I per què no?

Doncs aquesta vegada sí. Reconec que des d’aquests articles d’opinió he estat molt crític amb la nova directiva del Lleida Esportiu, però aquest cop ho han fet bé.

Em refereixo a la crida que ha fet el club per tal que aquest diumenge el Camp d’Esports registri una bona entrada per acompanyar l’equip en l’importantíssim partit que jugarem contra l’Atlètic Balears. Tots els socis disposem d’un parell d’entrades per poder portar afició al camp.

A més, dóna la coincidència que hi ha un quants factors que hi col·laboren:

1) L’horari. Penso que jugar a les 12 del migdia és el millor horari possible per la 2aB. Sí que és cert que hem de competir amb un partit de primera divisió a la tele, però no és tan influent com els de diumenge a la tarde. Esperem que acompanyi una bona previsió de temps.

2) Ens visita el líder, l’Atlètic Balears (o Atlético Baleares, no voldria pas que ningú s’enfadés per qüestions de nom). A més és un líder consolidat a 11 punts del segon classificat. Això fa que el partit ja ofereixi bones vibracions i bones sensacions a priori. No és el mateix jugar contra el líder de la categoria que contra el cuer. No ha de ser sinònim de bon partit, però si més no, té previst ser-ho. A les files del Balears podem trobar clàssics del futbol com Antoñito (una perla del planter del Sevilla), Jesús Perera (el recordareu per ser pichichi de 2a A amb l’Albacete), l’exjugador del Nàstic David Sánchez o Bryan Angulo. Un al·licient més.

3) I perquè nosaltres podem! Després dels dubtes inicials de l’equip, a aquestes alçades de temporada penso que ni el més optimista podia pensar que a hores d’ara estaríem a 2 punts del play-off. Venim d’aconseguir dos victòries consecutives importants, una de molt meritòria contra l’Huracán amb dos gols del balaguerí Genís Soldevila. Els jugadors estan treballant molt bé. Víctor Ibáñez es mereix la confiança que el públic (ni jo) no li va donar a començament de temporada. Jesús Imaz està en una forma magnífica. Asier s’està convertint en un killer que tan aviat està en una àrea defensant com en l’altra marcant gols. I una sorpresa ha estat el descobriment de Carlos Barreda, un txiquet de Binéfar que pot tenir futur al nostre equip.

No serem 5000 (que va!). Però siguem 3000... Que cada soci en porti 2 més, i la dona, i els crios. Intentem convèncer tots els pseudolleidatans que mai han trepitjat el Camp d’Esports i que aquesta setmana idolatraven la visita d’un tal Sandro Rosell que va vindre amb ínfules de virrei tractant-se com si fos un mr Marshall. Diguem-los-hi que aquí també fem futbol del bo, i des de fa molts anys.

Podem guanyar, ens podem posar en play-off i ens podem mantenir. I per què no? I si no, tampoc passa res. Gaudim del bon moment de l’equip. Que d’èpoques maldades ja en vindran, ja...

I per últim un record pel president Josep Banzo que durant uns mesos difícils va presidir el club quan estava a la Tercera Divisió l’any 1969. Va aconseguir rebaixar el deute del club de 5,4 milions a 2,3 milions de pessetes. Avui en dia tot un mèrit.

The Monkees - Last train to Clarksville

Els Monkees van ser els precursors de la música estil Milli Vanilli, és a dir, que els cantaven i els que posaven la cara no eren ben bé els mateixos. Però mira, la gent en aquell temps ho va acceptar.

The Monkees va ser un grup artificial, creat pels americans per fer la competència als anglesos Beatles a mitjans dels anys seixanta. Si els Beach Boys, també americans, van sorgir espontàniament en aquella mateixa època, els Monkees no van ser res més que una acurada operació de màrqueting per poder competir musicalment amb els anglesos. Un anglesos que anaven molt forts amb els Beatles, els Stones, els Kinks o els Herman's Hermit.

Així va ser com dos productors de televisió van muntar un càsting en plan Operación Triunfo per tal de seleccionar entre 437 candidats els membres d'aquesta nova banda. Entre aquests candidats hi havia algun músic reputat, com Stephen Stills dels Crosby, Stills, Nash & Young que suposo no van agafar per avorrit. Qui sí van agafar fou Peter Tork (guitarra), Mickey Dolenz (bateria), Michael Nesmith (baix, que sempre sortia per tot arreu amb una gorra de llana) i a un actor que havia fet un paperet en el musical "Oliver", Davy Jones mort aquesta setmana.

Un cop triat el grup faltaven les cançons, d'això se n'encarregà Don Kirchner, un dels grans editors americans de tots els temps. El 1966 debuten amb el seu primer single "Last train to Clarksville" i la cançó va ser un èxit bestial estant no sé quants mesos nº1 als Estats Units al mateix temps que la sèrie de televisió protagonitzada per ells. Esl actors que sortien a la sèrie i els que cantaven al disc no eren ben bé els mateixos, però als americans d'aquell temps els importava un rave. El disc "The Monkees", el qual tinc l'honor de guardar dins de la meua col·lecció, va estar més d'un any a les llistes de vendes.

Mike Nesmith, l'unic dels Monkees que era músic de veritat, va intentar que gravessin les seues pròpies cançons després d'aquest primer èxit, però Don Kirschner els va dir que nanai, que ja tenia preparada una segona cançó de Neil Diamond que olorava a milions de dólars. I efectivament, aquell 1966 el famós "I'm a believer" que ningú el recorda cantat per Diamond i que últimament només el recordem per l'accelerada versió dels Smath Mouth, va tornar a batre récords de vendes en singles. Quina cara li devia quedar a Neil Diamond... I el segon disc dels Monkees amb el poc original títol de "More of the Monkees" també arrassava en vendes. També s'inlouen les cançons "A little bit me, a little bit you" i "Pleasant Valley Sunday".

L'any 1967 sortia el "Sgt Peppers" dels Beatles i els Monkees tenien l'obligació d'enfrentar-se amb aquest dur rival. Per fer-ho aprofiten una altra versió "Daydream believer" de John Steward que, evidentment arriba al nº1 igual que el seu nou disc "Headquarters".

El quart disc "Piscis, Aquarius, Capricorn & Jones Ltd" (1967) apareix ja entremig de les tensions habituals que tenen els grups quan té massa èxit amb els 2 primers discos. La cadena NBC els rencindeix el contracte de la seua sèrie (avui en dia impensable cancel·lar un sèrie d'èxit!) i els Monkees intenten sortir-se'n com poden rodan algun curtmetratge amb Jack Nicholson, però no acaba de funcionar. Alguns discos més ja bastant desapercebuts "The Brids, the bees & the Monkees" (1968), "Head" que era una pel·lícula que van protagonitzar (1968) i "Instant replay" (1969) amb algun single mitjà com "D. W. Washburn" i "That was then, this is now".

I a partir d'aquí, tal i com manen els cànons dels grups d'èxit desbandada general i cadascú a fer el que pugui. Només Nesmith va fer alguna cosa interessant amb la First National Band. A part d'això, evidentment, desenes de recopilatoris i alguna gravació nova sense desperatra cap tipus d'interès com el que va sorgí en la seua època per tal de despertar la música nordamericana.

Com el "I'm a believer" està massa gastat ja, jo us deixo el video del "Last train to Clarksville", cançó que m'agrada bastant més i és potser menys coneguda.

Radio Futura - Escuela de calor

Enrique Sierra era el tapat dels Radio Futura. Encara que no ho semblés hi havia més vida al grup a part dels famosos germans Auserón. De fet Enrique Sierra era el mestre musicalment parlant. Quan Kike Sierra va fundar Radio Futura amb Santiago i Luis Auserón ell ja portava anys (amb el nom de Sir Henry) darrere de la movida musical amb el grup Kaka de Luxe, l'embrió del que després va ser Alaska i Dinarama amb Nacho Canut, Carlos Berlanga i Olvidas Gara però també amb Fernando Márquez de La Mode.

Tot i que mai se l'ha reconegut de la mateixa manera com s'han reconegut els Auserón, Kike Sierra va ser l'autor de dos de les cançons de més èxit de Radio Futura: "La estatua del jardín botánico" i "Escuela de calor".

Radio Futura va néixer amb els vuitanta gràcies al nom escollit pel pintor i publicista Herminio Molero i tret d'una emissora de ràdio pirata italiana. El 1980 treuen el seu disc de debut "Música moderna" amb el famós "Enamorado de la moda juvenil" (a què no podeu resistir de cantar Y yo caí...) i una curiosa versió del "Divina" de Marc Bolan dels T.Rex. Tot i això el disc no va ser gaire ben valorat i mitja banda deixa el grup quedant-se només Kike Sierra amb Luis i Santiago Auserón.

Gran errada per part de tots els que van abandonar el grup perquè el 1982 publiquen una de les cançons més emblemàtiques del grup i del pop espanyol "La estatua del jardín botánico" que més tard s'inclouria en el disc "La ley del desierto, la ley del mar" (1984), un dels 3 discos que tinc de Radio Futura i que és imprescindible. En aquest disc també hi trobareu "Semilla negra" i "Escuela de calor".

Amb la fama guanyada el 1985 viatgen fins a Londres per grabar amb Duncan Bridgeman dels Level 42 "De un país en llamas", disc que rebaixa la qualitat i que té com a èxit de més renom "El tonto Simón".

Després d'aquest petit impàs tornen a tenir molt bona acollida amb "La canción de Juan Perro". Diuen que és el millor disc dels Radio Futura, però jo crec que no. Sí que és cert que en ell s'inclouen "La negra flor", "A cara o cruz" i "37 grados", però...

Ara bé, si un disc en directe ha de resumir una carrera musical aquest és el "El directo de Radio Futura. Escuela de calor" (1989). Amb permís del "A por ellos que son pocos y cobardes" de Loquillo i el "80-89" de Nacha Pop, és el millor directe que existeix del pop espanyol. Sense dubte. Radio Futura és d'aquells grups que cançons com "Escuela de calor" o "37 grados" les milloren molt més en directe. Bestial!

I el 1990, "Veneno en la piel", l'altre disc imprescindible dels Radio Futura, amb un canvi radical d'estil i fusionant el rock amb sons llatins i cubans el disc és aprofitable des de la primera fins a l'última cançó. "Veneno en la piel", "Corazón de tiza", "El amigo desconocido", "Condena del amor"... Un dels discs (el tinc en LP, evidentment) que més he escoltat.

El 1992 i el 1998 publiquen els recopilatoris "Tierra para bailar" i "Memoria del porvenir" amb versions remesclades i algun tema inèdit com "El puente azul".

El 1995 Enrique Sierra prova sort amb una banda anomenada los Ventiladores gravant un únic disc de títol "Mentiras" amb 3 singles sense cap mena d'interès: "Mientes", "Así pasen los días" y "Fuera de casa".

L'any 1999 amb la seua dona Pilar Román i Luis Auserón va formar un grup de música electrònica: Klub. Com a enginyer de so també va guanyar un parell de Grammys gràcies als àlbums de Rosario Flores "Muchas flores" i "Mil colores". Després de Radio Futura, només Santi Auserón sota el nom de Juan Perro ha tingut un èxit relatiu.

M'ha costat moltíssim escollir una cançó per acabar el post... buf! Al final he trobat un medley del directe de les cançons "Escuela de calor" i "La estatua del jardín botánico". A disfrutar!

MC5 - Kick out the jams

No van fer gran cosa. Es van formar el 1967 i dos anys més tard ja estaven acabats. Això sí, els anys que van durar van ser el grup de rock blanc més gamberro, indecent, violent, agressiu, salvatge i irreverent que ha parit la història de la música.

Van sorgir a Detroit (Motor City) i eren cinc, d'aquí els hi ve el nom d'MC5. Dels 5 ara mateix només en queden 3. El guitarrista Fred Smith (casat amb la mítica Patti Smith) la va palmar el 1991, el cantant Rob Tyner el 1994 i ara ha estat el baix Michael Davis.

El seu primer àlbum va ser "Kick out the jams" (1969), que avui en dia ja es considera un clàssic. Era una gravació en directe que reflectia l'ambient incendiari dels seus concerts, que anaven acompanyats d'esdeveniments violents en els quals perillava la seguretat ciutadana (una mica més o menys com la policia valenciana). En el primer tema del disc "Ramblin' rose", Rob Tyner solta un discurs sobre la revolució a partir de les seues idees esquerranoses de Marx i els radicals comunistes de les Panteres Blanques. Tota uan declaració d'intencions en el seu primer disc de proto-punk sorollós.

El seu segon disc fou "Back in the USA" (1970) produït per John Landau, sí, sí, el descobridor de Bruce Springsteen. En aquest disc es dediquen més al rock tal i com demostren les versions que fan de clàssics com el "Tutti frutti" de Little Richards i el "Back in the USA" de Chuck Berry, dos monstres del rock'n'roll dels cinquanta.

El tercer disc "High time" (1971) fou un fracàs comercial. I un bon fracàs musical, pel que es veu, ha d'anar acompanyat de drogues i addiccions variades com l'heroïna. Michael Davis i Wayne Kramer van coincidir a la presó per afers no gaire legals, com per exemple, proporcionar marihuana a agents infiltrats de l'FBI.

A part dels MC5, Davis també va formar part del grup experimental Destroy All Monsters (1977) amb el guitarrista de The Stooges i del grup The Lord of Altamont. Res a dir.

La cançó d'aquestos precursos del punk anglés que us deixo és "Kick out the jams", la que dóna títol al seu primer disc, que és passada de voltes com totes les del primer disc i que l'han versionat Rage Against the MAchine, Pearl Jam, Jeff Buckley, Silverchair, Presidents of the USA o Henry Rollins. Tampoc us perdeu res si no l'escolteu...