Des de Lleida...: Dogo y los Mercenarios

dimecres, de gener 27, 2021

Dogo y los Mercenarios - Mala reputación

Juanjo Pizarro va néixer a Fuente de Cantos, província de Badajoz, l'any 1962. Tot i que el seu instrument estrella era la guitarra, Juanjo també tocava el baix i el piano. Ja afincat a Sevilla, el seu primer grup va ser amb Silvio y Sacramento -per exemple va escriure "Música de oro y vos" inclosa en l'elapé "Fantasía occidental" (1988)- i a continuació formà part de Brigada Ligera.

A finals de 1979, assisteix a un concert de Los Canijos, en el qual s'incorpora a l'escenari a mitja actuació amb el "Johnny B. Goode" de Chuck Berry, aquell acte espontani va ser l'inici del seu projecte musical més conegut, amb Juan Diego Fuentes formava Dogo y los Mercenarios. Amb molts anys de directes i d'assajos contacten amb Mario Pacheco de Nuevos Medios i graven el primer disc “Ansia” (1987) amb portada del dibuixant Nazario. Molt rock'n'roll i molta guitarra elèctrica en temes com el single "Ansia", "Rock'n'roll caliente" o el single "Siete cortos años".

Anteriorment a aquesta gravació, Pizarro havia participat amb la guitarra elèctrica en el disc "Juego de niños" (1986) de Rafael Riqueni, un disc on també hi participava Raimundo Amador, Ray Heredia i Antonio Carmona i en el blues "Lindo gatito" (1987) dels Pata Negra. I al mateix temps que tot això també tocava al costat de Benito Peinado als Dulce Venganza.

No triguen gaire en tornar a enregistrar "Llueve en Sevilla" (1988). Diuen que és el seu millor disc i hi fan incursions en el flamenc-rock amb Raimundo Amador col·laborant en "El polígono sur", una fenomenal slide del guitarrista dels Smash a "Alma y corazón" i també un estil diferent amb un so inspirat en la Velvet Underground a "El hombre burbuja".

La seua trilogia musical acaba amb el disc "Mala reputación" (1991) en el qual tornen a recórrer a l'il·lustrador Nazario per a la portada. De fet amb aquest disc va ser quan els vaig conèixer i el primer cop que els vaig sentir gràcies a una actuació al mític programa musical Plàstic. Bon rock'n'roll a "La reina de la fiesta" i "Mala reputación" -sona molt a Tequila- i una aproximació al funk de Booker T & the MGs amb "El caballo". Després d'uns concerts amb Los Enemigos i Burning el grup es va dissoldre.

En el disc "Un chien andaluz" (1989) de Claustrofobia Pizarro posa la guitarra en els temes "La nana del amor amargo" i "Soledad y pobreza" amb un estil força diferent al que havia fet fins aleshores. El 16 de febrer de 1989 es grava a Zeleste el "Directo" de Pata Negra que sortiria publicat el 1994 i on Pizarro també hi tocava la guitarra. També és autor del tema "Romance de pago" inclòs al "Inspiración y locura" (1990) i el guitarra del doble CD "Polvo de ángel" (1994) de Los Volcánicos, el nou grup de Dogo.

En un canvi absolutament radical d'estil, l'any 1993 entra a formar part de Def con Dos, a qui els dona un toc més guitarrer. Forma part de la banda en els discos "Armas pal pueblo" (1993) i "Alzheimer" (1995). Del primer disc és "Condición de defensa" amb un riff molt AC/DC -o no us recorda el "Thunderstruck"?, i aquest apropament a l'"Aqualung" de Jethro Trull de "Errores médicos I". En el segon disc s'inclou la coneguda "La culpa de todo la tiene Yoko Ono", la polèmica "De cacería" i l'adaptació "Fight for your right (Bebe y lucha)" dels Beastie Boys.

De les últimes participacions el trobem a la guitarra de "Que bien me lo paso" , un tema originari de l'últim disc de Dogo y los Mercenarios i que s'inclou en el "No cambies siempre" (2016) de Señor No.

Pizarro va dedicar força temps a la producció. En llisto uns quants exemples:

Comença amb el primer àlbum dels sevillans Parachokes "Parachokes" (1990), un grup que amb un parell de discos que va debutar amb el single "Vaqueros nuevos" i amb "Que coraje da" abrocharme la bragueta cuando acabo de orinar com a cançó més coneguda. i disc que vaig comprar pel tancament de Galerias Preciados.

Amb "Ni un paso atrás" (1991) dels Reincidentes salta al punk i a més posa el piano a "Odio" i la guitarra a "Cuando uno de ellos caiga". Amb aquest grup hi té una productiva relació, suposo que el fet que el bateria fos Manuel Pizarro el seu germà alguna cosa hi devia tenir a veure. Produeix "Reincidentes" (1992), "Sol y rabia" (1993), "Nunca es tarde... si la dicha es buena" (1995), "Algaraza" (1998), "¡Y ahora qué?" (2000), "Cosas de este mundo" (2002), "América. Canciones de ida y vuelta" (2008) i "Tiempos de ira" (2011).