Sant Pere de Rodes i Empúries

Continuant amb el viatge que vaig començar a narrar en l'apunt Lleida-Sant Hilari Sacalm-Begur, vam decidir prendre un dia històrico-cultural d'aquells que avorreixen tant als nens però que tant ens agraden a alguns grans. Per experiència, i de moment em funciona, puc dir que si acostumes als petits a visitar aquests tipus de monuments els pot arribar a resultar interessants i tot. Sense necessitat de fer-los història ficció sempre pots adaptar les explicacions sobre el que visitem amb alguna espècie d'amanida de cavallers guerrers, medievals, soldats i presos. Aleshores ja estan en la seua salsa i enganxats.

El Monestir de Sant Pere de Rodes pertany al terme municipal del Port de la Selva, a l'extrem superior dret del mapa de Catalunya, per sobre del Cap de Creus. En dos paraules i un apòstrof, allà on los lleidatans diem los collons d'Andares. Segons el Google Maps (personalment el millor GPS, deixant estar els Garmin, els Tom Tom i altres flòtils) des d'Aiguablava fins el monestir hi havia uns 80 km. Vam creuar l'Empordà cap amunt observant que el tema del procés en aquella zona el tenen més clar que el republicanisme del PSOE. En qualsevol rotonda d'entrada a qualsevol poblet tenien una estelada clavada, afededéu que no s'estan per punyetes no. 

La impressionant silueta que es divisa a mesura
que t'hi atances

A l'Empordà les carreteres les tenen molt ben arreglades, cal dir-ho. Suposo que el nombre de barcelonins que hi circulen és alt i per tant cal tenir-los contents, tot i això hi ha tan trànsit que el viatge de 80 km el vaig fer en més d'una hora i mitja, una velocitat mitjana de 53,3 km/h. Potser no m'haguessin ni detectat les càmeres de radar amb què a Lleida ens ha premiat el grup socialista-federal de la Paeria, però sense ànim recaptador, que quedi clar. Els últims quilòmetres des de Vilajuïga (un nom de poble català a més no púguer) són de carretera de muntanya per la serra de la Verdera. Intueixes qua arribes dalt del monestir quan ja trobes cotxes aparcats de qualsevol manera a banda i banda de carretera. Normal, el petit aparcament que hi ha habilitat és de pagament, faltaria més. Després d'aparcar el cotxe en un tros de voral, evidentment, has de fer un passeig no gaire costós fins arribar al cenobi. Una bona part del passeig aquest (no reeeees, deu o quinze minuts) es fa amb unes fantàstiques vistes al mar, amb Llançà a l'esquerra i el Port de la Selva a la dreta, és a dir, la part de dalt del Cap de Creus. A mà dreta hi trobareu una església o ermita que podeu visitar també, però la vista des dels darrers metres del conjunt de Sant Pere és d'aquelles que impressiona.

Des de dins del claustre

Els professors som força odiats quan parlem de vacances, ara també afegim als motius de ràbia contra el nostre sector el fet que tinguem entrada gratuïta a molts monuments històrics gràcies al carnet docent. Doncs això, que vam entrar de gorra a Sant Pere i ben bé vam estar una hora rodant per allà dins. Entre el claustre (el que queda), l'església (el que queda) i la resta del que queda de l'edifici vam passar el matí. Com passa amb els monestirs catalans (i altres coses catalanes) tot acostuma a estar espoliat. L'objecte més emblemàtic de Sant Pere de Rodes és la famosa Bíblia de Rodes que pot visitar-la a... la Bibliothéque Nationale de París. Mentre visitàvem la part superior del claustre (com un dúplex) vaig creuar-me amb el conseller Santi Vila que estava de visita no oficial, anava amb la seua parella (la meua dona que entèn més que jo en això me va dir que eren molt guapos los dos). La situació va ser curiosa perquè se'm va parar a saludar. Impressionant. A veure si haurà pensat en mi per l'alliberament del peatge de l'AP-2 entre Lleida i Montblanc. No sé. Si vostè és dels (o de les) que li agrada fer excursions més enllà d'on arriba el 4X4, sortint del monestir pot arribar fins al que queda del castell de Sant Salvador de Verdera a sobre d'una muntanya.

En aquest canal d'Empuriabrava hi ha
el restaurant Portofino.

Gambes de Roses

Per dinar vam fer uns quants quilòmetres més circulant per carreteres secundàries de l'Empordà amb intenció d'arribar a aquesta colònia franco-alemanya que és Empuriabrava. Vaig escollir el restaurant Portofino (aquí parlo en 1a persona del singular perquè els restaurants els trio jo). El lloc és idíl·lic ja que vam dinar en un passadís que té el restaurant que creua un dels canals d'Empuriabrava, i a més els crios entretinguts mirant passant barques. Barques que podies llogar al "mòdic" preu de  35 € l'hora. El lloc és molt recomanable, i el menjar cal reconéixer que fou excel·lent: musclos, gambes, arròs negre, calamars... fins i tot un meló a l'oporto de postres molt original. Tot molt bé, tot molt bonic, però tot això t'ho fots igual de bo al Delta de l'Ebre per exemple i et surt a meitat de preu. Afededéu que pagues lo puesto.

Musclos

Lo meló a l'Oporto

Després d'haver omplir el pap vàrem continuar el nostre periple cultural a Empúries (l'Escala). Tot molt ben indicat sobre com arribar-hi, excepte a l'última rotonda que es perd la indicació. Demanaria a l'ajuntament de l'Escala que ho tinguessin en compte a no ser que l'objectiu de no senyalitzar les ruïnes a l'última rotonda sigui el de donar una volta interminable pel poble en cotxe. L'accés al recinte greco-romà es fa per un lloc tan poc glamurós com és l'aparcament d'un Lidl. 
L'entrada en cotxe ja fou curiosa, la meua senyora i jo anàvem amb el carnet docent i el senyor de la guixeta no s'acabava de creure que els dos érem professors, no sé, se devia pensar que un matrimoni que es dedica a l'ensenyament deu tenir algun alt grau d'incompatibilitat. A més amb els dos nens petits que tenien entrada gratuïta també, mos vam colar de gorra, cosa que no fa acabar de fer gens de gràcia al senyor aquell. Fins i tot ens va fer baixar les finetretes del darrer del cotxe per veure bé la cara de la canalla i creure's que tenien 4 i 7 anys. Deu ser que el seu sou va per comissió.

Les ruïnes doncs són això, unes ruïnes. I no esperi veure gran cosa més que unes pedres que segons li explicaran uns lletreros s'haurà d'imaginar que allí hi havia una casa, unes termes o un jardí. Una mica com el carrer de Sants durant els últims dies però amb gent civilitzada. De puesto per passejar i voltar n'hi ha, i molt! I la veritat que si a vostè li agrada el rotllo aquest de l'any de la picassor s'ho passarà pipa perquè té fins a pista d'atletisme i tot. Així que pot passar la tarde sencera, i si a més porta algú al costat amb tot el rotllo de la cultura clàssica empollat (com fa la meua senyora) i li va explicant, doncs se veu millor.

Al final, per descongestionar de tanta cultura vam decidir fer una visita a la fàbrica i corresponent botiga de les anxoves de l'Escala. A mi les que m'agraden més són les Callol Serrats. Aquí ho deixo.

Continuarà...