Agustí Faura i Badia

Aquest setmana ens ha deixat a l'edat de 85 anys l'exentrenador de la Unió Esportiva Lleida durant la temporada 1970-1971 Agustí Faura.

Faura nasqué a Gavà el 3 de setembre de 1927 i debutà en el món futbolístic com a jugador en l'equip de la seua ciutat natal, el Gavà CF durant l'any 1947 jugant fins el 1949. Tot i ser una defensa de no gaire estatura tenia unes molt bones condicions físiques i era molt bo en el marcatge. També era un especialista en el llançament de faltes amb l'esquerra, gràcies a això va aconseguir força gols durant la seua carrera com a futbolista. segons m'explica aquesta enciclopèdia del Lleida que és el Daniel Badia, a causa de la potència del seus xuts un cop en un entrenament va trencar una de les porteries del Camp d'Esports.

Les seues bones actuacions amb el Gavà van fer que el Badalona el fitxés per a la 2a divisió jugant-hi dos temporades fins el 1951. Jugant a Badalona patí la seua primera greu lesió, una lesió de columna en un partit contra el Saragossa que el deixà inactiu durant set mesos. A causa d'aquesta lesió el Badalona no li va renovar el contracte i fitxa pel CD Sabadell durant dos temporades tornant a mostrar la seua qualitat a la 2a divisió. La seua progressió continua fins que el 1953 debuta amb l'Espanyol a Sarrià confirmant el seu millor moment de la carrera esportiva. A l'Espanyol sobretot és recordat per un gol que va marcar en una victòria contra el Barça per 1-4 al camp de les Corts.

A l'equip perico hi va estar 6 temporades fins que l'any 1959 patí la seua segona greu lesió i definitiva per deixar la carrera futbolística. En un partit contra l'Osasuna Faura es va fracturar la tíbia i peronè, lesió de la qual ja no es va recuperar i que l'obligà a abandonar el futbol com a jugador.

L'any 1964 Faura inicià la seua carrera com a entrenador sent el segon de Pedro Solé en les categories inferiors de l'Espanyol. La temporada 1965-66 fitxa per l'Olot de la 3a divisió fent-se càrrec de l'equip`fins la temporada 67-68. La següent temporada retorna a l'Espanyol ja al primer equip com a segon d'Argilés arribant a dirigir un partit de Copa davant el Màlaga ja que es va destituir Argilés i el nou entrenador que l'havia de substituir, el xilè Fernando Riera encara no havia arribat. Un cop arribat Riera va continuar exercint de 2n entrenadsor fins que fou cessat el febrer de 1970.

La temporada 70-71 la Unió Esportiva Lleida tornava a Regional 30 anys després (i tenien 2000 socis... a Regional...). El president, l'oblidat Martínez Cabrera decideix abocar-ho tot a l'equip per tornar a 3a Divisió, destitueix l'entrenador José Luis Riera a qui l'afició feia responsable des descens i fitxa Agustí Faura. La plantilla es reforçà amb el porter Arbea, Miquel Pons (futur president), Mercadé i gent del planter com Rabasa i Pepín i mantenint els millors jugadors de la temporada anterior com eren Buján i el golejador Josep Ma Mora.

A la segona volta i després d'anar líder tota la temporada Martínez Cabrera destitueix Faura. El motiu fou perdre 2 partits consecutius (Gavà i a casa contra el Granollers) i el president feu tornar Don Saturn Grech. Com que Grech va ser fitxat quan oficialment Faura encara no s'havia donat de baixa, cap dels dos va poder dirigir l'equip durant aquest petit període i va ser Manolo Bademunt qui ocupà la banqueta esdevenint així la rocambolesca situació de tenir 3 entrenadors a la vegada. Mentres Faura no va cobrar seguia Grech a tots els llocs del camp. Ja veuen, no només era Xavier Massana qui tenia manies de fitxar entrenadors a sarpats. Coses del Lleida...

Finalment el Lleida quedà 2n i tornà a Tercera. I un cop desvinculat del Lleida Faura va entrenar el Tortosa, el Terrassa, l'Sporting Mahonés i, finalment, el Sant Andreu l'any 1979

Una visió diferent del 2013

Ja tenim el 2013 entre nosaltres (o nosaltres estem enmig del 2013) i tothom quan parla del 2013 comença a parlar de sous, preus, feina, economia.... 

Jo el 2013 me'l vull mirar d'una altra manera (comenci's a preocupar). Pensin que el 2013 és el primer any sense dígits repetits des del 1987. Què me'n diu? Quanta gent ha nascut sense conèixer un any sense dígits repetits? Som afortunats! I a més està format per una permutació del 4 primers dígits [0,1,2,3] cosa que no passava des del 1320. I vostè sense saber-ho...

Per Twitter va córrer (no gaire per sort) que 2013 és un nombre primer. Ni cas, no sé com algú pot inventar-se tals tonteries i després, encara pitjor, que algú les escampi. 2013=3*11*61.  L'últim any primer fou el 2011 i el proper serà el 2017. Si que és un nombre primer el nombre 3^2+11^2+61^2=3851. Fixi's que 2013 és producte de 3 primers... però 2014 i 2015 també ho són. Això no passava des de 1946, 1947 i 1948. I no tornarà a passar fins el 2035, 2036 i 2037.

Tots tenim clar que el 2013 serà un any catastròfic, matemàticament podria ser satànic i tot:

                                    2013=6+6+6+6+(66+6*6)*6*(6+66+6)/(6+6+6+6)

Però si això li fa una mica de por pot construir el 2013 com:

                                    2013=11+(11+11)*(1+1+11)*(1+1+1+1+1+1+1)   

                                    2013=(3+3)*(3+333)-3

                                    2013=(7+7+7)*(7+77+7+7)-(7+7*7)+77/7

                                            2013=(9+9+9+9+9)*(9+9+9+9+9)-(9+99)/9

I si li agrada més barrejar les coses:

                                    2013=12*(2+3+3+4+4+5+5+6+6+7+7+8+8+99)+9

                                    2013=(9+9+8+8)+(77+6+6+5+5)*(4+4+3+3+2+2+1+1)-1


                                    2013=11+(1+1+22)*33/(4+4)*(5+5+6+6)-(7+7+8)*8

                                    2013=-1+(1+1+2+23)*(34+4+5+5+6+6+7+7)+(8+8)

També li pot portar idees transcendents:

                                     2013=(3+1)*(4+1+5)*9/2*(6+5)+(3+5+8+9+8)    (p)
                                     2013=2+7+1+8+(2+8+1+8+2+84)*(5+9+0+5)    (e)
                                     2013=1*(6+1+8+0+3+39+8+8)*(7+4+9+8)-(9+4+8+4+8)+2+0  (j)


2013 és el 39è terme de la successió formada pels nombres els quals, n, n+1 i n+2 tenen el mateix nombre de divisors.

També és l'11è terme de la successió de terme general 1+(144+(50+(35+(10+n)*n)*n)*n)*n/120. No és pensi que és una successió qualsevol aquesta, no. És la successió dels coeficients del polinomi obtingut en realitzar el producte dels polinomis de (1+3x+6x^2+10x^3+...)*(1+3x^2+6x^3+10x^4+...). Ara bé, no sé pas si mai tindrà la necessitat de realitzar aquesta operació. És el 21è terme de la successió (9/2)*n^2-(15/2)*n que dóna la llista de coeficients de (5-2x)*(1-x^3)/(1-x)^4. I el 31è terme de 2*n^2+11n+12, successió que, segons Milan Janjic es fa servir per trobar el nombre de subconjunts amb unes determinades característiques que ara no em vénen de gust explicar tampoc. No crec que li interessin gaire per això.

El 2013 justament amb el 2557 formen un parell de Wallis. Aquestos parells compleixen que  on  és la funció divisor. Aquesta funció es defineix com la suma de les k primeres potències dels divisors naturals de n, on n és un enter. En resum,

 

Tot això ve d'un problema proposat per Pierre de Fermat (que és conegut per donar molts problemes) l'any 1657 i que és conegut com el problema dels primers de Fermat.

També 2013 és un nombre 2-Smith (un nom ben comercial, no creu? No li agradaria ser un 2-Smith?). I què és un nombre 2-Smith? Li intentaré explicar amb l'exemple del 2013. primer sumem les xifres del 2013: 2+0+1+3=6; els seus factors primers tal i com hem vist abans són 3, 11 i 61 i si sumem 3+1+1+6+1=12 que és el doble de la suma dels dígits del nombre. Aquest nombres són els nombres de 2-Smith.

Si escrivim el 2013 en base 2 (11111011101), en base 3 (2202120) i en base 5 (31023) i fem la suma dels dígits en cadascuna d'aquestes bases dóna el mateix resultat.

I també té propietats relacionades amb els nombres de Carmichael, amb nombres de Mersenne associats, quadrats perfectes en base 6...

No conto pas que li serveixi de res tot això que li he dit. Quan s'acabi l'any ja tindrà la seua pròpia idea del que és el 2013... que, per cert, és l'Any Internacional de l'Estadística (http://www.statistics2013.org/)

L'any de Higgs, del rescat, de l'11S i del dret a decidir.

Hores abans que la Tele 3 faci el típic resum de l'any, jo m'avanço i faig el meu. Es veu que el meu apunt anual sobre el resum de l'any agrada força als senyors lectors (i senyores lectores) del meu bloc i per tant estic obligat a oferir-los aquest servei.

Per mi ha estat l'any del bosó de Higgs, del Curiosity i dels neutrins. Però com això no ven i no és comercial i ja n'he parlat molt potser que passi a altres històries més normals, no? Anem al que interessa que és parlar de crisi, de retallades, d'EROs...

Amb un cinturó reaprofitat de tant fer-li forats per anant-lo estrenyint, enguany ni el romànic de la Vall de Boí s'ha salvat d'un ERO, paraula de moda els últims anys. No sé si recordar-li però enguany ha estat l'any del 21% d'IVA, de l'euro per recepta (tíquet moderador), del rescat (o crèdit avantatjós), del banc dolent (es veu que n'hi ha un més dolent que els altres), de l'amnistia fiscal, de la nacionalització de Bankia, de la no paga extra del personal concertat (i dels funcionaris) i dels 29M i 14N, que estan molt bé i que no serviran de res. Però tranquils (i tranquil·les) que res no ha caigut de més alt que Felix Baumgartner. Ni el Costa Concordia.

La que sí esperem que serveixi per alguna cosa és la manifestació de l'11S. Aquella manifestació pel pacte fiscal (o per les estructures d'estat) on tothom cridava in-inda-indapandància (en català oriental, no és cap errada tipogràfica) i que hi van anar 1.750.000 persones segons els meus càlculs, 1.500.000 segons la Urbana, 2.000.000 segons els organitzadors i el logaritme neperià de qualsevol d'aquestes xifres segons aquest personatge misteriós i sinistre que es diu Llanos de Luna. Un 11S provinent d'altres sigles famoses enguany, l'ANC de la Carme Forcadell i l'AMI amb Josep Ma Vila-Abadal al capdavant, aquest últim senyor que va començar l'any a UDC i ja no l'ha acabat.

Mentres els catalans estem ben farts i demanem #novullpagar, en aquell món sideral anomenat Madrit (entengui aquí Madrit com a concepte i no com a ciutat) el seu rei se n'anava a Botswana (país amb un creixement econòmic superior que Espanya) a caçar elefants. I mentres el rei caça elefants, el seu nét Froilán es dispara al peu amb escopeta i el seu gendre Iñaki fa obres de bona voluntat (pròpia) a l'Instituto Noos. I per molt que aquí protestem allà ens foten pels morros la llei Wert (#wertgonya), ens solten un "que se jodan" per part de la diputada Andrea Fabra i ens foten a parir l'Àlex Fàbregas per defensar les seleccions catalanes des de Londres 2012. I detenen a Diaz Ferrán que resulta que és el president de la seua patronal. Aquí anem dient Keep Calm i allà se'n riuen de naltres ballant el Gangnam style de PSY. Els videos de la regidora Olvido Hormigos mos ajudaven a alegrar una mica el dia. I per videos els que devia fer el Nacho Vidal enmig de la màfia xinesa del Gao Pring... van caure com a pringaos.

Si l'any que hem perdut a Neil Armstrong vam ser capaços d'enviar una sonda a Mart, els de Mercuri tenien enveja i van enviar una nau a Manel Bustos passades les eleccions del 25N. Aquelles del "Si miri bona nit" d'aquell senyor que no recordo el nom i que va presentar el PSC, molt contents perquè ja havien guanyat amb l'Hollande a la France. Quan es parla de triomfadors d'aquesta data sempre surt l'Oriol Junqueras i les CUP. Però l'humor de Paco Marhuenda i el de Pedro J a El Mundo ajuden molt... quina llàstima perquè pensava que el 21-12 s'havia d'acabar El Mundo i veig que encara continua tot i el bojos de lJosé Bretón i el de Newtown. Mentrestant Jordi Ausàs estava comprant tabac.

Culturalment hem perdut Esperanza Aguirre que ha dimitit. Sí, he dit culturalment perquè va arribar a ser ministra de cultura, no sé si ho recorden. Com si jo fos Secretari General de l'Esport. També hem perdut el Museu dels Joguets de Verdú que tanca portes, i això sí que sap greu. El romànic de Boí no el perdem ni que passi el Sandy per aquí, i el Museu Morera... no el perdrem perquè tot i que s'hagi aconseguit fer l'audiència pública no el tenim. Potser si portessim l'Ecce Homo de Borja... A Lleida hem inaugurat el Magical de Gardeny, que devia ser per compensar que el carrer la Tallada se n'anava tot per terra. No és l'Eurovegas de Sheldon Adelson ni el Barcelona World, però és el Magical de Gardeny, subvencionat en un alt percentatge gràcies al meu IBI i la zona blava que pago religiosament. I tot plegat perquè el Centre de Titelles se'ns quedés a mitges sense la Julieta Agustí, el Sidral sense l'Esteve Cuito, la pintura sense el Marcel·lí Bergé i els llibres sense la Teresa Pàmies. El dibuixant Mingote, l'escriptor Emili Teixidó, la premi Nobel de literatura Wislawa Szymborska, el Tàpies, el Fabià Estapé, el sabi del futbol Manolo Preciado, el patriota i meteoròleg Toni Nadal, l'actor Paco Morán, l'historiador Ainaud de Lasarte, el JR de Dallas, el Carlos Larrañaga han estat altres pèrdues sentides. També s'ha perdut la veu del José Luis Uribarri, la gràcia infantil del Miliki, la cutreria del Sancho Gracia, el desparpajo del Tony Leblanc, els records del Santiago Carrillo i... i...(posi-hi el que vulgui) de la Sylvia Krystel. I no totes les absències s'han de lamentar. En el cas del Manuel Fraga i del Peces Barba ho deixo a gust del consumidor.

I com enguany ens van tancar Megaupload i a l'estiu #fotunboqueanimore (tot i les 5 pedregades que ens va fotre préssic i pera enlaire) podríem agafar lo tren de la Pobla (el que queda) i anar cap al Pallars (a Síria ara no seria gaire bon moment d'anar-hi) a recuperar la zona devastada pels incendis de l'hivern. Els de l'Empordà i el de Rasquera ja van ser prou mediàtics. Al Pirineu hi hauríem d'anar a fer turisme ja que a Lleida mos han futut lo Castell ple de bastides i han tancat l'hotel Segrià (sí, han obert l'IBIS... però no és el mateix) i a veure si l'ERO temporal de Boí-Taüll és això, només temporal. Podem passar per aquesta autovia Rosselló-Almenar tan bonica com inútil mentres a la ràdio escoltem les cançons pòstumes del Marqués de Pota.  I si lo garrotín no l'acaba de motivar pot posar a Etta James, Johnny Otis,Whitney Houston, Kike Sierra (Radio Futura),  Michael Davis (MC5), Lucio Dalla, Davy Jones (Monkees), Jimmy Ellis (The Tramps), Benjamín Escoriza (Radio Tarifa), Greg Ham (Men at Work), Michael Clarke (Flying Burritos), Tommy Marth (The Killers), Josep Guardiola, Donna Summer, Herbert Reed (The Platters), Jon Lord (Deep Purple), Peter Jones (Crowded House), Bob Welch i Bob Weston (Fleetwod Mac), Robin Gibb (Bee Gees), Fontella Bass, Bernardo Bonezzi (Zombies), Scott McKenzie o CHavela Vargas.

El Lleida Esportiu desterrat al grup II de la 2aB despatxava el millor entrenador que ha tingut des de l'època Mané. Emili Vicente feia les maletes per culpa d'una estevada, i Gerson Bosch l'acompanyava. Per substituir-lo va arribar Toni Seligrat, l'home dels empats correctes. Una temporada on s'ha sentit la pèrdua de dos expresidents Joaquim Muntañola i Josep Banzo, i dos exjugadors Estanislao Basora i Miki Roqué, en circumstàncies molt diferents. Marc Márquez es proclamava campió de Moto 2 i el Lleida Bàsquet es transformava misteriosament en el Força Lleida enviant a última hora a l'Edu Torres no sé on. L'ICG Software d'hoqui tornava a l'OK Lliga, lloc d'on no ha de marxar mai més i ara són 4rts... el Lluís Rodero és un fiera. Tot i això mentres Saül Craviotto ens portava una medalla i l'Àngel Ros continua prometent per enèsim cop consecutiu adecentar els llocs d'entrenament per a piragüistes.

Finalment, per motius paternals i familiars he acabat l'apunt després del programa resum de la Tele 3... de tot el que he intentat expressar quedin-se amb el que més els interessi... m'ha quedat llarg i tot.

Bon 2013... i no va amb ironia... cregui'm...

P.D.: Sempre hi ha qui el dia 31 fa alguna cosa per tal d eno sortir als resums... avui ha mort el patriota Moisès Broggi. Cirurgià i metge, però sobretot un patriota.

Fontella Bass - Rescue me

Feia dies que no publicava cap necrològica musical, però pels volts de cap d'any ja acostuma a ser tradició que en caigui alguna.

Ha mort Fontella Bass. Sempre la recordarem per l'alegria i la qualitat del seu major èxit "Rescue me" de l'any 1965 i que no va arribar més en aquelles dates per culpa del "Satisfaction" dels Rolling Stones que estaven al mateix temps a les llistes... una putada... fots una cançó així i et trobes els Rolling al mig...

El gran públic en general vam descobrir el "Rescue me" no en l'època dels anys seixanta dels Chess Records sinó l'any 1990 (amb un error absolut d'un any amunt o avall) gràcies a una campanya publicitària d'American Express crec recordar. Va ser una època que va haver un interès pel soul gràcies a anuncis i bandes sonores. Va ser el resorgir de l'"I'm sorry" de Brenda Lee a la B.S.O. de "El rey pescador"; "Ain't no mountain high" de Marvin Gaye per culpa de Telefònica, "When a man loves a woman" de Percy Sledge redescoberta per Michael Bolton i Levi's, l'empalagosa "Unchained melody" dels Righteous Brothers gràcies a la B.S.O. de Ghost, el "Blue velvet" de Bobby Vinton en una campanya de Danone, "Mad about the boy" de Dinah Washington gràcies a Levi's també ... fins i tot la recordem gràcies a què era banda sonora d'un dels millors programes de la història de la ràdio del nostre país (i quan dic país dic país), el "Pasta Gansa" del Mikimoto, cada dia a Catalunya Ràdio de 12:15 a 13:00. També la vam redescobrir per culpa d'una horrible versió que va perpetrar Aretha Franklin (i que molta gent pensà que la cançó era seua) per un anunci de Pizza Hut i que es titulà "Deliver me" (crec). 

La cançó fou prou famosa perquè al llarg dels temps fos versionada per la cantant de country Linda Rondstad, Cher, Tom Jones, Bryan Ferry (res semblant a l'original), una més elèctrica de la Pat Benatar (dins de la banda sonora d'"Speed" del Keanu Reeves... la recordeu?)...

Pel que fa a Fontella Bass tot i haver estat publicants discos fins fa una dotzena d'anys, com a cantant no hi ha gran cosa a dir, un parell o tres més de singles i pari de contar, "You'll miss me", "Don't mess up a good thing" o "Recovery" de la mateixa època.

Va morir ahir nit (26 de desembre) en un hospici de St Louis, la seua ciutat natal, segons va informar oficialment Meuka Mitchell, una de les quatre filles de la cantant i del trompetista de jazz Lester Bowie mort el 1999. Ha mort amb 72 anys sense diners i en la indigència.

Com diria Mariano Rajoy... "Rescue me"..

El 2012 científicament parlant.

En aquest apunt avorrit em dedico a comentar el que la publicació Science considera, amb un criteri més o menys acceptable, els 10 grans descobriments científics del 2012. Intentaré fer-los-hi entendre... intentaré... 

1) Una de les notícies de l'any, del segle i de la història va passar aquest juliol. El 4 de juliol, al CERN i gràcies als experiments de l'LHC apareix la partícula que els físics portaven més de 40 anys buscant i que Peter Higgs va predir, el bosó de Higgs. Aquesta partícula és imprescindible per acabar de quadrar aquest trencaclosques que ni els físics teòrics entenen que és el model estàndar de partícules. Podeu llegir l'apunt que vaig fer sobre el tema en el seu moment. És la notícia de l'any... però no la veureu en cap resum... bé, en aquest bloc sí perquè molt normal, ja ho sap vostè, no ho sóc jo.

2) Els científics de l'Institut Max Planck d'Antropologia Evolutiva de Leipzig (Alemanya) -fixi's en els països que aniran sortint en aquest apunt del bloc- han aconseguit enguany seqüenciar el genoma complert dels Denisovans. No sóc expert en biologia però es veu que la cosa és molt important. Els Denisovans van aparéixer en escena el 2010 i només van aportar fóssils. Amb només 10 mg d'os de dit d'un Denisovan es va poder extreure l'ADN i gràcies a una nova tècnica informàtica es va poder seqüenciar cada posició del genoma 30 vegades. A més, com la ciència és la professió més solidària que existeix els investigadors ho van compartir a Internet en el seu web. Això és només el començament de tot l'estudi... 

3) Al mes d'octubre a la Universitat de Kyoto (Japó) es van obtenir els primers òvuls de cèl·lules mare. La cosa va funcionar amb rates. Tot i ser un avenç importantíssim estem molt lluny de poder experimentar-ho en humans. Però si que es pot aprofitar tota la informació per estudis sobre la fertilitat de la dona... això diuen. Ja sap que va dir Nikola Tesla sobre la ciència: "El científic no té per objectiu el resultat immediat, el seu deure és posar les bases per tot allò que encara està per arribar".

4) L'arribada del Curiosity a Mart, tot i els conspiranoics, ha estat un fita espacial immensa i bestial. Com el tema aquest ja l'he tractat al bloc alguna vegada aquest cop els dono festa. Pot llegir l'apunt "El Curiosity dispara raigs làser a Mart!" . Pot ser una bona excusa per aixecar-se de la taula per no discutir amb cunyats el dia de Nadal.

5) Tornem a la física dura i anem fins als Estats Units perquè al laboratori de l'accelerador SLAC a Califòrnia on gràcies al raigs X han trobat un enzim clau en el paràsit que provoca l'anomenada malaltia de la son. Gràcies a les fonts de llum de sincrotró que pot desxifrar proteïnes la mosca Tsé-Tsé ho tindrà més complicat. Ara bé, Pere Navarro podrà continuar fer-nos dormir. Enguany, i aprofitant l'apartat, es va posar oficialment en funcionament el sincrotró ALBA de Cerdanyola del Vallès. Pot llegir sobre l'ALBA en l'apunt que vaig fer en motiu de la visita amb els meus alumnes. Un honor. Veig que m'estic fent molt autobombo avui...

6) Científics de la Universitat de Minnesota desenvolupen una nova tecnologia d'edició del genoma, molt més barata i ràpida. Sí, ja veu que en ciència el fet que sigui barat també és important. Gràcies a això podem treballar amb l'ADN d'animals i poder investigar sobre malalties humanes.

7) Al mes d'abril (i ara me n'adono que no vaig fer article al respecte!!) els exòtics fermions de Majorana donen la cara. És un descobriment èpic perquè s'ha trigat 75 anys en poder demostrar l'existència d'aquesta curiosa partícula que va postular Ettore Majorana el 1937. La fita es va obtenir a la Universitat de Delf (Holanda) a càrrec del físic Leo Kouwehoven. Així en poques paraules els puc dir que són partícules que són matèria i antimatèria al mateix temps i que s'anhilien a si mateixes. Podrien ser utilitzades en computació quàntica.

8) Més de 400 científics de l'anomenat Projecte ENCODE van descobrir que allò que anomenaven ADN escombreria (ADN basura) és en realitat informació útil i importantíssima. Ja veu. Al setembre van presentar a Londres uns resultats extrets a partir de 1500 experiments explicats en diverses publicacions com Nature,  Genome Research i Genome Biology. Entre d'altres aplicacions, aquest ADN residual serviria per a determinar per quin motiu diferents pacients iguals amb la mateixa malaltia evolucionen d eforma diferent.

9) El poder de la ment... el mateix equip científic de la Universitat Johns Hopkins de Baltimore que havia aconseguit moure un cursor en una pantalla mitjançant registres neuronals del cervell, va aconseguir que persones amb paràlisi cerebral poguessin moure un braç mecànic amb la seua ment i dur a terme moviments complexos. La tecnologia encara és experimental (i molt cara!) però els científics del ram tenen l'esperança que això permeti millorar la fabricació de pròtesis.

10) I per últim tornem als neutrins. Fixi's com només es parla de física de partícules i de genètica. L'experiment fet a l'abril a Daya Bay (Xina) va demostrar que aquestes partícules que són generades pel Sol i altres objectes celestes es transformen en antineutrins tau mentres viatgen a velocitat de la llum. Són com la meua senyora que pot fer moltes coses alhora. Aquests neutrins podrien ajudar a explicar per què l'Univers té tan poca antimatèria.

I tranquil (o tranquil·la) que ja he acabat. Només espero que hagi gaudit una estoneta llegint i, escolti'm, ja té temes de conversa per les sobretaules d'aquest Nadal. Potser ningú l'acompanyarà en la conversa, però vostè quedarà molt bé.

5 dissabtes, 5 diumenges i 5 dilluns.

Volta per correu electrònic i per Twitter un anunci que diu que el desembre del 2012 té 5 dissabtes, 5 diumenges i 5 dilluns i que, pel que es veu, aquest fet és una cosa espectacular perquè els xinesos no sé quin cony de cosa han de fer per commemorar aquest esdeveniment. Concretament diu "Los Chinos le han denominado el saco del dinero. Mándale esto a todos tus amigos y a tus enemigos también, según cuenta la leyenda, recibirás dinero dentro de 4 días. Según los chinos de Feng Shui el que no lo envíe o comparta se quedará pobre. Yo en particular no voy a dejar pasar esta oportunidad, y te lo envío con el mejor de los deseos ¡Por si acaso!"

Tot i tenir més de 200 retuits el tuit on explica la història aquesta de manera breu, no deixa de ser una ruqueria d'aquelles que algú s'inventa no sé pas amb quina finalitat. Com la dels cactus i les radiacions electromagnètiques o la dels alligators que viuen a les clavegueres de Nova York.

Com sempre dic que aquest bloc és un servei públic i com penso, a pesar dels concursos culturals, que la matemàtica és cultura, em veig en l'obligació d'aclarir una mica el tema.

Per definició, tots els mesos de 31 dies (i n'hi ha set cada any: gener-març-maig-juliol-agost-octubre-desembre) tenen quatre setmanes completes, cosa que fa 28 dies,  més tres dies de més. Com aquestes dies aconstumen a ser consecutius tots els mesos de 31 dies tenen 5 dies del dia de la setmana en què comencen, i els dos següents. Si un mes de 31 dies comença en dilluns, acabarà en dimecres, i tindrà per tant 5 dilluns, 5 dimarts i cinc dimecres. Si comença en dimarts, tindrà 5 dimarts, 5 dimecres i 5 dijous, i així successivament. Fàcil d'entendre de moment, no?

Així, que un mes tingui 5 dies d'una cadena qualsevol de tres dies de la setmana consecutius, passa set vegades a l'any.

Que un mes tingui precisament 5 dissabtes, 5 diumenges i 5 dilluns, com aquest desembre, pot passar com a mitjana un cop l'any, ja que són set mesos de 31 dies, i 7 dies de la setmana pels que poden començar. És important el concepte de la mitjana: cada any hi ha un dia de la setmana (que va canviant) en el qual no comença cap mes de 31 dies, i un dia de la setmana en què comencen dos mesos de 31 dies (gener i octubre en anys ordinaris, gener i juliol en anys de traspàs). Per això el 2011 vam tenir 2 mesos de 31 dies amb la seqüència 5 dissabtes-5 diumenges-5 dilluns i cap començat en dimecres. I enguany hem tingut 2 mesos amb 5 diumenges-5 dilluns-5 dimarts i cap començat en divendres. I el 2013 tindrem 2 mesos amb 5 dimarts-5 dimecres-5 dijous i cap començat en dissabte.

Que sigui precisament un desembre el que tingui 5 dissabtes, 5 diumenges i 5 dilluns, lògicament, passarà, com a mitjana, un de cada set anys, ja que com a mitjana, l'1 de desembre serà dissabte un de cada set anys. Això de la mitjana ve, aquesta vegada, pels anys de traspàs, que fan que la combinació de cada dia de l'any amb un dia de la setmana no es produeixi exactament cada set anys, sinó seguint el patró de 6-5-6-11 anys (que donen quatre vegades cada 28 anys, o una cada set, de mitjana),

Així que, si aquest desembre té 5 dissabtes, 5 diumenges i 5 dilluns seguits no pensi que hi haurà cap miracle. Vostè continuarà sent igual de pobre, aquest país continuarà idolatrant un argentí que ha estat escolaritzat tota la vida a Catalunya i no sap dir ni bon dia i l'educació i la intel·ligència no seran valors tinguts en compte per ser ministre d'Educació o diputat de Ciutadans.

Ah! I la matemàtica és cultura.

Lynyrd Skynyrd - Run run Rudolph

No, no cal que les cançons típiques de Nadal siguin lendes i soporíferes. Des dels anys que els porto felicitant les festes amb una cançó des del meu bloc han passat per aquí els Wham (sí, és veritat... aquesta cançó té la mateixa gràcia que un discurs del Pere Navarro), però per compensar també els hi deixat felicitacions musicals dels Slade o els Ramones, d'Elton John o el conglomerat dels Band Aid.

Avui toca encara més ritme, i no sé si s'ho poden imaginar però en aquest món la probabilitat que un grup de country faci una cançó nadalenca és més gran que la d'un diputat de Ciutadans aprovant un test d'intel·ligència. Enguany toquen els Lynyrd Skynyrd. D'aquest grup de dixie-rock americà ja en vaig fer un post quan es va morir Leonard Skinner. Per tant no cal que torni a escriure la història del grup perquè ja la teniu en aquell apunt i tampoc no cal repetir-se per dir sempre el mateix tal i com fan alguns tertulians radiofònics.

La cançó "Run Rudolph, run" fou escrita per Johnny Marks i Marvin Brodie, autors que crec no la van arribar a puiblicar mai amb la seva veu. Qui la fou més popular va ser Chuck Berry l'any 1958 en un single que entrà fins i tot a les llistes de la Billboard.

El tema ha estat molt versionat per personatges variats com Bryan Adams, Keith Richard, Jimmy Buffet, Billy Ray Cirus, Sheryl Crow, Hanson o Grateful Dead. Jo he triat la versió surenya dels Lynyrd Skynyrd, i ho he fet per un parell de motius (o tres). El primer és perquè és la versió que més m'agrada, el segon motiu és que els Lynyrd la van titular "Run run Rudolph" enlloc del seu títol original "Run Rudolph run" i el tercer... doncs perquè he volgut posar aquesta.

Bon Nadal i bones festes amics lectors (i amigues lectores)! I només queden 8 dies per poder dir que l'any vinent ja tindrem referéndum.

Ni sí, ni no, ni tot el contrari... sobre lo Lleida Esportiu

Jo és que sóc molt clàssic en temes futbolístics. Estic acostumat al futbol dels 80 i 90 quan es jugava amb un onze titular de tal manera que et podies saber les alineacions de tots els equips en només 10 jornades de Lliga. 20 anys després puc citar de memòria la de Liaño, López Rekarte, Voro, Ribera, Donato, Djuckic, Nando, Mauro Silva, Fran, Claudio i Bebeto. I en comptades ocasions apareixia un José Ramón, un Aldana o un Manjarín.

O la formada per Cedrún, Belsué, Cáceres, Aguado, Solana, Gay, Aragón, Poyet, Higuera, Pardeza i Esnáider... fent entrar algun cop a Nayim o García Sanjuán.

I parlant de clàssics... Ravnic, Jaime, Gonzalo, Virgilio, Txema, Rubio. David, Palau, Gracia, Sigüenza i Bartolo. I de tant en tant Bernal, Gallardo... i el cepillo Acosta. Si ha d'anar a buscar kleenex perquè s'ha emocionat vagi, vagi...

Ara és gairebé impossible. No només a primera sinó fins i tot a la 2aB. I a mi no m’agrada. I em diran "és que les rotacions són necessàries" o "és que cada partit s’ha de plantejar en funció de quin és el rival". Doncs home (o dona), sincerament... abans no es feia tant i prou bé que anava la cosa...

La veritat és que si el València es reserva Soldado per un partit o l'At de Madrid fa jugar Thiago m'és completament igual. Ho dic sobretot pels experiments del Toni Seligrat, que per les xarxes socials ja s’anomenen seligratades. Jo no dic ni que sigui bo ni que sigui dolent... suposo que hi haurà moments de tot, però hi ha coses que a la meua mentalitat quadriqulada li costa imaginar.

Em costa imaginar l’Asier jugant de central o de migcentre... i això que ja ho he vist en un parell de partits. Em costa imaginar l’Àlex Colorado canviant contínuament la seua posició al camp sense tenir clar on juga en cada moment. Em costa de veure Genís Soldevila al lateral dret, tot i que quan ha jugat no ho ha fet malament... els canvis continus de Barreda i Cacho als laterals... no sé... jo no sóc entrenador... però penso que els experiments a casa i amb gasosa, no? Que el dia de l’Éibar vam experimentar massa i ens va petar el tub d’assaig als morros.

Amb tot això no vull dir que no estigui content amb la trajectòria de l’equip. Ser segon o tercer és magnífic... però tinc molts dubtes. Durarà gaire això?

Repassant els partits, els punts no s’han tret amb gaire autoritat. La sensació que em dóna és que la ratxa (sort?) algun dia o altra s’acabarà. Ho voldria reflectir amb alguns exemples:

• -      Els dies que vam jugar amb rivals seriosos com l’Amorebieta o l’Eibar vam palmar amb ganes. El dia del Logronyés vam guanyar als despatxos. Aquestos equips juntament amb l’Alabès són els favorits del míster per fer el playoff. Sí, sí... ho va dir ell. I el dia de l'Athletic B es veu que no es va fer gran cosa tampoc.
•     El dia del Sestao a casa vam empatar a zero en un partit horrible.   Els empats al camp del Racing B i de l’Izarra van ser els típics empats aquells que a final de temporada es diu “si no haguéssim empatat a...”
•      I els dies que s'ha jugat bé... la cosa només ha durat una part... o bé la primera part (Saragossa B) o bé només a la 2a (Tudelano). Encara recordo l'empanada de 2a part del dia del Saragossa B... marededéu. El dia del Torrelavega... diguem que va ser un partit del qual no e spoden treure conclusions, no?
•         Aquest diumenge amb el Barakaldo no es va jugar bé. Tàcticament quedaven molts forats al camp amb la qual cosa el rival s’aprofitava de tots els rebots fins i tot jugant amb un menys. Colorado i Asier han de jugar allà on han de jugar i no anar canviant de posició... crec jo, no? Sinó, el pobre álex no hi ha manera que agafi el control de l’equip, que per això se’l va fitxar.

Ei, que si dissabte guanyem a l’Alabès (Óscar Rubio de lateral dret! lateral dret sí, aquella posició per la qual no acabem de trobar ningú pel que es veu)..... esborri aquest missatge i tan amics. Sense Molo, sense Mata i sense Biel Medina em veig a Pau Torres de davanter centre. Seligratades... però que si guanyem benvingudes siguin...

Alacant per la costa (II)

Si en el post Alacant per l'exterior (I) vaig parlar de Benidorm, la Vila Joiosa i Alacant, en aquest nou post toca parlar de la part de Benidorm cap amunt.

Només sortir de Benidorm direcció nord en la que deu ser una de les carreteres més perilloses del món, comparable amb la N-II del Maresme, trobem l'Alfàs del Pi. És una vil·la tranquil·la comparada amb la veïna Benidorm, amb una platja de l'Albir impressionant que té bandera blava. I això es veu que, pels que saben de platges, és bo.

Seguint la N-332 sentit València distingim un poble a mà esquerra. Altea és el típic poblet que sempre es posa al costat d'un lloc extremadament turístic per tal de poder dir que has fet una mica de cultura. És com Cadaqués a la Costa Brava o Mojácar a la costa d'Almeria. No hi aneu al matí perquè no hi trobareu res, gairebé ni poble. Allà la vida comença al migdia. Bars, botigues i gent no apareix fins que no són les 12 tocades. Ja m'agradaria saber a quina hora van a dormir. És una vil·la típica de carrers empedrats estrets i costeruts, balcons molt florits, cases mediterrànies i restaurants, molts restaurants. I també de hippies i artistes, o hippies artistes. Cap al vespre tots aquests hippies i artistes despleguen els seus estands a la plaça de l'Església, una església dedicada a la Verge del Consol i que té una cúpula blava que es veu des de lluny. En aquesta plaça hi ha un parell d'orxateries en una de les quals vaig veure (i beure) per primer cop una orxata granisada (o un granisat d'orxata... ben bé no ho sé). Des d'aquesta plaça s'accedeix a un mirador sobre la Mediterrània des d'on es divisa la badia d'Altea, evidentment, les Penyes d'Arabí, la Punta Bombarda, el barranc de Mascarat, el fastigós skyline de Benidorm i fins i tot de lluny i ben boniquet, el penyal d'Ifach. Quan vam estar a Altea el cotxe el vam aparcar al carrer del Chochín. És una dada. Sortint d'Altea hi ha algunes ruïnes d'un aqüeducte romà i d'una fortalesa medieval en una zona coneguda com l'Olla d'Altea. Bastant obviable.

Calp pertany ja a la comarca de la Marina Alta. Aquesta comarca s'extèn molt més amunt de Calp, fins a Dènia, el Parc Natural del Montgó, el Cap de Sant Antoni, el cap de la Nao, Moraira, Teulada, Xàbia, els aiguamolls de Pego-Oliva (frontera provincial entre València i Alcant)... però per motius de temps em vaig quedar només a la punta sud, a Calp i el parc natural del Penyal d'Ifach. Calp com a ciutat de turisme... doncs ves... res. Si volen un passeget pe l'arrabal o barri morisc. Això sí,  l'arròs a banda i el suquet de peix. valen molt la pena El paisatge que es veu del penyal d'Ifach que guarda la ciutat personalment el vaig trobar espectacular. El penyal són 322 m de roca escarpada en la base del qual s'hi ha instal·lat una aula de natura on s'exposen mostres de l'ecosistema i des d'on et planifiquen rutes. Es veu que hi ha una espécie de clavell que només hi surt allà. Sabent com són els govern en aquelles latituds entenc perquè no es fan roses. Diuen que, si puges a la part més alta del penyal pots veure Eivissa... no ho vaig provar.

Tornant cap a Benidorm no costa res desviar-se una mica per arribar a Callosa d'en Sarrià. Canviem radicalment de paisatge i per carretres gairebé de muntanya. Està al mig dels rius Guadalest i Algar que forma gorgs i cascades fent un paisatge totalment diferent al de 10 km abans. A Callosa tenen una església on es venera la Verge de les Injúries que fou donada per Jaume I el Conqueridor i després profanada pels musulmans. A 11 km de Callosa hi ha el pintoresc poblet de Tárbena des d'on es pot arribar al Coll de Rates que ens ofereix una panoràmica de les serres i els cims del voltant.

Ah! No és que me n'hagi oblidat de parlar de Terra Mítica. És que no hi vam anar. Directament ens ho van desaconsellar a la recepció de l'hotel... és d'agrair la seua sinceritat.

Per qüestions de temps i, sobretot, perquè a casa meua ja no hi mano jo sinó que manen els meus fills de 2 i 5 anys, no ens va donar temps de conéixer la província d'Alacant en tota la profunditat que segurament es mereix. Em va faltar Elx, Oriola, l'Illa de Tabarca, Santa Pola, Torrevella, Guardamar de Segura (imperdonable no visitar aquest lloc tan representatiu dels Països Catalans, amb perdó), Xixona, Villena, Alcoi, Novelda...

I una última observació, durant aquests dies que vaig viure pel País Valencià vaig poder parlar en català per tot arreu (bé, digui-li català, valencià o aragonès oriental) sense necessitat de canviar d'idioma, cosa que al Barcelonès no em passa. Curiós...

El títol dels apunts sobre aquest viatge està inspirat en una cançó del cantautor Feliu Ventura:

Alacant per l'exterior (I)

Reconec que finals d'octubre no és el temps més apropiat per rememorar unes vacances d'estiu, però com la matèria grisa del meu cervell cada cop fa coses més rares, avui m'he adonat que no havia escrit l'habitual article sobre viatges que escric sempre. Si vostè és seguidor del meu bloc em podria haver avisat abans, no?

Enguany va tocar el sud del País Valencià, concretament les comarques de la Marina Alta, la Marina Baixa i l'Alacantí (recordeu quan el Mikimoto feia aquell concurs anomenat Pasta Gansa a Catalunya Ràdio on preguntava les capitals de comarca?). I sí, dic País Valencià perquè a mi em dóna la gana. Si aquell ignorant del Wert diu que amb aquesta frase estic adoctrinant m'importa un rave. Com si volen venir F18 a sobrevolar casa meua o l'armada naval a dir que posi banderes espanyoles. Ansufada de sequestrene per a tots i avall. Apa, ja he posat el típic paràgraf sobre política que no volia posar en aquest apunt.

Anant a voltar per aquesta zona no podia haver triar cap lloc millor que Benidorm com a base d'excursions. Ah! Benidorm! Nosaltres ja anàvem amb la idea de barrejar-nos amb la senectud castellana però no fou així. No vam veure ni vells ni madrilenys. Vam trecar tòpics en un moment. Estàvem allotjats a l'Hotel Mediterráneo, l'únic hotel de Benidorm que deu tenir menys de 4 plantes, altament recomanable. Estàvem en un barri anomenat el Racó d'Oix a la platja de Llevant. Es veu que Benidorm està dividit en dos trossos, el de Llevant i el de Ponent separats per un penyot que entra dins del mar i on han posat un mirador la mar de boniquet que han anomenat amb l'original nom de Balcó de la Mediterrània.

Pel que em van explicar, la part de Llevant és freqüentada per guiris amb famílies i els jubilats madrilenys se'n van a la part de Ponent, que té un estil Manhattan més choni. Amb l'hotel Gran Bali com a obra més faraònica, l'hotel més alt d'Europa, 210 metres d'alçada, 52 plantes i 700 habitacions. Un exemple del que ens ha portat on som ara... No em vull imaginar el buffet dels esmorzars. 

Com a ciutat potser és de les més lletges on he estat. Equiparable al nivell de Salou. Fins ara pensava que no podria trobar res més lleig que Salou, però crec que Benidorm ho supera. Dos àmplies avingudes paral·leles, la famosa avenida del Mediterráneo, on només hi ha horribles botigues de souvenirs regentades per xinesos i pakistanesos. Uns souvenirs que només són dignes de ser comprats per l'Albert Rivera o el Jorge Cañas. Lleig, molt lleig (Benidorm, no el Cañas... bé, lo del Cañas ho deixo al seu gust).



Al sud de Benidorm i a mig camí d'Alacant trobem la Vila Joiosa, ciutat ja coneguda pels que freqüentem camps de la 2aB grup III.  El barri mariner, anomenat de l'Arsenal, té unes façades marítimes molt boniques amb cada casa pintada de diferent color. La tradició explica que els mariners les pintaven així perquè d'aquesta forma les distingien des del mar quan estaven lluny. També n'hi ha al costat d'una cosa que li'n diuen riu, l'Amadorio. La Vila Joiosa té platges conegudes per la gent d'allà baix, que si la Paradís, que si la Centre, la cala Xarco, la Torres... jo és que totes les platges les veig igual. També hi ha la quota de platja nudista, que els molt catxondos anomenen Racó del Conill... Ara bé, si una cosa té fama és per la xocolata que distribueix per tot el món. Així que si vostè és una mica gorman pot visitar el Museu de la Xocolata Valor.


Seguint cap avall arribem a la capital provincial d'Alacant. La carretera és molt transitada i no gaire segura. Hi ha opció d'autopista pagant, en això sí que s'assemblen a nosaltres. Alacant és una ciutat pel meu gust una mica desordenada pel trànsit (el pitjor que he vist per això en aquest aspecte és Cerdanyoila del Vallès) però que val la pena passejar per la seua façana marítima. Des de la plaza de Galicia, passant pel Parque de Canalejas i l'anomenada Explanada de España. Passeig que es fa amb la vista posada al castell de Santa Bàrbara que queda ben alt i mig tapat per un hotel que trenca l'skyline de manera horrible. El mosaic del terra d'aquest passeig és espectacular, format només per tres tipus de peces diferents i envoltat per banda i banda de frondoses palmeres que fa que a totes hores hi toqui l'ombra i s'hi estigui bé. I pensi que en aquesta zona també té les millors orxateries i geladeries, que per això estem en la zona on estem. A la Xixonenca vaig parar a comprar un gelat de torró de xixona, faltaria més!



(continuarà... suposo)