Nascut a Nova Orleans, als 10 anys Antoine Domino ja va aparèixer per primer cop en públic cantant i tocant el piano, el seu mestre era el seu cunyat Harrison Verrett. Curiosament, la seua feina gairebé l'impedeix continuar amb el piano, ja que mentre treballava en una fàbrica de llits una de les màquines va estar a punt de tallar-li els dits, però paradoxalment els exercicis de rehabilitació d'aquest accident van fer que encara dediqués més hores al piano per millorar el seu estil. Amb dinou anys es casà amb la seua nòvia de tota la vida, Rose Marie, i per a completar els ingressos familiars tocava el piano en un club de la ciutat. I va ser en un d'aquests locals, The Hideaway, on fou descobert per Dave Bartholomew, qui li oferí un primer contracte amb Imperial Records. Tocava sota el nom d'Antoine Domino en el grup de Billy Diamond. Antoine era una home gros, de més de cent quilos, i amb l'humor que el caracteritzava es posà el sobrenom de Fats Domino. 
La seua primera gravació fou el single "The fat man" (1949), una cançó que seria el primer de 36 singles consecutius en el Top 40 durant 8 anys. Encara que no n'eren conscients en aquell temps, molts consideren que aquesta és la primera gravació genuïna de rock'n'roll i de l'estil anomenat New Orleans. La cançó arriba al nº6 de les llistes de rhythm and blues i el single no va deixar de vendre's durant molts anys de tal manera que l'any 1953 aconseguia la xifra d'un milió de còpies venudes del single.
Aquest single i els següents que gravaria fins el 1952 eren enregistrats amb la banda de Diamond. A partir del 52 Fats Domino forma el seu propi grup d'acompanyament i fruit d'això el single "Goin' home" torna a encapçalar les llistes d'èxit. L'any 1954 mentre Bill Halley publicava la cançó considerada com el naixement del rock'n'roll "Rock around the clock" i Elvis començava a fer les primeres gravacions per a Sun de Memphis, Fats protagonitzava una gran gira per tots els EUA per a divulgar aquest nou estil sota el nom de Top Ten Rhythm ans Blues Show.
El rock'n'roll era un moviment mal vist per alguns sectors de la societat i Fats Domino comença a patir aquesta repressió quan la policia suspèn una actuació a Bridgeport (Connectitut) perquè un concurs de ball de rock'n'roll havia acabat en un "gairebé-disturbi" en dies anteriors. L'estiu del 1955 el deliri pel rock'n'roll ja s'ha generalitzat en tot el jovent americà i Fats Domino amb el single "Ain't that a shame" entra en les llistes d'èxit generals a la posició 10 i mantenint-se 13 setmanes. No pujà més en la llista pel boicot que li va fer una altra companyia que publicà el mateix tema gravat pel cantant blanc Pat Boone i que sí arribà al primer lloc.
La seua popularitat ja està al més alt nivell i la revista Billboard el considera com el millor cantant de rythm'n'blues dels anys 1955 i 1956. Són anys on és l'amo i senyor de les llistes: "I'm in love again" (1956), "Blueberry Hill" (1956) -cançó clàssica del country en la qual Domino es fixà en la versió de Louis Armstrong del 1949, Carl Perkins va reconèixer que en els locals blancs on sonava aquesta cançó la gent ballava música negra per primer cop-, "Blue monday" (1957) -que serví d'inspiració 25 anys després pels New Order-, "I'm walking" (1957) -perfecte rock d'estil New Orleans- , "Valley of tears" (1957) per citar-ne només alguns dels setze singles que va posar en llista.
El seu estil en directe com a cantant no era agressiu ni excepcional, la seua imatge sobre els escenaris era sòbria i tranquil·la però es va formar com una dels motors i líders del naixement del rock'n'roll i es converteix en el cantant millor valorat pel públic de color. La popularitat el porta a la gran pantalla en les pel·lícules The girl can't help it i Shake, rattle and roll, no com actor sinó com a showman. També és protagonista de "Rock and roll show" de Frankie Lymon al Paramount Theatre de Nova York, el 1957 és l'estrella principal de "Greatest show of 1957" i el 1961, en plena explosió del twist, és cap de cartell del "The Biggest Show of Stars" juntament amb Chubby Checker.
Mentrestant continuen els èxits "Whole lotta loving" (1958), "I want to walk you home" (1959), "Be my guest" (1959), "Walking to New Orleans" (1960), "My girl Josephine" (1960), "Jambalaya" (1960)... aquesta última també coneguda per una versió de Coyote Dax el 2003 i de la quan prengué el nom artístic el crooner madrileny del rock'n'roll Kike Jambalaya, recordo el gran "Solamente es rock'n'roll" del 1992.
A partir dels anys 60 comencen els temps més fluixos de gravacions, els canvis de discogràfica d'Imperial a ABC, d'ABC a Mercury i de Mercury a Broadmoor, la discogràfica que ell mateix creà. El seu major reconeixement en aquesta dècada li ve gràcies al "Lady Madonna" dels Beatles que Paul McCartney composà en "estil Domino" segons ell mateix reconeix i que Fats versionà l'any 1968. També el rockabilly sevillà dels Loscomotoras s'atreví amb aquest estil amb "Mi chica Teddy" (1989).
Assidu animador de vetllades a Las Vegas, les últimes dècades Fats Domino actuava amb regularitat a Europa, sent el prototip de músic incombustible, somrient, bonachón, clàssic del rock'n'roll. Ara ha mort als 89 anys a Harvey (Louisiana).
Altres articles relacionats:
- Chuck Berry.
- James Cotton.
- B.B. King.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada