Des de Lleida...: Yes

A finals dels anys 60 es va posar molt de moda el rock simfònic britànic. Després de grups com Syn, Warriors, Syndicats, In Crowd, Tomorrow, Bitter Sweet... el juny de 1968 apareixen els Yes amb la formació original formada per Pete Banks a la guitarra, Tony Kaye als teclats, Bill Bruford a la bateria, la veu de Jon Anderson i el baix de Chris Squire. Una formació anecdòtica perquè a cada disc hi tocaven uns músics diferents. Van debutar en una data històrica, el 26 de novembre de 1968, en el concert de comiat dels Cream.

Després dels primer disc "Yes" (1969) -del qual he de destacar la melòdica "Sweetness" oblidada fins i tot pel mateix grup- i "Time and word" (1970) sense repercussió, el gener de 1970, Banks deixa el seu lloc al grup a Steve Howe que venia dels Bodast. L'agost de 1971 és Kaye qui se'n va i és substituït ni més ni menys per Rick Wakeman. aquesta formació duraria fins fins el juliol de 1972 quan Bruford se'n va formar els King Crimson i s'incorpora el teclista Alan White. Aquest quintet Anderson-Squire-Howe-White-Wakeman va ser el de més èxit. Excepte un petit parèntesi en què Wakeman anava a fer coses pel seu compte i uns mesos en què Anderson va anar al seu rotllo, la formació va aguantar fins el febrer de 1980.

A "The Yes album" (1971) tenen la idea de mesclar rock i música clàssica i encabat publiquen "Fragile" (1971) que és important per la portada, ja que seria la primera feta per Roger Dean, qui serà el dibuixant oficial dels discos i un dels responsables del seu estil característic en el disseny visual ja que s'encarregava del disseny dels escenaris també. El primer disc de màxima acceptació és el doble LP "Tales from topographic ocean" (1974) que es situa al número 1 en llistes de vendes. Un disc pletòric de simfonisme amb cançons de vint minuts que deixaré per al lector o lectora amb paciència la tria.

Mentrestant, Alan White, bateria com la copa d'un pi. havia estat observat per John Lennon en un concert on White tocava amb Alan Price, dels The Animals. Lennon contactà amb White per formar part de la Plastic Ono Band, en un principi no se'l va creure però al final va acabar tocant en el directe "Live peace in Toronto 1969" al costat de Lennon i Clapton. No pot passar desapercebut de cap manera aquest "Dizzy miss lizzy" de Larry Williams. La col·laboració entre l'ex-beatle i el bateria no va quedar aquí, no. Lennon el va requerir per tocar la bateria a "Instant karma" (1970) i altres instruments al seu "Imagine" (1971) produït pel Spector. Per exemple al tema "Oh my love" toca uns platerets tibetans. També George Harrison es va fixar en ell per la bateria de l'imprescindible "All things must pass" (1970), el disc del "My sweet lord", el primer número un post-Beatles. També va tocar amb Steve Winwood i el supergrup de jazz creat per Ginger Baker dels Cream, Ginger Baker's Air Force.

Durant el 1975 i el 1976 Rick Wakeman comença amb les seues aventures egòlatres en solitari amb el número un "Journey to the centre of the Earth" i també s'atreveixen Steve Howe, Chris Squire, Patrick Moraz -que anava substituint Wakeman- Jon Anderon i Alan White. Anderson van arribar al 8 en llistes amb "Olias of Sunhillow" i Howe al 22 amb "Beginnings", res més. Curiosament al disc de White "Ramshackled" (1976) hi participen Anderson i Howe posant veus al tema "Spring-Song of innocence".

Els cinc se n'adonen que és millor tornar a anar junts, torna Wakeman, Moraz va als Moody Blues i comencen una època d'èxits enormes amb "Going for the one" (1977) que torna a ser número 1 i es manté 28 setmanes en llistes. Amb només cinc cançons i arreando que es gerundio Els Yes no han estat grup de singles però d'aquest disc es van extreure "Wonderous stories", tema amb lletres bíbliques que ha estat el que ha arribat més alt en llistes, al 7 (i enmig de l'onada del punk!), i "Going for the one" amb un discret lloc 24. Els discos del rock simfònic eren conceptuals, les cançons per separat no tenien sentit, eren obres complertes que s'havien d'escoltar senceres. En això aquestos del rock simfònic eren molt quadriculats. "Tormato" (1978) tornaria a ser força exitós arribant al 8 en llistes. "Don't kill the whale" va ser l'únic senzill del disc que no passà del 36 en llistes. A "Release, release" és on es nota més la mà de White.

A partir del març de 1980 Wakeman abandona sembla que definitivament. També Anderson se'n va a posar veu al costat de Vangelis sota el nom de Jon and Vangelis. A rey muerto rey puesto i fan uns fitxatges estrella: Trevor Horn i Geoff Downes dels Buggles que un any abans ho havien petat amb el "Video killed the radio star" (1979). I la cosa no va malament ja que un altre èxit sonat va ser el de "Drama" (1980), el desè disc de la banda, que es situà al 2 en llistes amb sis temes. El primer single fou "Into the lens" que Horn i Downes ja tenien escrit anteriorment, molt curiós el so del baix d'Squire. El 1981 davant la desbandada que hi havia hagut a la banda Mercury publica el primer directe dels Yes "Yesshow".

La història del grup és enrevessada a més no púguer. El 1982 Squire i Alan White formen Cinema amb Tony Kaye i Trevor Rabbin. Amb aquest noms no és d'estranyar que sonés absolutament a Yes però la castanya que es van fotre publicant només la nadala "Run with the fox" va ser monumental amb la qual cosa, amb von criteri van decidir tornar a ser Yes.

Així que el 1983 torna Anderson, torna Tony Kaye i amb la producció de Horn ressusciten el grup amb "90125" (1983). El disc, amb la nova producció, suposa una ruptura amb els anteriors encaminant el seu estil cap al rock més comercial que es posava de moda en aquells temps, l'AOR (Toto, Foreigner, Journey...). El single "Owner of a lonely heart" actualitzava la popularitat de la banda anglesa convertint-se en el seu tema més popular tot i només arribar a un discret 28 en llistes. També e spot sertir un so més funky a "Leave it". En el disc s'hi inclou "It can happen" que Squire i White tenien pel seu grup Cinema i per últim també s'hi inclou "Cinema", instrumental que guanyà el Grammy a justament això, millor tema instrumental.

El 1983 és Steve Howe qui se'n va per a formar Asia. Fins el 1987 no hi haurà mou disc "Big generator" amb el tema "Love will find the way" com a tema estrella. El disc és un desastre i els músics acaben com el rosari de l'aurora sobre qui té els drets del nom. Anderson, Bruford, Wakeman i Howe han de tocar com ABWH perquè els altres se van quedar com a Yes. Com tornen a veure que cadascú pel seu compte no foten ni un duro es tornen a ajuntar per enregistrar "Union" (1991) on el nom del disc ja deixava clara les intencions després de fotre's els plats pel cap i fent una gira Union Tour per tal que tot es veiés molt bonic. D'aquest disc és "Lift me up", l'últim single d'èxit del supergrup.

"Talk" (1994) arriba sense Howe un altre cop. Amb una curiós aportada de Peter Max s'hi inclou el tema "The calling", un dels meus favorits. En el disc s'hi troba "Walls", una cançó escrita per Roger Hodgson de Supertramp. Tornen Howe i Wakeman per "Keys to ascension" (1996) però el disc barreja de directe i estudi és un xurro. Com a curiositat hi ha una versió d'"America" de Simon i Garfunkel. El disc tingué continuïtat amb "Keys to ascension II" (1997). No va ser bona idea tornar als orígens en plena època grunge. Arribaren "Open your eyes" (1997), "The ladder" (1999), "Magnification" (2001) i a partir d'aquí compilacions i directes fins "Fly from here" (2011), en el qual tornava Trevor Horn i el canadenc Benoit Davis substituïa Jon Anderson. L'últim disc ha estat "The quest" (2021) amb Howe i White com a únics membres històrics després de la mort d'Squire el 2015.

Alan White, juntament amb Chris Squire, ha estat el músic que més anys ha estat a la banda, ininterrompudament des de 1972 quan hi ingressà, ha mort als 72 anys.