Eric Clapton, Jimmy Page i Jeff Beck eren la santíssima trinitat del blues blanc anglès dels seixanta i dels setanta. Jeff Beck, nascut a Surrey el 1944, va substituir Eric Clapton com a guitarra de The Yardbirds el març del 1965 procedent dels Tridents. Va triomfar amb el mític grup de blues i aprofità la tirada abandonant la banda el desembre de 1966 per iniciar carrera en solitari.
No va trigar gens en editar els seus dos primers singles "Hi ho silver lining" (1967) i "Love is blue" (1967). Aquell mateix any es va fer acompanyar d'una banda que acabaria sent el Jeff Beck Group amb Rod Steward, Ron Wood al baix i Ray Cook a la bateria, que va durar poc perquè fou reemplaçat per Mickey Waller. Aquesta formació va publicar "Truth" (1968). En aquest disc hi trobem una versió de "I Ain't superstitious" de Willie Dixon que interpreten Beck i Steward meravellosament i que vaig descobrir en la banda sonora de Casino de Martin Scorsese el 1995. També s'hi inclou "Blues deluxe" i l'instrumental "Beck's bolero" que li va escriure Jimmy Page. Ah, i el clàssic "Greensleves" tocat amb guitarra quan tots tenim al cap la versió que Kenny G ens va embotir en clarinet.
L'any següent hi ha nou canvi de bateria, s'incorpora Tony Newman i també fitxen Nicky Hopkins al piano. Amb ells publiquen "Beck-Ola" (1969) amb la famosa portada d'un quadre de Magritte que tenia Paul McCartney a casa i d'on va sortir la famosa mançana dels Beatles. Aquí s'hi inclouen dos clàssics de la veu d'Elvis Presley"All shook up" i "Jailhouse rock".
L'any 1969 Beck intenta formar un nou supergrup juntament amb Carmine Appice i Tim Bogert de Vanilla Fudge, però un accident de trànsit de Beck l'aparta de la música durant uns quants mesos. Mentrestant Steward i Wood comencen història pròpia amb Faces. Recuperat de l'accident el 1971 Jeff Beck reapareix amb un nou Jeff Beck Group amb Bob Tench com a solista, Clive Chaman al baix, Max Middleton al piano i Cozy Powell a la bateria. Amb aquesta nova banda publiquen "Rough and ready" (1971) i "The Jeff Beck Group" (1972).
Finalment el 1973 Beck recuperà el projecte pendent amb Bogert al baix i Appice a la bateria sota el nom de Beck, Bogert and Appice (una espècie de Cream) amb només un disc de títol el mateix nom del grup "Beck, Bogert and Appice" (1973) amb la fenomenal versió del "Superstition" d'Stevie Wonder i "I'm so proud" de Curtis Mayfield o "Black cat moan". El disc és el seu major èxit de carrera fins aquell moment.
Beck, cul inquiet, va reaparèixer en solitari amb "Blow by blow" (1975), un disc que li va valer un èxit a nivell internacional i individual després d'haver estat declarat millor guitarrista del món juntament amb Eric Clapton. Produït per George Martin no hi podia faltar alguna versió dels Beatles, com "She's a woman"i temes propis com "You know what I mean". Aquest disc fou un punt d'inflexió perquè la seua discografia va ser millor i més constant. Discos com "Wired" (1976), "Live" (1977) i "There and back" (1980) amb temes com "Come dancing", "The final peace" o "Too much to lose". També va mantenir col·laboracions com la gira que va el 1980 amb Stanley Clarke, el baixista de Chick Corea. I tot amb Epic, sense canviar de discogràfica.
El 1981, al costat d'Sting, Clapton, Phil Collins, Donovan i Bob Geldof actua en el concert a benefici d'Amnistia Internacional, la gravació es publica en elapé a "The secret policeman's other ball" (1981) on Beck i Clapton toquen junts el clàssic del blues "Crossroads".
Després d'una petita pausa publica "Flash" (1985) produït per Nile Rodgers i ell mateix. En aquest disc podem destacar amb un so molt eighties "Gets us all in the end", "Ecstasy", "Stop, look and listen" i versiona al costat de Rod Steward el clàssic de Curtis Mayfield"People get ready". Aquell mateix any grava al costat de Mick Jagger en el seu primer disc en solitari "She's the boss" (1985) dos temes "Just another night" i "Lucky in love".
Però en aquesta nova etapa el seu projecte més important (que no vol dir que sigui el més reeixit) va ser la creació del breu grup The Honeydrippers amb ni més ni menys que Jimmy Page, Robert Plant i Nile Rodgers... però que només va acabar publicant un sol EP "Volume one" (1984) amb 5 temes entre els quals "Sea of love" i "Rockin' at midnight". Comença un altre període de silenci per Beck amb aparicions esporàdiques com la versió del single "Wild thing" (1986) dels The Troggs i una altra col·laboració amb Jagger ara al seu segon i bastant fracassat disc "Primitive cool" (1987). També participa a la banda sonora de Twins (1988) amb un parell de temes "I'd die for this dance" i "The train kept a-rollin'" Aquesta pausa va conduir a un altre formidable elapé en solitari "Guitar shop" (1989) amb "Guitar shop" com a tema principal.
Ja en la dècada dels noranta Beck tornà a reduir la producció pròpia i es dedicà ales col·laboracions. Amb Buddy Guy grava "Mustang Sally" (1991). El 1992 juntament amb Jed Leiber graven una versió de "Hound dog" per la banda sonora de Honeymoon in Vegas. Aquesta col·laboració suposà una altra banda sonora, la de Frankie's house amb 15 temes instrumentals. Al costat de Seal grava "Manic depression" (1993) pel disc de tribut a Jimi Hendrix"Stone free". "Crazy legs" amb els Big Town Playboys; el clàssic del Foreigner"I want to know what love is" cantant per Wynona (2003); "Above the clouds" amb Cyndi Lauper (2005); "I who have nothing" amb Joe Cocker (2005); "I put a spell on you" amb Joss Stone (2010)... i molts més.
De Beck, Clapton i Page, Beck ha estat el gran mite sense consagrar, el més oblidat i el menys comercial relegat sempre a un segon pla, però és un personatge fonamental en la història de la música. Beck, un geni entre els genis amb 8 Grammys a l'esquena, ha mort als 78 anys a causa d'una meningitis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada