Johnny Marr, un músic veterà de Manchester, buscava un lletrista per a les seues cançons i va trobar un tal Stephen Patrick Morrissey, president del club de fans del New York Dolls i que acabava de publicar el llibre James Dean is not dead. Ells dos, amb Andy Rourke -amic de Marr des de l'institut- al baix i Mike Joyce a la bateria formen The Smiths l'any 1982. Segons ells van prendre aquest nom pel seu "implícit anonimat".
Debuten amb el single "Hand in glove" (83), que després interpretaria Sandie Shaw (1984) (al tanto amb aquest nom durant l'article). El segon single és tot un clàssic de les llistes independents britàniques "This charming man" (83) amb la icònica foto en portada de l'actor francès Jean Marais. La cançó fou escrita a proòsit per a la participació de la banda en el programa Radio 1 de la BBC i la lletra tracta d'un noi al qual se li punxa la roda de la bicicleta i un elegant senyor en un elegant cotxe s'atura a consolar-lo i vagi a saber vostè a què més. De fet la cançó es considerà una alusió a la suposada homosexualitat de Morrissey. Morrissey, emprenyat, aclarí que el tema al·ludeix a la peli L'empremta (1972) en què Laurence Olivier i Michael Caine són els amants d'una mateixa dona.
Amb el tercer single "What difference does it make" (84) tenen problemes ja que l'actor britànic Terence Stamp perquè no els deixa posar una foto seua de la peli El Col·leccionista (1965) en portada i l'han de substituir per una amb una pose idèntica de Morrissey però gràcies a Sandie Shawpoden tornar a distribuir la portada original. I amb aquest single arriba el primer elapè "The Smiths" (84) amb foto de Joe Dalexandro a la pel·lícula Flesh (1968) d'Andy Warhol i Paul Carrack als teclats. De fet The Smiths ha estat la banda que ha establert una identitat visual més bèstia en els portades de singles, maxis i elapès. I això és gràcies a dos noms sobretot, Morrissey i la directora de producció de la discogràfica Rough TradeJo Slee.
Segueixen editant maxi-singles, que era el seu fort, i que són recollits en un antològic segon llarga durada "Hatful of hollow" (84) amb les sessions radiofòniques de BBC Radio 1. En aquest disc hi trobem el seu primer Top 10 "Heaven knows I'm miserable now"on Morrissey declara el seu amor per Sandie Shaw inspirant-se en "Heaven knows I'm missing him now"; la història de sexe traumàtic de "William, it was really nothing" i menció a part per "How soon is now?". Aquest últim tema té un riff inspirat en el "Layla" de Clapton segons va reconéixer Johnny Marr. Un tema de set minuts que en single no dura ni quatre.
Després del maxi "Shakespeare's sister" (1985) que donà nm a una banda dels anys 90 arriba l'edició de "Meat in murder" (85), un altre dels grans discos. El disc de contingut molt social i polític (i vegetarià si llegim bé el títol) inclou "Barbarism begins at home", (amb Viv Nicholson a la portada, llegeixin la història del personatge explicada per Mathew Tree) també amb durades molt diferents segons si és la versió disc o single" i "That joke isn't funny anymore". Una crítica al sistema educatiu anglès ve amb "The headmaster ritual". L'activisme vegetarià de Morrissey va fer que Sandie Shaw li dediqués el tema "Steven, you don't eat meat".
En començar el 1986 s'incopora al grup un segon guitarrista, Graig Gannon, conseqüència de l'addició a l'heroïna de Rourke i que fou apartat de la banda durant unes setmanes, Morrissey li va informar deixant-li una nota al cotxe. Rourke es va tornar a incoporar poqies setmanes abans del juny, quan va caure un altre disc antològic "The Queen is dead" (86). I què hi trobarem en aquest elapè? "The boy with the thorn in his side", "Bigmouth strikes again", "I know it's over", "Cemetry gates", "Some girls are bigger than others" i l'antimonàrquica "The Queen is dead", tema que es va recuperar l'any passat per motius obvis i on Rourke es deixa escoltar més. I no, no em descuido la peça que millor defineix la carrera dels Smiths: un tema que no va passar del 10 en llistes però que Marr diu que és la millor cançó que ha escoltat en la seua vida. Una cançó trista amb una veu sensible i una música fabulosa "There is a light that never goes out". La cançó ha fet escola àmpliament i l'han adaptat The Divine Comedy, Neil Finn de Crowded House, Mikel Erentxun, Noel Gallagher...
Després dels singles "Panic" (1986), el primer amb Gannon de forma oficial sobre el desastre nuclear de Txernobil amb una frase recordada a la lletra Hang the blessed DJ because the music that they constantly play it says nothing to me about my life (el destinatari era el locutor Steve Wright que va posar "I'm your man" de Wham després d'informar de l'accident nuclear), i "Ask" (1986) amb l'escriptora Shelag Delaney reverenciada per Morrissey en portada continuen en el top amb "The world won't listen" (87), un disc recopil·latori que ja inclou també els dos singles anteriors. I la curiositat de "You just haven't earned it yet baby", una frase de Geoff Travis, responsable de Rough Trade, quan Morrissey li va comentar que estava descontent de la promoció dels seus discos. Un altre disc recopil·latori, doble disc en aquest cas i que va ser destinat al mercat americà, va ser "Louder than bombs" (1987). En aquest podem escoltar "Sheila take a bow".
Set mesos després, Morrissey comença a publicar en solitari. "Viva hate" (1988) és el seu primer i exitós elapè al qual li seguiria una àmplia singlegrafia. En dos d'aquest singles "Interesting drug" (1989) i "The last of the famous international playboys" (1989) hi posen la base rítmica Rourke i Gannon, els playboys a qui fan referència són David Bowie, Howard Devoto (Magazine) i ell. La col·laboració entre Morrissey i Rourke va continuar sent fructífera tocant el baix a "November spawned a monster" (90) i "Picadilly palare" (1990) i fou el compositor dels temes "Yes, I am blind" (89), "Girl least likely to" (90) i "Get off the stage" (1990) buscades en singles que apareixen com a cara B. Mentrestant la discogràfica publica el directe de The Smiths "Rank" (1988). Johnny Marr s'uneix a The The publicant "Mind bomb" (1989) i "Bona drag" (1990). I tot això va ser el final del lustre d'or dels Smiths. El 1989 Rourke i Joyce porten a Morrissey i Marr als tribunals ja que ells només habien obtingut un 10% dels guanys del grup. Rourke es conformà amb 83.000 lliures que se les devia petar en un no-res perquè el 1999 es va declarar en fallida i Joyce persistí amb la demanda i va cobrar 1 milió en royalties retroactius i el 25% a partir d'aleshores.
Rourke va tocar amb Sinead O'Connor i apareix en quatre cançons del disc "I do not want what I haven't go" (1990) entre les quals "The Emperor's new clothes". També posà el baix en el disc "Last of the independents" (1994) de The Pretenders, per exemple en el gran "Night in my veins". Tocà amb Killing Joke, Ian Brown i amb Badly Drawn Boy va estar de gira dos anys. Al costat del baix dels New OrderPeter Hook i del de The Stone RosesMani Mounfield va formar el grup Freebass enregistrant alguns singles i el disc "It's a beautiful life" (2010). Sota el nom de D.A.R.K. s'agrupen el DJ Olé Koretsky, la vocalista Dolores O'Riordan de The Cranberries i Andy Rourke publicant el disc "Science agrees" (2016), podeu escoltar "Curvy" per a què us feu una idea.
L'última actuació de Rourke en directe va ser l'octubre de l'any passat en un concert de Johnny Marr al Madison Square Garden telonejant The Killers. Els dos van tocar "How soon is now?" i "There is a light that never goes out", després Marr i The Killers tocarien "This charming man". Un mes després Marr, Rourke i Kav Blaggers de Happy Mondays enregistren "Strong forever" sota el nom artístic de Blitz Vega.
Andy Rourke ha mort als 59 anys després de patir un llarg càncer de pàncrees.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada