L'Estartit-Bellcaire-Verges-Torroella de Montgrí

Nova etapa del viatge per aquesta zona que diuen és l'essència del mediterranisme i el catalanisme i vagi a saber vostè quants -ismes més que fins i tot el Màrius Carol escriu novel·les ambientades per aquests puestos. Ja vaig escriure dos capítols sobre la meua estada que si té algun tipus d'interès en llegir els pot trobar aquí (un) i aquí (l'altre). 

Aquest cop ens dirigirem a integrar-nos en l'ecosistema natural a l'Estartit. Circulant per aquesta carretera tant gironina que és la C-31 gaudim d'elements característics del paisatge empordanès tal i com són el Golf Serres de Pals, l'Hotel & Spa Empordà Double Tree by Hilton (en l'Empordanet de Josep Pla ja s'imaginaven aquest nom) o bé els càmpings amb reminiscències de nom mortadel·lià com són La Ballena Alegre o El Delfín Verde. 

Quan hagi passat per sobre del riu Ter, deixant-lo fer els seu curs natural cap allò que en diuen la Gola del Ter, arribarà a Torroella de Montgrí. I allà prendrà la GI-641 que els portarà cap a l'Estartit, un poble on absolutament tot fa referència i gira entorn de les illes Medes, que són uns pedrots molts grossos que surten de l'aigua davant de la costa. Les illes ja ho tenen això.

L'Estartit

L'Estartit és un típic poble de costa que està destinat al típic turisme típicament hippie. Almenys així m'ho va semblar per les típiques botigues del típic carrer peatonal paral·lel al típic passeig Marítim. Un passeig que és llarguíssim i on, incomprensiblement vam aparcar amb facilitat. Més que res perquè tenen una zona habilitada d'aparcament a dins de la platja. Sí, sí, allà a l'arena. El passeig fa de bon passejar, perquè és un passeig i perquè sembla interminable. I un cop pels carrers interiors recorda molt Cambrils (els de Lleida sempre tenim el mateix poble costaner al cap) però com deia abans amb començos més hippies, no sé si és per la quantitat d'estrangers que hi volten que són més aficionats a aquesta mena d'artesania que jo no li trobo la gràcia, o bé és una reminiscència eivissenca evocadora d'èpoques de més reclamació de llibertat no política. El carrer també és bonic de veure i porta incorporat una bonica torre del Rellotge on a sota podrà gaudir d'un típic gelat artesà.

Les Illes Medes, evidentment.

Evidentment si es va a l'Estartit i hi porta canalla, ha de contractar un viatge al Nautilus, el típic viatge que et venen com a visió submarina i que aprofiten la debilitat dels progenitors de la família per escurar-te les butxaques a base de records en forma de fotos i plats amb les cares dels teus fills. El viatge en vaixell surt a compte perquè t'hi estàs un parell d'hores assimilant el paisatge costaner de la Costra Brava format per pedres i aigua, incloent-hi algun forat enmig dels penya segats. La travessia per aquesta zona que diuen és la més bonica de Catalunya va des de l'Estartit fins la Roca Foradada passant pel Cap d'Utrera, la Punta Salinas, la Punta de la Barra i per aquesta sobredosi de gironisme que representen les Illes Medes i la seua Reserva Natural. El viatge es comparteix amb desenes de guiris amb canalla i càmeres fotogràfiques que immortalitzen roques i aigua. Jo, com sóc de secà, de peixos només m'hi entenc entre la carpa, la madrilla i el blabàs, i l'estona de vista submarina, tot i que fou molt interessant, no n'entenia ni un borrall. Però els meus fills s'ho van passar pipa, que a la llarga és el que compta.

Assortit per a pica-pica del Rosamar

Per dinar vaig escollir el restaurant Rosamar. Ja sap que aquí parlo en primera persona del singular perquè els restaurants els trio jo. I no pas per un abús d'autoritat sobre els altres elements de la meua unitat familiar, sinó perquè se'n fien més del meu criteri que no pas del propi que tenen ells i elles. Corro el perill que si triessin els restaurants els meus fills acabaríem ingerint quantitats de polisaturats en un McDonalds o en un restaurant herbívor si depengués la tria de la meua senyora. El Rosamar el vaig triar a partir de comentaris fiables de Trip Advisor. Si he d'escollir jo mai trio un restaurant a peu de port perquè normalment acabes escarmentat, però mirin, aquest cop la cosa va sortir bé. Vam dinar en la terrassa acompanyats per una vidriera prismàtica on dins havien crustacis que feien les coses típiques que suposo deuen fer els crustacis entre ells, i que suposo, que si un client escull un crustaci se'l podrà cruspir havent dialogat abans amb ell, això sí, per tal que cap conservador del medi natural -que n'hi ha molts allà- s'enfadi. De les millors coses que vam menjar foren els calamars. Em saben greu els pobres calamars perquè davant meu sempre surten perdent i no els deixo el lliure dret d'autodeterminació inconstitucional de poder decidir si volen ser deglutits per mi o no. Però faci'm cas, dels millors calamars a l'andalusa que he menjat.

Carreró. I punt.

Castell de Bellcaire.

Encabat de dinar, amb la morrinya típica que comporta conduir després d'un bon arròs, vam conduir fins Bellcaire d'Empordà. Tornem fins a Torroella de Montgrí, creuem Ullà -un poble enganxat a Torroella- i a pocs metres un encreuament a la dreta ens duu per la GI-632 a Bellcaire, aquesta carretera continua fins a l'Escala. Només aparcar el cotxe i després de fer una sobinyadeta dins fins que passessin els efectes digestius de l'arròs, vam adonar-nos que l'ajuntament de Bellcaire no s'hi parava a pensar gaire els noms dels carrers, aquest de la foto fou el primer que mos vam trobar. L'objectiu de la visita era el castell de Bellcaire, una fortalesa que se la rifaven els comtes d'Empúries i la Corona de Catalunya i Aragó. El castell està en perfecte estat de restauració i situat en una plaça molt ben ambientada per lluir-lo. Qualsevol carreronet que faci costa amunt us hi portarà. Gràcies a uns jóvens que estaven preparant un mercat medieval vam poder entrar-hi i fer un tomb per aquest antic castell que ara és l'ajuntament.

Los armats de Verges

La placeta del recinte de dins de la muralla de Verges

Arreculant fins la C-31 mos dirigim a Verges. Vam anar-hi en Dijous Sant, dia de la celebració de la ritual i famosíssima Dansa de la Mort, aquella dels esquelets i la dalla que haurà vist cada Divendres Sant al TN migdia. Com es veu que això és un gran producte de promoció turística per la vila, i sempre que a tots els pobles es fan coses d'aquestes, mos van fer deixar el cotxe en un bancal ple de pols, allà als collons d'Andares del centre del poble. I no podria ser d'altra manera, el primer carrer que mos vam ensopegar entrant al centre de la vila fou un carrer amb el nom de Llach, concretament el carrer del doctor Llach. Vam sentir una reacció interior indescriptible, el que eren les Medes a l'Estartit devia ser Llach a Verges. Estava tot a petar de gent, però vam tenir sort de veure la professó dels armats que recorre tot el poble (però tot!). El pom-pom-porrom a fe de déu que mos va quedar clavat al cervell. Anaves per un carrer i et sortien los armats, anaves per un altre i et tornaven a sortir, i així successivament... Tot i els romans, vam poder voltar pel nucli antic i la vila closa tancada per les muralles. De l'antic castell només queda una paret que forma part de l'ajuntament.

Lo castell del Montgrí vist des de molt lluny,
en primer terme l'Estartit.

Per acabar tornem a Torroella de Montgrí, poble que vaig maleir carinyosament pels embussos de trànsit que s'hi feien i per la dificultat per aparcar. Torroella és un d'aquells pobles que penses que és la cosa més catalana que s'ha parit mai aumón. El Massís del Montgrí, el castell de Santa Caterina, els Montgrins, les sardanes i l'Hotel Palau Lo Mirador. Sí! Un LO enmig de l'Empordà. Per un cop vaig pensar que els lleidatans ens podíem sentir catalans estant allà sense remordiments de consciència. Com acabo de dir no hi podia faltar un castell, se veu que es diu de Santa Caterina però tothom (i totdon) el coneix com a Castell del Montgrí, nom de la muntanya. El castell aquest es veu de tot arreu estant per allà, és com la referència que mos marca la Seu Vella, vagis per on vagis sempre veus el castell aquest. De fet es diu que pagesos i pescadors s'orientaven per ell. El camí per pujar al castell s'ha de fer a peu per un sender que salva un desnivell de més de 300 metres. El castell data del s.XIII i es va quedar a mig fer perquè es van cansar de tocar els nassos als comtes d'Empúries que estaven al Castell de Bellcaire. I com ja aleshores Barcelona tirava molt, amb la consolidació del poder del comtat de Barcelona el castell de Montgrí va deixar de ser necessari.