El 1947 va néixer a Madrid Francisco José Andión, conegut com a Patxi, però amb arrels familiars a Azpeitia. D'adolescent ja començà a tocar en un parell de grups de música -Los Silvers i Los Camperos- i en un altre de temes populars del folklore basc que no han passat pas a la història del rock. Vist l'èxit va decidir dedicar-se a la cançó d'autor. El seu tret més distintiu era la seua potent veu que va mantenir durant tota la carrera.
Com a bon cantautor i futur doctor en sociologia compromès amb la causa, es traslladà el maig del 68 a París i aquella vivència el marcà profundament, i mentre es dedicava a la vida bohèmia feia les seues primeres intervencions cantant en locals del barri llatí, a l'estació de metro del Boulevard Saint Michel i al cabaret La Candelaria influenciat enormement per Jacques Brel. A causa de la mili va haver de tornar a Espanya a defensar el todo por la patria. Aquell maig del 68 parisenc i la primavera de Praga -també la guerra del Vietnam als EUA- va veure néixer el que s'anomenà cançó protesta, cançó testimoni o cançó cívica tal i com ho anomenà Raimon. Víctor Manuel, Maria del Mar Bonet, Manolo Díaz, Paco Ibáñez, María Ostiz, Luis Eduardo Aute, Lluís Llach són alguns dels noms de l'època juntament amb Andión.
A través de Luis Eduardo Aute coneix a Mari Trini i comença a compondre cançons per a ella juntament amb Carlos Montero. A partir d'aquest moment directius de discogràfiques escolten les seues cançons i comencen a confiar en el seu talent com a compositor però encara no com a cantant. Tanmateix, el 1969, Sonoplay publica un primer senzill seu... que no arribà a escoltar ningú perquè la censura franquista hi va passar per sobre. Les dos cançons censurades del single eren "Canto" i "La Jacinta", aquesta última explicant la història d'una prostituta.
Tot i això Sonoplay continua confiant en ell i poc després d'aquest afer publica el seu primer llarga durada "Retratos" (1969). El disc aconsegueix passar la censura però ni els seus continguts ni la seua veu ronca no és considerada comercial per les emissores de ràdio espanyoles. Vaja, un desastre. En el disc s'incloïen els temes anteriors i altres com "Rogelio" i "Esteban", retrats de perfils humans tal i com diu el títol del disc. A "Rogelio", per exemple, explica la història d'un home que ascendeix de categoria social oblidant completament el seu origen humil.
Tot i els fracassos inicials Patxi no es doblega i continua en la seua línia publicant "(Once canciones entre paréntesis)" (1971) ara amb Philips. En aquest disc s'inclou "Samaritana" com a tema principal i amb el qual li arribà la maduresa convertint-se en un dels gran cantautors de l'època. També cal destacar la lletra de "Veinte aniversario, palabras" -popularitzada també per Massiel- la crònica del desamor d'una parella que porta vint anys convivint "Qué helada está la casa, será que está cerca el río, o es que estamos en invierno y están llegando los fríos". També són d'aquest disc "Y es mar" i "Habría que saberlo".
Els seus discos eren compromesos amb la lluita antifranquista i retrataven la societat de l'època. A poc a poc la seua música es va anar fent lloc entre els seguidors d'aquest tipus de cançó sent el seu període més prolífic els últims anys del franquisme (si és que va haver últims anys del franquisme) i els primers de la Transició (si és que va haver-n'hi). La llarga llista dels seus elapés en aquesta època és "Palabra por palabra" (1972), "Posiblemente" (1972), "Iparraguirre" (1973), "A donde el agua" (1973), "Como el viento del norte" (1974), "El libro del buen amor" (1975), "Viaje de ida" (1976), "Cancionero prohibido" (1978) i "Arquitectura" (1979).
D'aquesta època i del disc "A donde el agua" és, possiblement, la seua cançó més popular i únic número 1 en llistes "Uno, dos y tres", un tema dedicat al mercadillo madrileny del Rastro, on ell vivia. Una cançó que s'ha utilitzat en moltes ocasions i que jo recordo en un programa de Ràdio Lleida que feien a inicis dels 80 per les tardes i on la gent trucava a oferir coses velles que altra gent necessitava. Era molt petit però a casa el tenien sempre posat, es deia El rastro i potser el presentava la Maite Menal. Per cert, al començament del carrer Sant Antoni de Lleida hi ha un carreró sense sortida amb el nom erroni del carrer Rastro ja que originàriament era dedicat a José Antonio Castro Queralt, algú en algun moment va canviar una C per una R. També d'aquest disc és "El maestro", una cançó inspirada en un professor d'idees progressistes.
A "Como el viento del norte" musica "Verde que te quiero verde" de Federico García Lorca i també inclou "Porque me duele la voz" que tal i com estem a Catalunya la lletra la podríem recuperar.
A mitjans dels anys setanta fa incursions en el món del cinema i aconsegueix cert respecte com a actor. Va participar en pelis com "El libro del buen amor" amb la banda sonora feta per ell a partir de musicar poemes de l'Arcipreste de Hita. La companya de repartiment era la Miss Univers Amparo Muñoz amb qui s'acabaria casant, però el matrimoni durà 14 mesos. També participaria en sèries com Brigada central o Página de sucesos i en la fabulosa adaptació del musical de Lloyd Weber Evita amb Paloma San Basilio de paper principal i en el qual interpretava el Che Guevara.
Els últims discos "Amor primero" (1983), "El balcón abierto" (1986) i "Nunca nadie" (1999) ja els feia amb molta tranquil·litat i espaiats per dedicar-se a la seua carrera d'actor. D'aquesta època són els temes "Amor primero" que cantà amb Mocedades, "María" una versió de Lucio Dalla i "General" una versió de Francesco de Gregory. Del 1986 és el tema "Si yo fuera mujer" un tema que va ser polèmic en el seu dia i que és una ferotge crítica al masclisme: "Si yo fuera mujer a mí no me tocaba un tonto con coche, música de fondo y pose de John Wayne, me daría el gusto de violarle a él. Y así, nada de igualdad, muerte al violador, premio a la infidelidad, desearía tomar eso que ellos llaman nuestra libertad. Si yo fuera mujer yo me tendría que querer. Si yo fuera mujer no me casaría, nada de sostén, nada de pastillas, que las tome él, y ahora que lo sabes, ahora tómame". "Nunca nadie" va ser un recopilatori d'antics èxits.
En els últims anys també va tenir faceta d'escriptor amb llibres de poemes i la novel·la "La virtud del asesino" (1997) que va ser passada a la pantalla per Roberto Bodegas. L'any passat va publicar el disc "La hora lobicán" per a commemorar els 50 anys de carrera. Ara ha mort als 72 anys víctima d'un accident de trànsit a Soria.
Articles relacionats:
- Camilo Sesto.
- Javier Krahe.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada