Bobby Hebb - Sunny

Continuant amb la temàtica dels músics que han passat a millor vida (i aquí llegeixi l'expressió "millor vida" en el sentit literal de les paraules perquè la vida que porten molt músics a la Terra no és digna de ser ni qualificada de vida) avui toca parlar d'un pobre home que en el seu temps ja va ser un dels precursors de la cançó de l'estiu. En concret de l'any 1966 amb la cançó "Sunny" i l'artista Bobby Hebb.

Sí, l'any 1966 ja existia més o menys això que actualment es diu la cançó de l'estiu tot i que últimament ha perdut pistonada. A més, en aquells temps l'eufemisme "Cançó de l'estiu" encara podia ser sinònim de certa qualitat. No calia que la cançó de l'estiu fos amb una tornada apegalosa que havia de ser immediatament ballada i acompanyada d'un gestos amb les mans o altres parts del cos.

La cançó deu ser molt bona perquè va ser infinitament versionada: Dusty Springfield, Ella Fitzgerald, Marvin Gaye, Stevie Wonder, James Brown i fins i tot el pesat del Jamiroquai. Existeix una versió en castellà titulada "Cielo" de la cançó a càrrec de Buddy Richard i que es va fer famosa perquè era la banda sonora d'un anunci que feia Penélope Cruz. De totes formes, aquesta cançó va saltar més a la fama per culpa dels Boney M, que la van versionar en rotllo més discotequero (i més estival) en el seu primer disc l'any 1976.

Tot i que la cançó sembla que tingui pinta de ser una oda al cel ras, la cançó tracta sobre el seu germà (del Bobby, no del cel ras) Harold que va ser assassinat en un bar de Nova York el dia següent del de Kennedy. Un cant d'esperança. El pobre Hebb va fer algunes altres cançons no tan memorables com "Love me" (no la trobeu igual al "Sunny"?) o "A satisfied mind" però ha passat a la història com a home d'un sol hit.

Doncs au, acomiadem al bo de Bobby Hebb amb la seva contribució al món de la música i el "Sunny":

OMC - How bizarre

Després del post anterior sobre Malcolm McLaren potser que pugem una mica el nivell musical del bloc i avui homenatgem a un altre músic malaguanyat. En aquest cas es tracta de Pauly Fuemana, neozelandés (sí, escolti, hi ha més músics a Nova Zelanda a part dels Crowded House). Pauly era el músic visible del grup OMC (Otara Millonaries Club, Otara és el barri pobre i marginal d'Auckland) acompanyat d'Alan Jansson, que era el que no sortia mai enlloc. El nom del grup no era res més que una gran ironia sobre la societat de Nova Zelanda que encara renega dels aborígens de l'illa, els autèntics amos del Pacífic. Qui hauria de dir que Nova Zelanda té problemes, no? Quan mai surt per la tele...

Podem considerar que els OMC va ser un grup dels anomenats One Hit Wonder, un single, un èxit. L'any 1996 amb el seu debut (i únic disc crec) van obtenir l'èxit mundial amb la cançó "How bizarre", cançó autobiogràfica del mateix Pauly on explica una experiència amb la policia quan el van trobar amb una mica de marihuana a sobre.

La veritat és que tampoc sé gran cosa més, d'aquell disc un parell més de singles ("Land of plenty", "Right on") i para de contar. Ara bé, "How bizarre" ha passat a la història com una cançó preciosa i fàcil de tararejar. Personalment tinc un bon record de la cançó. El disc dels OMC me'l vaig comprar a Atenes, i sempre que sona o escolto aquesta cançó em recordo del viatge de final de carrera que vam fer a aquella bruta i fastigosa ciutat, almenys ho era el 1997 quan hi vaig anar. Ah, i l'hotel Jason King... que més que un hotel era un burdell.

Malcolm McLaren - About her

Senyors (i senyores) lectors (i lectores, esclar) avui celebro l'article 200 del bloc. El número 200 és massa vulgar i com la gent acostuma a celebrar els nombre múltiples de 5^2, doncs jo no ho faré i la deixaré per un altre nombre.

Enguany se m'està acumulant la feina d'articles melomano-necrològics, els músics es moren que no te'n dónes compte tu! I avui dediquem aquest apunt a l'ínclic (paraula que no sé ben bé què vol dir però s'acostuma a posar davant d'un nom de persona) Malcolm McLaren.

