Els Pogo (sí, amb g) es van formar després de la dissolució de Buffalo Springfield, on tocaven la guitarra i cantaven Richie Furay i Jim Messina. Acompanyats de Rusty Young a l'steel guitar, Randy Meisner al baix i George Grantham a la bateria debuten el novembre de 1968 al mític Troubadour Club de Los Ángeles. Després d'uns primers concerts tenen problemes legals amb els propietaris dels còmics Pogo, amb la qual cosa i per evitar problemes es canvien el nom pel de Poco.
El primer disc els arriba aviat "Pickin' up the pieces" (1969) amb el tema que dona títol com a més representatiu. Ja veieu l'estil per on van les coses i a més a la lletra ho deixen clar: folk, country, bluegrass... Però el grup té una vida tan sacsada que entre novembre i juny, Meisner plega veles. Així que li proposen a Timothy Schmit però s'hi nega i es queden en ... quatre.
El segon disc va ser "Poco" (1970) que inclou una cançó que els donà força repercussió "You better think twice". Aquí és Jim Messina qui veu que li van les coses bé i és ell qui abandona el grup per començar carrera en solitari (carrera que sort va tenir pels duets amb Kenny Loggins, tot s'ha de dir). I aprofitant que els Poco estan venent uns quants disquets, Timothy Schmit s'ho repensa i diu... mira, potser que ara sí que em posi al grup. Al mateix temps, substituint Messina apareix la figura del guitarrista Paul Cotton. Cotton provenia de la Illinois Speed Press, una banda de blues rock psicodèlic que va enregistrar dos elapés: The Illinois Speed Press (1968) i "Duet" (1970). Si he de destacar algun tema d'aquesta etapa de Paul Cotton ho faria amb "Get in the wind" i "Sadly". Anteriorment havia enregistrat alguns singles més garage d'aquella època amb una banda de nom The Rovin' Kid, un d'aquests singles és una versió ni més ni menys que del "My generation" (1966) de The Who i que no he trobat a Youtube.
Amb tot aquest guirigall continuen publicant amb cert èxit el directe "Deliverin'" (71) i "From the inside" (1971). Temes com "Just for me and you", "Railroad days", "I guess you made it" i "C'on" són els que trio com a representatius. El gener de 1973 plega gairebé el que quedava, Richie Furay, un dels líders de la banda. Sense Furay ni Mesina van ser Paul Cotton i Schmit els que van agafar protagonisme i liderar el nou projecte dels Poco. Justament amb aquest nou lideratge arriben dos excel·lents discos: "A good feeling to know" (1973) i "Crazy eyes" (1973). Destaco, per exemple, "A good feelin' to know", (titular a les espanyes com "Es bueno saberlo"), "Go and say goodbye" escrita per Stephen Stills i "Magnolia".
I potser el seu moment de major èxit és el 1974 amb "Seven", però sobretot sobretot ho fou l'elapé "The rose of Cimarron" (1976). El single "Rose of Cimarron" escrit per Rusty Young ho va petar tal i com es diu ara, potser és la seua cançó més coneguda. Tot molt country. Del disc "Seven" és "Faith in the families".
Amb "Indian summer" (1977) tornen al seu estil country més tradicional, això no acaba d'agradar i tornen a tenir un daltabaix en la formació, per exemple Schmit se'n va als Eagles a substituir Randy Meisner. La veritat és que tots aquest grups de country-rock no van parar de passar-se músics dels uns als altres (Poco, Eagles, CSNY, Byrds, Flying Burrito Brothers, Buffalo Springfield...), vaja, tot molt hippie. Curiosament tornen a l'èxit en ple desgavell amb "Legend" (1979), l'únic disc d'or que han aconseguit i quan als Poco només els queda el nom. D'aquest disc són "Crazy love", "Heart of the night" i "Legend".
Després de tres discos més, el 1984 Furay, vist que ell no s'ha menjat ni una rosca i vist el semièxit comercial dels Poco uns anys abans intenta reunir la banda en el disc "Inamorata" que no entusiasma ningú. Tanmateix, el 1989 amb Messina, Meisner, Furay, Young i Jeff Porcaro dels Toto a la bateria publiquen "Legacy" amb una cançó que m'agrada molt "Call it love", per mi la millor dels Poco. Tot s'ha de dir que és un tema que no té res a veure amb el seu estil tradicional. Per cert, en aquest disc Richard Marx canta en "Nothin' to hide".
Tot i no participar en aquest últim disc Paul Cotton no va deixar de tocar amb els Poco al mateix temps que va començar carrera en solitari. El millor, el seu primer disc "Changing horses" (1990) amb la versió de "Heart of the night". En aquest disc hi participa Christopher Cross en els temes "I can hear your heartbeat" i "High water". En un estil molt country -només cal veure la portada- publica "Firebird" (2000). Seguidament "When the coast is clear" (2004) on Peter Cetera l'acompanya al clàssic seu "Barbados"; "The sunset kid" (2008) i "100% Paul Cotton" (2014) produït per ell mateix on reversiona alguns temes de la seua etapa amb Poco, banda de la qual es retirà definitivament el 2010.
Ara Paul Cotton ha mort als 78 anys de sobte i sense que se n'hagi fet pública la causa. I aquest era el sentit de l'article. El que no sabia és que Rusty Young va morir el 21 d'abril d'enguany als 75 anys d'un atac de cor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada