Sisco Sapena, Emili Bayo i Pepito Montardit

Quan des de Lleida anem defensant el nostre Museu i el nostre regadiu, a Barcelona continuen xiulant el Pont sobre el riu Kwai mentres van mirant al toll d'aigua que tenen allà, val més que ens dediquem a mirar que podem fer nosaltres mateixos (i mateixes).

Per això avui toca un article d'aquells de Lleida-Lleida-Lleida (o Lleida al cub). De tres homenots que ben bé poden portar el nom de Lleida al món sense necessitat d'haver de passar per Can Fanga. Que sí, que sí.

1) El primer lleidatà que es va fer notar als Estats Units va ser el Gaspar de Portolà. Sense ell no existira Hollywood per exemple (que fort!). Després hi va anar a triomfar l'Enric Granados, el Joan Oró, el doctor Roc Pifarré o el Custo Dalmau. Però ara cal afegir de manera extraordinària al Sisco Sapena, un paio que no té el cul quiet i que volta més que el gos del Xero. El Sisco, famós per haver creat Lleida.net, l'operadora de SMS més gran de l'estat (que em perdoni José Bono per dir estat i no Ejpaña) ha obert oficina a la Michigan Avenue de Miami (que sona l'òstia de bé i de lluny això). I sap com li ha dit a l'oficina? Pensi, pensi... Lleida.net USA Inc. Guaiti vostè! Tantes campanyes d'Ara Lleida i aquest senyor ja ens està promocionant al mig de Miami. A veure si no hi cabrem aviat a Alguaire!

2) L'Emili Bayo i el Txema Martínez han creat una nova editorial lleidatana: Alfazeta. Ja era hora que aquell pirata del Pagés Editors tingui competència. Com no podia ser d'una altra manera, el primer llibre editat és sobre Lleida. Amb el nom de Lleida és femení ens presenten un llibre amb les biografies de lleidatanes (i no lleidatans) il·lustres a càrrec de Conxita Mir. Des de les doctores Martina Castells i Zoe Rosinach, pedagogues com Maria Rúbies, escriptores com Maria Mercè Marçal, personatges nobles com Aurembiaix d'Urgell o Elisenda de Montcada i llegendaris com Maria Sauret.

3) I per últim un record a lo Pepito Montardit. No és que hagués anat molt lluny a promocionar Lleida, de fet el pobre home gairebé no es va moure del camí de dalt de la Partida de Vallcalent, però va ser un gran defensor de l'horta lleidatana, la nostra marca de la casa que l'AVE ha mig trencat i la variant sud pot acabar de fotre potes enlaire. Des de l'ajuntament del qual va ser regidor per CIU durant la primera legislatura fins a l'Associació de veïns de la Partida de Vallcalent. Un mestre de la botifarra, de la pagesia i de les aringades a la brasa. Un altre homenot que necessita un carrer a Lleida, si pot ser al mig d'uns pressiguers i d'uns perers.

Meme del 7

El Meme del 7 és un nou joc entre blocaires. Els blocaires hem de compartir 7 fets sobre nosaltres mateixos (i mateixes) i un cop fet hem de convidar 7 blocaires més perquè facin el seu propi meme. A mi m'ha convidat la kweilan. El meu meme serà dedicat a 7 persones que han influit notablement sobre mi durant aquests 33 anys de la meva vida:

-La meva iaia. No és cosa d'ara això que els néts ens criem amb les iaies. Jo també em vaig criar amb la iaia mentre ma mare treballava a la botiga de betes-i-fils del carrer Vallcalent. La iaia em venia a buscar al cole, em feia el berenar, véiem junts Barrio Sésamo i em feia el sopar. El dissabte a la nit anava a dormir a casa seva al carrer Llopis i sempre em feia uns ous ferrats amb patates (sense que ma mare ho sàpiga). Diumenge per esmorzar tocava xocolate amb xurros que el iaio anava a comprar al mercat del Pla de bon matí.

-El Josep Lluís Seoane. Va ser el meu professor de referència durant l'EGB. El meu tutor de 4rt. Vaig tenir uns desastres de professors a 1r, 2n i 3r. A 5è també. Un mal record impressionant d'uns individus que en aquell temps van exercir de professors quan es podien haver dedicat a enterramorts, guardavies o llimpiabotes. El Seoane va ser tot diferent. Un gran home i un bon professor. Un dia em dedicaré a recordar el nom d'aquells personatges que es dedicaven a fotre'm òsties amb un regle de fusta.

-El Paco Clavera. Em posaria de peu per parlar d'aquest petit (i calb) home. Odiat per la majoria de gent de la meva quinta però admirat per mi. Sí, és veritat, era fatxa i portava una corbata de l'Espanyol. Però un bon matemàtic. A 2n de BUP va ser qui em va fer veure la llum de les matemàtiques (òstia, que rimbombant ha quedat això). Sempre recordaré una frase seva que deia "Sólo hay dos cosas en esta vida a las que les tengo miedo: los toros y las integrales"... i la subscric al 50%... una integral fa pànic! Però és un art resoldre-la.

-El Miquel Sánchez. Un dels amics de l'adolescència. L'any 1989 sempre el veia amb una guitarra i un sarpat d'LP's sota el braç. En aquella època la música simplement l'escoltava i punt. Ell va ser el culpable que a partir de llavors, les cases on he viscut (i visc) s'anessin omplint de vinils i cd's de colecció. El recordo com el meu descobridor dels U2 i dels Dire Straits, entre molts d'altres. I també recordo a sa germana...

-El senyor Carlos Finali. No l'he conegut personalment. Només he parlat algun cop per telèfon amb ell. És la persona que més sap de música del món (o de l'Univers). El vaig descobrir quan ell estava a Cadena 100. Una frase seva per mi era com un resum d'una enciclòpedia musical. Coneix tots els discos de tots els artistes de tots els temps. L'única enciclòpedia que m'he llegit de la A (ABC) fins a la Z (ZZTop) ha estat la de la Música Pop escrita per ell en 6 volums. Ara li he perdut la pista i no sé per on para.

-El germà Felip Gallifa. Curiosament va ser el meu últim director com a alumne i el meu primer director com a professor. Va entrar de director als Maristes de Lleida quan feia COU i només el vaig enganxar un any, tot i que vam seguir la relació durant molts anys després. Fins al punt que va confiar en mi quan l'any 1999 era director del col·legi Maristes de Sabadell per donar-me una substitució d'una professora que estava de baixa. La seva bonhomia era tal que em va oferir casa seva durant el trimestre que vaig estar treballant allà.

-El doctor Jaume Aguadé. Les matemàtiques sempre m'han agradat molt i les he tractat com un art. Durant la carrera, alguns professors (i professores) van tenir el do de saber transmetre la filosofia de les matemàtiques, l'armonia i la bellesa. És cert que molts d'altres no van fer en absolut aquest propòsit. D'entre ells (dels bons, és clar) em quedo amb el Jaume Aguadé, per ser el meu primer profe de la carrera (Àlgebra I), per la seva entranyabilitat, pels seus raonaments, pel seu barret i perquè després no diguin que a Catalunya no tenim cièntifics internacionals. És considerat dels millors topòlegs d'Europa.

Au... ja he complert amb la meva tasca del Meme del 7. Ara, tal i com manen les instruccions, he d'enviar la sol·licitud a 7 blocaires més. Per aquesta tasca trio l'Edu Plana; el Murphy; l'Albert; els Motxillers; el Croat Català; la Montse i el 7m76. Ara ja... feu el que vulgueu. Amén.

El dia en què va morir la música

Dia mundial de la lepra. Dia europeu de la salut sexual. Jornada mundial del malalt. Dia internacional de la llengua materna. Dia internacional del transplant. Dia mundial del glaucoma. Dia de les Nacions Unides pels Drets de la Dona i la Pau Internacional. Dia espanyol de les malalties renals. Dia internacional de l'eliminació de la discriminació racial. Dia mundial de la son. Dia metereològic mundial. Dia mundial de la tuberculosis. Dia internacional de la solidaritat amb el personal detingut i desaparegut. Dia mundial de la conscienciació sobre l'autisme. Dia internacional de la informació sobre el perill de les mines. Dia internacional del Poble Gitano. Dia mundial del Parkinson. Dia mundial de la veu. Dia mundial de la propietat intel·lectual. Dia mundial de la seguretat i salut laboral. Dia mundial de les Telecomunicacions i de la Societat de la Informació. Dia mundial sense tabac. Dia mundial de la resa de consciència de l'abús i maltracte a la gent gran. Dia mundial de la lluita contra la desertització i la sequera. Dia internacional de la lluita contra l'ús indegut i el tràfic ilícit de drogues. Dia mundial de la menopausa...

I podria continuar. No sé si l'objectiu del senyor (o senyora) que es dedica a pensar tots aquests dies mundials i internacionals (no sé quina deu ser la diferència entre un dia mundial i un dia internacional) és omplir els 365 dies (366 si és de traspàs) de l'any amb causes moltes d'elles rocambolesques. Sinó ja em dirà vostè què hem de fer per celebrar el Dia internacional per a la prevenció de l'explotació del medi ambient en la guerra i els conflictes armats. Perquè s'ho vagi pensant li dic que és el dia 6 de novembre.

I tant pensar, i ningú cau en què el 3 de febrer va passar a la història com el dia en que va morir la música (The day the music died). Completament desapercebut ha passat el 3/2/2009 dia en que s'han complert els 50 anys de la mort en accident d'avió de 2 joves promeses del rock'n'roll: Buddy Holly i Ritchie Valens... i de Big Popper, que aquest que diguem no era molt promesa.

Buddy Holly, conegut per les seves ulleres, era el més conegut de tots. Famoses van ser les seves Peggy Sue, Oh Boy o Raining in my heart. Ritchie Valens (de nom Ricardo Valenzuela) només tenia 17 anys, acabava de començar i ja havia tret un gran èxit que els sonarà a tots vostès, La bamba. Diguem que Big Popper al costat d'aquests altres senyors era un pobre home.

Qui va treure més profit de la situació va ser un tal Don McLean, venedor de diaris aquell 3 de febrer, el qual a l'any 1971 se li va acudir composar el famós American pie (res a veure amb la peli ni amb les MQMF). Una cançó que les discogràfiques no volien publicar per considerar-la massa llarga (8:33 per una cançó en aquell temps era enorme!!) i que després es devien estirar els pèls perquè va estar nº1 unes quantes setmanes. La cançó està dedicada al "day the music died" rememorant l'accident d'avió. Va arribar a ser tan famosa que l'han versionat des de Eddie Vedder (Pearl Jam), Tori Amos, Chris de Burgh, Madonna i el plom del Garth Brooks el dia de la presa de possessió de Barack Obama.

Us deixo amb una de les estrofes més famoses de la història de la música... A long long time ago
I can still remember how that music used to make me smile. And I knew if I had my chance

that I could make those people dance and maybe they'd be happy for a while. But February made me shiver with every paper I'd deliver Bad news on the doorstep, I couldn't take one more step I can't remember if I cried when I read about his widowed bride. But something touched me deep inside the day the music died... And the three men I admire most: the Father, Son and the Holy Ghost They caught the last train for the coast, the day the music died
And they were singing: bye-bye Miss American Pie...

Queen - I want it all

Miri que ja començo l'article demanant perdó. Reconec que després d'aquest article em puc convertir en l'home (entenent home com ésser de sexe masculí i no pas com a mot de caire genèric per definir l'espécie humana) més insultat de Catalunya després del Director del Servei Català de Trànsit. Sobretot seré insultat per l'àmplia comunitat catalana de Queenòlegs quan llegeixi que la que he posat al títol del post per mi és la millor cançó de Queen.

No, no marxi encara del bloc, senyor (o senyora) fan de Queen. Sento molt dir-li que no he triat ni el Bohemian Rhapsody, ni el We Will Rock You (de les cançons més pesades), ni Another one bites the dust, ni I want to breakfree, ni Ragio Gaga, ni We are the Champions. No. Miri, que per ser sincer, la millor cançó de Queen per mi és Under Pressure i més que res perquè hi canta el gran geni (bé, millor exgeni) David Bowie. Però volia triar aquesta del I want it all, perquè és la que més m'agrada i em porta uns records d'un viatge a Benidorm l'any 1989. I un campionat de billar que vaig guanyar també. Sí, segurament, la gent que em coneix personalment no se m'imagina guanyant campionats de billar...

Vaig descobrir els Queen amb el disc The Miracle l'any 1989, aquell de portada tan lletja on sortia una cara feta a parts iguals pel Mercury, el May, el Taylor i el Deacon. Sí, acabo de provocar el suicidi d'uns quants fans-lectors de Queen. Ni el Night at the Opera ni el The Works. Un dels pitjors discos pels fanàtics de Queen, The Miracle, és el meu favorit. Un disc molt potent i guitarrer. Quan Brian May feia coses bones. Després va venir Innuendo, que va ser mooooooolt pitjor... suposo que en això estaran més d'acord amb mi els Queenòlegs.

I per últim dir que no aguanto les estupideses aquestes de voler substituir al Freddie Mercury pel Paul Rodgers per fer gires quan se'ls ha acabat el saldo. Si no ha fet res en sa vida a part d'allò tan pesat del All right now amb els Free i el Can't Get Enought amb els Bad Company. Queen és Queen i els experiments a casa amb grasiosa. I ara el I want it all...

Los Reixos

Amic (i amiga, o no amic ni amiga) lector (o lectora), suposo que vostè ja té una determinada edat en la qual ja li han explicat que això dels reixos és una parafernàlia i ja li ha passat l'època de la típica frase de "els reixos són els pares". Però quantes falsedats hi ha en això dels Reixos? És tot mentida?

Com vaig estudiar en col·legi d'hermanos (i no hermanes) i el hermano Luis Ibáñez (àlias Potato) ens va fer llegir tot el Nou Testament puc donar una visió més o menys religiosa de l'afer. Dels quatre evangelis oficials, només el de Mateu parla dels Reixos. Però no diu ni quants eren, ni com es deien, ni si venien en camell d'Orient o havien sortit de l'aeroport d'Alguaire. Res de res. I això que diuen que l'Evangeli de Sant Mateu és el més seriós de tots! I encara més: no s'afirma en cap moment que fossin reis. Sant Mateu explica que aquests misteriosos personatges (sacerdots zoroastrians), guiats per una estrella, van entrar a la casa (ni estable, ni bou, ni mula) de Betlem on havia nascut Jesús, li van fer reverències i li van oferir els cofres que portaven, plens d'or, encens i mirra. (Mateu 2, 1-12)

Per intentar saber més coses, hem de consultar els evangelis apòcrifs (aquells que els hi va passar com l'Estatut al Tribunal Constitucional). Per exemple, l'Evangeli Armeni de la Infància (que té nom de secta), ens diu que Jesús va néixer un 6 de gener (apa! ni un 25 de desembre!) i va ser visitat pels mags poc després. Es tractava de tres germans, reis de tres territoris diferents: Melkon, senyor dels perses, Gaspar, dels indis i Balthasar dels àrabs. Els seguien una dotzena de capitans i dotze mil soldats a cavall. I com és que la tradició fa que celebrem els 3 Reixos i no els dotze mil soldats a cavall? Crec que a la canalla li agradaria més, no? I a l'Evangeli de Tomàs ens diu que van anar 3 legions de soldats: una de Pèrsia, una de Babilònia i una altra d'Àsia. Això colaria més perquè portessin juguets a casa i no pas la historieta aquesta de 3 paios pujant amb les escales dels bombers a posar coses al balcó.

I de l'Estel aquell? Alguna explicació astronòmica deu tenir, no? Explicació religiosa val més ni pensar-la... investigant i suposant unes dates que són difícils de suposar (perquè el dia que va néixer Jesús no el sap ni Déu!) he pogut trobar que, tot i que la seva iconografia sigui la d'un cometa, no es té referència del pas de cometes vistosos per aquelles dates. El més probable per dates és que sigui una Supernova (explosió d'un estel) o una conjunció de Júpiter i Saturn que quan té lloc sobre la constel·lació de Peixos és molt vistosa i rep el nom de Coniunctio Magna. Aquesta conjunció té lloc cada 20 anys i històricament han estat tabulades (com el pas dels cometes) i va tenir lloc l'any 7 aC, any considerat com el del neixement de CRist (que sí, que sí, que no m'equivoco, que el paio aquest va néixer 7 anys abans de néixer!). De totes formes, tampoc quedaria molt segur ja que una conjunció no dura tants dies com els Reixos van seguir l'estel i els planetes mai no arriben a estar tant junts com per confondre'ls amb una sola estrella. Així que, això de l'Estel és una altra enganyifa.

En resum, que tot això dels Reixos és una mentida. Bé, tot, tot no. Hi uns reis que ens donen coses que són mentida però uns altres que ens les prenen són de veritat.

Resum de l'any

Article dedicat a l'Òscar, a qui no li agraden els resums dels anys; i a la Kwei-lan perquè em foti alguna bronca ja que em carrego totes les estructures sintàctiques de les oracions en aquest post.

La desacceleració econòmica. La recessió. El creixement negatiu. Però res de crisi. Ni crisi mundial. Ni crisi econòmica. Ni crisi financera. Ni crisi borsària. Ni crisi immobiliària. Ni crisi de l'automòbil. Nissan. S'han acabat els acomiadaments, ara es diuen ERO. Ja no hi ha suspensions de pagament, ara hi ha concursos de creditors. Hipoteques subprime. Rescat bancari. Lehman Brothers. Merryl Linch. Morgan Stanley. Fannie Mae. AIG. Freddie Mac. Martinsa Fadesa. Sacyr Vallehermoso. Íbex-35. Nikkei. Nasdaq. Dow Jones. Volatilitat. Liquiditat. Refundació del capitalisme. Bernard Madoff. Repsol-Lukoil. COPALME.

Refundació del catalanisme. La Casa Gran. Àngel Colom. Finançament, o millor dit, no-finançament. Balances fiscals. Tribunal Constitucional. Pressupostos. El cotxe (tunejat) de Benach. Una altra paraula que ja hem oblidat: sequera. Aigua de boca. Restriccions puntuals. Vaixells cisterna. Dessalinitzadores. Minitransvasament de l'Ebre. Les estaques del Segre. La captació puntual. El Roine. El nivell dels pantans. Francesc Baltasar demanant a la Moreneta que plogui. La LEC. El Pacte Nacional per la Immigració. El decret de Bolonya i els estudiants als rectorats. No a la MAT. Planeta a Fernando Savater. Arriba l'AVE a la capital. El Congrés d'ERC. Joan Ridao. Joan Tardà. Els 70 anys de la Manyana. L'avinguda de Pinyana. Salinas fot el camp i ens deixa descansats. El bisbe Piris i l'art diocesà. Custo a la Seu Vella. El monolit franquista a terra. Ricard Vnyes emmerdada. Nacho Jara sense presó. ERC trenca a Mollerussa, ERC trenca a Alfarràs, el PSC s'emprenya a la Diputació.

El nas de Letícia. La niña de Rajoy. El coñazo de Rajoy. Les miembras de Bibiana Aído. Chacón, candidata. Chacón, embarassada. Chacón, ministra. Chacón, mare. I també, ZP (Zapatero-Pinotxo). ETA. Txeroki. L'Expo de Saragossa inundada. Manuel Pizarro. Els 400 euros.

Els hotels de Bombai. L'hotel Marriot d'Islamabad. Els mitjons d'Esperanza Aguirre. Revolta social a Grècia. Terratrèmols a Xina. Jocs Olímpic a Xina. Sarkozy-Bruni. Barack Obama. Sarah Pallin. L'accelerador de partícules. Les sabates de Bush.

El vol JK 5022 de Spanair. Ca n'Espinós que explota. El temporal de la costa. El temporal del Pirineu. El Facebook. S'acaba el Tomate. Julián Muñoz. Serrallonga. Adéu a Antoni Bassas, Neus Bonet avorreix. Penélope-Bardem. Santamaria-Adrià. Pascal Henry desapareix. El càncer de Pepe Rubianes. El de Seve Ballesteros. Les memòries de Maragall. La cúpula de Barceló. El G-20. La T-10. "Fa una niiiiiit fredoooooooota" del Tomàs Molina del Polònia.

Número 1: Rafael Nadal. Ussain Bolt. Michael Phelps. 8 medalles d'or. 12.000 calories. Yelena Isinbayeva. Emili Vicente. Xavier Gabernet. Marc Sellarés. Iban Parra. Jon Moya. Dani Marín. Es retira Tevenet. El Benavent líder. El Lleida Llista torna a la Copa. El Plus Pujol en Play-off. Adéu a Jaume Comas. Adéu a Javier Zubillaga, a Juan Domínguez i a Keko. L'Alcarràs, el Torrefarrera, l'EFAC d'Almacelles. Marxa Diego Milito. Marxa Dani Güiza. Marxa Ronaldinho. Marxa Deco. Marxa Rikjaard. Guti i Salgado de marxa. Moció de censura a Laporta. Oriol Giralt. Pep Guardiola. Messidependència. Virus FIFA. Crackòvia. Adéu, Valverde. Hola, Tintín. Adéu, Tintín. Hola, Mané. . Lleida, capital de l'esport(???). Yo soy español, español, español. La Roja. Keiteeeeee!

El Chiki-chiki, la Duffy, l'Amy Winehouse, Kate Perry, Rihanna, Amaia Montero, Jonas Brothers, tornen Presuntos Implicados amb nova cantant, la Oreja de van Gogh a mitges, los Chichos, Pegasus, AC/DC, Metallica, Whitesnake, Guns'n'Roses, Mamma Mia!, 25 aniversari de Thriller.

Adéu definitiu a Joan Baptista Humet, Ramon Calduch, Salvador Escamilla, Paul NEwman, Charlon Heston, Mikel Laboa, Cassià Maria Just, Bo Diddley, Sidney Pollack, Leopoldo Calvo Sotelo, Arthur C. Clarke, Yves Saint Lauren, l'arquebisbe Carrera, Josep Benet, Mercè Sala, Josep Palau i Fabre, Josep Vicent Marqués, Jordi Cortada, el Chema de Barrio Sésamo, el senyor encarregat, Ricard Maxenchs, Edmun Hillary, Edward Lorenz, Richard Wright de Pink Floyd, Micahel Crichton, Ertha Kitt, Antoni Fauria.

I la frase de l'any: "Yes, we can". Copiada i adaptada, a la roja: "Podemos". I més frases per a aquest 2008: "Capitán, mande firmes". "Mori el Borbó". "Al loro". "No hase falta desir nada más", "Que no estamos tan mal hombre!", "Que nos estan embaucando", "Ho haveu vist!" "Viva España" de Xavi Hernández.

The Ramones - Merry Christmas baby

Com és típic des del Nadal passat us faig arribar la meva felicitació musical de Nadal d'enguany. És una cançó de The Ramones. I espero que vostè no sigui una de les milions de persones que em pregunta "i dient-se Ramones cantent en anglès?". Ah que no ho ha preguntat, no? Millor, perquè ja fa com una mica de ràbia sentir això.

The Ramones [o els Ramones com tot déu (al·là, buda, javhè i brahmaputa) els hi diu] són de Nova York. I ara potser pensarà que hi ha algun dels components que es diu Ramon, no? Doncs no n'hi ha ni un, el que passa es que tots porten el sobrenom Ramone: Joey Ramone, Johnny Ramone, Dee Dee Ramone i Tommy Ramone. D'aquests 4, en 8 anys la van palmar 3 i ara només queda el Tommy. Però el Tommy ja n'ha buscat uns quants més de falsos germans Ramone i va incorporar el Richie i el C.J. Però sense el Joey els Ramones no són Ramones.

Així, si els senyors aquests no es diuen Ramone, d'on els prové el nom? Doncs d'un sobrenom que va utilitzar Paul McCartney abans de ser Beatle. En una gira es feia dir Paul Ramon i després també ho va agafar per costum fer els check-in dels hotels amb aquest àlies. Així que el senyor Ramone, en concret el Dee Dee, que era gran fan de McCartney li va venir al cap aquest nom.

La cançó que presento en aquest post és una curiosa nadala (digui-li nadala, digui-li cançó que inclou la paraula Nadal) que té per subtítol I don't want to fight tonight. Data de l'any 1990 (crec) i estava en l'àlbum Brain Drain (el penúltim bo que van fer). L'última cosa potable dels Ramones va ser el Mondo Bizarro l'any 1992 amb el fabulós Touring. Va, i com sé que us agraden les curiositats també us deixo un capítol dels Simpsons on the Ramones li canten el Happy Birthay al sr Burns.

BONES FESTES!

33

Doncs sí, miri, que ja en tinc 33. Des dels 2 anys que no tenia una edat amb nom de canal de tele. Més que res perquè en aquell anys no existia ni la 3, ni 4, ni Tele 5, ni la 6. Teníem dos canals només, la 1 de VHF i la 2 d'UHF i havíem de canviar amb el pal de l'escombra si no volíem aixecar-nos del sofà. El problema és que ara hauré d'esperar fins als 300 o al 324 per tornar a tenir una edat amb nom de tele. No sé si valdrà el 40 TV per això...

El primer que ve al cap amb 33 anys és que ja tinc l'edat amb la qual Jesucrist va passar el pont d'esquena. Que ben bé no sé si va ser cert o no, segons l'Església Jesucrist va morir l'any 30 i va néixer l'any 1, així que o bé els astrònoms d'aquella època utilitzaven un cos de nombres diferent dels enters o bé jo no sé contar, com que aquest segon supòsit no el veig gaire factible, per reducció a l'absurd penso que és primer. Tampoc va néixer un 25 de desembre Jesucrist. Si el calendari cristià s'inicia amb el neixement de Crist, aleshores suposo que devia néixer l'1 de gener, no? Així van aquests (i aquestes?) de l'Església... i així ens posen els bisbes que ens posen a Lleida.

Suposo que també em passarà que quan vagi al metge i em pregunti l'edat em farà la típica broma del "Digui la seva edat" enlloc del "Digui 33". Cada cop que digui en veu alta la meva edat produiré una reverberació de la tràquea i les cordes vocals. Ja és curiós que aquesta reverberació es produiex en dir 33 i no en dir, per exemple, Dubrovnik, que fa més de reverberar. I també els LP's antics eren curiosos, giraven a 33 rpm. 33 és el primer conjunt de dos decimals iguals seguits dins del nombre Pi. I si sumen els 4 primers factorials naturals: 1!+2!+3!+4!=33. Quin honor!

El 33 és quasi-primer 33=3*11 i des dels 26 que no tenia una edat quasi-primer (26=2*13). Però el meu goig és que l'any proper en faré 34 que també és quasi-primer (34=17*2), i el 35 també ho és (35=7*5) així que tres edats seguides quasi-primeres és de molt bon plaer. I no ho tornaré a veure fins als 85, 86 i 87. A més amb 33 anys ja he passat el mateix nombre d'edats primeres (2, 3, 5, 7, 11, 13, 17, 19, 23, 29, 31) que d'edats quasi-primeres (4, 6, 9, 10, 14, 15, 21, 22, 25, 26, 33) cosa que no em tornarà a passar mai més, així que ara ja estic tranquil vivint aquesta experiència única en la vida. També puc estar content d'haver arribat a aquest 33 perquè és el nombre més gran que no es pot posar com a suma de 2 quasi-primers.

De totes formes és una llàstima no poder arribar a l'edat de 33^33-33!+33*33-33/33 i que és un primer de 51 xifres molt majo. També són primers 33*4^33+1, 33*14^33+1 i 33*34^33+1. No hi arribaré tampoc, però ni jo ni vostè amable lector (i lectora). I 33=0⁰+1¹+2²+3³.

33 és el nombre atomic de l'arseni, la Galàxia del Triangle té catalogació M33. El 33 era el dorsal de Patrick Ewing, Scottie Pippen o Marco Melandri i una cançó dels Smashing Pumpkins.

Acabarem amb un esment al Col·lectiu 33, anomenat així perquè la 3a lletra de l'abecedari és la C i correspon a les inicials de Catalunya Catalana. Acusat de paral·lelisme amb el 88 de Hitler, lúnic que fan aquest del 33 és defensar el que ningú altre defensa, que a Catalunya puguem parlar en català. Tan difícil és d'entendre-ho?

Lladres de sants (festivitat de Sant Faust)

Miri, que això tan famós que Madrid ens roba no ve d'ara ni de fa 4 dies, nonono... Aprofitant que avui 14 d'octubre és la festivitat de Sant Faust, gran patró d'Alguaire els faré cinc cèntims d'una història de robatoris espanyols de fa anys.

Sant Faust era d'Alguaire i, com era tradició en aquells temps, va fer de pagès. Es diu que Sant Faust (quan encara no era sant) treballava molt, i que era molt humil, però que li agradava llegir tot i que no havia pogut anar gaire a l'escola (com també era tradició en aquells temps). Per això a la seva imatge sempre surt amb l'aixada (la sartell) i el llibre sagrat, símbol de la seva dedicació al treball i a la lectura formativa.

La llegenda conta que aquest pobre sant va voler anar a Terra Santa, ja que li feia molta il·lusió veure el Sant Sepulcre on havien posat el cos de Jesús quan el van baixar de la creu. Però durant els mesos que durava el viatge, els moros (amb perdó per aquesta incorrecció política) que havien declarat la guerra al cristianisme, el van fer presoner. El bon sant d'Alguaire el van fer esclau i el van vendre en subhasta pública en una plaça, però va tenir la sort que l'amo que el comprà era una bona persona, i a través de les xerrades amb el senyor Faust es va convertir al cristianisme, va deixar-lo lliure i el va acompanyar fins a Alguaire (encara no havia l'aeroport projectat en aquell temps, ni la ZEPA, ni els socialistes manaven a l'ajuntament...).

Al cap de pocs anys Faust va morir i els seus amics no sabien on enterrar-lo. Van decidir que el posarien damunt d'una somera cega i la deixarien lliure. Allí on la mula s'aturés enterrarien aquell home (que això de lligar els morts a les someres també devia ser mig tradicional en aquell temps perquè al pobre Sant Ramon també li van fer, i va anar a petar justament a Sant Ramon).

La somera, bé pel vinet, bé pels montaditos, va tirar milles fins a Bujanda (Àlava), on la bèstia va donar un cop fort de pota a terra i va caure. El darrer cop de pota encara avui es pot veure (o almenys ens fan creure que aquella potada era de la somera de Sant Faust). Allí mateix va brollar una font, l'aigua de la qual guareix gràcies a la seva virtut remeiera. Tot això els va fer entendre que aquell era el lloc on havien d'enterrar el sant. I allí es veu que encara està el seu cos. I l'ajuntament de Bujanda sense un cap de màrqueting competent no ha sabut transformar allò en una espécie de Lourdes a lo rural.

Durant molts anys sant Faust va ser el patró dels pagesos de totes les terres lleidatanes i de la quasi totalitat de Catalunya, però després, des de Madrid, ens el van canviar per sant Isidre. Estem parlant del primer expoli dels espanyols a Catalunya? Podem demanar balances santorals? I si tornéssim a reclamar sant Faust com a patró dels pagesos lleidatans i catalans?

Sabent la història de Sant Isidre, que va deixar de treballar per dedicar-se a pregar dient que ja treballarien els àngels... ara ja entenc moltes coses...

Finançament i nombres primers

Des de que es va començar a parlar de la negociació del finançament de Catalunya (en aquesta legislatura, s'entèn) no han parat de sortir xifres. Les que tinc recopilades són les següents: 5229, 3800, 2329, 1794 i 1750. Disculpi el lector (o lectora) si me'n deixo alguna proposada per alguna associació de veïns o per algun grup d'amics del bacallà a la llauna, però és que ha arribat un moment que cadascú posa la xifra que més li convé.

Com que jo economista no ho sóc i això em treu capacitat per analitzar aquestes dades econòmicament (per això ja tenen al Sala Martín, el mequetrefe de las americanas), l'única ajuda que se li pot donar des d'aquest humil bloc és una anàlisi matemàtica de les dades. Sí, ja sé que els matemàtics no som gran cosa en aquest món (en els altres móns no ho sé), que fins i tot som descartats de les lleis d'educació (es veu que només filòlegs i historiadors poden fer lleis d'aquestes... així surten) i que el que diré d'aquí cap avall no importarà a ningú... però és que em fa gràcia fer aquesta anàlisis.

Pel teorema fonamental de l'aritmètica el que farem serà trobar la descomposició única d'aquests nombres en factors primers:
5229=3*3*7*83
3800=2*2*2*5*5*19
2329=17*137
1794=2*3*13*23
1750=2*5*5*5*7

A primer cop d'ull semblen uns nombres lletjos, no hi ha cap de primer. Però fixem-nos en 2 curiositats ràpides, el mcd d'aquests nombres és 1, és a dir tots són primers entre ells (oooooooh!) i a més hi ha un nombre quasi-primer, el 2329. El càlcul del mcm no és interessant.

Si ens fixem en el 2329, que és el més xulo de tots, veiem que només descomposa en producte de 2 factors (per això és quasi-primer), el 17 i el 137.

El 17 té una propietat meravellosa, i és que és l'únic primer conegut que és igual a la suma de les xifres del seu cub: 17³ = 4913 i 4 + 9 + 1 + 3 = 17. També és l'únic primer que és mitjana de dos nombres consecutius de la succesió de Fibonacci, en concret del 13 i 21. Gauss també participà en la màgia del 17 descobrint la construcció del polígon regular de 17 costats amb regle i compàs. I 17º és la inclinació de l'òrbita de Plutó. I 17 és també la suma dels 4 primers nombres primers 17=2+3+5+7. I si feu 17*65359477124183 dóna 111111111111111. I les primeres quatre xifres de 2^(17+17) són 1717. I (17^17+1)/(17+1) també és primer. I 17=1^⁴ + 2^⁴ i també 17 = 3^{^4} - 4^³

tan(cos(sin(x))) = 0.017... per qualsevol angle expresat en graus. I el capítol 17, versicle 17 dels Fets dels Apóstols és justament la meitat del Nou Testament.

I musicalment, Janis Ian, Jethro Tull, Stevie Nicks, Sex Pistols, Enanitos Verdes, Violeta Parra i The Beatles tenen cançons dedicades al 17.

Qui gosa dir que els nombres són avorrits?