És difícil fer un article més o menys curtet d'aquest personatge sabent que hi ha uns quants llibres sobre ell i els seus afers més o menys musicals (fa uns anys em vaig llegir una biografia seua de més de 200 pàgines). McLaren va saltar a la fama musical com a descobridor i manager dels New York Dolls (als quals vestia amb trajes de la Guàrdia Roja de Mao), Adam & the Ants, Bow Wow Wow (grup que serà recordat més per la portada d'un disc seu on la cantant menor d'edat sortia conilla que no pas per una altra cosa) i sobretot del Sex Pistols. També se'l coneix per haver triat a Chrissie Hynde, cantant dels The Pretenders, com a venedora de la seva botiga (SEX) de roba que ell mateix dissenyava.

És a dir, va ser l'inventor del punk, de la roba del rock (a la seua botiga es vestien David Bowie, Ringo Starr, Rod Steward i Mick Jagger), dels new romantics i a més es va presentar a l'alcaldia de Londres (no sé si us podeu imaginar Jordi Tardà a la Paeria per fer una comparació).

Però tot i apadrinar grups, McLaren també va fer incursions pròpies al món musical. El 1983 inventa la tècnica del sampling en el seu disc "Duck rock" amb l'insuportable single "Buffalo gals" com a major èxit. El 1985 en el disc "Fans" va una versió molt... no sé ni com definir-la, de l'òpera "Madame Butterfly"... En aquesta cançó es veu que també introdueix la tècnica del vogueing... us sona a la MAdonna dels 90?

Però potser la cosa més curiosa és l'intent de recuperar el vals vienés en el disc "Waltz darling" del 1989. El seu disc pòstum és de l'any 1998, en el qual reversiona el "Buffalo gals".

Avui em costa molt acabar l'article triant un video de McLaren... no pas per la qualitat, perquè el trobo un pesat i un insuportable. Però potser ens quedarem amb "About her", cançó coneguda perquè es va incloure a la peli "Kill Bill 2"... i ja se sap, que per culpa de les pelis es coneixen cançons.

No crec que tampoc sigui una gran pèrdua en el món musical. Perdoneu, però algú ho havia de dir. Au, descansi en pau.

Les valls d'Àneu

(Nota: tot i que per la foto ho pot semblar no es tracta de cap apunt sobre Catalunya des del terra del bloc Que Tinguem Sort)

A hores d'ara encara no sabem si aquesta manifestació del dissabte 10-J l'encapçalarà el president Montilla amb una senyera o l'Oliana Molls amb una pancarta que hi posi "Vendo Seat Ibiza en buen estado". Aquesta unitat no l'acabaré de comprendre jo... m'hauria d'ajudar Bertrand Russell amb la seva teoria de conjunts potser. Bé, és igual, deixem-ho perquè diumenge continuarem sent una autonomia amb els mateixos expolis i insults de sempre.

Per això avui em poso en plan Zen en el més estil Gaspar Hernàndez i li proposo anar a voltar pel que podria ser el paisatge més bonic de Catalunya (tot i que a la sèrie de Tele 3 no devien trobar ningú que el patrocinés). Fa uns caps de setmana vaig voltar després de tenir-les molts temps oblidades per les valls d'Àneu (esdrúixola, no plana, sinó els indígenes de la zona s'emprenyen).

Les valls d'Àneu comprenen la part de més al nord del Pallars Sobirà. Pel sud podríem dir que comencen a Escaló i pel nord fins a l'estació de Bonabé. Per l'oest trobem el Parc d'Aigüestortes i el Port de la Bonaigua i per l'est la vall d'Unarre.

L'hotel que us recomano és el Roca Blanca d'Espot. Un hotel molt agradable (nosaltres vam ser els clients 499), molt ben apanyadet i on el sr Josep us tractarà de meravella. Sobretot en els esmorzars, amb tot de productes de la zona i no aptes per a vegetarians. 300 classes d'embotits, formatge de tupí i iogurts d'una borda de per allà. Passejant per Espot també trobem un dels millors monuments de les valls, el restaurant Casa Juquim. Quin descobriment! L'olla pallaressa, el filet de cuixa de senglar, la truita de riu, el paté... i per quatre duros! Im-pres-cin-di-ble per qualsevol dominguero (espero que ho llegeixi el Dani del bloc Diaris d'un Dominguero). El poblet d'Espot és boniquet, amb la seva església romànica típica de la zona i el seu pont medieval sobre el riu Escrita que també és típic de la zona (el pont, no el riu).

La vila més gran de la vall és Esterri d'Àneu. Teniu per visitar l'Ecomuseu de les Valls, podeu fer una passejadeta pel poble i travesseu el pont que uneix les dos ribes del Noguera Pallaressa. Veureu que la cara nord del pont és més alta que la pared sud, per evitar els vents que vénen del nord. I si dineu a Esterri la braseria L'Esquella és molt recomanable, està davant mateix de l'entrada de l'Ecomuseu. Demaneu girella si podeu.

Pujant Noguera Pallaresa amunt, hi ha una ribera espectacular on podem trobar paisatges molt pintorescos i pobles encantadors. Es pot visitar Borén, Isavarre, Isil i Alòs d'Isil (cadascun amb la seua església, esclar!). Quan s'arriba a Isil per carretera podeu veure el paisatge de la foto, l'església romànica de Sant Joan d'Isil amb el riu darrere. Espectacular. Aquestos pobles us sonaran per les famoses falles i per la sèrie de les Veus del Pamano que va emetre TV3.

Des de la carretera d'Espot es pot agafar un altra que deu fer poc que està asfaltada que porta als pobles d'Estaís, Jou i Son (del Pi). Tots els pobles són bellíssims, però pareu a Son i visiteu el conjunt monumental de Sant Just i Sant Pastor de Son. Des d'Esterri es té una imatge espectacular d'aquest poble penjat dalt d'una muntanya. Podeu aprofitar per dinar a Casa Masover.

Més desconeguda és la vall d'Unarre amb pobles gairebé deshabitants (o deshabitats del tot) però encantadors: Cerbi, Gavàs, Unarre, Burgo, Llavorre, Escalarre (recordeu el Doctor Music Festival?). També podeu voltar per València d'Àneu (pàtria del conseller Llena, tot i que sent del PSC potser se m'ofén en posar pàtria), la Guingueta d'Àneu, Sorpe i si sou més arriscats pujar fins a Berrós Jussà i Berrós Sobirà. Un poblets penjats de la muntanya i que es veuen baixant de la carretera d'Espot just davant. I em deixava el monestir romànic de Sant Pere del Burgal, evidentment les pintures han estat expoliades pel MNAC, faltaria més.

Ah! I tranquils perquè tot això es pot fer amb cotxe, sinó jo no ho hagués fet pas, eh?

Bones vacances!

Stereophonics - Have a nice day

Feia uns quants articles que no em dedicava a la necromelomania, aquesta obsessió que tinc jo (sisplau, no m'ho tingui gaire en compte) a dedicar apunts del bloc a músics que ens deixen. Avui li toca el torn a un pobre home anomenat Stuart Cable i que fou bateria dels gal·lesos Stereophonics.

Els Stereophonics són uns grans desconegut del gran públic (i del petit suposo que també) que van sorgir a mitjans dels 90 a l'ombra del que fou el fenomen del brit-pop. Van tenir el problema que no eren ni Blur, ni Oasis ni Suede. I potser era problema també el fet de ser gal·lesos. Deixant de banda el folkloristes gaèl·lics (i l'avorrit John Cale), la música feta al País de Gal·les no ha tingut molt ressò internacional. A més els Stereophonics van sorgir en el moment de major èxit del millor grup que ha donat aquell país: Manic Street Preachers i amb permís també dels Super Furry Animals. També sonaven en aquells temps els Gorky's Zygotic Mynci, però aquestos ja són una altra història (escolteu "If fingers were xylophones"... el títol ja...).

El seu primer èxit va ser "Local boy in the photograph" (1997) del seu disc de debut "Word gets around" que va merèixer un Brit Award (els Grammys britànics). Gràcies a aquesta cançó el disc es va vendre molt bé, els altres singles, que vol que digui, els trobo fluixets.

Al segon disc "Performance and cocktails" (1999) (moooolt millor que el primer) els va arribar la consagració definitiva amb peces imprescindibles com sobretot "Just looking" o també "The Bartender and the Thief" o "Pick a part that's new". Fins i tot per aquelles dates graven una cançó amb Tom Jones (el tigre de Gal·les) pel seu disc de duets "Mama told me not to come".

I al 2001 el millor de tot, un imprescindible en qualsevol discografia "Just Enought Education to Perform" d'on s'extreu la seva millor cançó "Have a nice day", però també "Mr writer" i "Handbangs and glagrats". També tenen temps de fer una fa-bu-lo-sa versió del "Who am I" dels mítics The Who per l'àlbum d'homenatge que es va gravar el 2001 i que no he trobat al Youtube!. Parlant de versions, també en tenen una del "Nothing compares 2U" de la Sinead O'Connor (que de fet era de Prince), del "You sexy thing" dels Hot Chocolate (molt més avorrida que l'autèntica) o del "Best of you" dels Foo Fighters.

El 2003 tenen quart àlbum "You Gotta Go There to Come back" (els títols sí que són llargs, sí) que els manté l'èxit sobretot amb "Maybe tomorrow" (genial també) i "Madame Helga".

El seu primer nº1 no els arriba fins el single "Dakota" del seu cinquè disc "Language. Sex. Violence. Other?" (2005). Un disc completament prescindible per mi, però mira, es veu que va ser el més exitós. A part de la cançó aquesta, tot el demés molt obviable "Superman", "Devil", "Rewind" amb més fama per les seues polèmiques amb els videoclips que no pas per la música.

Amb nou disc "Keep calm and carry on" (2009) tornen al seu estil original i els dos primers singles han estat simplement genials un altre cop "You're my star" i "Innocent".

Jo us deixo amb la meua cançó favorita dels Stereophonics, "Have a nice day" (2001). Au, disfruteu-la!

Cactus

Ja fa dies que mantinc amb una companya de feina una discussió ocasionada per un cactus que ella, tota orgullosa, ha comprat i llueix al costat de l'ordinador perquè així "absorbeix les radiacions".

Tinc mania als cactus. No m'agraden gens. Fins i tot diria que em molesta la seua presència. Aquesta companya considera el cactus fins i tot un element decoratiu. Però com pot ser un "element decoratiu" una espécie de pal amb punxes? Pot considerar-se decoratiu un plàtan ple de xinxetes clavades al revés? A més, un cactus punxa. I quina gràcia té això?

Miri, fins aquí pot considerar-se una mania personal meua contra aquestes plantes cactàcies. Però el que no puc tolerar és aquesta mania tan estesa que els cactus absorbeixen radiacions. Suposo que aquesta història la va inventar i extendre el president (o presidenta) de l'associació de venedors de cactus, sinó no s'entén pas d'on surt aquesta tonteria.

Imagini's que fos veritat, que els cactus absorbeixen radiacions. Podríem posar el magatzem temporal de residus d'Ascó (allò que els ecologistes en diuen cementiri nuclear) rodejat de xumberes i no sortirien els bequerels a passejar més enllà d'aquest jardí botànic punxegut. El problema de les nuclears solventat i aquests ecologistes grenyuts contents perquè plantaríem plantetes i floretes al seu voltant.

I quines radiacions absorbeixen els cactus? Radiacions electromagnètiques? Microones? Raigs gamma? Infrarojos? Raigs UVA? Partícules alfa? Si posem el mòbil al costat del cactus ens farà interferència? Si la llum és una radiació, un cactus ben gran al mig del menjador de casa m'enfosquiria tot el pis? Podem solventar també el problema de la contaminació lumínica?

I les radiacions que surten de la pantalla de l'ordinador (que són ben poques), tenen preferències per buscar cactus? Què els hi passa? Van recorrent l'habitació fins trobar el cactus? I després què? Què fa el cactus amb les radiacions? Les radiacions tenen el costum de propagar-se en línia recta i en totes les direccions. Per tant fa el mateix efecte tenir un cactus que una xancla davant de la pantalla de l'ordinador. Les úniques radiacions que aniran a parar al cactus són les que surtin de la pantalla en la direcció del cactus. Encara que tinguem el PC dins d'un jardí botànic de plantes punxenques fastigoses, les radiacions que surtin de la pantalla aniran a parar als nostres ulls.

Ara bé, tu això ho expliques a la gent i continuen creient en el poder del cactus i et diuen que ets un incrèdul i no volen que els hi aigualexis la seua planteta. I a les botigues de tot a 100 encara continuen venent cactus petitets amb etiquetes antiradiacions.

191

Miri, que ja tenia ganes de publicar un article d'aquests que tant m'agraden a mi i que la resta de gent no entèn per què m'agraden. Aquest és l'article 191 del bloc, i el 191 és un número capicua (palindròmic) que m'ha inspirat l'article.

Per començar el 191 és primer. Que ja és important això. A més no és un primer qualsevol, sinó que és un primer Chen (p és primer Chen si p+2 també és primer). El següent nombre primer és 193 i resulta que 191*193=36863, que també és capicua. També és un primer d'Eisenstein sense part imaginària (de la forma 3n-1). És un primer de Gauss també (de la forma 4n+3).

El 191 forma part d'una quàdrupla de primers {191, 193, 197, 199}, que és la quarta en ordre començant per la {5, 7, 11, 13}. Ens adonem que totes aquestes quàdruples de primers excepte la primera pot ser escrita de la forma {30n+11, 30n+13, 30n+17, 30n+19}.

Ah! I per complir amb el tema de la paritat, el 191 també és un primer de Sophie Germain, que són els primers p tals que 2p+1 també són primers. Aquesta és fàcil, eh?

Els que es dediquen a l'encriptació de dades diuen que el 191 és un primer fort, concepte difícil de definir, però que ja ens està bé que sigui així. Els temes d'encriptació han de ser difícils de desxifrar. També s'apliquen en encriptació els primers de Wagstaff, que són de la forma (2^q+1)/3. Aquests primers de Wagstaff són una cosa bastant moderna (1990) i el més gran conegut és el (2^4031399+1)/3.

També és un número de Thabit, que no tenen perquè ser primers i que són els naturals de la forma 3·2^n-1. Aquestos no sé per què serveixen però existeixen dins de la teoria de nombres.

191 i 149 són ambdós primers. I també ho són 149*2^191+1 i 191*2^149+1.

El 191 és un lazy caterer, això vol dir que podeu dividir una pizza en 191 parts fent només talls rectes; amb 19 tallades podem obtenri 191 talls de pizza... ara bé, uns més petits que els altres!

El RD-191 és un motor de coet rus. L'any 191 és any de batalles, el 191 aC la de les Termòpiles i l'any 191 dC la de Xiangyang. Els 191 Volts són un grup de música alternativa de Barcelona. I si vostè és gestor ja sap de què deu anar el formulari 191... I si és cinèfil sempre pot veure Highway 191.

Si vostè viu a Ghana, Grècia, Brasil o Austràlia i marca el 191, li contestarà el servei d'emergències. I per fer una mica de país, li faig saber que 191 és el nombre d'habitants que té Biscarri, Pradell de la Teixeta o Tagamanent.

Com és habitual en aquests tipus d'articles, no sé si li haurà servit per alguna cosa... però per si de cas... Au, de res!

Pel Bages

Ja sé que no queda gaire glamurós fer un article de viatges sobre el Bages i que quedaria millor fer-lo sobre una ruta per Sebastopol, Tumbuctú o la Patagònia. però ja sap vostè que un és pobre i quan viatja no es pot anar gàrie lluny...

Fa uns dies vaig tenir l'oportunitat de passar una setmaneta per aquesta comarca de la Catalunya central, coneguda per alguns com el lloc per on s'ha de passar per anar a la Cerdanya, coneguda per uns altres per la comarca per on s'ha de passar per anar a Girona, coneguda per altres només perquè hi va néixer un tal Guardiola i suposo que desconeguda per molts altres. Des de luego que a vegades parles de Súria o Navarcles amb algú i te posen la mateixa cara que posaria Jorge Javier Vázquez en una assemblea d'Òmnium Cultural.

La seu del viatge la teníem al Ramon Park Hotel de Santpedor. Un hotel de 4 estrelles molt ben decorat, amb un atenció familiar i els millors entrecots que he provat. Segons m'explicava el Ramon Jr, va aprendre a fer els entrecots vivint a Euskadi, així que la solvència està contrastada.

Per la zona del Bages, que per cert es divisa Montserrat des de tota la comarca crec, podem visitar els poblets de Mura, Talamanca i Rocafort. Molt bonics per a passejar. Per menjar recomano Cal Carter de Mura i que proveu els seus cigrons amb allioli. Només una queixa a fer a l'alcalde de Talamanca... sisplau, aquella casa de davant del poble foteu-la a terra... que lleig que fa cony!

També cal perdre un matí per passejar pel Món Sant Benet, tant pel complex com per l'enorme parc que l'ajuntament de Sant Fruitós ha habilitat per la vora. Es pot halar bé a la Fonda del mateix Món Sant Benet o a cal Patoi de Navarcles, amb un bacallà i unes postres molt casolanes. Per cert, va ser emocionant passejar per la vil·la de Navarcles, localitat natal del gran extrem esquerre de la U.E.Lleida Pep Setvalls!

Com no podia ser d'una altra manera també és visita obligada a Montserrat. Si podeu agafar el cremallera és molt millor que anar en cotxe, perquè l'hauràs de deixar aparcat als collons d'Andares. Des del cremallera les vistes que es veuen de Monistrol són espectaculars. I a dalt a Montserrat... doncs tot és previsible... ple de iaios posant espelmes a tort i a dret, ple de beatos sudamericans i ple de paradetes on es fan l'arròs amb els preus i no practiquen gaire les doctrines catòliques sobre la humilitat. I ple d'incompetents en un dels restaurants més famosos i prestigiosos de Catalunya, l'Abat Cisneros. Quina llàstima de restaurant! Vam tardar més a dinar que una deliberació del Tribunal Constitucional.

La vil·la antiga de Súria també es mereix una visita, com la de Cardona amb dinar dins del castell. Ja sé que és un parador nacional i que els quartos van a Madrid, però almenys aquestos no són robats com tots els altres. Un cas apart es mereix Manresa, ciutat que vaig trobar molt bruta i descuïdada. Però no diré res més no fos cas que algun manresà... També fan molt goig vora els rius la gran quantitat de colònies industrials, n'hi ha de molt ben conservades.

(Ostiqueta que llarg m'està quedant avui això!) I per acabar dos apunts gastronòmics. Un dels millors restaurants de Catalunya és a Santpedor i es diu El Mirador de Montserrat. Dels millors llocs on he dinat, agafeu el menú degustació, és el primer menú degustació que no em deixa amb gana. I l'altre, Sant Joan de Vilatorrada, ja ho diu el nom, però no m'hagués imaginat que acabaria recordant aquest poble pels seus bars de tapes. Molt curiós... i tots els menjars amb vi D.O. Pla de Bages... vaig tornar a casa amb una dotzena d'ampolles de picapoll.

Lo Sant Jordi al revés

Enguany Sant Jordi no ha nascut a Diòspolis tal i com dia la història. Enguany Sant Jordi ha estat d'Almatret. I la princesa de Bellcaire. I el drac? El drac devia ser de la Secretaria de Política Lingüística... aquells senyors amb corbata que es reuneixen en una taula ben llarga i que decideixen que a partir d'un determinat dia paraules com mojito, coulant, brownie, panacotta, braqueting o falafel siguin considerades catalanes. Que es veu que són los mateixos que no reconeixen paraules com sisquere, ampercellar, colagró o alego.

Fixi's si ha estat un Sant Jordi extrany que aquest personatge que escriu les quatre tonteries anquet bloc s'ha passat lo Sant Jordi darrere del taulell enlloc del davant com sempre havia estat habitual.

He viscut el meu primer Sant Jordi com a escriptor (bé, si considerem escriptor com qualsevol que escriu un llibre) i no s'extranyi que també sigui l'últim com a escriptor, ja que tampoc tinc molta cosa més a escriure que pugui interessar.

Tot i que per motius laborals, el meu Sant Jordi no va poder començar fins al migdia, la cosa ha valgut la pena, i molt. A les 13:30 el vermut literari que organitza a Botés la llibreria Punt de Llibre: una vintena d'escriptors, 2 editors (l'Emili Bayo i un de baixet calb que li anlluernava la closca que ara no em ve el nom... ni ganes), un centenar de polítics i només 1 safata de coca de recapte per a tots. Coca de recapte que tal i com vostè s'imagina no vaig poder ni arribar a degustar, igual que el vermut.

Allà vam compartir amb escriptors d'aquells de veritat. Amb l'Albert Llimós de Torrefarrera, un gran paio que ha aconseguit quedar semifinalista del Premi Sant Jordi amb La Dona que fugia de la boira. Amb el Ramon Arnó, que ha estat anys investigant les entranyes de la Seu Vella per publicar El secret de la roca sobirana. Amb el Quim Garcia Albero, un txiquet entranyable que triomfa amb El Mur d'Indíbil. I sobretot amb la Laura Bernis, que potser ens vam fer amb ella 2.000 fotos. Valia la pena sortir en foto amb aquella harmosura de noa.

Vam dinar a la Cullera de Sant Llorenç, on la Judith mos va tractar molt bé... però... per mi les raccions una mica justetes...

I a la tarde va ser l'apoteosi. Vam començar a signar llibres a les 16:00 a l'Abacus del passeig de Botés. Allà ens venia gent que fins i tot es recordava de la primera pàgina web on es va crear Lo Diccionari, la mítica www.abaforum.es/ferranm (que gairebé ni jo recordava!). Evidentment, aquest sinyó va ser aplaudit per naltres tres.

Baixant cap a la Caselles no vam parar de signar llibres i d'atendre micros, que si el SEGRE, que si La Mañana, que si Catalunya Ràdio... Televisió Espanyola i tot! Al Jordi Guardiola de Segre Ràdio li vam dir que fes servir paraules del diccionari en les retransmissions del Lleida.

A la Caselles, quan vam arribar ja teníem cua i tot. Ens van situar al costat de la Marta Alós (quin honor!), l'Albert Llimós i el gran i admirat Ermengol. El Quim Garcia ens cedia el seu lloc. Quim, que consti que quan tothom em preguntava una novel·la per recomanar jo sempre deia El mur d'Indíbil, eh?

No sé quants llibres vam arribar a firmar, però de 4 munts de 50 llibres que en teníem potser en van quedar només 10 quan va començar a ploure. La diputada Mª Àngels Cabassés també va caure en la temptació del nostre llibre i li vam signar amb la condició que el portés al Parlament. En canvi, l'Albert Batalla no el va comprar, tot i que va quedar molt bé saludant-nos. Un nen de 9 anys va voler comprar el llibre, molts padrins que ens agraien el que havíem fet, senyores que compraven 3 diccionaris, pel pare, per l'home i pel fill. La Laura Bernis i el Ramon Arnó, que ells escriuen de veritat, també ens el vam comprar.

I de sobte un patac d'aigua, mos fot la paradeta anlàrie i cap dins a la CAselles. Firmant drets arropenjats a les columnes. No vam parar fins les 20:00 tocades. Al pobre Jordi Caselles que va quedar txop li vam donar la samarreta de Lo Diccionari. Pobre, semblae un acsehomo!

I aquesta és una petita crònica d'un dia enlluernador de Sant Jordi molt diferent... fins la pluja... però ja se sap... lo ploure és bo per al pagès.*

Ah! I aquesta setmana la tercera edició...

*: Aquesta última frase cal llegir-la bé... molts m'entendreu.

Lo nou diccionari lleidatà-català

No, no. No s'ha equivocat. Aquest no és el bloc de "Llibres llegits i per llegir" de l'extraordinària comentarista literària Kweilan. Tampoc està al "Podria ser pitjor" del company Murphy. Està a aquest sensacional bloc anomenat "Des de Lleida...". El que passa és que per primer cop (i potser per últim) coincideixo en un apunt amb la Kweilan i amb el Murphy.

"Lo nou diccionari lleidatà-català" és un llibre fet a Lleida per autors lleidatans, fins aquí la cosa deu ser bastant evident. És un recull de més de 3000 paraules que va començar a gestar-se l'any 1998 i que durant aquests 12 anys els autors han anat ampliant a base de parlar amb molta gent del Segrià, la Noguera, les Garrigues, l'Urgell, el Pla d'Urgell i la Segarra.

El llibre no pretén ser cap tractat filològic, més que res perquè els autors són tan filòlegs com ho pot ser qualsevol tertulià de Sálvame Deluxe. Només vol deixar constància de la riquesa lèxica de la parla lleidatana amb molt sentit de l'humor i donar ales a què el català incorpori moltes paraules pròpiament lleidatanes. Si tenim un idioma que accepta brownie, coulant, LAN party, cerilla, caldo, barco, falafel o pacotilla.... per què no pot acceptar ascatxigar, aspenteijar, ked, sisquere, mosenguard o popam? No queda tan multicultural el lleidatà? O és que només sirvix per parlar de tossinos i de varietats de mançana?

Gràcies a aquest nous talents del món editorial lleidatà que són l'Emili Bayo i el Txema Martínez (espectacular el dia de la presentació del llibre), aquest llibre està sent un èxit de vendes sense precedent a Lleida. De moment ja està la 2a edició en imprenta i fa menys de 15 dies que ha sortit a la venda.

Si el Carod es venta d'haver fet un llibre de 113 paraules... que cal fer amb aquest que en té més de 3.000?

Mireu, amb la pinta que foten los autors... no se'l pot perdre: