Limpias - Santoña -Laredo (Excursió per Cantàbria I)

Ara feia mesos que no escrivia cap apunt sobre viatges, però és que el sou de professor és el que és i l'IBI de Lleida també és el que és, i amb els temps que corren, per molt que a la tele uns senyors en corbata ens diuen que estem en recuperació econòmica, jo no ho acabo de notar. I les salvatjades que es van fer en el seu dia en el meu sou encara no han estat recuperades. 

Aquest cop ens en anirem cap a Cantàbria. Unes cinc hores. Per això agafarem el cotxe fins a Fraga i allí farem la primera bona obra de voluntat cap al senyor Abertis agafant l'autopista AP2 fins a Alfajarín. 12,60 €. També podria passar per la carretera N-II però personalment penso que en dia feiner és un perill per l'elevat trànsit de camions, de fet t'estàs tot el viatge avançant. No me la jugo. La variant de Zaragoza és gratuïta i tornarà a agafar peatge de l'AP-68 a Alagón. Des d'allà tot autopista, amb poquet trànsit i molt ben arreglada fins ben bé arribar vora Bilbao. Allí farà un acte de donatiu de 32 € a la concessionària i ja podrà continuar el viatge pagant només els impostos del carburant del cotxe. Creuarà Bilbao fins incorporar-se a l'Autovia del Cantábrico, una brutal autovia plena de viaductes extraordinaris que creuen les ries i entrades de mar que hi ha en tota aquella zona. La ràbia i vergonya que sents passant per allà mentre penses la mania que fot l'A2.

El Palacio de Eguileor, seu del parador de Limpias

El destí és el poblet de Limpias situat en el mapa en la vertical de Lardero i on es troba un parador d'aquells que en diuen nacionales. El parador de Limpias està enmig d'una zona boscosa molt ben arreglada i molt i molt tranquil·la. És un palau d'inicis del s.XX amb unes habitacions grans i molt adaptat per anar-hi amb canalla, ja que tenen piscina interior climatitzada i una sala de jocs. La carta del restaurant es basa sobretot en productes -molt peix- de la zona i tenen un menú infantil moooolt ben pensat a base d'anar fent combinacions de plats. Però és car, força car.

Manantial de Limpias

Limpias és un poblet que no té gran cosa per visitar. Afededéu que si no hi va expressament no hi passarà, no. La zona de la ria de Limpias -que és el final del riu Ason- és boniqueta per a fer un passeig mentre pot mirar com fan rem i piragüisme. També pot pujar fins dalt al Santuario del Cristo de la Agonía on no hi falta la tradicional placa de "José Antonio ¡presente!".  Està situat en una plaça on hi ha els 3 restaurants del poble, restaurants on ofereixen menú del dia i chocolate con chicharrones, que és molt típic de la zona. No són gaire bona opció...


Prop de Limpias hi ha els pobles de Laredo i Santoña, els nuclis de població més grans de la rodalia i que constitueixen el centre comercial de la zona. Només entrar ja hi trobarà el Lidl i el Mercadona de rigor.

Vista de Santoña des del Puntal de Laredo

Sardines de Santoña

Laredo deu ser la ciutat turística de per allà perquè hi ha quilòmetres i quilòmetres de xalets unifamiliars. És visitable la Puebla Vieja i la zona del port pesquer on hi ha restaurants. Nosaltres vam fer cap a un que es deia el Ruiloba que tenen la rabas com a ració més típica -i bona!-. Les racions eren abundats i les anxoves i el pebrots no cal dir que estaven boníssimes. Laredo té un passeig enorme que recorre la playa de la Salve -la més llarga de Cantàbria- fins arribar a El Puntal, una espècie de península que dóna a la badia de Santoña i que pot creuar-la en vaixell. La part de darrere de la península dóna lloc a la platja el Regatón vorejant la ria de Treto. La zona del Puntal va patir unes destrosses per culpa dels temporals i està força malmesa, igualment que un restaurant que hi ha(via). En l'altre restaurant situat allí, que porta el suggerent nom d'Asador Tiburón hi vam dinar. El restaurant és lleig a collons, vell i amb pudor d'humitat. però vam halar de fàbula: carxofes, anxoves, salmó de riu i una enorme ració de sardines de Santoña recent pescades. El preu acceptable.

Cazuelitas de la tasca Los Tres Barriles (Santoña)

El poble de Santoña és a l'altre costat de badia, i per arribar-hi ha de passar un munt de marismas declarades refugi nacional (??) d'aus i ponts amb molta aigua a la nit i poca pel matí. El casc antic de Santoña al voltant de la plaza San Antonio i la calle Cervantes és molt agradable per passejar-hi. També hi ha el carrer Almirante Carrero Blanco, sense comentaris. La zona està plena de tasques de tapeo. Són molt barates i pot sopar i fer vins a qualsevol on hi trobi lloc. Ara bé, no són gaire aptes per a crios. Cal menjar dret a la majoria de llocs i la canalla no hi arriba. Sortosament van trobar lloc en una que es diu Los Tres Barriles. Extraordinària. Cinc cassoletes -callos, rabas, empanadilles chorizo a la sidra i morcilla- i copa de vi inclosa per només 5 €. Trobi això a Lleida, aquí amb aquest preu amb prou feina li serveixen una tapa. Curiosament, el dia que vam anar a sopar a Santoña i que vam haver de recórrer tot el casc antic no sé quants cops per poder trobar algun lloc on seure, feien una professó de dijous o divendres sant, no ho recordo. La professó passava pel mig dels carrers del bars on la gent prenia els vins i les tapes per fora. La professó passava com si passés el candidat d'UPyD a la Paeria, ningú en fotia cas i continuaven cascant-la mentre e fotien el vi. 

La ment meravellosa de John Forbes Nash, premi Abel 2015

Si sortíssim al carrer i féssim una enquesta a la gent que hi trobem preguntant el nom d'algun matemàtic segurament la majoria de la gent no contestaria, dels que contestessin podria gairebé assegurar que guanyaria Pitàgores i a no ser que ens trobem algú especialista amb el tema, podríem trobar algú que ens anomenés John Forbes Nash. Evidentment evitin fer l'enquesta al plató de MHYV.

Tota la setmana el periodisme ha estat reflexionant sobre el tractament de la notícia de l'avió de Germanwings estavellat als Alps. I ha estat molt bé que ho hagi fet. Però també estaria bé que el periodisme reflexionés sobre el tractament de notícies científiques com l'entrega del premi Abel de matemàtiques. Premis que amb prou feina mereixen un breu en un lateral d'un mitjà escrit... si John Forbes Nash hagués guanyat la pilota d'or els de la Tele 3 haguessin fet un programa especial en directe... però bah! això són matemàtiques...

Bé, el que dèiem, John Forbes Nash té el seu punt mediàtic perquè la seua biografia fou el fil argumental de la pel·lícula "Una ment meravellosa" en la qual Russel Crowe interpretava la vida d'aquest matemàtic. Una pel·lícula molt ben feta i que en algun moment o altre del curs intento que la vegin els meus alumnes de matemàtiques. De totes formes la peli es basa en el llibre de Sylvia Nasar, encara molt més recomanable i més precís en l'explicació biogràfica. Enguany John Forbes Nash i el canadenc Louis Nirenberg (no ens oblidem d'ell tampoc) han estat els guardonats del Premi Abel 2015 "per les seues contribucions al camp de les equacions en derivades parcials i les seues aplicacions a l'anàlisi geomètrica". Això és el que explica l'Acadèmia Noruega de les Ciències i les Lletres en el seu butlletí informatiu sobre l'Abel d'enguany.

John Nash rep aquest premi vint-i-un anys després d'haver guanyat el Premi Nobel d'Economia per les seues anàlisis d'equilibri en la teoria de jocs no cooperatius. És el que es coneix com a teoria de jocs i que serveix tant per a guanyar a la botifarra com per prendre decisions en comerç internacional. De fet, la seua tesi doctoral "Non-Cooperative GAmes" és potser el treball més important relacionat amb aquesta teoria. En aquesta tesi es distingeix entre jocs cooperatius i no cooperatius desenvolupant el concepte d'equilibri de Nash per a jocs no cooperatius que va tenir una gran repercussió en el seu ús en economia. Un joc cooperatiu és aquell joc on tots els participants són capaços de complir compromisos vinculants, si això no succeeix aleshores és un no cooperatiu. 

La teoria de jocs s'usa sobretot en la presa de decisions en economia i política, però també en biologia per explicar comportaments, en algoritmes computacionals informàtics i en filosofia i ètica per l'estudi de certs comportaments.

Però fixin-se que l'Abel no li ha estat entregat per aquesta teoria sinó pel treball en equacions diferencials no lineals en derivades parcials (EDP).  Entre les seues aportacions hi ha el teorema d'inversió de Nash, el teorema de Nash-Moser, el teorema de Nash-De Giorgi...i també havia anticipat conceptes de la criptografia moderna com podeu llegir en aquest article a Gaussianos.

Per la seva banda, Louis Nirenberg sí que es coneix sobretot pel seu treball en EDP, com les desigualtats de Gagliardo-Nirenberg, la desigualtat de John-Nirenberg i la teoria d'operadors de John-Nirenberg.

Més referències:

- The Abel Prize Laureates 2015.

- John Forbes Nash i Louis Nirenberg, a Gaussianos.

- La teoria de jocs, a Wikipedia.

- Jocs cooperatius i no cooperatius, a Wikipedia.

- Tesi doctoral de John Forbes Nash. 

- Nash y Nirenberg, las dos caras de Abel, a El Pais.

- John Nash: una mente maravillosa, al butlletí de la RSME.

Toto - Good for you

El 23 de febrer d'ara fa un any escrivia un article sobre els Toto a conseqüència de la mort del seu cantant Fergie Fredericksen i en ell em referia als Toto com el grup que tenia més ex-components que components.

No tornaré a escriure la història dels Toto perquè la poden llegir a l'article. Fredericksen entrà al grup l'any 1984 juntament amb el baix Mike Porcaro -un dels tres germans Porcaro que formaren el grup-. Mike formà part del grup durant més de vint anys fins que el 2007 a causa dels seus problemes de salut va haver de deixar-lo cedint el seu lloc a Leland Sklar.

Mike Porcaro ha mort als 59 anys a causa de les complicacions d'una esclerosi lateral amiotròfica.


En la cançó "Good for you" del mític disc "Toto IV" (1982) Porcaro va tocar el violoncel.

Quatre cosetes "en plan salir del paso" ràpides sobre l'eclipsi solar del dia 20 de març

No tinc gaire temps d'explicar coses, així que us deixo uns enllaços amb tota la informació necessària.

1. Podeu seguir les imatges en directe en la retransmissió que farà el Departament d'Astronomia de la Universitat de Barcelona: http://eclipsi2015.ub.edu/ 
2. PDF informatiu sobre l'eclipsi editat per la UB :http://serviastro.am.ub.edu/twiki/pub/ServiAstro/InfEc200315/Diptic_eclipsi_200315_baixa.pdf
3. Mapa de visió de l'eclipsi a l'hemisferi nord http://serviastro.am.ub.edu/…/InfEc20…/SE2015Mar20T_tall.jpg
4. Mètodes barats i fàcils per poder observar l'eclipsi amb seguretat: http://www.astrosafor.net/Huygens/2005/56/ObservacionEclipses.htm
5. App d'Android per saber-ho tot sobre els eclipsis: https://play.google.com/store/apps/details?id=calcEclipsi.src&feature=search_result#?t=W251bGwsMSwyLDEsImNhbGNFY2xpcHNpLnNyYyJd
6. Horari i magnitud de l'eclipsi en diferents ciutats del Països Catalans:
7. 

Lesley Gore - It's my party

La cantant a qui li toca avui article al bloc és d'aquelles el nom de la qual no els sonarà a res, però quan comenci a sentir les cançons anirà dient... ah, aquesta, aquesta... ja veurà, ja...

La Lesley va néixer l'any 1946 a Nova Jersey, i quan encara anava al cole ja fou descoberta per Quincy Jones. En aquells temps les jovenetes agradaven molt -que li preguntin a Sam Cooke per exemple- i amb menys de 20 anys ja li va fer publicar un primer single "It's my party" (1963) que es posà de seguida al número 1 a les llistes dels EUA i número 9 a les d'UK gràcies a la feina del segell Mercury. D'aquesta cançó existeix una bona i més animada versió del Bryan Ferry i una altra de l'Amy Winehouse que va fer en homenatge justament a Quincy Jones i de la qual ja en vaig parlar en aquest article.

Els seus següents singles van entrar tots al Top 5 de les llistes: "Judy's turn to cry" (1963), "She's a fool" (1963) i "You don't own me" (1964) tots ells gravats en un any frenètic per la xiqueta. D'aquest últim tema poden escoltar versions de Joan Jett, Dusty Springfield o una de la Nicole Schenzinger de les Pussycat Dolls.

Si es paren a escoltar les lletres de les cançons veuran que la noieta, adolescent encara, tenia una especialitat per cançons que descrivien les desventures de joves menys agraciades que ella: "Aquesta és la meua festa i ploraré si vull, tu també ploraries si et succeís a tu".

Fins l'any 1967 aconseguí col·locar 15 temes en el Hot 100 del Billboard. Puc destacar "Maybe I know" (1964) o "Sunshine, lollipops and rainbows" (1965) -ojo al videoclip!-. Aquell any decideix prescindir de Quincy Jones i del segell Mercury per anar a Mawest, una filial de l'arxipotent Motown en aquells temps. Aquí comença una etapa completament nova escrivint-se ella mateixa les seues pròpies cançons. Però no obtingué cap èxit més rellevant.

També feu unes quantes passes en el món del cine i de la televisió, Per exemple va sortir a la sèrie "Batman". I als anys 80, juntament amb el seu germà Michael van gravar algunes cançons per "Fama". 

La senyora no ha parat de cantar, sobretot en festivals revival. El 2005 gravà el seu últim disc "Ever since".

Lesley Gore ha mort als 68 anys víctima d'un càncer de pulmó.

Chris Rainbow - Give me what I Cry for

Camel fou un grup fundat pel teclista Peter Bardens que al començament s'anomenà Brew.  Els seus dos primers discos "Camel" (1973) -amb portada que li recordarà un paquet de tabac- i "The mirage" (1974) no van tenir l'èxit que buscaven i van haver d'esperar al tercer "The snow goose" (1975) -magistral!- per arribar a entrar a les llistes britàniques dins dels temps de la moda del rock simfònic -King Crimson, Yes, Pink Floyd, Genesis, ELP, Rick Wakeman...-. Els següents elapés també tingueren rellevància "Moon madness" (1976), "Rain dances" (1977) i "Breathless" (1978). Permeti'm que no destaqui cap cançó d'aquests discs ja que els discs de rock simfònic eren discos conceptuals i les cançons no podien separar-se les unes de les altres, entraria en una espècie d'heretgia si ho fes.

L'any 1978 comencen els problemes pels Camel amb canvis continus de formació, de manera que l'any 1984 ja no quedava ningú de la formació original. Fins i tot es va donar la curiositat que van gravar el disc en directe "Stationary traveller" amb el líder anterior Peter Bardens com a convidat especial. El cantant dels Camel en aquest disc era Chris Rainbow que ja havien fitxat pel disc anterior "The single factor" (1982) i que deixà bastant de desitjar que diguem.

L'escocès Chris Rainbow, -de nom real Chris Harley, però que se'l canvià perquè no es confongués amb Steve Harley i tampoc no té res a veure amb els Rainbow de Ritchie Blackmore- havia participat entre 1972 i 1973 en el grup Hopestreet que no va donar per gaire cosa. El 1975 debuta en solitari amb "Home of brave", al qual van seguir "Looking over my shoulder" (1977) i "White trails" (1979). Els seus èxits majors foren "Give me what I cry for" -amb un estil molt eltonjohnià- i "Solid state brain", ambdós d'aquesta època.

Alan Parsons i el seu project -Eric Woolfson, de qui ja en vaig parlar- van fixar-se en ell. Millor dit, en la seua veu. Fou l'any 1979 quan Alan Parsons Project gravà el seu quart disc "Eve", un cant a la dona, a la cerca de l'amor i a les relacions amoroses. El podeu escoltar en la cançó "Winding me up". Des d'aleshores Chris Rainbow col·laborà en tots els discos d'Alan Parsons fins al "Freudiana" del 1992 interpretant el tema "Destiny". També posa veu juntament amb John Miles al famós "La Sagrada Familia" del disc "Gaudi" (1987)

Chris Rainbow gravà l'últim disc l'any 2008 "Waves". Ara ha mort als 68 anys.

Visage - Fade to grey

Hi va haver un temps, cap allà a començament dels vuitanta, on els cantants feien coses més rares de les que fan habitualment. Es pintaven la cara, los morros i es vestien de forma estranya. De tot això va néixer el glam -que eren els més exagerats en tot això- i els anomenats new romantics. Dels que es pintaven hi havia els Kiss o Billy Idol, que eren més hard, i dels que es pintaven però eren menys hard que diguéssim, estaven els Culture Club de Boy George. I una mica més seriosos, a estones, els Duran Duran i els Spandau Ballet. Un món a part eren els Sigue Sigue Sputnik.

Però si hi havia un paio que estava considerat com el rei dels new romantics era Steve Strange. De nom real Steve Harrington -aquest cognom li semblà poc glamurós- fundà l'any 1978 el mític Blitz Club, local on començaren a tocar la majoria de grups que he anomenat anteriorment. La seua afició a la música li va venir després de quedar captivat l'any 1976 per un concert dels Sex Pistols -ja em diran-, i vés per on, que va acabar treballant per Malcom McLaren, el mànager dels Sex i qui el va catapultar definitivament al'escena musical d'aquells temps.

L'any 1979, Steve Strange forma el seu supergrup electrònic Visage. Aquest grup de tecno-pop comptava en un principi en les seues files amb el bateria Rusty Egan i el teclista Midge Ure (que formava part d'Ultravox).  Posteriorment s'afegirien Barry Adamson, el guitarra John McGeoch i el pianista Dave Formula provinents de Magazine. El seu primer single fou "Tar" (1979).

L'any 1980 els arribà l'èxit amb "Fade to grey" que s'incloïa en el seu primer disc "Visage" (1980). A part d'Strange, que feia les habituals incursions dels músics d'aquells temps amb les drogues, els altres components de Visage continuaven fent concerts i gravant amb les formacions Ultravox i Magazine. Això feia que la situació no fos gaire sostenible i amb mota tibantor van gravar "The anvil" (1982), un àlbum excel·lent però no gaire reconegut. I menys si ho comparem amb el primer. Per cert, el primer single del segons disc de Kelly Osbourne "One word" (2005) té una certa retirada a la cançó "Fade to grey", no? 

El desastre definitiu els arribà amb el disc "Beat boy" (1984) que amb prou feines arribà a la posició 79 de les llistes d'èxit. Amb la feina feta el grup es va separar i Strange se'n va anar a viure a Eivissa. El grup ressuscità l'any 2004 amb "Hearts and knives" i l'any 2014 amb una formació amb només Steve Strange de l'original encara publiquen "Orchestral" amb noves versions de les seues cançons. En aquests temps Strange continua amb el Blitz i grava una versió del "Ashes to ashes" del mestre David Bowie.

Steve Strange ha mort als 55 anys culpa d'un atac al cor mentre estava passant uns dies a Egipte.

Coses que científicament poden passar aquest 2015

Sí, ja sé que amb molt de retard perquè som a mitjans de febrer, però és que estic més ocupat que un progre espanyol contant els tic-tac de Pablo Iglesias.

Un dels post habituals que acostumo a fer cada començament d'any és aquell en què intento endevinar els esdeveniments científics que tindran lloc durant l'any en curs. 

Començo a enumerar així una mica a l'ample, que tampoc cal escriure molt per dir segons quines coses i ja som a finals de febrer:

• Per començar l'any 2015 ha estat declarat com l'Any Internacional de la Llum (International Year of Ligh, que dit així en anglès queda més cool) ja que enguany es compleixen els 150 anys que el físic i matemàtic escocès James Clerck Maxwell (1831-1879) va unificar, a partir de les idees de Faraday, les interaccions elèctriques i magnètiques en les seues equacions de Maxwell. Electricitat, magnetisme i òptica resultaven ser una mateixa cosa encara que a vegades tenien aparences diferents. Imagineu l'alegria de Maxwell quan devia adonar-se del que havia aconseguit. Per a un físic no hi deu haver millor recompensa que unificar fenòmens aparentment diferents. Avui en dia aquestes equacions, encara que poca gent n'ha sentit a parlar, són probablement les equacions comercialment més importants que coneixem. No tan sols regeixen el comportament de tot plegat, des de les instal·lacions domèstiques fins als ordinadors, sinó que també descriuen ones diferents de les de la llum, com ara microones, radio-ones, llum infraroja i raigs X. 

• Després d'acabar l'any passat pendents de les peripècies del Philae al cometa 67P i de l'imprevist de l'ombra del lloc de caiguda que no permet carregar les bateries del robot explorador, a finals d'aquest any veurem si la proximitat del cometa al sol pot despertar  la màquina de la hibernació. Aquest és el que havia de ser el projecte estrella de l'Agència Espacial Europea i del qual en vaig parlar ja al bloc.

• També a Europa, i aquest cop des de la catedral científica que és el Centre Europeu de Recerca Nuclear (CERN) es té previst tornar a obrir el Gran Col·lisionador d'Hadrons (LHC), que es va tancar el 2013 després del possible descobriment del Higgs per fer-li la ITV i millorar-lo amb més potència. De fet, es creu que les partícules xocaran a una energia de 13·10¹² eV. L'objectiu ara és l'estudi de la teoria de la supersimetria (la SuSy) i de la matèria fosca, aquest cosa que ocupa el 95% de l'univers. La supersimetria és una característica que consisteix en què cadascuna de les partícules fonamentals té una companya supersimètrica amb un espín que es diferencia en 1/2, és a dir, la partícula supersimètrica d'un fermió (espín  1/2, 3/2, 5/2,...) serà un bosó (espín 0, 1, 2...) tenint ambdues la mateixa massa. Es planteja que en l'Univers primigeni, les partícules i les seues companyes supersimètriques eren indistingibles, a mesura que l'Univers s'expandia i es refredava aquesta supersimetria es trencà. La partícula supersimètrica estable més lleugera LSP (lightest supersynnetric particle) se veu que correspon a materia fosca "freda" formada per partícules del tipus WIMP (weakly interacting particle) totes hipotètiques i d'aquí la relació entre els dos conceptes. Pot llegir més sobre el tema en aquest article o en aquest altre. Si es disposa a fer-ho tingui el cap ben clar.

• La NASA torna a la càrrega en l'exploració espacial i es preveu que al mes de juliol la sonda New Horizons arribi al planeta nan Plutó després de 9 anys de viatge. Curiosament quan la NASA va enlairar aquesta missió, l'any 2006, Plutó encara no havia perdut la categoria de planeta el pobre. A veure quines coses ens aportarà d'aquest llunyà objecte. De totes formes espero que enguany la NASA ens anunciï alguna nova sorpresa després de la missió Rossetta de l'ESA.

• Una altra sonda de la NASA, la Dawn, arribarà a l'objecte més gran del cinturó d'asteroides que volten entre Mart i Júpiter. Aquesta sonda estudiarà la composició de Ceres per comprovar si és cert el que es creu que conté aigua gelada.

• També es preveu que a partir d'unes restes de 400.000 anys s'aconsegueixi aclarir la relació evolutiva entre humans i neardentals. A veure què en diu l'ADN.

Aphrodite's Child - Rain and tears

A veure si anem per feina perquè tot i que jo no tingui gaire temps, els senyors i senyores del món musical la continuen dinyant i se m'acumulen els articles necromelòmans.

Ara que Grècia està més de moda que en temps d'Aristarc, Anaximandre, Tales, Pitàgores, Plató, Euclides i companyia -quines farres se devien fotre!- cal parlar d'un trio hel·lènic on el teclista tenia un nom grec a més no poder: Evangelos Papathassiou, ja veuen, amb aquest nom segur que no era nascut a Almatret, no. Els altres dos components eren de nom més normalet: el cantant Demis Roussos i el bateria Lucas Sideras. Ells fan formar Aphrodite's Child. Un grup que mesclava la música tradicional grega i el pop de finals dels seixanta.

El grup va veure que quedant-se per les terres aristotèliques no es menjarien ni un rosco -una orelleta hauríem de dir en lleidatà?- van decidir traslladar-se a Londres, que era un puesto molt més glamurós. Però com això era el 1968 i van passar per París i se van trobar tot el follón del maig del 68, van acabar fitxant per Phillips a la ciutat francesa. No els va sortir malament la cosa, no. Des d'allà van treure al mercat el famosíssim i milionari "Rain and tears" (1968), una adaptació del conegut "Canon" de Pachelbel, aquella cançó que sona en multitud de bodes quan entra la núvia. La cançó fou un èxit a tot Europa excepte al seu país.

El grup va continuar gravant grans singles en només dos anys: "I want to live" (1969) versió també d'un clàssic del segle XVIII de Jean Paul Egide Martini; "It's five o'clock" (1969) -molt en l'estil dels Procol Harum-, "The end of the world" (1968) i "Spring, summer, winter and fall" (1970). A mitjans dels any 70 Evangelos comença carrera en solitari amb el nom de Vangelis -el de "Carros de fuego"- i Demis Roussos comença també a cantar pel seu compte. L'any 1972 publiquen el controvertit disc "666" censurat i tot per part del franquisme... però bé, aquest disc donaria per un article sencer.

Demis -de nom Artemios Ventouris-, nascut a Alexandria l'any 1947, ja venia de família musical i de petit tocava la trompeta, la tuba, la guitarra i el baix. Vaja,. com tots els nens petits. Abans de formar part dels Aphrodite ja formà part d'altres grups com The Idols i We Five. Un cop desfets els Aphrodite's Child va gravar un parell de discos amb Vangelis "Sex Power" i "Magic" i comença una carrera de cantant melòdic, allunyat dels circuits d'èxit, però amb molt d'èxit en els països llatins del sud d'Europa gràcies a la seua veu potent i a un cert exotisme a causa del seu físic ferrenyo i la seua manera de vestir. Encara en hotels de Benidorm i Peníscola poden escoltar-se les seues cançons en els balls de dissabte de l'Imserso.

Alguns dels seus èxits en la dècada dels setanta foren "Whe shall dance" (1971), "Por siempre y para siempre" (1973); la famosa cançó del triquitriquitriqui "Mañanas de terciopelo" (1973) -6 setmanes de nº1 a Los 40 Principales- competint amb Camilo Sesto i Nino Bravo; "Adiós mi amor" (1973); "Algún día en algún lugar" (1974); "Morir al lado de mi amor" (1977), "Happy to be an island in the sun" (1976)... cantats en varis idiomes, fins a set de diferents.

A començament del vuitanta es va retirar, fou un dels passatgers de l'avió segrestat el juny de 1985 i els segrestadors van quedar impressionats en tenir-lo d'hostatge. Va tornar el 1988 amb el disc "Time". Els temps canviaven, però ell no, continuava a la seua.

Demis Roussos morí el 25 de gener a Atenes a causa d'un càncer d'estòmac, pàncrees i fetge.

Coses que passen amb el 2015

Algunes cosetes que segurament no semblaran li gens interessants del 2015:

• Es pot escriure de forma palindròmica com un producte de primers: 2015 = 31 * 5 * 13.

• 2015 en base 2 també té una expressió palindròmica (capicua): 2015=11111011111₍₂. 

• En base 4 repeteix la cadena 133: 2015=133133₍₄. I en base 8 repeteix el 37: 2015=3737₍₈.

• És un número de Lucas-Carmichael. Aquests números són els números n=p·q·r tals que (n+1) és múltiple de (p+1), de (q+1) i de (r+1). Ja hem vist abans que 2015 en producte de primers és 2015=5*13*31 i 2016 és múltiple de 6, de 14 i de 32.

• Ara fixem-nos en el 2014, 2015 i 2016 i la seua descomposició en primers. 2014=2*19*53; 2015=5*13*31 i 2016=2⁵*3²*7. Els tres números tenen 3 factors primers diferents, això que ara porta passant dos anys ja que el 2013 també compleix aquesta propietat no tornarà a passar fins el 2018, 2109 i 2110. Em sap greu però no ho podré recordar en aquells temps.

• Aquesta és molt guapa: 2015 és la mitjana aritmètica dels 77 primers quadrats: 2015=(1 + 4 + 9 + 16 + 25 +...+ 5929)/77.

• La suma dels dígits de 2015: 2 + 0 + 1 + 5 = 8 coincideix amb el nombre de divisors que té: {1, 5, 13, 31; 65, 155, 403, 2015}. 

• Una altra propietat molt bèstia: si a 2015 li anem restant potències de 4 obtenim sempre nombres primers. 2015-4¹=2011; 2015-4²=1999; 2015-4³=1951; 2015-4⁴=1759, 2015-4⁵=991.

• 2015 és un divisor de 92⁴-1. 

• El nombre 109876543210987654321...10987 que té 2015 dígits és un nombre primer.

• El 2015 apareix en la posició 19.037 dels decimals de pi.

• 2015 no es pot posar com a suma de tres quadrats, però si ho podem escriure com una diferència de cubs: 2015=14³-9³.

• 2015 és suma de 10 potències de 2: 2015=2⁰+2¹+2²+2³+2⁴+2⁶+2⁷+2⁸+2⁹+2¹⁰.

• 2015=31 * (32 + 33)

• 2015=(2⁵-1)*(2⁶+1)

• 2015=(1 + 2+ 3 + 4 + 5 + 6)*(7 + 89) - 1- 0.

• 2015= 10*9*(8+7+6)+5*(4!+3-2-1*0).

• 2015=(11* (11 + 1 + 1) + 11 + 1) * (11 + 1 + 1)

• 2015=2222 - 222 + 22 - 2 - 2 - 2 - 2/2

• 2015=(33 + 33 - 3/3) * (33 - 3!/3)

• 2015=(4 * 4 * 4 + 4/4) * (4 * (4+4) - 4/4).

• 2015=(55 + 5 * 5)* 5 * 5 + (5 + 5 + 5).

• 2015=(6 + 6 + 6) * (6 + 666) / 6 - 6/6

• 2015=7 * 7 * 7 * 7 - 7 * 7 * 7 - 7 * 7 + 7 - 7/7.

• 2015=(8 * 8 +8/8) * (8 + 8 + 8 + 8 - 8/8).

• 2015=999 + 999 + 9 + 9 - 9/9.

• Amb les primeres xifres de pi: 2015=(3 + 1 + 41) * 59 - (2 + 6 + 5 + 3)*5*8 

I per acabar li faig saber que 2015 té exactament tres divendres 13. Bon any 2015.