Sam Moore i Dave Prater es van conèixer el 1958 cantant góspel. Van decidir actuar junts i comencen a cantar junts en diversos clubs de l'àrea de Miami començant pel mític The King of Hearts Club el 1961. En una d'aquestes actuacions els veu el productor Henry Stone qui els facilita el fitxatge per al segell Roulette Records i fan alguns enregistraments entre 1960 i 1964 sense excessiva fortuna.
Jerry Wexler els fa canviar de discogràfica cap a Stax, els arribarien els primers èxits amb la producció d'Isaac Hayes i David Porter. Amb el single "You don't know like I know" (1966) aconsegueixen entrar en llistes per primer cop però en posicions discretes. La cosa es comença a disparar amb "Hold on! I'm coming" (1966) que arriba al 21 en llistes americanes, encabat vindrien "You got me hummin'" (1966), "When something is wrong with my baby" (1967). Però el hit d'èxit no s'esperaria gaire més i l'imprescindible "Soul man" (1967) arriba al 2 als EUA. Amb aquest single venen un milió de còpies, aconsegueixen un disc d'or i el Grammy a millor grup de rythm'n'blues del 1967. Amb la fórmula del xiscle de Sam Moore i les improvisacions de la guitarra d'Steve Crooper el tema és converteix en un dels més grans clàssics de la història del soul. L'any següent repeteixen èxit amb "I thank you" (1968) que es situà al 9 en llistes. Tota aquesta mitja dotzena de temes portaven la signatura de Hayes i Porter i l'acompanyament de Booker T. Durant aquest temps es van convertir ens uns showmans coneguts com a Sultans of Sweat o Double Dynamite, de fet ni Ottis Redding volia actuar amb ells per por de quedar eclipsat.
Passen a Atlantic debutant amb el single "Soul sister, brown sugar" (1969) i fent una desaccelerada comercial que vindrien amb èxits menors acompanyats dels seus problemes personals entre ells, de tal manera que decideixen separar-se l'any 1970 començant ambdós carreres en solitari amb escassa repercussió que provocaran que, de tant en tant, es vagin reunint per a veure si aconsegueixen alguna pela. L'any 1978, en la pel·lícula de culte de John Landis (per a mi) i debut dels Blues BrothersGranujas a todo ritmo els reten tribut de la mà de John Belushi i Dan Aykroyd amb el qual es dona un cert revival al "Soul man". L'últim concert dels dos junts va ser el 31 de desembre de 1981 a l'Old Waldorf de San Francisco.
L'any 1982 durant una gira europea d'artistes soul Sam Moore es casa amb Joyce McRae, la persona que més va ajudar-lo a superar la seua addició a les drogues. McRae es convertí en la seua mànager i entre els dos van estar molts anys treballant de voluntaris en associacions antidrogues i defensant els drets dels artistes. Els anys vuitanta van ser complicats per Sam Moore ja que va haver d'afrontar unes causes judicials contra el seu excompany Dave Prater ja que al costat d'un cantant de nom Sam Daniels, el 1982, actuaven amb el nom de Sam and Dave. Moore va interposar denúncia i va aconseguir una ordre judicial per a què no actuessin sota aquest nom. A causa d'aquest fet va fundar una associació anomenada Artistes i altres contra els impostors.
A partir d'aquesta època Sam Moore es dedica a fer col·laboracions diverses. El 1982 canta "Santa Claus is coming to town" per un disc de nadales soul. Posa harmonies vocals a "You're not drinking enought" (1984) de Don Henley. I Moore torna a posar a les llistes una nova versió del "Soul man" el 1986 acompanyat de Lou Reed, un tema per a la banda sonora de la pel·lícula juvenil Soul Man justament. El 1988 s'uní a la banda dels Blues Brothers i el mateix any actua en la comèdia Tapeheads i canta en el tema "That's enough (of that war stuff)" de The Swanky Modes de la banda sonora. Moore no para i participa també en l'homenatge a Cole Porter"Red, hot and blue" (1990) amb tres temes destacant el "People get ready" on hi canta al costat de Billy Preston, Isaac Hayes i altres. Posa veu en el disc "Human touch" (1992) de Bruce Springsteen en el tema "Soul driver".
El 1994 enregistra amb gran èxit "Rainy day in Georgia" al costat del cantant de country Conway Twitty per al disc "Soul, Country and Blues". Un altre moment d'èxit li arriba amb la tercera entrega Blues Brothers 2000 on interpreta el reverend Morris i canta "John the Revelator". Després d'algun que altre disc en solitari el 2006 publica "Overnight sensational" amb la participació de moltes amistats. Hi canten Mariah Carey"It's only make believe", Sting "None of us are free", Jon Bon Jovi"Lookin' for a love", Bruce Springsteen"Better to have and not need", Steve Winwood"Ain't no love" i un colofó final del CD amb Eric Clapton, Billy Preston i Zucchero a "You're so beautiful". El 2008 posa veu al tema "Love is thicker than water" del disc de Paul Carrack. El single "They killed a king" (2014) va ser una cançó homenatge a Martin Luther King. Finalment s'uní al disc de versions d'Springsteen"Only the strong survive" (2022) -títol inspirat en el nom d'un film de 2002 sobre clàssics del soul- per als temes "Soul days" i "I forgot to be your loser".
Dave Porter va morir el 1988 per un accident de cotxe. Sam Moore ha mort als 81 anys després d'una operació als 89 anys.
Que no es pensi l’amic lector o lectora que aquest article tingui a veure amb el nostrat riu que vertebra de nord a sud l’oest del país ni amb el mitjà de comunicació que des de fa nou anys comet la gosadia de publicar la secció Lo teorema dedicada a la divulgació de les matemàtiques en la seua secció de ciència. El títol de l’article d’avui fa referència als matemàtics Beniamino Segre, nascut tal dia com avui de 1903, i al seu oncle Corrado Segre.
Corrado Segre (1863-1924) fou el més conegut dels dos ja que treballà en el desenvolupament del que s’anomena geometria algebraica i diferencial, que consisteix en l’ús de les eines algebraiques abstractes i el càlcul diferencial (estudi matemàtic de superfícies infinitament petites) per estudiar la geometria. Corrado es va doctorar a la Universitat de Torí especialitzant-se en geometria i entre els anys 1883 i 1884 va publicar ni més ni menys que quinze articles. De fet, va tenir un atac greu de febre cerebral provocat per l'excés de treball. Aquesta abundància d’articles innovadors va fer que un dels grans geòmetres del moment, l’alemany Felix Klein, contactés amb ell fent-lo coneixedor del Programa Erlangen, una nova manera d’estudiar la geometria. Cal ser conscients que el s.XIX, en matemàtiques, va ser el del desenvolupament de l’estudi de geometries no-euclidianes (no planes). De fet, unes superfícies duen el nom de varietats de Segre i també existeixen unes trajectòries anomenades les línies de Segre. La seua docència a la Universitat de Torí va propiciar que molts estudiants italians i estrangers s’interessessin per la geometria i és considerat com un dels fundadors de l’Escola Italiana de Geometria Algebraica i una figura crucial en la història d’aquesta branca de les matemàtiques.
Per altra banda, Beniamino Segre (1903-1977) fou catedràtic de geometria de la Universitat de Bolonya i de la amteixa manera que el seu oncle també va treballar en la geometria algebraica. El 5 de setembre de 1938 es van aprovar a Itàlia les lleis racials que excloïen tothom d’origen jueu de les universitats, escoles, acadèmies i altres institucions. Segre, que era jueu com tota la seua família, fou expulsat de la Universitat de Bolonya i el van destituir de la direcció de la revista Annali di Matematica juntament amb el matemàtic de la Universitat de Pàdua i també jueu Tullio Levi-Civita. Segre es va veure obligat a fugir a Anglaterra com a refugiat amb la seua família però va ser internat en un camp a l’Illa de Man patint les conseqüències de les barbaritats del nazisme. Van ser molts els matemàtics que van haver de viure aquesta època com el ja esmentat Levi-Civita, el pare de la topologia Felix Hausdorff, Paul Epstein o Dénes König. Aquests tres últims van decidir suïcidar-se abans de ser empresonats pels nazis. Un cop acabada la repressió Segre va aconseguir una plaça a Manchester i encabat va poder tornar a Roma. En el seu honor existeix el teorema de Segre sobre ovals.
Universitats del nord d’Itàlia
Les matemàtiques fetes a Itàlia van ser enormement influents a tot Europa gràcies a les Universitats de Torí, Milà, Bolonya i Pàdua entre d’altres. La de Pàdua (a la imatge) està situada en el que va ser el gueto jueu de la ciutat i passejar pels seus carrers et porta a pensar què succeïa allà fa 85 anys. El Departament de Matemàtiques duu el nom de Tullio Levi-Civita.
(Article publicat al Lectura el 16 de febrer de 2025)
David Sanborn neix a Tampa, Florida, i passa la seua infantesa a Saint Louis, Missouri, on comença a tocar el saxo com a teràpia per a la seua poliomielitis. amb només 14 anys ja tocava amb autèntics clàssics del blues com Albert King i Little Milton.
Després de realitzar els seus estudis universitaris es trasllada a Califòrnia i allí s'uneix a la Paul Butterfield Blues Band l'any 1967 quan el grup que va acompanyar a Bob Dylan anys enrere va afegir una secció de vent. Actua amb ells fins el 1975 amb memorables concerts com el del festival de Woodstock l'any 1969 i publicant els elapés "The resurrection of pigboy crabshaw" (1968), "In my own dream" (1968), "Keep on movin'" (1969) i "Sometimes I just feel like smilin'" (1971). Durant aquest temps David Sanborn posa el saxo al "How sweet it is (to be loved by you)" (1971) de James Taylor, al "Tuesday heartbreak" (1972) d'Stevie Wonder; al "Hummin' song" (1972) de The Rascals; al disc "Guess who" (1972) de BB King; a l'experimental "Blues in orbit" (1973) de Gil Evans; al disc "Manhattan Transfer" (1975) dels, òbviament, Manhattan Transfer i fa gira amb David Bowie durant el 1974.
Després de deixar a Paul Butterfield continua les gires i col·laboracions amb multitud d'artistes. El 1975 s'encarrega de posar el saxo al fabulós "Young americans" de David Bowie, la cançó de la parella de recent casats que no estan gaire convençuts d'agradar-se mútuament. El tema seria el 2n major èxit de Bowie fins aleshores (28 EUA i 18 RU). Aquell mateix any acompanya a Clarence Clemons al single "Tenth avenue freeze-out" de Bruce Springsteen inclòs en el "Born to run" i participa en el "Numbers" (1975) de Cat Stevens entre molts d'altres.
Aquest mateix 1975 Sanborn es fa acompanyar de la banda Brecker Brothers i debuta amb el seu primer disc de jazz en solitari "Taking off" amb temes com "Butterfat" utilitzat en jingles de ràdio i que s'ha convertit en un clàssic pels amants d'aquest estil. A aquest disc de debut li segueix "Sanborn" (1976) amb "Smile" com a tema destacat. Al mateix temps continua posant el seu saxo baríton a altres artistes com el solo del "Shoulder holster" (1976) d'Elton John, al "Some love" (1978) de Chaka Khan, a l'"Alison" (1978) el tema d'Elvis Costello que interpretava Linda Ronstad en el seu disc "Living in the USA"; als sons caribenys del "Que pasa" (1978) de Fania All Stars; al "You belong to me" (1978) i "Vengeance" (1979) de Carly Simon...
Els seus discos en solitari cada cop van tenint més acceptació com "Heart to heart" (1978) i "Voyeur" (1981) amb un jazz més suau i temes instrumentals com "Let's just say goodbye" i "All I need is you". A l'inici dels vuitanta, Sanborn ja és un dels músics de sessió més cotitzats dels EUA. Col·labora amb el "What a fool believes" (1980) de Michael McDonald i Kenny Loggins interpretat per Aretha Franklin; amb Randy Crawford en el "Look who's lonely now" (1982); amb Billy Joel en el tema "Easy money" del fabulós disc "An innocent man" (1983); al "For you my love" (1982) de Gloria Gaynor; al disc "Undercover" (1983) dels Rolling Stones; al "Knock on wood" (1983) de David Bowie; al disc "The pros and cons of hitch hiking" (1984) de Roger Waters i al genial "Windswept" (1985) de Bryan Ferry del seu disc "Boys and girls" on a més de Sanborn hi tocaven David Gilmour, Mark Knopfler i Nile Rodgers.
El major èxit individual li arriba amb "Straight to the heart" (1985), el seu novè àlbum, que es converteix en el disc de jazz més venut de l'any i guanya el Grammy al millor disc de jazz fusió amb temes com "Straigh to the heart" i "Love and happiness". També li dona un Grammy el "Double vision" (1986) pel duet "Maputo" amb Bob James. Repeteix palmarès amb "Close up" (1988) amb temes com "Slam", "You are everything" i "So far away" i que s'endú el Grammy al millor disc de Pop instrumental. Amb "Upfront" (1992) obre una etapa més comercial amb un sensacional tema com "Bang bang".
A tot això continuen les col·laboracions amb el "Fahrenheit" (1986) de Toto. al "Primitive cool"(1987) de Mick Jagger, al "Downtown train" (1987) de Patty Smith; amb Eric Clapton fan la banda sonora de la primera entrega d'Arma Letal (1987) i també participa a la de Tequila Sunrise (1988); en el tema "Breaking point" (1989) del "Journeyman" de Clapton i en el "It's probably me" (1992) d'Sting i Clapton de la banda sonora d'Arma Letal 3 i moltes i moltes més.
David Sanborn, el més populars dels saxofonistes de jazz però també del pop i del rock'n'roll dels setanta i vuitanta, ha mort aquest 2024 als 78 anys a causa d'un càncer de pròstata que li van detectar el 2018. Sanborn ha estat actuant fins al moment de la seua mort i tenia programats concert per al 2025.
La llista Epstein. La sequera i la situació d'emergència. IA per a tot. La Llei d'Amnistia i el jutge García Castillón. La Llei d'Amnistia i els policies amnistiats. Zorra a Eurovisión. Tractors a la Diagonal. Ábalos. El cas Koldo. Alexei Navalny. 12 M: Illa president, patacada d'ERC, Aliança Catalana, el sí vigilant. Els cartells d'Ernest Maragall. Kate Middleton. La cuinera de Mas d'Enric. El pont de Baltimore que s'ensorra. El judici a Daniel Sancho. L'incendi de l'edifici de València. El Museu Morera. La dimissió i no de Pedro Sánchez. La dona de Pedro Sánchez. El Lleida-Yeclano i el tancament de camp. Lleida és ACB. I l'hoquei Alpicat Ok Lliga. El CP Vila-sana. El Lluís d'Euphoria. París 2024 Se acabó la fiesta i Alvise Pérez. Javier Milei. Torna Puigdemont. Torna Rovira. Torna Wagensberg. Biden sí, Biden no. I torna Trump. La gent que menja gats a Springfield. Casa en Flames. El 47. La Marina està morena. Lligar amb pinyes al Mercadona. La Copa Amèrica de Barcelona. L'escut de Lleida i l'escut del Lleida CF. Les PAU. Iñigo Errejón acusat. La pilota d'or a Rodri i no a Vinicius. La dana de València. Mazón. El Ventorro. El pàrquing del centre comercial Bonaire. Gaza. Síria.
Andrés Manceñido. José Luis Guerra. Orejuela II. Ramon Clotet. El doctor Menén. Artur Jorge. Beckenbauer. Neskeens. Andreas Brehme. OJ Simpson. César Luis Menotti. Sotil. José Maria Caneda. El Loco Dos Santos. Paquito. Waldo Ramos. Franco Martínez.
Arévalo. Ventura Pons. Juli Mira. Mayra Gómez-Kemp. David Soul (el de Starsky & Hutch). Rosa Fabregat. Joaquim Ureña. Akira Toriyama. Peter Higgs. Conxita Tarruella. Paco Sapena. Santiago Dexeus. Josep Maria Terricabras. Roberto Cavalli. José Antonio Ardanza. Arno Penzías. Fermí Puig. Marta Ferrusola. Rosa Regás. Montserrat Candini. Salvador Bordes. Francesc Fabregat. alex Salmond. Agustí Forné. Isak Andic.
El brasiler Sergio Mendes ja va ser el que es diu un nen prodigi del piano. Amb 8 anys els seus pares el posen a estudiar piano clàssic i als 15 ja fa els primers passos arranjant amb el seu piano temes tradicionals i populars brasilers. Comença amb el Sexteto Bossa Rio, un grup en el qual s'hi comptava la que seria al seua futura esposa de tota la vida Gracinha Leporace i que arribaria a publicar un disc "Dance moderno" (1961). Per si fos poca cosa al 61, 62 i 63 és considerat el millor pianista brasiler.
L'any 1965, amb 24 anys, funda el grup Brasil'65 -no s'ho van pensar gaire això del naming- a Rio de Janeiro. Un any després aprofitant el cop d'estat militar al Brasil i recomanat pels artistes americans que s'interessaven per la música brasilera se'n va cap als Estats Units, on allà coneix a Herb Albert que li obre les portes a A&M Records que era la discogràfica d'Albert i Jerry Moss. És a dir, els jazzistes Herbie Mann i Cannonball Adderly van fer amb Sergio Mendes el que Stan Getz va fer amb Joao Gilberto i Antonio Carlos Jobim, dur-los cap als Estats Units.
Després de tres discos la banda decideix contractar les cantants Lani Hall -parella de Herb Albert- i Bibi Vogel, per actualitzar-se canvia el nom del seu grup a Brasil'66 i amb elles arriben els èxits. El primer single, un tema de Jorge Ben dedicat a una amiga seua de Copacabana que deia molt aquesta expressió, ja és un gran clàssic de la història de la música: "Mais que nada" (1966). Una barreja de samba i jazz que forma part de la trilogia essencial dels inicis de la bossa nova juntament amb "The girl from Ipanema" i "Aquarela". L'any 2006 enregistra una nova versió amb els Black Eyed Peas que arribà al 6 de les llistes al Regne Unit. El disc on estava inclòs el tema, "Herb Alpert Presents Sergio Mendes & Brasil '66", aconseguí ser platí -pujà fins al 7 de les llistes EUA- contenia també altres temes que ja formen part de la història de Mendes: "Agua de beber" de Jobim i Moraes i una primera versió tropical d'un tema dels Beatles "Day tripper".
Mendes viatja per tot el món i apareix a totes les teles amb shows sofisticats i de molta audiència. El seu secret és un swing lent i una barreja de sons populars brasilers amb ritmes de jazz acompanyat d'unes veus de tons molt aguts. La bossa nova fusió a partir de versionar temes pop.
El segon disc va ser "Equinox" (1967) amb el single d'èxit "Chove chuva", un altre tema de Jorge Ben i una versió del "Night and day" de Cole Porter. Per aquest disc s'estrenava Janis Hansen com a vocalista substituint Vogel. El disc va tenir èxit comercial però no tant com el primer, es situà al 24 de les vendes americanes.
Les vendes tornarien a reeixir (arribant al 5) amb l'excel·lent "Look around" (1968). D'aquest disc s'extreu com a single la versió del "Look of love" un tema de Burt Bacharach que va popularitzar Dusty Springfield a la banda sonora de Casino Royal, el tema es situà al 4 de les llistes americanes. També és d'aquest disc "The frog" i una nova versió dels Beatles, el "With a little help from my friends".
A continuació, i després d'un canvi profund de la banda d'acompanyament -hi incorpora la seua dona Gracinha-, li arriba el major èxit amb el disc "The fool on the hill" (1968). El disc es situà fins al 3 de les llistes americanes i al mercat del Regne Unit va arribar a ser disc d'or col·locant dos singles dins del Top Ten de les llistes. El primer, la més exitosa versió dels Beatles que va fer Mendes, la que dona títol al disc "The fool on the hill" i que es publicava pocs mesos després del "Magical mistery tour", el tema es col·locà al 6 de les llistes d'èxits de la Billboard. L'altre tema va ser la versió pop-jazz-samba del tema tradicional anglès que havien popularitzat Simon & Garfunkel"Scarborough fair" que es va incloure en el film d'animació Heavy Traffic. Aquell Nadal publicaria el single "The Christmas song" amb èxit al mercat japonès.
Mendes ja s'havia convertit en l'estrella brasilera més famosa del món. Va arribar a actuar a la Casa Blanca davant dels presidents Johnsoni Nixon i en l'Exposició Universal d'Osaka el 1970. La carrera discogràfica continuava amb "Crystal illusions" (1969) amb la versió del "Sittin' on the dock of the bay" d'Otis Redding com a tema estrella. Amb el disc "Ye-me-lé" (1969) la carrera de Mendes s'estanca durant una dècada i mitja. D'aquests anys setanta són la versió del "Wichita Lineman" (1969) de Bacharach, "Chelsea morning" de Joni Mitchel i el "For what it's worth" d'Stephen Stills popularitzada pels Buffalo Springfield. Durant aquests anys canvia la banda a Brasil'77 publicant tres elapés amb aquest nom i a Brasil'88. També publica en solitari, com el disc de la peli "Pelé" (1977) en el qual el futbolista brasiler debuta com a compositor i cantant en temes com "Meu mundo é uma bola".
L'artista torna a reeixir amb el single de pop vuitanter i allunyat del seu estil habitual "Never gonna let you go" (1983) un tema de Barry Mann i Cynthia Weil publicada en el seu disc en solitari "Sergio Mendes". El tema arribà al 4 de les llistes EUA. En aquest disc s'hi inclou un tema del compositor espanyol Juan Carlos Calderón"Sí señor". Amb el següent disc "Confetti" (1983) continuà la nova tongada d'èxits amb un dels temes oficials dels JJOO de Los Ángeles "Olympia" pel qual se va envolar d'un cor d'un miler de cantants. També el single "Alibis" d'aquest disc arribà al Top Ten de les llistes. Ja veieu que ni el rei del jazz-samba s'escapava dels sons dels vuitanta.
El 1993 treu al mercat el que per mi és el millor disc de Mendes "Brasileiro" amb el qual guanya el Grammy al millor disc de World Music. El meu tema favorit és la batucada (sí, encara no s'havien fet pesades!) amb veu de Carmen Alice"What is it" però molt més conegut és el single "Magalenha" on hi participava un desconegut encara Carlinhos Brown. El tema va ser recuperat com a single de la banda sonora de Dance with me (1998) i amb una adaptació de Gloria Estefan.
Durant els 2000 molta escena hip-hop underground prenen els seus ritmes com a referents i això fa que el 2006 retorni amb "Timeless" un disc produït per Will-I-Am dels Black Eyed Peas on hi col·laboren Stevie Wonder i Justin Timberlake entre d'altres i en els quals es readapten els seus clàssics. La col·laboració segueix amb "Encanto" (2010) en el qual hi participen Juanes, Natalie Cole o Jovanotti. El 2012 és nominat als Oscar pel tema "Real in Rio" de la banda sonora del film animat Rio.
Sergio Mendes, la llegenda de la bossa nova i el jazz ha mort a Los Angeles als 83 anys. Oficialment no es va donar cap causa de mort però la família en el comunicat va fer palès que la seua salut s'havia debilitat a causa dels efectes de la Covid persistent.
El guitarrista Duane Eddy nascut a Corning el 1938 va anar a parar a Phoenix als 17 anys, on va conèixer el promotor i DJ Lee Hazlewood -que acabaria sent el seu productor- i a l'instrumentista Al Casey, que són els que l'ajudaran a trobar algun ganxo per a poder començar a fer alguna cosa seriosa en el món de la música.
Eddy agafà la tècnica del twangy, una tècnica consistent en fer sonar més notes greus que agudes i amb una forta amplificació. Ell creia que així la guitarra instrumental solista sonava millor.
El seu primer single va ser "Moovin'n'groovin" (1958) que no va tenir gaire acceptació comercial. Però el seu segon senzill "Rebel rouser" (1958) ja es posicionà al 6 de les llistes americanes i amb el pas dels anys ja s'ha convertit en un clàssic que a molts us sonarà de la banda sonora de Forrest Gump. A partir d'aquí arribarien catorze èxits consecutius que el trio Eddy a la guitarra, Hazlewood a la producció i Casey com a compositor, guitarrista i pianista es col·locarien tots al Top 40 de les llistes. Passem a enumerar aquests singles (en aquells temps els artistes eren de singles no pas d'elapés, un format que m'agrada molt això del single):
"Ramrod" (1958), un dels temes favorits de Paul McCartney.
"Peter Gunn" (1959), versió del clàssic de Henry Mancini.
"Yep!" (1959), un divertit ritme que es quedà al 17 al RU i al 30 als EUA.
"Forty miles of bad road" (1959) que tot i no arribar a posicions extremadament altes en llistes (11 i 9) a la llarga ha estat un altre dels majors èxits d'Eddy.
"Some kind-a Earth-quake" (1959) un rockabilly pur amb només 76 segons de durada és el tema més curt que ha entrat al Top 40 EUA i RU.
"Bonnie come back" (1960) és l'adaptació instrumental d'un tema popular escocès "My Bonnie" i que sobretot va passar a la història per haver estat el primer single de Tony Sheridan and the Beat Brothers, l'avantsala dels Beatles.
"Shazam!" (1960), aquest tema amb nom d'heroi de còmic que representa l'acrònim dels deus Salomó, Hèrcules, Atles, Zeus, Aquil·les i Mercuri arribà al 4 de les llistes del RU .
"Because they are young" (1960). El seu major èxit va ser aquest tema que era la gravació central de la pel·lícula del mateix títol, amb un so tirant a country va arribar al 4 de les llistes EUA i al 2 al Regne Unit.
"Kommotion" (1960) va afluixar a les llistes EUA però es va mantenir al Top Ten al RU.
"Pepe" (1960) de la banda sonora de la peli Pepe protagonitzada per Cantiflas. Un nova posició 2 al RU.
"Ring of fire" (1961) de la banda sonoroa de la pel·lícula del mateix nom.
Duane Eddy va continuar publicant singles però ja en posicions molt més discretes en llistes, exceptuant "The ballad of Paladin" (1962), un tema que la CBS va utilitzar per un programa de televisió amb molta audiència en aquell temps i per varis films western, de fet s'ha convertit en un dels temes favorits de la música western i "(Dance with the) guitar man" (1962) amb un cor vocal femení.
Duane Eddy continuà publicant singles durant els anys seixanta, als setanta abaixà el ritme però als anys vuitanta encara va fer gravacions fins el 1987, incloent una curiosa versió del "Peter Gunn" (1986) amb els Art of Noise que els valgué el Grammy a millor cançó de rock instrumental. El 1987 publica el disc "Duane Eddy and the Rebels", el nom de la seua banda d'acompanyament, un disc on hi col·laboren John Fogerty "Kickin' asphalt", George Harrison "The trembler", Jeff Lynne "Rockabilly holliday", Ry Cooder"Los compañeros" i Paul McCartney "Rockestra theme". S'extreu com a single "Spies" amb la mà, un altre cop, dels Art of Noise.
En definitiva, Eddy tingué un paper fonamental en l'establiment de la guitarra elèctrica en el rock'n'roll.
Duane Eddy, de qui John Fogerty, Bruce Springsteen o George Harrison han reconegut les seues influències, ha mort a Tennessee per les complicacions d'un càncer als 86 anys.
Arriben dates d'alifares copioses amb taules plenes de gent però abans que comenci la festa hi ha una missió crucial que cal resoldre. El responsable de la casa (sí, aquell valent o valenta que s’ha atrevit a acollir el dinar o sopar) s'ha d'armar de valor i preparar-se per una autèntica aventura a base de revisar l’arsenal de vaixelles, coberteries i cristalleries que la resta de l’any queden amagades dins de les calaixeres i vitrines i visualitzar la composició geomètrica de la taula o taules i cadires de diferents formes i mides que cal acoblar per a què tothom pugui seure.
El matemàtic i recent Creu de Sant Jordi Claudi Alsina enumera uns axiomes que ell anomena de la taula perfecta. Per començar la taula ha de tenir una superfície plana i una altura de 75 cm. Les cadires han de tenir el seient a una alçada de 45 cm, amb una amplitud de 45 cm i una profunditat de 50 cm amb el respatller que arribi si més no a 80 cm d’altura. Cada comensal necessita davant seu un rectangle de 65×35 cm per a poder posar plats, coberts i copes i menjar dignament. Entre la taula i la paret han de quedar entre 65 i 70 cm, però cal preveure entre 95 cm i 120 cm en cas que pugui haver trànsit de persones per darrere de la cadira del comensal.
Un plat indicarà la posició de cada comensal de tal manera que tots els plats han d’estar col·locats a igual distància entre ells formant una simetria radial o axial depenent de la forma de la taula. Aquesta simetria fa que els comensals mai sàpiguen si el seu platet del pa és el que queda a la seua esquerra o a la seua dreta. La regla de les forquilles diu que se’n posaran tres com a màxim a l’esquerra del plat (a 3 o 4 cm) de manera que les primeres que s’utilitzin han d’estar més lluny. I de la mateixa manera es situaran els ganivets però a la dreta del plat.
El número 12, tant utilitzat des de l’antiguitat en sistemes de numeració, és ben present a la taula. Les coberteries acostumen a tenir 3 dotzenes de ganivets (12 de carn, 12 de peix i 12 de postres), 3 dotzenes de forquilles amb les mateixes finalitats, 1 dotzena de culleres de sopa i una dotzena de culleretes de postres, cosa que fa 96 coberts. Per tant si sou més de 12 haureu de comprar peces soltes. El plats també acostumen a anar per dotzenes amb les seues varietats (fondos, plans, postres) i les diferents formes geomètriques: cercles, quadrats, el·lipses o triangles de Reuleaux.
I finalment toca seure la gent al voltant taula. Si sou 12 persones i no us importa el lloc heu de saber que les podeu seure de 39.916.800 maneres diferents, que és el resultat del factorial d’onze: 11!=11×10×9×8×7×6×5×4×3×2×1.
Molt bones festes!
A taula!
En la taula de la imatge i suposant que és indiferents seure en una punta o al mig, de quantes maneres podrien seure 6 persones? I si dos persones volen seure juntes? I si son tres parelles que no volen seure separades? Ja teniu un altre tema de conversa a taula.
(Article publicat al Lectura el 22 de desembre de 2024)
José Feliciano va compondre "Feliz Navidad" l'any 1970. La cançó va sorgir quan el seu productor, Rick Jarrad, li va proposar escriure una nadala original per al seu nou disc. Inicialment, Feliciano es va sorprendre per la proposta, ja que mai abans havia escrit una cançó nadalenca però finalment va acabar publicant un disc ple de nadales amb "Jingle bells", "The little drummer boy" o l'instrumental "White Christmas" entre altres clàssics. D'aquesta manera Feliciano s'apuntava a la moda dels discos nadalencs de Frank Sinatra o Tonny Bennet però amb una important diferència, el disc de Feliciano tenia versions instrumentals i bilingües de tal manera que les emissores de ràdio no el poguessin descartar ni per ser massa americà per una banda ni massa hispà per altra banda.
La inspiració per a la cançó li va venir de la nostàlgia que sentia per les celebracions nadalenques amb la seua família. Mentre estava a l'estudi de gravació a Los Angeles, va recordar les escenes familiars a Nova York amb els seus 11 germans, el menjar tradicional porto-riqueny, el rom, i els cants nadalencs. Feliciano va néixer a Puerto Rico però de ben petit va anar a viure amb la seua família al barri hispà de Nova York.
La cançó es va publicar el novembre de 1970 i va ser un èxit immediat després del seu llançament. Va arribar al lloc 6 de les llistes estatunidenques i es va convertir en el segon Top 10 de Feliciano als EUA després de la versió del "Light my fire" que li va valer dos Grammys el 1968. El 2 de gener de 2021 quan es va reeditar, va aconseguir el número 2 del Billboard Hot 100. Això li va servir per redimir-se de la sonora xiulada que va rebre el 1968 al Tiger Stadium de Detroit durant el Mundial de beisbol en fer una interpretació de l'himne dels EUA.
Bones Festes!
Les nadales dels anys anteriors al bloc han estat:
Fa unes setmanes el canal de divulgació d’AEMET, l’Agència Estatal de Meteorologia que durant aquells dies va estar en el punt de mira d’alguns polítics, explicava el funcionament dels models meteorològics i el procés científic i tècnic en el qual es basava l’elaboració de les prediccions del temps. Evidentment, i ja ho hem comentat en alguns articles, la quantitat de matemàtiques que hi ha en aquest estudi són immenses: derivades, equacions, probabilitats, sistemes dinàmics… En l’article d’avui ens fixarem en la famosa equació de Navier-Stokes. I per què és tan famosa en el món matemàtic? Doncs perquè trobar les solucions d’aquestes equacions és un dels problemes del mil·lenni i està recompensat amb un milió de dòlars atorgats pel Clay Mathematics Institute, del qual també en vam parlar en un altre article.
L’atmosfera que ens envolta és un fluid en rotació i estudiar el moviment dels fluids amb totes les magnituds que hi intervenen (temperatura, velocitat, densitat, viscositat…) ha estat sempre un problema complicat per als matemàtics. L’any 1755, el gran Leonhard Euler, que deu ser el matemàtic que més cops ha aparegut en aquesta secció, ja va escriure sobre el tema l’article Principis generals del moviment dels fluids. També s’hi van posar els germans Johann i Daniel Bernoulli i Augustin Cauchy, però els que s’han endut la fama a la posteritat pel seu estudi han estat els matemàtics Claude-Louis Navier i George Gabriel Stokes. Ambdós van arribar a aquestes equacions de forma independent, en un principi Navier va fer algunes errades matemàtiques que va corregir però com Stokes, vint anys després, va fer bé les matemàtiques sabem que la resposta final de Navier també va ser correcta.
Aquestes equacions són unes equacions que s’anomenen en derivades parcials (EDP) i, en matemàtiques, quan intervenen les derivades ens vol dir que estem estudiant algun canvi, en aquest cas el canvi al llarg del temps de les velocitats entre diferents punts del fluid en unes condicions concretes. Les equacions per si soles tenen poca gràcia, s’han de resoldre i poder resoldre aquestes equacions ens ajudaria a entendre com flueix l’aigua, l’aire o el flux sanguini però com us podeu imaginar resoldre-les és una cosa molt complicada ja que un fluid ja és complicat en sí, només cal que us fixeu en com surt l’aigua quan obrim poc l’aixeta o quan la fem girar al màxim. O en les onades de la platja com de diferents poden ser només en una estona. El matemàtic francès Jean Leray va demostrar que de solucions n’existeixen, però una altra cosa és trobar-les. Gràcies a l’ús d’ordinadors hem aconseguit aproximar-ne. La idea és dividir l’espai que volem estudiar en moltes regions molt petites (malla computacional) i calcular la velocitat en intervals de temps molt i molt petits en els vèrtexs d’aquesta malla, com més petits siguin els intervals de temps en què calculem aquesta velocitat més ens aproximem al seu ritme de canvi real. Però clar, per això la computació cada cop necessita més temps de càlcul i més memòria de processament. Tanmateix, l’enginyeria aeronàutica i la meteorologia les estan utilitzant amb molt d’èxit.
Teoria del caos
El meteoròleg Edward Lorenz plantejava si existeix una solució de les equacions de Navier-Stokes vàlida per a qualsevol instant futur a partir d’un determinat estat inicial, és a dir, si podríem predir el temps amb absoluta precisió per qualsevol moment futur. I si coneixem les equacions com és que ens costa tant predir amb fiabilitat el temps? Lorenz va concloure que el temps és un sistema caòtic.
(Article publicat al Lectura el 24 de novembre de 2024)
No ho sembla pel seu cognom, però Kris Kristofferson ha estat un dels grans del country. El cognom acabat en son és deu al fet que els seus avis paterns van emigrar de Suècia cap als EUA, mentre que la família materna tenia arrels holandeses. Durant la seva infantesa va anar canviant sovint de residència per Texas fins arribar a San Mateo, Califòrnia, on va completar els estudis secundaris. Durant el seu pas pel College va destacar com a esportista en futbol americà. Finalment, es va llicenciar en Literatura el 1958 i va obtenir una beca per estudiar a la Universitat d'Oxford, on durant aquesta etapa britànica va començar a compondre les seues primeres cançons amb el pseudònim de Kris Carson i continuant amb la seua faceta esportiva va guanyar premis en boxa. Amb aquest pseudònim va enregistrar un single per a Top Rank Records que va passar absolutament desapercebut. Encabat de graduar-se el 1960 torna als EUA, es casa amb Fran Beer i pressionat pel seu pare, que era militar, s'allista a l'armada americana. on va assolir el rang de capità i va obtenir el títol de pilot d'helicòpters. El van destinar a Alemanya Occidental, on va formar una banda. Li van oferir una plaça de professor de Literatura anglesa a l'Acadèmia Militar dels Estats Units, però Kristofferson la va rebutjar i va decidir dedicar-se a escriure cançons, cosa que va disgustar la seva família. Finalment el 1965 abandona l'exèrcit.
Gràcies a Johnny Cash, Kristofferson es trasllada a Nashville, la terra del country i comença a treballar a Columbia Records on coneix molts contactes. Kristofferson comença a escriure a tort i a dret per a altres autors "Vietnam blues" per a Dave Dudley o "Once more with feeling" per a Jerry Lee Lewis. També enregistra un primer single per Epic Records amb els temes "Golden idol" i "Killing time" sense cap repercussió.
Vist que els altres artistes se n'anaven sortint amb les seues lletres Kristofferson signa un contracte amb Monument Records i publica els temes en el seu primer disc que seria "Kristofferson" (1970), un gran disc... popularitzat per altres. "Me and Bobby Mc Gee" és una cançó d'amor i amistat que s'encreuen La popularitzaria la seua companya de borratxeres i de rollos ocasionals Janis Joplin dos anys més tard dins del seu disc "Pearl" i posant-la a l'1 de les llistes. El primer número 1 de Kristofferson gràcies a la veu i guitarra de Joplin a títol pòstum mesos després que morís a causa d'una sobredosi d'heroïna. També els Gratefeul Dead en van fer una versió més o menys exitosa. En aquest disc també s'hi inclou "For the good times" que va acabar en veu de Ray Price i encapçalant les llistes country el 1970. I per al seu amic Jonnhy Cash li va deixar preparada la gran"Sunday morning comin' down". El tema "Help me make it through the night" li va valer un Grammy el 1972 a la millor cançó country gràcies a la interpretació de Sammi Smith.
Kristofferson com a cantant no tingué molta popularitat a la ràdio ni en les llistes comercials a excepció d'algun tema com "Why me" del disc "Jesus was a Capricorn" (1972), El tema, mig gospel i mig country arribà al capdamunt de les llistes country. El 2019, en un concert sorpresa el va interpretar al costat del satànic i irreverent Marilyn Manson.
El 1971 inicia la seua carrera com actor al thriller policíac Cisco Pike en el qual també va composar i interpretar temes per a la banda sonora com "Breakdown (A long way from home)" i a partir d'aquí va combinant la carrera de músic amb la d'actor. El 1973 es casa amb la cantant de country Rita Coolidge i publiquen conjuntament tres discos amb el nom de Kris and Rita com "Full moon" (1973) on s'inclou el single "From the bottle to the bottom" que els donaria el Grammy a la millor interpretació de duet de country. També guanyarien el mateix guardó amb "Lover please" del disc següent "Breakaway" (1974).
Entremig arribaria la peli Pat Garrett and Billy the Kid (1973) al costat de Rita Coolidge i de Bob Dylan. El director Sam Peckinpah el va triar després de veure'l actuar al Troubadour de Los Ángeles. Encabat Martin Scorsese el fitxà per al drama Alice doesn’t live here snymore (1974). Però potser la interpretació més sonada per ell va ser A star is born (1977) amb Barbra Streisand amb una banda sonora amb sis temes interpretats per Kristofferson destacant "Watch closely now". Fa uns anys se va recuperar "Lost inside of you" gràcies a la nova versió de la peli que van fer Lady Gaga i Bradley Cooper. En total va participar en més de 50 pel·lícules, entre elles la desastrosa Heaven's gate (1980) o el western nominat als Oscar Lone Star (1996).
Després de sis anys de matrimoni amb la cantant Rita Coolidge el 1979 es divorcia. La seua figura es veu catapultada per la sèrie Amerika en homenatge als veterans del Vietnam i per els seues aparicions en els festivals americans benèfics per als grangers. Durant els vuitanta se va centrar en la seua carrera cinematogràfica. L'últim gran èxit de Kristofferson va ser el single "The highwayman" (1985), un tema que va arribar a l'1 de les llistes country i enregistrat sota el nom dels Highwaymen, un supergrup country amb Kristofferson, Cash, Willie Nelson i Waylon Jennings i que va durar una dècada i tres discos. Als anys 90 continua la seua carrera com a actor, publica el directe "Broken freedom song" (2003) i després de molts anys sense enregistrar nou material en solitari surt a la venda "This old road" (2006) recuperant el tema "Final attraction" de la pel·lícula Songwriter (1984).
Al següent àlbum "Closer to the bone" (2009) hi trobem un tema dedicat a Johnny Cash"Good morning John" i un altre a Sinead O'Connor"Sister Sinead". La relació amb Sinead va venir després d'aquell concert d'homenatge a Bob Dylan en què la cantant irlandesa es va endur una xiulada del públic per les seues crítiques a la religió cristiana. Kristofferson va sortir a donar-li suport i a partir d'allí van mantenir una relació que els uní, de fet ja va col·laborar en el videoclip de "This is to mother you" (1997) d'O'Connor. El darrer disc d'estudi fou "Feeling mortal" (2013).
Kristofferson ha estat un artista multidisciplinar: excel·lent actor, bon cantant, gran compositor i notable guitarrista. Sense grans pretensions ha estat un històric i sempre implicat en actes solidaris i que s'ha mantingut en actiu en directes fins ara actuant a casa nostra al Porta Ferrada i al Jardins de Pedralbes. Kris Kristofferson ha mort als 88 anys a la seua casa de Hawaii.
.jpg/800px-DuaneEddyPall231018-4_(31866003608).jpg)
