L'any en què ens hem entretingut llençant ampolletes d'aigua

El 2016 ha estat un any complicat. Crec que tots ho són de complicats, però com sembla ser que l'imaginari és aquest doncs no seré jo qui el desfaci. 

Començàvem l'any nerviosos amb la CUP perquè com sempre passa mai no sabem ben bé què faran quan han de fer coses. Van fotre el Mas a "la paperera de la història" i entre els uns i les altres se van treure de la butxaca l'alcalde de Girona per ser president de la Generalitat. Amb això del procés no guanyarem per sustos, llàstima que gent catalanista com la Muriel Casals, el Ramon Llumà, mossèn Ballarín o el Jordi Carbonell ja no podran veure el "referèndum sí o sí" -diacrític- aquest famós familiarment conegut com a RUI -un dels neologismes d'aquest any-. Si fins i tot ni el campanar de Rosselló no va poder aguantar l'emoció del moment! Ni David Bowie. Clar que com "les hemos destrozado la sanidad pública" tal com deia Jorge Fernández Díaz i aquell senyor que dirigia Antifrau, sí an-ti-frau han llegit bé, no m'estranya que enguany s'hagi mort tanta gent. Però bé, aquest no era el problema, el problema gros eren les estelades del Camp Nou, allò sí que generava violència. On va a parar! Tothom estava tant a favor de prohibir les estelades que aquest 11-S a Lleida érem menys gent que en un partit del Camp d'Esports post-Idiakez. La Paeria ens va comptar un per un. I no m'estranya que siguem tan poquets si a poc a poc van detenint a tothom per fer-los passar pel jutjat, que si la Forcadell, que si la Montse Venturós, que si el Joan Coma... Sembla com si Blas Piñar no s'hagués mort encara. I sinó que li preguntin a Pedro Sánchez, que sent com era, encara era vist massa progre i tot. Qui tampoc ho podrà veure és la Rita Barberá ni el Fidel Castro.

A Lleida hem tingut alguns casos de crònica negra amb dos assassinats a Alfarràs i a Albatàrrec. I un pobre xiquet de l'Albi a Bangkok. Amb tot això la novel·la negra s'ha posat de moda i es creà el festival "El Segre de negre". També hi va haver okupes a la UdL que segurament protestaven pel cartell de la Festa Major de maig i no pas per les classes de la Imma Manso. O potser era una quedada del Pokémon Go, vagi vostè a saber. També hem tingut un any mogudet amb l'afer Sixena on l'historiador Alberto Velasco s'ha convertit en una nova espècie d'Indíbil o de Mandoni del Museu de Lleida davant les tropes del jutjat d'Osca. I amb els noms franquistes als carrers, que sí, que després de 41 anys encara n'hi ha tot i que no s'ho puguin creure. L'equip de govern de la Paeria va passar la pilota a una "comissió d'experts" mentre ells feien un manequin challenge i els altres estàvem distrets amb el campeonato de morcilla de les Festes de Tardor.

I és que el món el tenim ben boig. Entre el drama dels refugiats, les allaus d'atemptats a Brussel·les, Niça, Berlín, Orlando, Istambul, Bagdad i Munich i el cop d'estat a Turquia hem après, o hem hagut d'aprendre a conviure amb imatges colpidores i immediates amb Periscope. Però els que ho han de solucionar, ja veuen, amb les empreses off-shore -un altre neologisme- de Panamà o votant Donald Trump. A Anglaterra amb el tema del Brexit ho va pagar la diputada laborista Jo Cox. Així que si no ens hi posem nosaltres els altres no ho faran. Hem demostrat que som capaços de destronar una estàtua eqüestre de Franco al Born mentre altres es despistaven cantant "I have a pen, I have an apple...". Però vaja, que després passa el que passa i som com som i el tema de conversa habitual acaba sent la cobra del David Bisbal a la Chenoa. Al món hi ha mala llet i ja no pots dir ni caranchoa a ningú.

Esportivament es van celebrar els JJOO a Brasil amb la gimnasta Simon Biles com a gran heroïna de Rio 2016, al final devien ensulfatar bé per allò del zika però la van pifiar amb la depuració de la piscina perquè l'aigua se va fotre tota verda, no es podien banya ni amb burquini -una altra paraula nova-. Ui, però a Lleida amb el futbol sí que hem estat entretinguts. Se veu que la millor plantilla que hem tingut en els últims 15 anys o més se'ns va plantificar a un play-off d'ascens, i sense cobrar tu. El fatídic penal a Sevilla ens va deixar a les portes de 2A. I a partir d'aquí, no sé què va passar al club que van muntar allà dins el rosari de l'Aurora. Gairebé tota la plantilla va fotre el camp, i no de bones ganes no -encara roden denúncies-. L'afició també va fotre el camp, uns voluntàriament, uns altres persuadits des de l'entorn de la directiva i altres vetats directament. Les penyes van ser declarades il·legals i el Gol Nord sectoritzat. Però, ei, que tot això estava previst en el full de ruta. La penya Molo Esportiu en va ser la primera víctima, EPD. També hem vist un cas socialment remarcable, Éric Zárate només durava 24 hores al Lleida Esportiu després d'una mala gestió de les xarxes socials. Si tothom que gestiona malament les xarxes socials hagués de plegar més tranquils estaríem. Sort que el Bo Yang ens ho arreglarà tot, eh? I si cal fotre les culpes a algú ho pot fer a les ones gravitacionals per exemple o a l'incendi de la Guingueta.

Si posem la ràdio per no pensar en tots els desastres, que si el terratrèmol d'Itàlia, l'accident de Freginals, les històries dels abusos dels Maristes o la pocavergonya del pare del cas Nadia, i ens posem a escoltar el futbol ja no podrem sentir els comentaris arbitrals de José Francisco Pérez Sánchez, ni l'anàlisi de Gaspar Roseti per recordar Johan Cruyff, Cesare Maldini i Dalian Atkinson. Ni els combats de Muhammad Alí ni les gestes muntanyeses de Nil Bohigas ni les curses del Luis Salom. Fins i tot l'últim dia ens deixava Ramon Farrús, president de l'At. Segre. I que si volem escoltar musiqueta a la ràdio ja no serà igual sense Glen Frey (Eagles), David Bowie, Natalie Cole, Black, George Martin, Maurice White (Earth, Wind Fire), Prince, Paul Kantner (Jefferson Airplane), Manolo Tena, Keith Emerson (ELP), Prince Buster, Rick Parfitt (Status Quo), George Michael, Jordi Garrós (Bars), Papa Wemba, Leon Russell, Leonard Cohen, José Luis Armenteros, Pete Burns (Dead or Alive) o Billy Paul.

En el món del cinema i la tele recordarem Ignacio Salas, Alan Rickman, Carle Flavià, Chus Lampreave, Julià Peiró, Miguel de la Cuadra Salcedo, Bud Spences, Carles Velat, la Veneno, Zsa Zsa Gabor, Carrie Fisher i el Manuel d'hotel Fowlti, I si no ens entretindrem llegint Umberto Eco, Carles H Mor, Víctor Mora i Dario Fo. També se pot dedicar a llegir les cançons de Bob Dylan, premi Nobel de Literatura, el llibre "Blau al firmament" o a contemplar escultures del Benet Rosell. I si tampoc els convenç aquesta lectura es pot dedicar a estudiar topologia dels materials, temàtica dels Nobel de Química i Física o els descobriments de Vera Rubin, que injustament se n'ha anat sense Nobel i els del planeta Proxima b del Guillem Anglada-Escudé. I tot això si el doctor Barraquer li va deixar ben arreglada la vista.

Vaja, que tampoc ha estat un any per llençar coets, no.