El dia en què va morir la música

Dia mundial de la lepra. Dia europeu de la salut sexual. Jornada mundial del malalt. Dia internacional de la llengua materna. Dia internacional del transplant. Dia mundial del glaucoma. Dia de les Nacions Unides pels Drets de la Dona i la Pau Internacional. Dia espanyol de les malalties renals. Dia internacional de l'eliminació de la discriminació racial. Dia mundial de la son. Dia metereològic mundial. Dia mundial de la tuberculosis. Dia internacional de la solidaritat amb el personal detingut i desaparegut. Dia mundial de la conscienciació sobre l'autisme. Dia internacional de la informació sobre el perill de les mines. Dia internacional del Poble Gitano. Dia mundial del Parkinson. Dia mundial de la veu. Dia mundial de la propietat intel·lectual. Dia mundial de la seguretat i salut laboral. Dia mundial de les Telecomunicacions i de la Societat de la Informació. Dia mundial sense tabac. Dia mundial de la resa de consciència de l'abús i maltracte a la gent gran. Dia mundial de la lluita contra la desertització i la sequera. Dia internacional de la lluita contra l'ús indegut i el tràfic ilícit de drogues. Dia mundial de la menopausa...

I podria continuar. No sé si l'objectiu del senyor (o senyora) que es dedica a pensar tots aquests dies mundials i internacionals (no sé quina deu ser la diferència entre un dia mundial i un dia internacional) és omplir els 365 dies (366 si és de traspàs) de l'any amb causes moltes d'elles rocambolesques. Sinó ja em dirà vostè què hem de fer per celebrar el Dia internacional per a la prevenció de l'explotació del medi ambient en la guerra i els conflictes armats. Perquè s'ho vagi pensant li dic que és el dia 6 de novembre.

I tant pensar, i ningú cau en què el 3 de febrer va passar a la història com el dia en que va morir la música (The day the music died). Completament desapercebut ha passat el 3/2/2009 dia en que s'han complert els 50 anys de la mort en accident d'avió de 2 joves promeses del rock'n'roll: Buddy Holly i Ritchie Valens... i de Big Popper, que aquest que diguem no era molt promesa.

Buddy Holly, conegut per les seves ulleres, era el més conegut de tots. Famoses van ser les seves Peggy Sue, Oh Boy o Raining in my heart. Ritchie Valens (de nom Ricardo Valenzuela) només tenia 17 anys, acabava de començar i ja havia tret un gran èxit que els sonarà a tots vostès, La bamba. Diguem que Big Popper al costat d'aquests altres senyors era un pobre home.

Qui va treure més profit de la situació va ser un tal Don McLean, venedor de diaris aquell 3 de febrer, el qual a l'any 1971 se li va acudir composar el famós American pie (res a veure amb la peli ni amb les MQMF). Una cançó que les discogràfiques no volien publicar per considerar-la massa llarga (8:33 per una cançó en aquell temps era enorme!!) i que després es devien estirar els pèls perquè va estar nº1 unes quantes setmanes. La cançó està dedicada al "day the music died" rememorant l'accident d'avió. Va arribar a ser tan famosa que l'han versionat des de Eddie Vedder (Pearl Jam), Tori Amos, Chris de Burgh, Madonna i el plom del Garth Brooks el dia de la presa de possessió de Barack Obama.

Us deixo amb una de les estrofes més famoses de la història de la música... A long long time ago
I can still remember how that music used to make me smile. And I knew if I had my chance

that I could make those people dance and maybe they'd be happy for a while. But February made me shiver with every paper I'd deliver Bad news on the doorstep, I couldn't take one more step I can't remember if I cried when I read about his widowed bride. But something touched me deep inside the day the music died... And the three men I admire most: the Father, Son and the Holy Ghost They caught the last train for the coast, the day the music died
And they were singing: bye-bye Miss American Pie...