divendres, de gener 05, 2024

Sosté Pereira

Per molts motius alhora han passat més de dos anys des de l’últim Lo Lleida. En aquests trenta-dos mesos hem hagut de veure una pandèmia inimaginable, una cancel·lació de la Lliga de 2aB, l’escaneig de codis QR per entrar al Camp d’Esports, ERTOS inacabables a la plantilla del Lleida, fotos d’Albert Esteve davant el cartell de l'Audiència Nacional, el retorn de Molo, la marxa de Molo, el retorn de Gerard Escoda, la marxa de Gerard Escoda, un acord de filiació (??) amb el Vilafranca, deutes amb Royalverd, un no descens perquè va ser una categoria posada entremig, informes falsos de positius en Covid, la creació d’un equip de futbol sala, la Guàrdia Civil al Camp d’Esports, jugadors demanant ajut als Serveis Socials, desnonaments de futbolistes del club, jugadors amb contracte de vagi-a-saber-què excepte de futbolistes, un tancament del camp perquè no entrés públic i finalment, l’adquisició per part de Luis Pereira del Lleida Esportiu. Bé, d’algun Lleida Esportiu perquè resulta que de Lleides Esportius n’hi ha dos. Deu ser allò que en diuen més que un club. Vaja, en resum, que a espera del que digui un jutge (ja saben que en aquest país tot depèn del si als jutges els agrada o no el que tenen entre mans) tenim club i tenim un NIF, que es veu que era l’important.

Luis Pereira va entrar en dinàmica lleidatana oficialment aquest gener passat acompanyat de Vicente Javaloyes, que és la cara visible de tot un equip, entre els quals s’hi troba l’advocat Marc Torres, a qui entrevistem en aquest número.

Sosté Pereira que ha vingut a fer que el Lleida sigui una “entitat viable”. Em sembla molt bé, no podem estirar més el braç que la màniga que aquí Lleida ja sabem com acaben aquestes coses. Les intencions són bones venint d’on veníem, però quin és el camí a seguir? Com es durà a terme aquesta viabilitat? Quins criteris econòmics es seguiran? 

Sosté Pereira que el van anar a buscar per a fer-se càrrec del club. Diu que té amics a Lleida, que estaven preocupats pel devenir d’un club que a finals de gener estava a punt de desaparèixer i que ja que ell hi havia jugat li hauria sapigut greu no haver-ho fet. Però qui va ser qui va anar a buscar-lo? No seria interessant conèixer com va sorgir aquesta idea i quin és l’entorn lleidatà de Luis Pereira? Sabem que un d’ells és Vicente Javaloyes, però personalment hi trobo a faltar més noms de la ciutat en el projecte. 

Sosté Pereira que el futbol “pertany a tots els que estimen aquest joc”. I jo hi afegiria que en el cas del Lleida també pertany a la gent que estima el Lleida, perquè aquí Lleida tenim el problema que la gent que estima aquest joc acostuma a estimar clubs de futbol estranys que es troben a 150 km. O a 500. M’agradaria que al club tots els abonats tinguéssim coneixement dels projectes, dels balanços econòmics i d’això que se’n diu el full de ruta, expressió que ha fet molta fortuna en els últims lustres a Lleida. L’opció Pereira no és pas una anomalia, estem acostumats a què els clubs de futbol siguin d’un propietari. És una opció però no és la que més m’agrada. Tot i això, si fan bé la feina que toca endavant. El Lleida no ha de ser una empresa però si la gestió empresarial ens permet tirar endavant benvinguda sigui, no? Tanmateix… és aquesta la forma de club que volem? 

Sosté Pereira que “estem molt lluny de guanyar diners.” Hi estic d’acord, perquè el forat que hi va trobar és poc comparat amb la fossa de les Marianes. Però per fer una entitat viable cal guanyar diners, i de moment no veig gens clar com es guanyaran. I això em porta a una altra pregunta… i quan el Lleida sigui viable què succeirà? S’ha parlat d’arribar a 2A, que em sembla un pla formidable després de 16 anys al pou baixant cap avall. Però un cop allí… es vendrà? Es convertirà en SAD? Quin futur hi ha previst?

Sosté Pereira que “venim a ser sincers, a explicar i ser transparents”. La comunicació és molt fluida a través de xarxes socials (recordeu només fa uns pocs anys com funcionaven es xarxes socials del club) i Vicente Javaloyes és una persona propera. A nivell social s’està fent bé la feina. Però sempre queden dubtes per a contestar, amb sinceritat i amb transparència.

I per últim, sosté Pereira que “A Lleida el que ha faltat és connectar amb la gent” i que volen “reforçar el futbol de Lleida”. I aquí sí que els hi dic que nostresinyó els agafi confessats, perquè si una cosa costa aquí Lleida és connectar la gent amb el futbol. Els animo, però si no ho aconsegueixen que no els vingui de nou. La qüestió és no destruir la massa social com se van dedicar a fer juntes anteriors amb el braç executor d’àrees socials, certa premsa i grups de Twitter.

Dit tot això benvingut Luis Pereira i molts encerts en el futur. Aplaudirem tot allò que hem d’aplaudir però fiscalitzarem tot allò que creguem que hem de fiscalitzar. Que de males experiències en portem unes quantes a l’esquena. Molta sort i aquí ens trobareu per a col·laborar!

N de l’A: El títol de l’article prové d’una coneguda novel·la de l’escriptor italià Antonio Tabucchi, popularitzada per la pel·lícula homònima protagonitzada per Marcello Mastroianni.

(Article publicat al número 14 de la revista Lo Lleida)