Aquest grup amb nom una mica estrany es va formar l'any 1968 a la ciutat de Champaign, que no està ni a la vora de Vilafranca ni a la Borgonya, sinó que és a Illinois. La formació estava composta pel seu líder, el guitarra Gary Richrath, el cantant Kevin Dronin, el teclista Neal Doughty, el baix Bruce Hall i el bateria Alan Gratzer. Segons expliquen ells mateixos les seues principals fonts d'inspiració foren Ted Nugent i Bob Seger. El nom dels REO Speedwagon prové d'una marca de camions de bombers fabricat per la companyia Ransom Eli Olds i que feia la competència a General Motors, i pel que es veu que aquest nom els va fer gràcia.
Des de que es van formar van començar de seguida a fer gires cada cop amb més gran èxit de públic. El seu rock ben elaborat el podeu escoltar en "You get what you play for" (1977), el seu setè però primer gran disc -abans n'havien publicat alguns altres com "REO Speedwagon" (1971), "REO TWO" (1972), "Riddin' the storm out" (1973), "Lost in a dream" (1974), "This time we mean it" (1975) i "REO" (1977) tots ells molt obviables en conjunt- i que resulta ser un doble en directe. Toma ya! Tot i que no va assolir posicions molt altes en llistes va vendre més d'un milió de còpies i va demostrar que els REO eren una banda molt més de directe que de gravació.
Un any després enregistren "You can tune a piano, but can't tuna fish" (1978) -al tanto amb el títol del disc!- i "Nine lives" (1979), però a ells que els anava la marxa el 1980 tornen al disc doble amb "A decade of rock'n'roll", un grandiós recopilatori que arribà a ser disc d'or.
Res no semblava que podien arribar a superar aquests dos discos dobles, però el 1981 els arriba l'èxit en disc i single que finalment els ajuda a arribar al número 1 de les llistes. El disc "Hi infidelity" (1980) i el single "Keep on lovin' you". Aquest àlbum es situa com el 24è disc més venut de la dècada dels 80 amb més de 9.000.000 de còpies. D'aquest disc també destaco "Take it on the run", una balada escrita per Richrath i que el vocalista Kevin Cronin interpreta amb el seu propi estil.
Amb aquest disc veuen la llum que el que dóna és el rock més comercial i els següents àlbums aniran en aquest estil: "Good trouble" (1982) i "Wheels are turning" (1985). I en singles destaco "Keep the fire burning" (82) i el segon i darrer número 1 del grup "Can't fight this feeling" (1985).
El grup ha continuat gravant -"Life as we know"! (1987), "The Earth, a small man, his dog and a chicken" (1990)- i fent gires combinant hard rock i balades apegaloses, coses que les seues audiències no acaben de conjugar al mateix temps. Podríem escollir com a cançons representatives "That ain't love" (1987), "In my dreams" (1987).
Tot i que Richrath era un bon guitarrista, el grup en conjunt no tingué prou força per atreure els fans que els anys 80 idolatraven Journey, Styx o Starship. REO era la imatge del grup sense líder que no va saber reaccionar als seus pocs èxits. Ara, Gary Richrath ens ha deixat als 65 anys.
Tot i que Richrath era un bon guitarrista, el grup en conjunt no tingué prou força per atreure els fans que els anys 80 idolatraven Journey, Styx o Starship. REO era la imatge del grup sense líder que no va saber reaccionar als seus pocs èxits. Ara, Gary Richrath ens ha deixat als 65 anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada