«Entonarem “las doce van tocando, ya es nato lo diosinfantehijo de María” o bé “A Belén me quiero ir, ¿quieres venir túrabadán? ¡Quiero desayunar!”»
No, llegint el títol no es pensin que aquest article és simplement un desig de bones festes al llarg i lluent de closca presentador del ‘.Cat’. El títol de l’article fa referència a la situació que podem viure a casa meua durant els propers dies com a conseqüència de la situació social i política del país, de la nació, de la regió, o de la comunitat autònoma segons sigui el seu partit polític de referència.
Per començar, els llums aquells espantosos que acostumem a posar al balcó creant una atmosfera similar al Corral de la Pacheca, enguany els he posat apagats. Ja que no sóc conscient si a casa vam complir o no el protocol de Kyoto faré el possible per intentar complir«el primer pacte universal de la història de les negociacions climàtiques», frase que no tinc ni idea de què vol dir però que deu ser una cosa molt important. És l’acord de la Cimera del Clima de París i permi això no pot passar desapercebut a l’hora de reduir les emissions de carboni.
Aquest Nadal també hem substituït el tradicional arbre de Nadal per unes mates d’Stevia. D’aquesta manera quan la família estigui embafada de les copioses alifares anirem a fotre-li quatre xarrupadetes i així pairem amb facilitat gràcies a les seues propietats antidiabètiques, diürètiques, antireumàtiques, antibacterianes, antioxidants i cardiotòniques. Vaja, que la floreta posseeix més propietats que una oficina de Bankia.
Entre els parents vam fer una votació per a veure qui havia de fer el sopar per la Nit de Nadal, i el resultat fou que l’havia de fer jo però sol no, sinó que m’havia d’ajudar el meu cunyat que s’autoanomena cunyada. Vaig trucar-lo per preguntar-li si vindria i em va dir que no, però que era un “no tranquil”, amb la qual cosa no em quedava gens de clar si acabaria venint o no a sopar ni si podríem sopar o soparíem mesos després. El meu cunyat i cunyada alhora em comentava que no li agradava que jo estigués de cap de taula i volia que a la punta dela taula ens asseguéssim tres o quatre, cosa que va anomenar un cap de taula coral.
A l’hora de decidir què havíem de sopar la majoria ens vam decantar per la carn. De cop i volta un cosí o cosina que porta cua va dir que el millor que podríem fer era un referèndum per decidir si volíem carn quan ja tots ho teníemclar. Aquesta consulta legal i acordada diu que la vol fer negociar amb l’associació de vegetarians. Ell està convençut que hi haurà un dia que al president de l’associació de vegetarians li agradarà menjar un tall de ternasco, a hores d’ara encara estic esperant resposta seua...
I com a última novetat canviarem la llengua preferent de les nadales que cantarem a l’hora de la ratafia i del licor de camamilla, així entonarem “las doce van tocando, ya es nato lo dios infante hijo de María” o bé “A Belén me quiero ir, ¿quieres venir tú rabadán? ¡Quiero desayunar!”. Bé, i tot això ho farem si els convidats poden arribar a casa perquè el veí de la granja Pifarré ha comprat l’altre pis del replà i de moment he d’entrar a casa pel balcó del menjador.
Amics lectors i amigues lectores, passin unes bones festes i no deixin que la realitat els espatlli el Nadal. Ja veuen que a mi no em passa.
(Article publicat al Nació Lleida el 16.12.15)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada