Kevin Ayers - Money, money, money

Kevin Ayers fou el fundador dels Soft Machine, un dels grups considerats icona de la psicodèlia britànica. El nom del grup creat l'any 1966 prové del títol d'una novel·la de Williams Burroughs, escriptor que va inspirar molts músics de la generació beat , també els Steely Dann van adoptar el nom d'una novel·la seua. Hi ha hagut moltes formacions de Soft Machine però l'original era la formada pels cantants Kevin Ayers i David Allen, el teclista Mike Ratledge i el bateria Robert Wyatt.

Els Soft Machine es van originar a Canterbury quan va aparéixer Allen des d'Austràlia i tenia ganes de traslladar les idees minimalistes del músic i compositor de música clàssica occidental Terry Rilley al rock. Tenien moltes ganes, intenten gravar coses, però com passa moltes vegades en això de la música (i en el que no és música) a casa seua no se'ls escolten i se'n van a França on tenen molta més acceptació.

Instal·lats a França davant l'impediment de poder tornar a Anglaterra per culpa dels problemes de visat d'Allen fan una gira per Estats Units acompanyant Jimi Hendrix i aprofitant per gravar a Nova York el seu primer disc "The Soft Machine" (1969). El mateix any i davant la bona acceptació americana graven el segon "Volume two" (1969)... fixeu-vos que els noms dels discos tampoc se'ls van parar a pensar gaire. No era grup de single però un exemple d ela seu amúsica seria aquest "Love makes sweet music".

El 1970 tornen a Europa, David Allen amb els fums ja pujats es queda a França i funda el grup Gong. Soft Machine reneix fitxant el baix Hugh Hooper i pel tercer disc "Third" (1970) -continuen sense inspiració pels noms- el saxofonista Elton Dean. En aquest disc experimenten una orientació cap a un jazz rock de lliure improvització i juntament amb el següent "Fourth" (1971) es converteixen en els que jo crec que són els principals àlbums fonamentals del grup i del pop dels setanta. Bé, aquesta última afirmació una mica arriscada però aquí la deixo anar.

En el disc "Fifth" (1972) Robert Wyatt deixa el grup i és substituït per John Marshall. A "Sixth" (1973) és Kaarls Jankins qui entra al lloc de Dean. Cada cop són més jazzeros arribant al súmmun al "Seventh" (1974).

I amb l'arribada d'un nou component com és Alan Holdsworth canvien una mica i en el famós disc per la seua portada "Bundless" (1974) practiquen una música uan mica més fàcil d'escoltar que fusiona el jazz-rock que es posava de moda en aquella època gràcies sobretot als Blood, Sweet & Tears d'Al Kooper o els Chicago.

A mesura que anaven passant els canvis de formació i amb només Kevin Ayers continuant des de la formació original del grup s'anaven tornant a estils més comercials, sobretot a partir de la incorporació d'Alan Wakeman -cosí de Rick Wakeman- fins que el grup va dissoldre's.

A tot això Kevin Ayers començava a experimentar en solitari treient el seu primer disc "Joy of a toy" i formant una banda anomenada The Whole World en la qual tocava... Mike Oldfield (!!) al baix. Fixi's que en aquest article han sortit els dos músics potser més pedants de la història del pop, Wakeman i Oldfield. Hi faltaria només Liam Gallaghuer. Quan l'any 1971 Oldfield inicia la seua carrera en solitari, Ayers va creant formacions de curta durada com Archibald, Decadence o The Soporifics.

L'1 de juny de 1974 grava en directe el que serà el seu disc més recordat  i que porta per títol "June 1, 1974". En aquest directe (en "After the show" hi ha algun compàs que recorda el "New York, New York") hi colabora John Cale, Nico, Olfdield i Brian Eno.  El bon rotllo acabaria aviat perquè Cale va trobar Ayers al llit amb la seua esposa (amb la de Cale, s'entèn). Gràcies a aquest fet John Cale li va dedicar una cançó "Guts" plena de bilis al disc "Slow dazzle" (1975).  L'any 1976 creà The Kevin Ayers Band amb Zoot Money (ex Animals) i Andy Summers (sí, sí, el de Police). 

A començament dels 80, Ayers es va retirar a la seua casa de Deià a Mallorca. L'any 1984 treu a la venda el disc "Deià vu" que com poden veure pel títol està inspirat a la població on residia. En el disc hi participa Joan Bibiloni i la cançó nº6 és una fabulosa i extraordinària versió del "Lay Lady lay" (escolteu el baix) de Bob Dylan. Amb tot això, Ayers continua gravant sense gaire èxit comercial i continua fent colaboracions. Per exemple el 1988 grava una pista de veu per "Flying start" un solo de Mike Oldfield. I el 1992 amb els Fairground Atraction grava un acústic "Still life with guitar", el single "Thank you very much" n'és un exemple. El setembre de 2007 (15 anys després!) publica el seu últim disc "The Unfairground" amb molt bons comentaris de la crítica musical... cosa que mai li havien fet. "Baby come home" fou l'últim single publicat.

Kevin Ayers, el príncep de la psicodèlia, va morir dilluns als 68 anys a Montoliu (a Occitània, no al Segrià) on vivia des de fa uns anys. Us deixo aquesta divertida cançó d'Ayers "Money, money, money" de l'any 1980 inclosa en el disc "That's what you get babe".

Meteors, meteorits i meteoroides.

Ahir amb el tema aquest dels russos que es queixaven per l'explosió d'un meteor (no saben lo que són les pedregades aquestos russos) hi va haver en els mitjans de comunicació molta confussió sobre les paraules meteor i meteorit que no són ben bé el mateix.

Els fenòmens celestes més propers ocorren a l'atmosfera del nostre planeta. Si pensem en l'Univers sencer, els fenòmens atmosfèrics ocorren davant dels nostres nassos, fins i tot diria que més a prop i tot. Algunes definicions situen la frontera entre l'atmosfera i l'anomenat "espai exterior" a uns cent quilòmetres d'altitud sobre el nivell del mar, en l'anomenada línia de Karman (Theodore von Karman, 1881-1963). Suposo que per a tots nosaltres, cent quilòmetres és una distància que ens sembla totalment quotidiana. Podem recórrer aquesta distància en cotxe en una hora, o fins i tot menys. Des de Lleida fins el Bruc per autovia o fins a Salou per carretera.  En aquesta frontera situada a 100 km d'altura, on l'atmosfera té una densitat molt baixa, la velocitat que una aeronau necessita per generar sustentació aerodinàmica com ho fa un avió, és més gran que la velocitat necessària d'un satèl·lit artificial per orbitar la Terra. No obstant això, hi ha atmosfera a altures superiors, encara que la seva densitat és fins i tot menor. Per exemple, l'Estació Espacial Internacional (ISS) orbita a una altura mitjana d'uns 400 km, i perd uns dos quilòmetres d'altura per mes. Aquesta pèrdua d'altura és perquè l'estació perd energia cinètica pel fregament amb la tènue atmosfera, i per tant perd energia potencial, i regularment s'han d'executar maniobres d'elevació per evitar que mos acabi caient al cap. Entre aquests fenòmens molt propers trobem als "estels fugaços", les "pluges d'estels", i les aurores (ja siguin boreals o australs).

Els estels fugaços són fenòmens lluminosos que es produeixen en la part superior de la nostra atmosfera, entre 90 i 120 quilòmetres d'altura, i que són coneguts astronòmicament com meteors.  La durada d'aquest fenomen és variable, generalment els menys lluminosos són visibles en un interval d'unes dècimes de segon fins a uns pocs segons, mentre que els més lluminosos poden ser vistos durant uns quants segons. 

L'origen dels meteors està en el nostre Sistema Solar, que està ple de partícules rocoses que orbiten al voltant del Sol i que astronòmicament anomenem meteoroides. Aquests meteoroides es creuen en el camí del nostre planeta, que orbita al voltant del Sol a una velocitat mitjana de 30 km/s (i sense despentinar-nos), i cauen a través de l'atmosfera terrestre. En aquesta trobada el camp gravitatori de la Terra també acaba per atreure els meteoroides.


La col·lisió a alta velocitat de la nostra atmosfera i els meteoroides, de l'ordre de desenes de quilòmetres per segon, fa que aquestes partícules rocoses ionitzin l'aire, generant-se aquest esclat de llum al llarg de la trajectòria de caiguda i que coneixem com meteor. D'altra banda, el meteoroide topa amb les molècules d'aire mentre cau, vaporitzant-se, perdent massa i també disminuint la seua velocitat. La majoria dels meteoroides són molt petits, com un gra de sorra, i acabaran per desintegrar-se en l'alta atmosfera. Però un meteoroide amb una mida major no aconseguirà consumir-se per complet en la seva caiguda i podria impactar amb la superfície terrestre (com va passar amb el meteorit de Peekskill, Nova York , el 1992). En aquest últim cas, anomenem meteorit la roca que recuperem després de la caiguda. Finalment, un meteorit de grans dimensions també pot produir un cràter, com el cràter Barringer als EUA.


Cal dir que la brillantor, i també la freqüència, amb la qual es presenta un meteor varia considerablement. Observem un nombre més gran de meteors de poca brillantor i més petits, i un nombre molt menor de meteors brillants i per tant més grans. Quan els meteors són prou grans, podrem veure que deixen una cua d'aire ionitzat que pot durar diversos minuts. Hi ha meteors les esteles dels quals segueixen sent visibles durant quatre minuts! La cua del meteor brillarà amb un color que dependrà dels gasos que s'han ionitzat. Per exemple, una cua de color verd podria ser a causa de l'oxigen (atmosfèric) ionitzat. A més, els elements del meteor que es vaporitzen produiran colors que corresponen a l'espectre d'emissió d'aquests i que també depèn de la temperatura aconseguida en el descens.


Els meteoroides més grans poden produir meteors espectaculars. En aquest grup trobem les boles de foc i els bòlids. Una bola de foc es defineix com un meteor la lluentor del qual és superior a la del planeta Venus (el més brillant dels planetes i que popularment es coneix com l'estel del vespre). El meteor de Peekskill esmentat en el paràgraf anterior es considera com una bola de foc. Encara més brillants són els bòlids (que fins i tot són capaços d'il·luminar el terra i produir ombres!) Un bon exemple d'un bòlid és el meteor d'Utah de 2009. Per això és possible observar alguns bòlids a plena llum del dia amb facilitat, encara que és un esdeveniment molt extrany. És possible també que els bòlids es fragmentin a mesura que travessen l'atmosfera. D'altra banda, s'han observat meteors que passen tangencialment per l'atmosfera terrestre, i que tornen novament a l'espai sense produir-se la seua destrucció. Aquests objectes es coneixen com meteors rasants (Earth Grazing Meteors). El primer d'aquests capturat en vídeo es va conèixer com The Great Daylight Fireball of 1972 .


Malgrat l'ús del terme "estrella fugaç", és molt important recordar que un meteor no té cap relació amb un estel, i és només un nom popular per aquest fenomen.

Això no Seligrat, això no…

Benvolgut Toni Seligrat,

li escric aquestes ratlles amb tot el respecte que sempre he tingut i m’han ocasionat tots els entrenadors que ha tingut aquest equip que per mi és el Lleida, s’anomeni Unió Esportiva o Esportiu.

En els més de 30 anys que porto com a soci crec que mai no he tret un mocador contra un entrenador (si algú que llegeix aquest article ho pot desmentir que m’ho digui) i no he cridat contra cap altre. Mai. I tampoc ho vaig fer aquest diumenge.  Hi ha hagut entrenadors que no han aportat res, al contrari, recordo Antonio López, Javier Zubillaga o el Boquerón Esteban, però vaig arribar a comprendre la seua feina. En tertúlies entre amics vaig arribar a defensar en el seu dia a Paco Martínez Bonachera, Miquel Coromines o Miguel Rubio, mentres em tractaven més d'un cop de sonat (fins i tot un dia em trobava defensat el Quique Hernández). Si algun cop he xiulat sempre ha estat contra algú de la Llotja (era impossible no xiular al Jaume Llauradó) o contra algun jugador en concret. Però sempre, sempre, he tingut un respecte immens pels entrenadors.

En el tema esportiu no m’hi posaré. Vostè és llicenciat en Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport i jo sóc un pobre home llicenciat en Matemàtiques, així que de ben segur vostè sabrà molt més que jo sobre tècniques, tàctiques, preparació de partits i jugades assajades. Però com el futbol és com la política (i ara també passa amb l’economia), que tothom en sap, doncs tenim aquest costum d’opinar sobre futbol.  Però no ho faré aquí perquè això ara no toca. 

No dubto pas que vostè dedica moltes i moltes hores i molta feina durant la setmana a preparar els partits. Ho crec i tinc ben entès que així és. Tot  i que penso que no és el millor entrenador que podem tenir (la millor opció per mi era la continuïtat de l'Emili Vicente) ja vaig dir en un article a l'estiu que la seua era la millor de les segones opcions.

Però el que no accepto és que aquest diumenge a la roda de premsa se'n burlés de l'abonat (el que abans era soci) amb algunes declaracions. Mentres la baixada del Gol Sud cap a Fleming era un reflex de la processó de divendres de Dolors, vostè deia que "aquesta nit dormiré tranquil". Mentres els 900 (o 1900) presents al Camp d'Esports pensaven que alguna cosa es feia malament en aquestes jornades a casa vostè deia que "ho estava fent tot bé". Mentres la paciència de l'abonat (allò que abans anomenàvem soci) ha quedat demostrada amb escreix al llarg de tota la temporada sense ni un sol xiulet en cap partit fins aquest diumenge, vostè deia que allò havia estat una "injustícia". Quan es va empatar a casa contra l'Amorebieta va culpar l'afició per no donar suport a l'equip (!). Al final de cada partit l'afició sempre ha aplaudit els jugadors. No es pot fer servir l'afició com a excusa. Quan un periodista li pregunta "què li diria a l'aficionat que està a Lleida?" després de perdre contra l'Osasuna B i vostè diu que "no cal que entenguin res", dóna a entendre que tant se li'n fot qui som nosaltres. No, Seligrat, això no és així. No.

Afició en tenim poca. Som poquets. però els que som ho som molt. No crec que ningú vingut de fora ens hagi de donar lliçons de com hem de ser.

I no. No demano la seua dimissió. Amb una disculpa en tinc prou, miri si sóc bona persona. Però pensi-s'ho...

Atentament,

un exsoci (ara abonat)

Moltes gràcies. I visca el Lleida.

The Troggs - With a girl like you

The Troggs van néixer l'any 1965 a Andover (Anglaterra) com a conseqüència de la fusió dels grups The Trogglodytes (fixin-se que Troggs és una abreviació d'aquest nom) i dels Ten Foot Five.

El quartet de seguida es posa a les mans del productor Larry Page, mànager dels Kinks en aquell temps, qui els llença al mercat amb dos singles que foren un èxit bestial. El primer, una cançó feta per l'escriptor americà Chips Taylor, "Wild thing" (nº2 UK i nº1 USA) amb un inoblidable riff de guitarra és probablement la seua cançó més coneguda. Jimi Hendrix l'elevà a la categoria de mite quan el 18 de juny de 1967 en el famós Festival de Monterrey després de tocar aquesta cançó va cremar la seua guitarra, moda que havien començat unes hores abans els The Who quan van acabar el seu concert trencant tots els seus instruments.

I el segon "With a girl like you" (nº1 UK i nº29 USA), verionada molt decentment pels barcelonins Treepoli l'any 1991. 50 anys després encara reconeixem que devien ser en el seu temps dos autèntics hits a ambdós costats de l'Atlàntic. Ja saben que les cançons trionfem segons la seua posició en les llistes d'UK i d'USA, si una cançó és nº1 a Nova Zelanda no en fem gaire cas... Altres singles de la seua primera època foren "I can't control myself" i "Any way you want me" (cançó injustament oblidada).

El 1967 amb el single "Night at the long grass" del disc "Trogglodynamite" el grup fa un gir cap al so més psicodèlic que es posava de moda en aquells temps. El 1968 publiquen i venen més d'un milió de còpies del  "Love is all around", que sí que sí, no és dels Wet Wet Wet, i a la banda sonora de "Quatre bodes i un funeral" no sonava la versió original de la cançó. L'avorrida versió de l'insípid grup vocal venia tres milions de discos, el triple de l'original. També la van gravar el 1991 els REM com a cara B (l'expressió cara B ja és vintage) del single "Radio song". Curiosament, el guitarrista de REM Peter Buck els va deixar els diners necessaris perquè l'any 1991 treiessin un nou disc... i el tragueren amb el títol "Athens Andover", és a dir, la ciutat dels REM i dels Troggs.

El 1969 arriba el moment de la seua separació com a grup. Aquestes coses que fan els grups quan als diferents components se'ls puja l'èxit al cap. En aquest cas el més egocèntric fou el guitarra Chris Britton qui corré a publicar el desastrós "As I am" (1969).

L'any 1972 veient que les coses per separat no funcionaven el mànager Larry Page els convenç que tornin a reunir-se, i fitxen Richard More i Toni Murray, que s'uneixen a l'ànima del grup, el cantant Reg Presley, el baix Pete Staples i el bateria Ronnie Bond. Així van començar una sèrie de gires i concerts per Europa i Amèrica deixant algunes gravacions interessant com "The Troggs tapes" (76) i el directe "Live at Max's Kansas City" (80) o una diguem que curiosa versió del "Good vibrations" (1975) dels Beach Boys.

Aquesta setmana ens ha deixat Reg Presley, que gastava tot el que guanyava de drets d'autor en perseguir OVNIs i figures misterioses pels camps (fins i tot en una portada d'un dels seus recopilatoris surten en una imatge sota un OVNI). Ara tornava a tenir diners al banc però un càncer de pulmó que feia 3 anys que li durava ha acabat amb ell als 71 anys. He arribat a sentir d'ell que fou un dels inspirador del moviment punk dels setanta. Dient-se Presley de cognom...

George Mostow i Michael Artin, Premi Wolf de Matemàtiques 2013

Els matemàtics George Mostow i Michael Artin (tots dos de nacionalitat nord-americana) han estat guardonats amb el Premi Wolf de Matemàtiques 2013. Mostow l’ha guanyat per les seues contribucions fonamentals i pioneres a la geometria i la teoria de grups de Lie i Artin  per les seues fonamentals contribucions a la geometria algebraica.

George D. Mostow és un matemàtic nord-americà reconegut per les seues contribucions a la teoria de grups de Lie. És professor emèrit Henry Ford II de la Universitat de Yale, a més de membre de l'Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units. També va ser president de l’American Maths Society (AMS) en els anys 1987 i 1988.

Va descobrir els fenòmens de rigidesa en reticles de grups de Lie, que actualment són coneguts com rigidesa de Mostow. Aquests treballs van ser essencials en tres medalles Fields: en la de Grigori Margulis (1978), la de William Thurston (1982) i la famosa de Grigori Perelman (2006). Mostow afegeix aquest Premi Wolf al Premi Leyor P. Steele de Contribució a la Investigació que va obtenir el 1993. 

Perquè li quedi clara alguna cosa, matemàticament parlant un grup de Lie (introduïts per Sophus Lie el 1870) és un objecte algebraic (varietat diferenciable) que en un principi s’utilitzà per estudiar simetries d’equacions diferencials. L’espai euclidià amb l’operació de la suma, el grup de les matrius invertibles o el grup de les matrius ortogonals són exemples de grups de Lie. Aquestos grups de Lie tenen aplicacions en diferents camps, per exemple, gràcies al físic Murray Gell-Mann l’any 1960 es va poder demostrar que certes partícules del que actualment coneixem com amodel estàndard de partícules tenien una correspondència amb certs grups de Lie. També es fan servir en mecànica quàntica, ho va fer servir Pauli quan postulà l’existència del neutrí o en sistemes dinàmics relacionats amb previsions meteorològiques o teoria de catàstrofes. 

Michael Artin és un matemàtic nord-americà (però nascut a Alemanya) conegut per les seues contribucions a la geometria algebraica, sent també reconegut com un dels millors professors en aquest camp. És professor emèrit al Massachusetts Institute of Technology (MIT). Com Mostow, és membre de l'Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units, de l'American Association of Advancement of Science, de la Society for Industrial and Applied Mathematics i de la Societat Americana de Matemàtiques (AMS). Poca cosa.

Els seus treballs sobre geometria algebraica van fer mereixedors del Premi Leroy P.Steele a la Trajectòria el 2002. A més, el 2005 va obtenir la Harvard Centennial Medal. Com a curiositat, és fill d'un algebrista també molt conegut, Emil Artin. Sí, el del teorema de Artin-Wedderburn sobre la classificació d’anells simples algebraics.

La geometria algebraica és una branca de les matemàtiques que s’encarrega d’estudiar els conjunts formats per les arrels de polinomis. L’estudi de tot això comporta múltiples aplicacions a l’estadística, la robòtica, la teoria de jocs, l’àlgebra computacional, la filogenètica, o les famoses corbes el·líptiques usades en criptografia.

Agustí Faura i Badia

Aquest setmana ens ha deixat a l'edat de 85 anys l'exentrenador de la Unió Esportiva Lleida durant la temporada 1970-1971 Agustí Faura.

Faura nasqué a Gavà el 3 de setembre de 1927 i debutà en el món futbolístic com a jugador en l'equip de la seua ciutat natal, el Gavà CF durant l'any 1947 jugant fins el 1949. Tot i ser una defensa de no gaire estatura tenia unes molt bones condicions físiques i era molt bo en el marcatge. També era un especialista en el llançament de faltes amb l'esquerra, gràcies a això va aconseguir força gols durant la seua carrera com a futbolista. segons m'explica aquesta enciclopèdia del Lleida que és el Daniel Badia, a causa de la potència del seus xuts un cop en un entrenament va trencar una de les porteries del Camp d'Esports.

Les seues bones actuacions amb el Gavà van fer que el Badalona el fitxés per a la 2a divisió jugant-hi dos temporades fins el 1951. Jugant a Badalona patí la seua primera greu lesió, una lesió de columna en un partit contra el Saragossa que el deixà inactiu durant set mesos. A causa d'aquesta lesió el Badalona no li va renovar el contracte i fitxa pel CD Sabadell durant dos temporades tornant a mostrar la seua qualitat a la 2a divisió. La seua progressió continua fins que el 1953 debuta amb l'Espanyol a Sarrià confirmant el seu millor moment de la carrera esportiva. A l'Espanyol sobretot és recordat per un gol que va marcar en una victòria contra el Barça per 1-4 al camp de les Corts.

A l'equip perico hi va estar 6 temporades fins que l'any 1959 patí la seua segona greu lesió i definitiva per deixar la carrera futbolística. En un partit contra l'Osasuna Faura es va fracturar la tíbia i peronè, lesió de la qual ja no es va recuperar i que l'obligà a abandonar el futbol com a jugador.

L'any 1964 Faura inicià la seua carrera com a entrenador sent el segon de Pedro Solé en les categories inferiors de l'Espanyol. La temporada 1965-66 fitxa per l'Olot de la 3a divisió fent-se càrrec de l'equip`fins la temporada 67-68. La següent temporada retorna a l'Espanyol ja al primer equip com a segon d'Argilés arribant a dirigir un partit de Copa davant el Màlaga ja que es va destituir Argilés i el nou entrenador que l'havia de substituir, el xilè Fernando Riera encara no havia arribat. Un cop arribat Riera va continuar exercint de 2n entrenadsor fins que fou cessat el febrer de 1970.

La temporada 70-71 la Unió Esportiva Lleida tornava a Regional 30 anys després (i tenien 2000 socis... a Regional...). El president, l'oblidat Martínez Cabrera decideix abocar-ho tot a l'equip per tornar a 3a Divisió, destitueix l'entrenador José Luis Riera a qui l'afició feia responsable des descens i fitxa Agustí Faura. La plantilla es reforçà amb el porter Arbea, Miquel Pons (futur president), Mercadé i gent del planter com Rabasa i Pepín i mantenint els millors jugadors de la temporada anterior com eren Buján i el golejador Josep Ma Mora.

A la segona volta i després d'anar líder tota la temporada Martínez Cabrera destitueix Faura. El motiu fou perdre 2 partits consecutius (Gavà i a casa contra el Granollers) i el president feu tornar Don Saturn Grech. Com que Grech va ser fitxat quan oficialment Faura encara no s'havia donat de baixa, cap dels dos va poder dirigir l'equip durant aquest petit període i va ser Manolo Bademunt qui ocupà la banqueta esdevenint així la rocambolesca situació de tenir 3 entrenadors a la vegada. Mentres Faura no va cobrar seguia Grech a tots els llocs del camp. Ja veuen, no només era Xavier Massana qui tenia manies de fitxar entrenadors a sarpats. Coses del Lleida...

Finalment el Lleida quedà 2n i tornà a Tercera. I un cop desvinculat del Lleida Faura va entrenar el Tortosa, el Terrassa, l'Sporting Mahonés i, finalment, el Sant Andreu l'any 1979

Una visió diferent del 2013

Ja tenim el 2013 entre nosaltres (o nosaltres estem enmig del 2013) i tothom quan parla del 2013 comença a parlar de sous, preus, feina, economia.... 

Jo el 2013 me'l vull mirar d'una altra manera (comenci's a preocupar). Pensin que el 2013 és el primer any sense dígits repetits des del 1987. Què me'n diu? Quanta gent ha nascut sense conèixer un any sense dígits repetits? Som afortunats! I a més està format per una permutació del 4 primers dígits [0,1,2,3] cosa que no passava des del 1320. I vostè sense saber-ho...

Per Twitter va córrer (no gaire per sort) que 2013 és un nombre primer. Ni cas, no sé com algú pot inventar-se tals tonteries i després, encara pitjor, que algú les escampi. 2013=3*11*61.  L'últim any primer fou el 2011 i el proper serà el 2017. Si que és un nombre primer el nombre 3^2+11^2+61^2=3851. Fixi's que 2013 és producte de 3 primers... però 2014 i 2015 també ho són. Això no passava des de 1946, 1947 i 1948. I no tornarà a passar fins el 2035, 2036 i 2037.

Tots tenim clar que el 2013 serà un any catastròfic, matemàticament podria ser satànic i tot:

                                    2013=6+6+6+6+(66+6*6)*6*(6+66+6)/(6+6+6+6)

Però si això li fa una mica de por pot construir el 2013 com:

                                    2013=11+(11+11)*(1+1+11)*(1+1+1+1+1+1+1)   

                                    2013=(3+3)*(3+333)-3

                                    2013=(7+7+7)*(7+77+7+7)-(7+7*7)+77/7

                                            2013=(9+9+9+9+9)*(9+9+9+9+9)-(9+99)/9

I si li agrada més barrejar les coses:

                                    2013=12*(2+3+3+4+4+5+5+6+6+7+7+8+8+99)+9

                                    2013=(9+9+8+8)+(77+6+6+5+5)*(4+4+3+3+2+2+1+1)-1


                                    2013=11+(1+1+22)*33/(4+4)*(5+5+6+6)-(7+7+8)*8

                                    2013=-1+(1+1+2+23)*(34+4+5+5+6+6+7+7)+(8+8)

També li pot portar idees transcendents:

                                     2013=(3+1)*(4+1+5)*9/2*(6+5)+(3+5+8+9+8)    (p)
                                     2013=2+7+1+8+(2+8+1+8+2+84)*(5+9+0+5)    (e)
                                     2013=1*(6+1+8+0+3+39+8+8)*(7+4+9+8)-(9+4+8+4+8)+2+0  (j)


2013 és el 39è terme de la successió formada pels nombres els quals, n, n+1 i n+2 tenen el mateix nombre de divisors.

També és l'11è terme de la successió de terme general 1+(144+(50+(35+(10+n)*n)*n)*n)*n/120. No és pensi que és una successió qualsevol aquesta, no. És la successió dels coeficients del polinomi obtingut en realitzar el producte dels polinomis de (1+3x+6x^2+10x^3+...)*(1+3x^2+6x^3+10x^4+...). Ara bé, no sé pas si mai tindrà la necessitat de realitzar aquesta operació. És el 21è terme de la successió (9/2)*n^2-(15/2)*n que dóna la llista de coeficients de (5-2x)*(1-x^3)/(1-x)^4. I el 31è terme de 2*n^2+11n+12, successió que, segons Milan Janjic es fa servir per trobar el nombre de subconjunts amb unes determinades característiques que ara no em vénen de gust explicar tampoc. No crec que li interessin gaire per això.

El 2013 justament amb el 2557 formen un parell de Wallis. Aquestos parells compleixen que  on  és la funció divisor. Aquesta funció es defineix com la suma de les k primeres potències dels divisors naturals de n, on n és un enter. En resum,

 

Tot això ve d'un problema proposat per Pierre de Fermat (que és conegut per donar molts problemes) l'any 1657 i que és conegut com el problema dels primers de Fermat.

També 2013 és un nombre 2-Smith (un nom ben comercial, no creu? No li agradaria ser un 2-Smith?). I què és un nombre 2-Smith? Li intentaré explicar amb l'exemple del 2013. primer sumem les xifres del 2013: 2+0+1+3=6; els seus factors primers tal i com hem vist abans són 3, 11 i 61 i si sumem 3+1+1+6+1=12 que és el doble de la suma dels dígits del nombre. Aquest nombres són els nombres de 2-Smith.

Si escrivim el 2013 en base 2 (11111011101), en base 3 (2202120) i en base 5 (31023) i fem la suma dels dígits en cadascuna d'aquestes bases dóna el mateix resultat.

I també té propietats relacionades amb els nombres de Carmichael, amb nombres de Mersenne associats, quadrats perfectes en base 6...

No conto pas que li serveixi de res tot això que li he dit. Quan s'acabi l'any ja tindrà la seua pròpia idea del que és el 2013... que, per cert, és l'Any Internacional de l'Estadística (http://www.statistics2013.org/)

L'any de Higgs, del rescat, de l'11S i del dret a decidir.

Hores abans que la Tele 3 faci el típic resum de l'any, jo m'avanço i faig el meu. Es veu que el meu apunt anual sobre el resum de l'any agrada força als senyors lectors (i senyores lectores) del meu bloc i per tant estic obligat a oferir-los aquest servei.

Per mi ha estat l'any del bosó de Higgs, del Curiosity i dels neutrins. Però com això no ven i no és comercial i ja n'he parlat molt potser que passi a altres històries més normals, no? Anem al que interessa que és parlar de crisi, de retallades, d'EROs...

Amb un cinturó reaprofitat de tant fer-li forats per anant-lo estrenyint, enguany ni el romànic de la Vall de Boí s'ha salvat d'un ERO, paraula de moda els últims anys. No sé si recordar-li però enguany ha estat l'any del 21% d'IVA, de l'euro per recepta (tíquet moderador), del rescat (o crèdit avantatjós), del banc dolent (es veu que n'hi ha un més dolent que els altres), de l'amnistia fiscal, de la nacionalització de Bankia, de la no paga extra del personal concertat (i dels funcionaris) i dels 29M i 14N, que estan molt bé i que no serviran de res. Però tranquils (i tranquil·les) que res no ha caigut de més alt que Felix Baumgartner. Ni el Costa Concordia.

La que sí esperem que serveixi per alguna cosa és la manifestació de l'11S. Aquella manifestació pel pacte fiscal (o per les estructures d'estat) on tothom cridava in-inda-indapandància (en català oriental, no és cap errada tipogràfica) i que hi van anar 1.750.000 persones segons els meus càlculs, 1.500.000 segons la Urbana, 2.000.000 segons els organitzadors i el logaritme neperià de qualsevol d'aquestes xifres segons aquest personatge misteriós i sinistre que es diu Llanos de Luna. Un 11S provinent d'altres sigles famoses enguany, l'ANC de la Carme Forcadell i l'AMI amb Josep Ma Vila-Abadal al capdavant, aquest últim senyor que va començar l'any a UDC i ja no l'ha acabat.

Mentres els catalans estem ben farts i demanem #novullpagar, en aquell món sideral anomenat Madrit (entengui aquí Madrit com a concepte i no com a ciutat) el seu rei se n'anava a Botswana (país amb un creixement econòmic superior que Espanya) a caçar elefants. I mentres el rei caça elefants, el seu nét Froilán es dispara al peu amb escopeta i el seu gendre Iñaki fa obres de bona voluntat (pròpia) a l'Instituto Noos. I per molt que aquí protestem allà ens foten pels morros la llei Wert (#wertgonya), ens solten un "que se jodan" per part de la diputada Andrea Fabra i ens foten a parir l'Àlex Fàbregas per defensar les seleccions catalanes des de Londres 2012. I detenen a Diaz Ferrán que resulta que és el president de la seua patronal. Aquí anem dient Keep Calm i allà se'n riuen de naltres ballant el Gangnam style de PSY. Els videos de la regidora Olvido Hormigos mos ajudaven a alegrar una mica el dia. I per videos els que devia fer el Nacho Vidal enmig de la màfia xinesa del Gao Pring... van caure com a pringaos.

Si l'any que hem perdut a Neil Armstrong vam ser capaços d'enviar una sonda a Mart, els de Mercuri tenien enveja i van enviar una nau a Manel Bustos passades les eleccions del 25N. Aquelles del "Si miri bona nit" d'aquell senyor que no recordo el nom i que va presentar el PSC, molt contents perquè ja havien guanyat amb l'Hollande a la France. Quan es parla de triomfadors d'aquesta data sempre surt l'Oriol Junqueras i les CUP. Però l'humor de Paco Marhuenda i el de Pedro J a El Mundo ajuden molt... quina llàstima perquè pensava que el 21-12 s'havia d'acabar El Mundo i veig que encara continua tot i el bojos de lJosé Bretón i el de Newtown. Mentrestant Jordi Ausàs estava comprant tabac.

Culturalment hem perdut Esperanza Aguirre que ha dimitit. Sí, he dit culturalment perquè va arribar a ser ministra de cultura, no sé si ho recorden. Com si jo fos Secretari General de l'Esport. També hem perdut el Museu dels Joguets de Verdú que tanca portes, i això sí que sap greu. El romànic de Boí no el perdem ni que passi el Sandy per aquí, i el Museu Morera... no el perdrem perquè tot i que s'hagi aconseguit fer l'audiència pública no el tenim. Potser si portessim l'Ecce Homo de Borja... A Lleida hem inaugurat el Magical de Gardeny, que devia ser per compensar que el carrer la Tallada se n'anava tot per terra. No és l'Eurovegas de Sheldon Adelson ni el Barcelona World, però és el Magical de Gardeny, subvencionat en un alt percentatge gràcies al meu IBI i la zona blava que pago religiosament. I tot plegat perquè el Centre de Titelles se'ns quedés a mitges sense la Julieta Agustí, el Sidral sense l'Esteve Cuito, la pintura sense el Marcel·lí Bergé i els llibres sense la Teresa Pàmies. El dibuixant Mingote, l'escriptor Emili Teixidó, la premi Nobel de literatura Wislawa Szymborska, el Tàpies, el Fabià Estapé, el sabi del futbol Manolo Preciado, el patriota i meteoròleg Toni Nadal, l'actor Paco Morán, l'historiador Ainaud de Lasarte, el JR de Dallas, el Carlos Larrañaga han estat altres pèrdues sentides. També s'ha perdut la veu del José Luis Uribarri, la gràcia infantil del Miliki, la cutreria del Sancho Gracia, el desparpajo del Tony Leblanc, els records del Santiago Carrillo i... i...(posi-hi el que vulgui) de la Sylvia Krystel. I no totes les absències s'han de lamentar. En el cas del Manuel Fraga i del Peces Barba ho deixo a gust del consumidor.

I com enguany ens van tancar Megaupload i a l'estiu #fotunboqueanimore (tot i les 5 pedregades que ens va fotre préssic i pera enlaire) podríem agafar lo tren de la Pobla (el que queda) i anar cap al Pallars (a Síria ara no seria gaire bon moment d'anar-hi) a recuperar la zona devastada pels incendis de l'hivern. Els de l'Empordà i el de Rasquera ja van ser prou mediàtics. Al Pirineu hi hauríem d'anar a fer turisme ja que a Lleida mos han futut lo Castell ple de bastides i han tancat l'hotel Segrià (sí, han obert l'IBIS... però no és el mateix) i a veure si l'ERO temporal de Boí-Taüll és això, només temporal. Podem passar per aquesta autovia Rosselló-Almenar tan bonica com inútil mentres a la ràdio escoltem les cançons pòstumes del Marqués de Pota.  I si lo garrotín no l'acaba de motivar pot posar a Etta James, Johnny Otis,Whitney Houston, Kike Sierra (Radio Futura),  Michael Davis (MC5), Lucio Dalla, Davy Jones (Monkees), Jimmy Ellis (The Tramps), Benjamín Escoriza (Radio Tarifa), Greg Ham (Men at Work), Michael Clarke (Flying Burritos), Tommy Marth (The Killers), Josep Guardiola, Donna Summer, Herbert Reed (The Platters), Jon Lord (Deep Purple), Peter Jones (Crowded House), Bob Welch i Bob Weston (Fleetwod Mac), Robin Gibb (Bee Gees), Fontella Bass, Bernardo Bonezzi (Zombies), Scott McKenzie o CHavela Vargas.

El Lleida Esportiu desterrat al grup II de la 2aB despatxava el millor entrenador que ha tingut des de l'època Mané. Emili Vicente feia les maletes per culpa d'una estevada, i Gerson Bosch l'acompanyava. Per substituir-lo va arribar Toni Seligrat, l'home dels empats correctes. Una temporada on s'ha sentit la pèrdua de dos expresidents Joaquim Muntañola i Josep Banzo, i dos exjugadors Estanislao Basora i Miki Roqué, en circumstàncies molt diferents. Marc Márquez es proclamava campió de Moto 2 i el Lleida Bàsquet es transformava misteriosament en el Força Lleida enviant a última hora a l'Edu Torres no sé on. L'ICG Software d'hoqui tornava a l'OK Lliga, lloc d'on no ha de marxar mai més i ara són 4rts... el Lluís Rodero és un fiera. Tot i això mentres Saül Craviotto ens portava una medalla i l'Àngel Ros continua prometent per enèsim cop consecutiu adecentar els llocs d'entrenament per a piragüistes.

Finalment, per motius paternals i familiars he acabat l'apunt després del programa resum de la Tele 3... de tot el que he intentat expressar quedin-se amb el que més els interessi... m'ha quedat llarg i tot.

Bon 2013... i no va amb ironia... cregui'm...

P.D.: Sempre hi ha qui el dia 31 fa alguna cosa per tal d eno sortir als resums... avui ha mort el patriota Moisès Broggi. Cirurgià i metge, però sobretot un patriota.

Fontella Bass - Rescue me

Feia dies que no publicava cap necrològica musical, però pels volts de cap d'any ja acostuma a ser tradició que en caigui alguna.

Ha mort Fontella Bass. Sempre la recordarem per l'alegria i la qualitat del seu major èxit "Rescue me" de l'any 1965 i que no va arribar més en aquelles dates per culpa del "Satisfaction" dels Rolling Stones que estaven al mateix temps a les llistes... una putada... fots una cançó així i et trobes els Rolling al mig...

El gran públic en general vam descobrir el "Rescue me" no en l'època dels anys seixanta dels Chess Records sinó l'any 1990 (amb un error absolut d'un any amunt o avall) gràcies a una campanya publicitària d'American Express crec recordar. Va ser una època que va haver un interès pel soul gràcies a anuncis i bandes sonores. Va ser el resorgir de l'"I'm sorry" de Brenda Lee a la B.S.O. de "El rey pescador"; "Ain't no mountain high" de Marvin Gaye per culpa de Telefònica, "When a man loves a woman" de Percy Sledge redescoberta per Michael Bolton i Levi's, l'empalagosa "Unchained melody" dels Righteous Brothers gràcies a la B.S.O. de Ghost, el "Blue velvet" de Bobby Vinton en una campanya de Danone, "Mad about the boy" de Dinah Washington gràcies a Levi's també ... fins i tot la recordem gràcies a què era banda sonora d'un dels millors programes de la història de la ràdio del nostre país (i quan dic país dic país), el "Pasta Gansa" del Mikimoto, cada dia a Catalunya Ràdio de 12:15 a 13:00. També la vam redescobrir per culpa d'una horrible versió que va perpetrar Aretha Franklin (i que molta gent pensà que la cançó era seua) per un anunci de Pizza Hut i que es titulà "Deliver me" (crec). 

La cançó fou prou famosa perquè al llarg dels temps fos versionada per la cantant de country Linda Rondstad, Cher, Tom Jones, Bryan Ferry (res semblant a l'original), una més elèctrica de la Pat Benatar (dins de la banda sonora d'"Speed" del Keanu Reeves... la recordeu?)...

Pel que fa a Fontella Bass tot i haver estat publicants discos fins fa una dotzena d'anys, com a cantant no hi ha gran cosa a dir, un parell o tres més de singles i pari de contar, "You'll miss me", "Don't mess up a good thing" o "Recovery" de la mateixa època.

Va morir ahir nit (26 de desembre) en un hospici de St Louis, la seua ciutat natal, segons va informar oficialment Meuka Mitchell, una de les quatre filles de la cantant i del trompetista de jazz Lester Bowie mort el 1999. Ha mort amb 72 anys sense diners i en la indigència.

Com diria Mariano Rajoy... "Rescue me"..

El 2012 científicament parlant.

En aquest apunt avorrit em dedico a comentar el que la publicació Science considera, amb un criteri més o menys acceptable, els 10 grans descobriments científics del 2012. Intentaré fer-los-hi entendre... intentaré... 

1) Una de les notícies de l'any, del segle i de la història va passar aquest juliol. El 4 de juliol, al CERN i gràcies als experiments de l'LHC apareix la partícula que els físics portaven més de 40 anys buscant i que Peter Higgs va predir, el bosó de Higgs. Aquesta partícula és imprescindible per acabar de quadrar aquest trencaclosques que ni els físics teòrics entenen que és el model estàndar de partícules. Podeu llegir l'apunt que vaig fer sobre el tema en el seu moment. És la notícia de l'any... però no la veureu en cap resum... bé, en aquest bloc sí perquè molt normal, ja ho sap vostè, no ho sóc jo.

2) Els científics de l'Institut Max Planck d'Antropologia Evolutiva de Leipzig (Alemanya) -fixi's en els països que aniran sortint en aquest apunt del bloc- han aconseguit enguany seqüenciar el genoma complert dels Denisovans. No sóc expert en biologia però es veu que la cosa és molt important. Els Denisovans van aparéixer en escena el 2010 i només van aportar fóssils. Amb només 10 mg d'os de dit d'un Denisovan es va poder extreure l'ADN i gràcies a una nova tècnica informàtica es va poder seqüenciar cada posició del genoma 30 vegades. A més, com la ciència és la professió més solidària que existeix els investigadors ho van compartir a Internet en el seu web. Això és només el començament de tot l'estudi... 

3) Al mes d'octubre a la Universitat de Kyoto (Japó) es van obtenir els primers òvuls de cèl·lules mare. La cosa va funcionar amb rates. Tot i ser un avenç importantíssim estem molt lluny de poder experimentar-ho en humans. Però si que es pot aprofitar tota la informació per estudis sobre la fertilitat de la dona... això diuen. Ja sap que va dir Nikola Tesla sobre la ciència: "El científic no té per objectiu el resultat immediat, el seu deure és posar les bases per tot allò que encara està per arribar".

4) L'arribada del Curiosity a Mart, tot i els conspiranoics, ha estat un fita espacial immensa i bestial. Com el tema aquest ja l'he tractat al bloc alguna vegada aquest cop els dono festa. Pot llegir l'apunt "El Curiosity dispara raigs làser a Mart!" . Pot ser una bona excusa per aixecar-se de la taula per no discutir amb cunyats el dia de Nadal.

5) Tornem a la física dura i anem fins als Estats Units perquè al laboratori de l'accelerador SLAC a Califòrnia on gràcies al raigs X han trobat un enzim clau en el paràsit que provoca l'anomenada malaltia de la son. Gràcies a les fonts de llum de sincrotró que pot desxifrar proteïnes la mosca Tsé-Tsé ho tindrà més complicat. Ara bé, Pere Navarro podrà continuar fer-nos dormir. Enguany, i aprofitant l'apartat, es va posar oficialment en funcionament el sincrotró ALBA de Cerdanyola del Vallès. Pot llegir sobre l'ALBA en l'apunt que vaig fer en motiu de la visita amb els meus alumnes. Un honor. Veig que m'estic fent molt autobombo avui...

6) Científics de la Universitat de Minnesota desenvolupen una nova tecnologia d'edició del genoma, molt més barata i ràpida. Sí, ja veu que en ciència el fet que sigui barat també és important. Gràcies a això podem treballar amb l'ADN d'animals i poder investigar sobre malalties humanes.

7) Al mes d'abril (i ara me n'adono que no vaig fer article al respecte!!) els exòtics fermions de Majorana donen la cara. És un descobriment èpic perquè s'ha trigat 75 anys en poder demostrar l'existència d'aquesta curiosa partícula que va postular Ettore Majorana el 1937. La fita es va obtenir a la Universitat de Delf (Holanda) a càrrec del físic Leo Kouwehoven. Així en poques paraules els puc dir que són partícules que són matèria i antimatèria al mateix temps i que s'anhilien a si mateixes. Podrien ser utilitzades en computació quàntica.

8) Més de 400 científics de l'anomenat Projecte ENCODE van descobrir que allò que anomenaven ADN escombreria (ADN basura) és en realitat informació útil i importantíssima. Ja veu. Al setembre van presentar a Londres uns resultats extrets a partir de 1500 experiments explicats en diverses publicacions com Nature,  Genome Research i Genome Biology. Entre d'altres aplicacions, aquest ADN residual serviria per a determinar per quin motiu diferents pacients iguals amb la mateixa malaltia evolucionen d eforma diferent.

9) El poder de la ment... el mateix equip científic de la Universitat Johns Hopkins de Baltimore que havia aconseguit moure un cursor en una pantalla mitjançant registres neuronals del cervell, va aconseguir que persones amb paràlisi cerebral poguessin moure un braç mecànic amb la seua ment i dur a terme moviments complexos. La tecnologia encara és experimental (i molt cara!) però els científics del ram tenen l'esperança que això permeti millorar la fabricació de pròtesis.

10) I per últim tornem als neutrins. Fixi's com només es parla de física de partícules i de genètica. L'experiment fet a l'abril a Daya Bay (Xina) va demostrar que aquestes partícules que són generades pel Sol i altres objectes celestes es transformen en antineutrins tau mentres viatgen a velocitat de la llum. Són com la meua senyora que pot fer moltes coses alhora. Aquests neutrins podrien ajudar a explicar per què l'Univers té tan poca antimatèria.

I tranquil (o tranquil·la) que ja he acabat. Només espero que hagi gaudit una estoneta llegint i, escolti'm, ja té temes de conversa per les sobretaules d'aquest Nadal. Potser ningú l'acompanyarà en la conversa, però vostè quedarà molt bé.