix paral·lela a la de Cardós i que acaba amb la Pica d'Estats. Només començar la carretera de la Vall Ferrera ens enfilem a Tírvia on donem un tomb pel poblet que ha estat força reconstruït ja que va ser fet malbé durant la guerra civil. A Tírvia compreu coca del forn del Romà Soca, i si podeu mengeu-vos-la. És curiós comprovar que el cemintiri està a la plaça del poble lluny de l'església. Tornant a la carretera que va paral·lela al riu Noguera de Vallferrera i deixant l'immens Bosc de Virós a mà dreta passem per Aarós, Ainet de Besan, Alins i acabem a Àreu amb una vista i un paisatge extraordinari. Des d'Alins hi ha una carretera que va fins al poble llegendari i fantasmagòric de Tor, on ens deu estar esperant lo Palanca amb caixes de tabac de contrabando. Vam decidir no anar-hi perquè ens van dir que la carretera no estava gaire bé.

I ja en va haver prou. Encara ens hem deixat coses per més viatges i uns quarts articles més suposo. A veure com tindrem properament el tema dels ponts...

Un altre tomb pel Pallars Sobirà (I)

Fa gairebé un parell d'anys ja vaig dedicar un apunt a la part nord-oest del Pallars Sobirà, aquest cop i aprofitant la santa setmana de vacances que la institució eclesial ens regala em prenc la gosadia de fer un altre apunt sobre el Pallars Sobirà, però anant cap a un altre cantó. 

Ja vam començar a investigar el primer dia abans d'instal·lar-nos a l'hotel Condes del Pallars de Rialp. De Sort, el centre comercial de la comarca no en parlaré gaire perquè ja és prou conegut. Jo no sé si la fama de la loteria l'ha fet bé o mal, però s'ha convertit en un poble caòtic, cosa que fa anys no ho era. És un poblet que està molt bé per fer un petit passeig pel seu centre amb la casa del general Moragues, fer un vermutet al passeig dels Comtes del Pallars o comprar formatges del Tros de Sort. També hi ha molts bons llocs per dinar a Sort, un dels millors restaurants de Catalunya, el Pessets; l'única estrella Michelin de Lleida al Fogony o un de més casolà com Les Brases. Però aquest cop vaig decidir no quedar-me a dinar a Sort. 

Per motius onomàstics que els que em coneixeu sabreu desxifrar me'n vaig anar a dinar a Montardit de Baix, un poble que no crec que tingui més d'un segle d'existència. Però els motius ja els explicaré més endavant. Vam dinar a la Borda d'Arnaldo amb unes vistes fantàstiques per la finestra (amb un poblet que no sabria dir si és Puigforniu, Malmercat o Tornafort) i unes altres vistes a la taula amb un patè casolà boníssim i una carn de corder excepcional feta al punt. Montardit de Baix (també coneguda com la Ribera de Montardit) és un llogarret amb 4 cases malcomptades. No té ni església, sí que té unes antigues escoles i una casa de turisme rural (El Celler dels Joglars). No hi ha gaire cosa més a dir. A Montardit de Baix desaigua el torrent de Montardit al Noguera Pallaressa. El torrent neix a Montardit de Dalt, que és el poble amb història. A Montardit de Dalt s'hi arriba per la carretereta que va a Enviny i que s'agafa a mà esquerra abans d'entrar a Sort. Montardit de Dalt té la típica fesonomia de poble de muntanya pallarès (del Sobirà) amb l'església visible des de lluny. Al s.XI era una baronia i tot en la qual els Montardit tenien un castell i tot. Ara queda un poblet poc cuidat amb moltes segones residències de pixapins. 

L'Hotel Condes del Pallars no és el que devia ser fa uns anys, quan fins i tot la Unió Esportiva Lleida hi feia l'stage de pretemporada. L'hotel està deixat, li fa falta una reforma absoluta, un tres estrelles justet on el pa te'l serveixen BIMBO enlloc del fabulós pa de la pastisseria de Rialp. Una llàstima que la cadena MARVEL no hi inverteixi ni un euro, però per portar adolescents a esquiar ja els deu estar bé. Només deu voler viure d'això.

Rialp és un poblet tranquil a la vora de la Noguera Pallaresa. Tranquil però que s'omple de gent en dies com aquestos. Dimecres estàvem sols però dissabte hi havia una gentada de por passejant-hi, fent hípica, quads, ràfting o anant a esquiar a Portainé. El casc antic està molt deixat tot i que sembla que s'estan posant les piles en reformes, però ja saben que és mala època per les coses aquestes. Arribar a dalt al castell sembla impossible, de fet no vam poder-hi arribar tot i fer cas absolut de totes les senyalitzacions, sempre hi havia un lloc on el camí es perdia. I a més, fer el camí costerut amb cotxet de nen petit fou una odissea. Una de les vistes més boniques és poder arribar fins a l'església de la Mare de Déu de Valldeflors pel carrer del Mig i pujar pel seu costat. També té un passeig boniquet vorejant el torrent de Sant Antoni fins arribar a l'antiga serradora.

Continuarà...

Premi Abel 2012: Endre Szemerédi

Mentre mig Catalunya està bavejant mirant Esport 3 i comptant els gols que un immers lingüísticament a Catalunya que no sap dir ni "hola" en català ha fet, i l'altra meitat de Catalunya està repassant les actes arbitrals d'un equip espanyol que troben massa toves però que les trobarien massa dures si fossin del seu equip... jo em despenjo dedicant un apunt al Premi Abel de matemàtiques de l'any 2012.

Personalment, ni a la tele ni a la ràdio (TV3 i RAC1 que són les que escolto, excepte els esports) he vist ni sentit absolutament res sobre l'equivalent al premi Nobel de les matemàtiques. I com que aquest bloc vol ser un servei a la part de Catalunya (i d'Eslovènia que tinc visites des d'aquell país) que encara té cura del seu intel·lecte davant dels patejadors de pilotes multimilionaris es veu obligat a fer una ressenya perquè en el proper sopar a casa pugui parlar d'aquest tema.

L'Acadèmia Noruega de Ciències i Lletres (quants equips de futbol noruecs coneix vostè?) ha decidit atorgar el Premi Abel 2012 a Endre Szemerédi "Per les seves contribucions fonamentals a la matemàtica discreta i la ciència de la computació teòrica, i en el reconeixement del profund i durador impacte d'aquestes contribucions en l'additiva teoria dels nombres i la teoria ergòdica." Això és el que diu la nota oficial. I vostè dirà... sí, sí, això deu ser molt interessant i molt difícil... però què volen dir totes aquestes coses tan fardones per les quals li han donat 800.000 €?

La matemàtica discreta no és la matemàtica que passa desapercebuda. És l'estudi d'estructures com gràfics, seqüències, permutacions de camins, i configuracions geomètriques. La matemàtica d'aquestes estructures és la base teòrica de les ciències de la computació i la teoria de la informació. Per exemple, les xarxes de comunicació, com ara Internet pot ser descrit i analitzat amb les eines de la teoria de grafs, i el disseny d'eficients algoritmes de càlcul (com el Pagerank de Google) es basa fonamentalment en les aportacions de la matemàtica discreta.

La seua aportació més important va ser l’any 1977 quan va enunciar el teorema d’Szemerédi per poder demostrar la conjectura d’Erdos-Turán. Paul Erdös i Paul Turán van conjecturar que qualsevol conjunt d’enters amb densitat positiva hauria de tenir progressions de longitud k per qualsevol valor de k. El teorema d’Szemerédi afirma que si la densitat d’un conjunt infinit d’enters és positiva, aleshores conté progressions aritmètiques arbitràriament llargues.

La demostració d’Szemerédi era purament combinatòria i extremadament complexa i enginyosa. Per això guanyà el 1.000 dólars de premi que Paul Ërdos donava per la resolució de la seua conjectura.

Aquest teorema ha donat molt joc a les matemàtiques dels últims anys. L‘any 2004, Ben Green i Terence Tao van demostrar que els nombres primers (que tenen densitat zero) també tenien la propietat de contenir progressions aritmètiques arbitràriament llargues. Aquest és el famós teorema de Green-Tao i pel qual van guanyar el 2006 la medalla Fields.

Totes aquestes teories englobades dins la branca moderna de la teoria ergòdica té múltiples aplicacions en la teoria de nombres o en els sistemes dinàmics. Sistemes necessaris per conéixer la previsió meteorològica que mirarà vostè quan acabi el telenotícies i que li permetrà saber si aquest cap de setmana podrà anar a fer un arrosset a Cambrils.

The Trammps - Disco inferno

Segurament que el nom de The Trammps no els dirà res (de fet precupi's si un dia un nom li diu coses) però si vostè té una edat superior als quaranta i sent la cançó que he posat al títol de l'apunt exclamarà.... "aaaaaaaaaaaaah!, els d'aquesta cançó són aquestos Trampps?". Doncs sí, aquesta cançó que, de ben segur, vostè ballava quan encara no era pare (ni mare) de família, ni tenia responsabilitats laborals ni estava preocupat (o preocupada) per la crisi. Aquesta cançó que potser sentia al Borgia o al Big Ben, o al Kraker's, vagi vostè a saber on anava en aquells temps.

Aquesta setmana ha mort el cantant aquest que el va fer ballar juntament amb el Bee Gees o Patrick Hernandez. I els Gibson Brothers, que no faltin. Jimmy Ellis era la veu del "Disco inferno".

Els Trammps van debutar durant el primer lustre de la dècada dels 70 amb les cançons "Zing! Went the strings of my heart" (1973) amb un començament musical que em recorda molt Barry White, "Sixty minute man" (1972), "Love epidemic" (1973), "Hold back the night" (1975) molt xula i amb un so molt Motown i "That's where the happy people go" (1976). Cançons que les van recopil·lar en un primer disc anomenat "Trammps" i així eviten confussions.

Afincats a la Filadèlfia que era seu del famós so Filadèlfia (res a veure amb el formatge desustanciat) d'aquella època van veure l'èxit amb el ja anomenat "Disco inferno" publicat el 1977 però que va saltar a la fama gràcies a la seu inclusió dins de la banda sonora de la pel·lícula "Saturday night fever". John Travolta es lluïa amb aquesta cançó donant classes de ball i d'actuació al món. Bé, recordo que la situació és de ficció... I no només va ser un hit ballable per tot el món sinó que també és molt corejada en els partits de beisbol dels New York Yankees.

Aquesta cançó enganxosa, també popularitzada anys més tard per Tina Turner (1993), estava escrita pels productors Leroy Green i Ron Kersey inspirada en la pel·lícula "The towering inferno" en la qual una discoteca s'incendiava. També el "Burn, baby, burn" que es sent de fons als cors està inspirat en unes paraules de l'activista Bill Epton, dirigent del Partit Progresista del Treball (!?), que per dir aquesta frase va acabar a la garjola.

El Trammps van tenir un altre tema amb cert èxit (escàs comparat amb l'anterior) que fou "The night the lights went out" (1977) dedicat a la famosa apagada de Nova York del 13 de juliol de 1977, coneguda com New York City Blackout.

Bé, i resulta que tot plegat els ha servit per passar a la història de la música, el 2005 el Trampps van firmar l'acta per la qual la cançó "Disco Infermo" passav a formar part del Dance Music Hall of Fame, amb una cerimònia digna del friquisme que es mereixia.

Doncs apa, balli el "Disco Inferno" si es veu en cor a la seua edat...

I per què no?

Doncs aquesta vegada sí. Reconec que des d’aquests articles d’opinió he estat molt crític amb la nova directiva del Lleida Esportiu, però aquest cop ho han fet bé.

Em refereixo a la crida que ha fet el club per tal que aquest diumenge el Camp d’Esports registri una bona entrada per acompanyar l’equip en l’importantíssim partit que jugarem contra l’Atlètic Balears. Tots els socis disposem d’un parell d’entrades per poder portar afició al camp.

A més, dóna la coincidència que hi ha un quants factors que hi col·laboren:

1) L’horari. Penso que jugar a les 12 del migdia és el millor horari possible per la 2aB. Sí que és cert que hem de competir amb un partit de primera divisió a la tele, però no és tan influent com els de diumenge a la tarde. Esperem que acompanyi una bona previsió de temps.

2) Ens visita el líder, l’Atlètic Balears (o Atlético Baleares, no voldria pas que ningú s’enfadés per qüestions de nom). A més és un líder consolidat a 11 punts del segon classificat. Això fa que el partit ja ofereixi bones vibracions i bones sensacions a priori. No és el mateix jugar contra el líder de la categoria que contra el cuer. No ha de ser sinònim de bon partit, però si més no, té previst ser-ho. A les files del Balears podem trobar clàssics del futbol com Antoñito (una perla del planter del Sevilla), Jesús Perera (el recordareu per ser pichichi de 2a A amb l’Albacete), l’exjugador del Nàstic David Sánchez o Bryan Angulo. Un al·licient més.

3) I perquè nosaltres podem! Després dels dubtes inicials de l’equip, a aquestes alçades de temporada penso que ni el més optimista podia pensar que a hores d’ara estaríem a 2 punts del play-off. Venim d’aconseguir dos victòries consecutives importants, una de molt meritòria contra l’Huracán amb dos gols del balaguerí Genís Soldevila. Els jugadors estan treballant molt bé. Víctor Ibáñez es mereix la confiança que el públic (ni jo) no li va donar a començament de temporada. Jesús Imaz està en una forma magnífica. Asier s’està convertint en un killer que tan aviat està en una àrea defensant com en l’altra marcant gols. I una sorpresa ha estat el descobriment de Carlos Barreda, un txiquet de Binéfar que pot tenir futur al nostre equip.

No serem 5000 (que va!). Però siguem 3000... Que cada soci en porti 2 més, i la dona, i els crios. Intentem convèncer tots els pseudolleidatans que mai han trepitjat el Camp d’Esports i que aquesta setmana idolatraven la visita d’un tal Sandro Rosell que va vindre amb ínfules de virrei tractant-se com si fos un mr Marshall. Diguem-los-hi que aquí també fem futbol del bo, i des de fa molts anys.

Podem guanyar, ens podem posar en play-off i ens podem mantenir. I per què no? I si no, tampoc passa res. Gaudim del bon moment de l’equip. Que d’èpoques maldades ja en vindran, ja...

I per últim un record pel president Josep Banzo que durant uns mesos difícils va presidir el club quan estava a la Tercera Divisió l’any 1969. Va aconseguir rebaixar el deute del club de 5,4 milions a 2,3 milions de pessetes. Avui en dia tot un mèrit.