Radio Topolino Orquesta - EL baile del tiroliro

Que sí, que sí, que no s'han equivocat de bloc. És el de sempre, no sóc el Parada ni la Carmen Sevilla. Sóc lo Babunski fent el clàssic post sobre un obituari del món musical, que ara feia dies que no la dinyava ningú d'aquest món.

I aquest cop li ha tocat a un clàssic de les nits de revetlla i festesmajons. Kim Laría, la veu inconfonible de la Radio Topolino Orquesta, amb la seua pajarita i americana blanca. I el seu micròfon retro.

Segurament es preguntaran què faig jo parlant de la Radio Topolino Orquesta. Pregunti, pregunti. Doncs va haver un període la meua vida on les úniques cançons que sentia eren el "No te vayas de Navarra", "Tres veces guapa", "Islas Canarias", "La Colegiala" i ja, amb molta i molta marxa, el "Balla balla" de Francesco Nappoli. Era l'època de quan servidor devia tenir 10 anys i anava a totes les revetlles i balls amb els meus pares. I uns dels clàssics d'aquestes músiques eren, sense dubte, les cançons de la Topolino. Unes cançons que, a base de tant escoltar-les m'acabaven agradant.

Hi ha 3 cançons de la Topolino que han fet història: "La vaca lechera", "El baile del tiro-liro" i sobretot, "La casita de papel". Aquesta última quan encara sona a les festesmajons, la part més carrossa surt a ballar el seu apretadet. Segur que si teniu una edat també l'he ballat... encima las montañas tengo un niiiiiiido... que feliiiiiices seremos los dos...

La vena patxanguera del Kim Laría ja venia de lluny. Primer en un grup anomenat Los Brujos, on van treure un èxit yeyé en el moment que tocava "Vamos a bailar el madison" (A Youtube només hi ha la versió del Duo Dinámico) i després amb Los Quandos amb balls com "El quando" i "El pañuelo". Allò que ara diríem friqui fa 50 anys funcionava. Fins i tot van participar en el Festival de Benidorm amb la cançó "Sucedió en Benidorm". Brutal! Les altres cançons no les he trobades a youtube, una injustícia històrica.

Però la fama de veritat els va arribar durant els vuitanta amb el nom de Radio Topolino Orquesta, que és el nom amb què es coneixia el Fiat 500. A les cançons que hem anomenat anteriorment podem afegir-hi "Mimmi mimosa", "Chi bum", "Mustaphá" o "Que bonita es Barcelona", un autèntic himne desaprofitat. I "Tarde de fútbol", que tampoc hi és... quina xarxa més mediocre...

Indispensable per qualsevol ball pataxanguero. Ah, i una curiositat, Kim Laría també va posar la veu a l'himne de la Real Societat. I olé!

El dr Montañola, president per accident.

L’altre dia ens va de deixar Josep Joan Montañola i Baiget, el doctor Montañola tal i com l’anomenava la moltíssima gent que el coneixia. Entre moltes altres tasques que va desenvolupar a la nostra ciutat, va tenir molta relació amb la històrica Unió Esportiva Lleida. I un cop de forma molt curiosa. Remuntem-nos a ara fa 40 anys. El Lleida acabava de pujar a Tercera Divisió després d’un fatídic i efímer pas per la Regional Preferent. En aquell temps era president Miquel Martínez Cabrera que va haver de deixar el càrrec la temporada 72-73. No hi havia gaire gent que volgués ser president del Lleida, eren temps difícils i d’ajustar pressupostos, així que Martínez Cabrera es va posar a buscar substitut i no va trobar ningú. En una reunió del club on hi eren present el mateix Martínez Cabrera, altres directius i el dr Montañola (aleshores metge del club), el doctor afirmà en conya “si no surt ningú, ja ho seré jo”. I així va ser com el dr Montañola es va convertir en president de la Unió Esportiva. a l’assemblea de socis no es va presentar cap candidatura i el metge havia de ser l’encarregat de guarir tots els mals del Lleida de l’època.

El doctor Montañola va ser president “sense posar ni un duro”, tal i com va dir ell. I amb molta voluntat i pocs diners (els sona aquesta situació i aquest discurs?) l’equip que entrenava Moreno Manzaneque primer i Manolo Bademunt després va quedar en tercer lloc, millorant la classificació de la temporada anterior. Equip en el qual jugaven dos dels mites històrics del Lleida, Manolo Buján i Paco Guzmán. La seua segona temporada va ser més traumàtica, amb una política de total austeritat va fitxar d’entrenador un desconegut Jordi Solsona, que va marxar a l’Hospitalet per culpa d’una crisi de resultats que va provocar la deserció de 1000 socis. Ni tant sols un partit amistós contra el Barça de Sotil, Rexach i Cruyff va solventar els problemes econòmics. Així que al bo del senyor Montañola li va tocar presentar la dimissió i el va substituir de forma interina Antoni Teixidó.

El dr Montañola era una persona d’alta sensibilitat lleidatana, i durant el seu curt mandat va donar les insígnies d’or del club a dos personatges emblemàtics del club, al massatgista Antoni Creus “Pacheco” i al cuidador de la gespa Josep Aurellano “Lo pagés”.Moltes gràcies per la seua tasca al nostre Lleida i descansi en pau.

Warrant-Heaven

Warrant era (o és) una banda nordamericana que podrien haver estat com els Guns'n'Roses o com Motley Crue amb qui compartien imatge i so. Però no ho van ser. Ni tan sols ni Skid Row, ni Cinderella. I això que el seu líder Jani Lane (de nom autèntic John Kennedy Oswald, fixeu-vos Kennedy i Oswald junts!!) ho va intentar amb la seva melena rossa i les seues jaquetes de cuiro. Ara ja no hi serà més a temps perquè l'han trobat mort. Coses de drogues diuen, deu ser el més fàcil en els cantants.

Els Warrant van debutar amb molta fortuna perquè el seu primer disc fou el millor (i sincerament, l'únic aprofitable). El 1989 publiquen "Dirty Rotten fifthy stinking rich", el seu disc de debut, d'on extreuen el singles "Down boys", "Heaven" (el més famós, la típica balada), "Big talk" i "Sometimes she cries". Les cançons anaven sobre drogues i sexe majoritàriament tal i com manen els cànons del glam rock.

El 1990 publiquen un segon disc, en una línia semblant al primer però sense l'èxit anterior. "Cherry pie" va funcionar força bé amb cançons com "Cherry pie" (els que jugueu al Guitar Hero us sonarà) i "I saw red".

Els tios es veuen tan aclaparats per l'èxit dels seus primers discos que el 1992 ja treuen un "The best of Warrant" amb els 8 singles que tenen i un inèdit, ni més ni menys que la versió del "We will rock you" de Queen i que es va incloure en la banda sonora original de Gladiator.

I sembla ser que aquest recopilatori va ser un presagi de què ja no farien res més de bo. I així va ser. Penso que van morir a causa del grunge. Han publicat 4 o 5 discos més afegint-hi recopilatoris i algun en directe. Amb nova formació aquest 2011 publicaven "Rockalcoholic" (nom molt encertat) amb el single "Life's a song".

Avui us deixo el "Heaven", que és del que més val la pena... que no vol dir que ho valgui molt tampoc...

Ashford & Simpson - Solid

Ens ha deixat Nickolas Ashford. És d'aquells personatges que si dius el nom sol segurament la majoria no el coneixeria, en canvi, si l'acompanyes d'algú altre la gent ja acostuma a caure-hi. Passa molt amb Paul Simon i Art Garfunkel, que són més famosos com Simon & Garfunkel que no pas per ells solets. Igualment pot passar amb David Crosby, Stephen Stills o Graham Nash per separat, en canvi si tu dius els Crosby, Stills & Nash et diran aaaaaaaaaaah, aquells.

Doncs Nickolas Ashford sempre s'ha associat amb el nom de Valerie Simpson i d'aquí, evidentment el nom del duet, Ashford & Simpson. De fet són duet i matrimoni.

Els inicis musicals de la parella van ser els habituals de tothom, gravant uns singles que es remunten a l'any 1964 i amb el nom de Valerie & Nick. No sé per què no es van atrevir a posar els cognoms ja aleshores. Aquell 1964 editen 3 singles que passen sense pena ni glòria. Com veuen que això de cantar no els va gaire bé es dediquen a composar cançons. I aquí sí que és on triomfen, ja que l'any 1966 són fitxats per la Motown (la discogràfica per excel·lència del soul) i es dediquen a fer cançons per altres artistes que les porten a l'èxit absolut. Només en poso uns quants a tall d'exemple: Ray Charles "Let's get go stoned"; The Fifth Dimension "California soul"; Diana Ross "Reach out and touch" o "Surrender"; The Marvelettes "Destination anywhere"; Smokey Robinson "Who's gonna take the blame"; The Supremes "Some things you never get used to" i les dos més conegudes, el "I'm every woman" de Chaka Khan (sí, també la va cantar la Whitney Houston) i el "Ain't no mountain high enough" de Tammi Terrell i Marvin Gaye, que ara fa 12 anys els amics de Telefónica la van fer servir per enganyar-nos en una de les seues campanyes publicitàries televisives. Si teniu temps escolteu el single "Tears dry on their own" d'Amy Winehouse i penseu a què us sona...

I, esclar, com aquest pobre matrimoni va veure que les coses li sortien bé escrivint van tornar a provar sort gravant discos un altre cop. Van treure un disc l'any 1973 "Gimme something real", l'any 1974 "I wanna be selfish", l'any 1976 "Come as you are" (res a veure amb Nirvana), l'any 1977 tiren la casa per la finestra i en treuen dos de patac "So so satisfied" i "Send it". Tots aquestos amb una acceptació pobra. L'any 1978 treuen el primer dels tres discos importants de la seua carrera com a solistes, el "Is it still good to ya" amb el tema més conegut "It seems to hang on".

Com ara ja estaven animats, el 1979 publiquen el disc de més èxit (no el millor per mi) "Stay free", on la cançó "Found a cure" es converteix en un hit als Estats Units.

Esperonats treuen nous discos l'any 1980, l'any 1981, el 1982 i el 1983. Arribant l'any 1984 amb un àlbum extraordinari com va ser "Solid" amb el gran hit "Solid" i una altra magnífica peça que és "Outta the world". De fet aquest disc va ser l'únic que va arribar a entrar a les llistes de vendes europees.

A partir de llavors continuen gravant sense èxit. Només alguns singles que són èxits mitjans com fou "Count your blessings" (1986) o "I'll be there for you" (1989). L'última gravació que van fer va ser el 2001 quan van participar en la regravació de la coneguda cançó de les Sister Sledge "We are family" en records de les víctimes dels atemptats de l'11-S.

Us deixo amb "Solid", una excepcional cançó que jo vaig descobrir a començaments dels 90... ves per on... 10 anys més tard.

Amy Winehouse - It's my party

No conto pas que la mort d'Amy Winehouse fos una sorpresa per ella. Amb el seu estil de vida més o menys ja ho devia de buscar. Mai millor dit, aquest final estava cantat. Ara bé, el que no sabria dir si és casualitat o està fet asprés és el fet d'haver triat aquesta edat de 27 anys que converteix els mites en llegenda. "Viu ràpid, mor jove i deixa un bonic cadàver" va ser la frase premonitòria que va dir James Dean i que es van aplicar amb molt misticisme Jim Morrison (The Doors), Kurt Cobain (Nirvana), Brian Jones (Rolling Stones), Janis Joplin, Jimi Hendrix, Robert Johnson i amb no tan misticisme Pete de Freitas (Echo & the Bunnymen), Dave Alexander (The Stooges), Kristen Pfaff (Hole), Jacok Miller (Inner Circle), Peter Ham (Badfinger), Pigpen McKernan (Grateful Dead), Alan Wilson (Canned Heat), Cecilia o Richard James Edwards (Manic Street Preachers). Tots ells morts als 27 anys, bé, excepte el Richard James que encara està desaparegut.

Amy Winehouse amb només 2 discos passarà (diguem que ja ha passat) a la història de la música, tant pel seu disc "Back to black" com per la seua no música, és a dir, per aquesta estètitca de pentitat rocambolesc i pintat als ulls que moltes adolescents han imitat, i que ja tenen a qui venerar. És a dir, un estil propi. Com va ser Jim Morrison, o Kurt Cobain...

Winehouse debuta entre nosaltres de forma desapercebuda. L'any 2003 publica el seu àlbum de debut "Frank" que només al Regne Unit té sonoritat i que ens deixa singles inadvertits per nosaltres com "Stronger than me", "Take the box", "In my bed" o "Fuck me pumps" (la lletra de la qual descriu un prototip de noia més habitual del que ens pensem). Un disc més aviat jazzístic.

El 2007 la història canvia i amb el disc "Back to black" rep 5 Grammys de patac gràcies a una cançó que aquell estiu ningú va parar de cantar (si més no la tornada), "Rehab", que vostè i jo recordem pel famós "no, no, no" on l'Amy ja deixava clar que no volia anar a cap centre de rehabilitació... i així li ha anat. En aquest fabulós disc de tornada al soul (menys jazz) que ens va obsequiar hi ha altres temes aprofitables com "Valerie" que canta amb Mark Ronson o el que dóna títol al disc "Back to black". I també algun single sobrant com "You know I'm not good" (single premonitori i sobrevalorat) o "Tears dry on heir own".

A mi la seua veu em recorda la veu de les grans dames del soul i el R&B. No sabria dir a quina exactament, més Aretha Franklin que Gladys Knight, però hi ha dos cançons que demostren el seu gran potencial de veu i que, curiosament, són 2 versions d'aquella època: "Will you love me tomorrow" i "It's my party". La primera és una cançó de Gerry Goffin i Carole King de l'any 1960 que van popularitzar The Shirelles (1960) o d'una forma diferent Bryan Ferry (1993). D'aquest tema l'Amy Winehouse fa una versió fabulosa dins de la banda sonora de la peli "El diario de Bridget Jones: sobreviviré" de l'any 2004.

I encara més extraordinària és la versió del 2011 de l'"It's my party" popularitzada l'any 1963 per Lesley Gore i que s'inclou dins del disc "Q soul bossa nostra" de tribut al productor Quincy Jones. Una llàstima. Mor la veu, neix la llegenda.

Adéu Unio Esportiva Lleida, bon dia Lleida Esportiu

S'ha acabat la Unió Esportiva Lleida. Ha estat una llàstima, però estava anunciat. Han estat massa mans que han volgut fer malbé el club, començant per Jaume Llauradó i acabant per Xavier Massana. No sé encara com jutjar Tatxo Benet o Annabel Junyent.

Vaig al Camp d'Esports des dels 7 anys. El primer partit al qual vaig anar ho vaig fer acompanyat de mon pare i ma mare i va ser un Lleida-Avilés i on al marcador encara hi posava L (de local) i V (de visitante) i on un senyor canviava els números manualment quan es marcava un gol. Des de llavors ja em vaig fer soci, primer infantil, després juvenil, després universitari i finalment sènior. Crec que dec portar uns 27 anys de soci. Ara sóc el 420.

Els meus primers anys van ser a Gol Sud, sense cadires i acompanyat de gent que avui en dia ja no està entre nosaltres, com el Manel o el Pepito. Allà féiem fogueres a l'hivern per fer passar el fred. Passaven equips com el Lalín, el Arosa, el Sanse, l'Endesa, el Calvo Sotelo, el San Fernando o l'Erandio. Vam veure entrenar Roberto Álvarez, Jordi Gonzalvo, Koldo Aguirre i el gran Mané. Les parades espectaculars de Roberto, la banda de Pizo Gómez, els penalts del Tubo Fernández, la generació lleidatana de Rubio-Palau-Elcacho-David-Hernández-Emili, els gols de James Cantero i Mariano Azkona, els guants als peus de Pablo Gómez, Pedro Gálvez, Amavisca, Gustavo Matosas i José Ramón Sánchez Planelles, i l'ascens a 1a divisió dels Ravnic, Jaime, Virgilio, Txema, Gonzalo, David, Gracia, Sigüenza, Bartolo, Palau, Rubio i Bernal. Ah, i atracaments com els casos Mayoral Cedenilla, Puente Rodríguez i Paz García contra el Barça (com és habitual) o Queralte Simón contra el Sabadell i el cas Suker contra el Sevilla. Fins i tot vam descobrir un lateral baixet i ràpid anomenat Roberto Carlos que jugava amb l'At Mineiro en un Ciutat de Lleida on la Penya els Xuts no deixava d'animar.

Després vaig passar a Gol Nord Alt, on ens ajuntàvem uns quants amics i on vam gaudir tardes glorioses amb Juande Ramos i Víctor Muñoz a la banqueta. I decepcions amb Antonio López, Txetxu Rojo o Miquel Coromines. Vam perdre una promoció contra l'Sporting, però vam disfrutar moltíssim amb la classe de Boban Babunski, els passes d'Antonio Calderón, la seguretat de Quique Álvarez, les bandes de Gerard Escoda i Pep Setvalls, la distribució d'Antonio Roa, les excentricitats de Carles Busquets, els gols de Raul Tamudo, PAco Salillas i Josemi i les faltes de Goran Stankovic, Óscar Arias i Dimitri Kutnezov.

Finalment ara tinc la meua localitat a lateral baixa. Temps de crisi, des de que Antoni Siurana va cometre l'error de llençar el club en mans de l'incompetent esportiu més gran que ha parit el món i que es diu Jaume Llauradó. Ens havíem convertit en l'equip ascensor de 2aB a 2aA, amb 2 descensos en l'última dècada. Contractes milionaris a 2aB com els de Tevenet o Sergio Rodríguez. Entrenadors amb poques idees com Felipe Miñambres, Zubillaga, David Vidal o Esteban Vigo. I un sarpat de jugadors que no servirien ni per jugar al Ciutat Jardí de 3a Regional. Fins ara que amb Emili Vicente a la banqueta i amb la nova formada de jugadors lleidatans (els germans Bosch, Imaz, David Giménez, Xavi Gabernet, Miki Massana, Dani Pujol...) torna a començar tot de nou. I hem de continuar lluitant amb el pay-per-view que tan mal ha fet al futbol.

Diguem-li Lérida Balompié, CD Leridano, UD Lérida.... Ara no serà la nostra Unió, el jutge ha dit que serà el Lleida Esportiu... però per tots nosaltres continuarà sent lo Lleida.

Perdonin que no hagi escrit amb el meu estil habitual. Ja veuen, volia ser un post emotiu i potser m'he passat, no?

Lo Sebastià. Lo sinyó Gràcia.

Ja fa uns dies ens vas deixar. Com diuen els castellans vas anar-te amb la música a otra parte, en el teu cas amb la música de la tenora.

Puc dir que la meua infància i joventut la vaig passar amb la teua companyia. Ja fos en contacte real o en contacte telefònic. Aquelles reunions dels Huracans que devien ser interminables al nº2 del carrer la Palma. Havia anat moltes vegades a buscar a mon pare enmig del Pepín, el Manel, el Quimet, l'Alba, el Ramon i el París. En aquell pis d'escales fosques, estretes i inacabables on em rebia la Maria i la vostra inseparable Tana.

Recordo participar en infinites Festes de Retrobament Sardanista a Corbins, Cervià de les Garrigues, l'Albagès, Alguaire... on els menús de dinar cada any eren els mateixos! Els Aplecs de la Sardana del Racó d'en Pep i de les Basses d'Alpicat... I les Ciutats Pubilles de la Sardana, on per primer cop i de molt petit vaig descobrir que existia la Catalunya Nord anant a Ceret i a Sant Llorenç de Cerdans. Recorries institucions buscant quatre duros per muntar una ballada de sardanes... mentres ara donen subvencions a fons perdut per muntar Ferias de Abril... ja se sap, el socialisme...

Et recordo també a la llibreria Guimet. Penso que darrere del taulell no t'hi vaig veure mai, sempre estaves voltant pel mig dels prestatges que havia en una espécie de sala apart entrant a la llibreria a mà dreta. En aquella llibreria tenies qualsevol llibre escrit en català. Sempre trobava el llibre que necessitava per extrany que fos. I a part de trobar aquell llibre que necessitava sempre me'n treies 4 o 5 més per recomanar-me. Suposo que en temps d'aquells ancestrals la llibreria devia ser un punt de trobada subversiu del catalanisme d'aquella època.

Un dia em vas explicar que durant el franquisme, quan venien segons quins personatges afins al règim, et venien a buscar a casa i t'embotien al calabós del que és avui la subdelegació del Govern (símbol encara de l'ocupació espanyola). I fins que l'interfecte en qüestió no tornava a escampar la bòria no et deixaven anar. Sempre mogut pel catalanisme estaves enmig d'aquells homenots de la Joventut Republicana de Lleida en temps de la transició. Quan JRLL i ERC no havien perdut ni els ideals (uns) ni les sigles (els altres). Quan van perdre ideals i sigles ja te n'havies cansat de tanta farsa.

No has parat en cap moment, el dissabte a les 15:00 era obligat a casa escoltar La Sardana a Ràdio Lleida i llegir la pàgina de la Veu de la Sardana a La Mañana. Unes tradicions que ara s'han trencat de cop i volta.

I no voldria acabar sense remarcar l'última fita que has aportat. Lo Nou Diccionari Lleidatà es va fer gràcies al Sebastià. Segurament que no exageraria si digués que potser el 10% de les paraules són aportacions teues. No vas parar de remoure per terra, mar i aire per intentar que publiquessin el llibre. Al final ens en vam sortir. I em deixat els lleidatans al lloc on la nostra cultura es mereix.

Espero que ara els lleidatans deixin el teu nom allà on també es mereix.

Los Manolos - All my loving

La rumba catalana és un estil que sempre m'ha agradat. Suposo que el fet de ser descendent d'un homenot nascut i criat entre los gitanos i calistros del Pla de l'Aigua hi deu haver influït. Sentir cantar un garrotín encara posa la pell de gallina. Ei, que un garrotín és una cosa artística de collons de mico! a més, un garrotín sempre, sempre cal cantar-lo en lleidatà. Sinó no és garrotín. Tot i que els andalusos Smash tenen la seua particular versió editat pel mític segell Chapa Discos.

A casa s'escoltava força el Peret, i de petit coneixia també el Gato Pérez. Però va ser l'any 1991 amb una versió de l'"All my loving" dels Beatles que em va acabar de captivar. Un disc absolutament imprescindible anomenat "Pasión condal" d'un grup de 10 músics anomenats Los Manolos que em va fer descobrir les arrels gitanes rumberes catalanes. Un dels fundadors de Los Manolos era Carles Lordan, que la setmana passada con su barca se fue a naufragar per culpa d'un accident de cotxe.

"Pasión condal" és dels pocs discos 100% aprofitables de la història del pop (si algú creu que aquí m'he passat és que no en té ni idea de rumba). L'"All my loving" va ser horriblement comercial aquell estiu. "El meu avi" va acabar imposant-se en totes les festes majors per sobre de l'havanera d'Ortega Monasterio. "La barca" del Gato Pérez (que no he trobat a Youtube!!!). Una versió sensacional de "El muerto vivo" de Peret que tots hem cantat algun cop. La divertídissima vesió de l'"Strangers in the night" del Frank Sinatra. La "Carta de amor" de Juan Luis Guerra i temes propis com "Esa rumba va" i "Dame un beso". Va ser el 3r disc més venut l'any 1991 i conto que deu ser un dels cd's que més vegades ha sonat a casa meua!

Immediatament i aprofitant la tirada publiquen "Dulce veneno". Amb una portada el dibuix de la qual ja ha quedat com el seu logotip. El disc també està molt i molt bé. El single "Una aventura", una genial i animada versió del "Qualsevol nit pot sortir el sol" de Jaume Sisa. Una altra vegada hi surt versionat Frank Sinatra amb un immillorable "Cheek to cheek" i una fricada com és el "Lay Down Sally" (que tampoc està a Youtube!) d'Eric Clapton, versió gratament acceptada per un purista de Clapton com sóc jo.

L'any 92, any que tots els catalans ens obliguem a recordar, Los Manolos salten a la fama amb els JJOO de Barcelona, aquells que vam pagar tots els catalans perquè a Barcelona poguessin fer la ronda de Dalt i la del Litoral. En l'acte final en què tots recordem Constantino Romero dient "Atletas bájense del escenario", Los Manolos eren els responsables que els atletes estiguessin ballant a so de rumba l'"Amigos para siempre" d'Andrew Lloyd Weber. Des de llavors aquesta cançó ja ha quedat en l'imaginari popular i s'utilitza per posar punt i final a les actuacions musicals en les bodes. També van versionar el "Gitana hechicera" de Peret.

Un èxit descomunal dels quals 3 d'ells (el de la cua i dos més) se'n volen aprofitar, se'n van del grup i funden Chocolate, que treuen un bon primer disc però que en aquest article no ve a tomb. Més tard el Joan Herrero (el de la cua) fa carrera en solitari amb poc èxic com The Manolo. Intentant rendibilitzar la tirada del nom.

El 1994 encara aguanten força bé amb el seu 3r disc "Bailes regionales", amb una portada horrorosa i versions d'"Il mondo" de Jimmy Fontana, "Que te quiero" de Katrina & the Waves o "Gran ganga" d'Almodóvar & McNamara. En aquest disc ja se'ls veu una mica esgotats, però encara és potable. Els recordo als Campos aquell any per les Festes de Maig fent-nos cantant a tots allò de calamares por aquí, boquerones por allá.

Més tard funden la productora Ventilador Music, el nom ve d'una de les cançons de "Dulce veneno", "El ventilador" (del Gato Pérez). Dels 10 que eren al començament en deuen quedar només 5 i el 1998 editen un disc ja obviable titulat "Robando gallinas". I a partir d'allí han anat tirant de recopilatoris, ara entra un músic nou, ara en surt un altre, ara torna un dels que havia marxat... només una última versió el "No puedo quitar mis ojos de ti".

Una llàstima tot plegat com ha acabat, però va ser molt bonic mentres va durar. Van anar sorgint altres grups com Los Rolin, Los Romeros o Los Sobraos, però res... A veure si el Carles Lordan per allà dalt s'anima i fa una versió del "Padre Nuestro" o "Pon tu mano en la mano"....

Us deixo potser amb el pitjor videoclip de la història de la música, però una cançó que va significar molt: "All my loving".

La Buena Vida - La mitad de nuestras vidas

Sembla ser que, estadísticament, la mort es ceba sobretot amb el baixistes dels grups. Portem una mala ratxa en aquest tema i ara li ha tocat a Pedro Sanmartín, el baix d'un dels grups emblemàtics del panorama indie espanyol, La Buena Vida.

La Buena Vida és un grup fundat a Donosti a mitjans dels 90, enmig d'una onada de nous grups autoanomentas indies o alternatius. D'aquella època són els Australian Blonde (potser els més coneguts), Los Planetas, Nosoträsh, Dover, los Fresones Rebeldes, Le Mans o coses molt més estrambòtiques com El Niño Gusano o Doctor Explossion. Grups que anys més tard desembocarien en altres com La Habitación Roja, Deluxe o els més mediàtics la Casa Azul. És a dir, gairebé tot el repertori dels Primavera Sound...

El primer que vaig escoltar La Buena Vida va ser un single de l'any 1995 anomenat "Magnesia" inclosa dins dels eu àlbum de debut "Los mejores momentos". Una cançó que dins dels cercles alternatius va tenir el seu èxit, tot i que parlar d'èxit en música indie no sé si és bo o dolent per la mateixa filosofia indie. A mi la cançó no m'agradava. També d'aquell temps és una curiositat que s'incloïa dins de la BSTV de "Cuéntame", la cançó "En bicicleta" .

El 1997 arriba el seu disc més conegut "Soidemersol" (llegiu el títol al revés i potser entendreu quelcom), en el qual adopten una forma de fer diferent i els hi dóna per posar arranjaments orquestrals de corda i vent. La revista Rockdelux va situar aquest disc en la posició 67 dels 100 millors discs espanyols del s.XX. En aquest disc trobem els singles "Pacífico" i "Desde hoy en adelante", sobretot val la pena el començament d'aquest últim.

Després vindrien "Panorama" (1999) i "Hallejullah" (2001) amb un estil molt semblant i dels quals destacaria la cançó "Tormenta en la mañana de la vida", més que res perquè us feu una mica la idea de les filosofades que deien les seues lletres.

Al 2003 graben el que per mi és el seu millor disc "Album" (no s'hi van matar gaire en el títol) on s'inclouen "Un actor mexicano" i "Los planetas", un tema d'homenatge al grup de Granada Los Planetas. El motiu? Perquè eren col·legues. Per torna-los el favor, anys després Los Planetas graben el single "Y además es imposible" (2004) amb La Buena Vida.

L'any 2006 publiquen "Vidania" amb una cançó fabulosa "La mitad de nuestras vidas", la millor cançó del grup i segurament també la més comercial. I el 2009 Pedro Sanmartín ens deixava ja el seu últim treball "Viaje por paises pequeños" havent canviat de discogràfica després d'uns quants anys en la mítica Siesta.

La Buena Vida no ha deixat de ser un grup de culte, és a dir, el que es diu sempre dels grups minoritaris... Us deixo amb "La mitad de nuestras vidas".

Els 27 districtes de Lleida

Suposo que després de veure un munt de cares de senyors (i senyores) penjant dels arbres i fanals de la nostra ciutat ja se n’haurà adonat que hi ha unes eleccions a prop. En concret li informo que són unes eleccions municipals on els senyors i senyores que anem a votar escollirem, en el cas de Lleida ciutat, 27 regidors (i regidores) per la Paeria.

Enguany, durant la campanya electoral estic a l'atur, però personalment trobo que les eleccions municipals són les més divertides i interessants. Són unes eleccions (en teoria) de proximitat entre els candidats (i les candidates) i els votants. En el cas dels pobles la cosa s’accentua molt més, ja que normalment tothom coneix tothom i cap dels integrants de les llistes electorals passa desapercebut.

En el cas de la ciutat de Lleida és diferent. Segurament vostè recordarà el partit que va votar ara fa 4 anys. Fins i tot recordarà el cap de llista d’aquell partit. Però... recordem el nom del segon de la llista? I del tercer? Seríem capaços d’anomenar el nom dels 27 regidors (i regidores) actuals de la Paeria sense mirar cap xuleta? Pensi, pensi... Jo reconec que en podria dir un bon sarpat ja que per motius polítics em toca estar pendent de tot el que es mou. Però la gent recorda l’Ismael Zapater? O el Francesc Mitjans? I la Bea Obis? I el Lluís Franco? O d'una tal Xari Rodríguez? El Xavier Sàez i l’Isidre Gavín ja no valen.

Des de Reagrupament sempre hem defensat que cal canviar els sistemes electorals. Imagineu que dividim Lleida en 27 districtes electorals. Si us ho pareu a pensar serien districtes força petitets. Cada petit districte triaria el seu regidor (o regidora). Aquest regidor representaria un petit grup de votants a qui podrien demanar explicacions. A més, cada 4 anys s’hauria de treballar molt bé el seu electorat i aquest electorat li revalidaria o no el seu càrrec pels següents 4 anys. S’aconseguiria una fidelitat entre el votant i el regidor. I, segurament seria una eina per tal d’afavorir la participació. Per exemple, podríem votar a l’Àngel Ros o al Txema Alonso sense necessitat de votar una llarga llista de noms del PSOE (o era PSC?).

Ara fa uns dies hi va haver eleccions a la Gran Bretanya. Iain Gray, el cap dels laboristes escocesos ha estat a punt de perdre el seu escó, li va anar de 151 vots, i això que és el líder del seu partit. Aquí això seria, de moment, impossible. Si un partit es fot la gran castanya, alguns continuaran tenint la cadira assegurada.

I ja que hem parlat de regidors, m’agradaria acabar amb un comentari pel Txema Alonso. Benvolgut Txema, tots el que et recordem amb el 5 a l’esquena i amb la samarreta per fora volem saber si tu sents pel nostre Lleida el mateix que senten els jugadors que tenim aquesta temporada. Tu que tens influències, si la resposta és afirmativa (que creiem que sí) no deixis que ens rematin d’aquesta manera. Gràcies. T’ho diu el soci 420.