El món dels bluesman és un mon molt ampli. Si vostè fa una enquesta pel carrer i pregunta per algun bluesman li pot passar que li facin cara rara, però si ho pregunta entre els clients del pub Stones de Lleida podrien sortir noms tan diferents com BB King, Raimundo Amador, Gary Moore, John Mayall, Eric Clapton, Son Seals, Albert Collins, Koko Taylor, Lucky Peterson, Charlie Musselwhite, el Professor Longhair o Johnny Winter.
Johnny Winter potser és el bluesman blanc (de color clar epidermial per escriure-ho en llenguatge políticament correcte) amb un estil més pur. Nascut el 1944 a Mississipí, als vint-i-dos anys ja havia format una banda al costat de músics com el baix Tommy Shannon, el bateria John Turner o el seu germà, el teclista Edgar Winter. Aquest quartet tocava regularment en el club The Scene de Nova York i gràcies a la revista Rolling Stone que els mencionà, el va fer valer un contracte amb CBS per a cinc anys intentant convertir Johnny Winter com el proper superstar del rock.
Tanmateix, i abans d'editar un primer treball amb CBS, fan aparèixer un disc que havien editat força temps abans en una petita discogràfica per tal de fer la competència als grans segells internacionals. Fixin-se que això del consum de proximitat i lluita contra la multinacional opressora no és nou d'ara. Aquest disc era "The progressive blues experiment" (1969). Aquest disc passa desapercebut per sort de la multinacional, tot al contrari que "Johnny Winter" (1969) el primer disc oficial amb CBS que l'obre les portes a tots els típics festivals de finals dels seixanta, Woodstock entre ells.
Winter recorre tots els Estats Units en aquests macroconcerts, mentre continua publicant discos a la mateixa velocitat que surten manifestos a Madrid contra el dret a decidir. El 1969 mateix treu "The Johnny Winter story", com si ja fos un recopilatori amb aquest títol. El 1970 publica el genial doble "Second Winter" amb un remake explosiu del "Johnny B. Goode" de Chuck Berry i un altre del "Highway 61 revisited" de Bob Dylan. El 1970 continua amb "Johhny Winder and", el 1971 "Johnny Winter and Live". Fixi's amb els noms dels títols dels discos, impossible tenir confusions a l'hora de saber el nom de l'artista. En directe és quan la seua guitarra sona més apoteòsica, en aquest últim live toca el "Jumpin' Jack Flash" dels Stones i fa un medley de clàssics del rock'n'roll.
Però vet aquí, que la seua carrera es va veure frenada bruscament per culpa de... a veure si ho endevina, a veure... exacte, una addició a l'heroïna. Aquest vici el té apartat un parell d'anys -al ritme que portava ja hagués publicat 6 discos més- fins al retorn amb "Still alive and well" (1973), tota una declaració d'intencions amb el títol que inclou el "Silver train" dels Rolling Stones. Aquest disc obre una nova etapa allunyant-se del blues salvatge i explosiu del primers discos. Winter no para de publicar: "Saints and sinners" (1974), "John Dawson Winter III" -era el seu nom complert-(1975), "Captures lived!" (1976) -La Frontera va treure un directe inspirat en aquest disc de Winter- i "Together" (1976) juntament amb son germà Edgar. (Compte amb Edgar Winter, era teclista i saxofonista que també va tenir el seu moment de glòria l'any 1972 amb "Frankenstein").
El 1977 retorna un altre cop a les seues arrels originals amb "Nothin' but the blues" i col·laborant amb un altre gran del blues -i ídol seu- com és Muddy Waters, però aquest cop i incomprensiblement (penso jo) no va obtenir el reconeixement del públic. Sense gens d'autocrítica, a partir d'aquest disc el guitarrista albí s'amaga discogràficament parlant perquè, segons ell, la gent no n'entén de blues.
Un cop se li va passar l'emprenyament, l'any 1984 torna pel segell independent de blues Alligator (Alligator al món del blues representa el mateix que Leonhard Euler al món de les matemàtiques) amb el disc "Guitar slinger" on per primer cop no feia cap versió i totes les cançons eren escrites per ell. A partir d'aquí, i amb Alligator darrer, Winter no estarà per gaires hòsties i farà el que a ell li ha agradat fer sempre i no el que volia escoltar la gent. No sé si era el que volia fer o no però el 1992 treu una bona versió de la nadala "Please come home for Christmas" felicitant-nos les festes dels del seu disc "Hey, where's your brother?" i on també hi trobareu l'excepcional "Johnny Guitar" -de fet jo vaig conéixer Winter amb aquest disc-. I el 2004, finalment rep un Grammy merescut per "I'm a bluesman".
El 2 de setembre ha de sortir "Step back" l'últim disc de Winter on ha col·laborat amb Eric Clapton "Don't want no woman", amb Ben Harper "Can't hold out" o Brian Setzer "Okie dokie stomp". Tal i com diu el nom del disc és un retorn a la música de sempre. Johnny Winter ha mort als 70 anys en una habitació d'hotel a Zuric.
Johnny Winter potser és el bluesman blanc (de color clar epidermial per escriure-ho en llenguatge políticament correcte) amb un estil més pur. Nascut el 1944 a Mississipí, als vint-i-dos anys ja havia format una banda al costat de músics com el baix Tommy Shannon, el bateria John Turner o el seu germà, el teclista Edgar Winter. Aquest quartet tocava regularment en el club The Scene de Nova York i gràcies a la revista Rolling Stone que els mencionà, el va fer valer un contracte amb CBS per a cinc anys intentant convertir Johnny Winter com el proper superstar del rock.
Tanmateix, i abans d'editar un primer treball amb CBS, fan aparèixer un disc que havien editat força temps abans en una petita discogràfica per tal de fer la competència als grans segells internacionals. Fixin-se que això del consum de proximitat i lluita contra la multinacional opressora no és nou d'ara. Aquest disc era "The progressive blues experiment" (1969). Aquest disc passa desapercebut per sort de la multinacional, tot al contrari que "Johnny Winter" (1969) el primer disc oficial amb CBS que l'obre les portes a tots els típics festivals de finals dels seixanta, Woodstock entre ells.
Winter recorre tots els Estats Units en aquests macroconcerts, mentre continua publicant discos a la mateixa velocitat que surten manifestos a Madrid contra el dret a decidir. El 1969 mateix treu "The Johnny Winter story", com si ja fos un recopilatori amb aquest títol. El 1970 publica el genial doble "Second Winter" amb un remake explosiu del "Johnny B. Goode" de Chuck Berry i un altre del "Highway 61 revisited" de Bob Dylan. El 1970 continua amb "Johhny Winder and", el 1971 "Johnny Winter and Live". Fixi's amb els noms dels títols dels discos, impossible tenir confusions a l'hora de saber el nom de l'artista. En directe és quan la seua guitarra sona més apoteòsica, en aquest últim live toca el "Jumpin' Jack Flash" dels Stones i fa un medley de clàssics del rock'n'roll.
Però vet aquí, que la seua carrera es va veure frenada bruscament per culpa de... a veure si ho endevina, a veure... exacte, una addició a l'heroïna. Aquest vici el té apartat un parell d'anys -al ritme que portava ja hagués publicat 6 discos més- fins al retorn amb "Still alive and well" (1973), tota una declaració d'intencions amb el títol que inclou el "Silver train" dels Rolling Stones. Aquest disc obre una nova etapa allunyant-se del blues salvatge i explosiu del primers discos. Winter no para de publicar: "Saints and sinners" (1974), "John Dawson Winter III" -era el seu nom complert-(1975), "Captures lived!" (1976) -La Frontera va treure un directe inspirat en aquest disc de Winter- i "Together" (1976) juntament amb son germà Edgar. (Compte amb Edgar Winter, era teclista i saxofonista que també va tenir el seu moment de glòria l'any 1972 amb "Frankenstein").El 1977 retorna un altre cop a les seues arrels originals amb "Nothin' but the blues" i col·laborant amb un altre gran del blues -i ídol seu- com és Muddy Waters, però aquest cop i incomprensiblement (penso jo) no va obtenir el reconeixement del públic. Sense gens d'autocrítica, a partir d'aquest disc el guitarrista albí s'amaga discogràficament parlant perquè, segons ell, la gent no n'entén de blues.
Un cop se li va passar l'emprenyament, l'any 1984 torna pel segell independent de blues Alligator (Alligator al món del blues representa el mateix que Leonhard Euler al món de les matemàtiques) amb el disc "Guitar slinger" on per primer cop no feia cap versió i totes les cançons eren escrites per ell. A partir d'aquí, i amb Alligator darrer, Winter no estarà per gaires hòsties i farà el que a ell li ha agradat fer sempre i no el que volia escoltar la gent. No sé si era el que volia fer o no però el 1992 treu una bona versió de la nadala "Please come home for Christmas" felicitant-nos les festes dels del seu disc "Hey, where's your brother?" i on també hi trobareu l'excepcional "Johnny Guitar" -de fet jo vaig conéixer Winter amb aquest disc-. I el 2004, finalment rep un Grammy merescut per "I'm a bluesman".El 2 de setembre ha de sortir "Step back" l'últim disc de Winter on ha col·laborat amb Eric Clapton "Don't want no woman", amb Ben Harper "Can't hold out" o Brian Setzer "Okie dokie stomp". Tal i com diu el nom del disc és un retorn a la música de sempre. Johnny Winter ha mort als 70 anys en una habitació d'hotel a Zuric.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada